El govern de Síria ha anunciat que el nou himne nacional serà, a partir de desembre de 2025, “A la recerca de la glòria”, la cançó que ha representat el país de forma oficiosa des de la caiguda del règim de Baixar al-Assad, el desembre de 2024. Després de desfer-se de la bandera baassista i de refer l’escut d’armes del país, ha arribat el torn d’actualitzar la melodia i els versos de l’himne.

Himne “A la recerca de la glòria” amb subtítols en àrab.

“A la recerca de la glòria” substitueix “Guardians de la Pàtria”, himne adoptat el 1938, dos anys després del tractat d’independència pactat amb França i set anys abans de la independència efectiva, i que ha estat vigent fins al 2024. Només va ser deixat de banda durant el breu període en què Síria i Egipte es van fondre en un sol estat (1958-1961).

El nou himne no és una composició d’ara. La lletra és del poeta i diplomàtic Omar Abu Risha (1910-1990). Pel que fa a la melodia, és del libanès Mohammed Salim Flaifel (1899-1986) que també és l’autor de “Guardians de la Pàtria”, de l’actual himne de l’Iraq i de l’himne de Palestina vigent fins al 1996. A més d’això, diuen que va ser el descobridor de la cantant Fairuz.

De fet, abans de l’arribada del president Ahmad Xaraa al poder, ja s’usava com a tema patriòtic. Ho podeu comprovar en aquest vídeo del Ministeri d’Informació publicat durant la guerra, en què s’escenifica la lluita de l’exèrcit sirià contra els islamistes.

Així doncs, l’himne nacional “Guardians de la Pàtria”, vigent de 1938 a 2024, ha passat a ser una melodia del passat.

És del tot natural que les noves autoritats vulguin desfer-se dels símbols de l’antic règim, per donar una nova imatge al país que estan reconstruint. Amb tot, no sabem quina legitimitat té un govern que s’autoanomena de transició per canviar la bandera, l’escut d’armes i l’himne del país. Llegiu la segona part de l’article El nou règim de Síria, contra les minories per conèixer el poder que s’ha atorgat l’autoproclamat president Ahmad Xaraa.

Ara bé, no manquen motius per prendre aquesta iniciativa. Per exemple, en el cas de l’escut, el mateix disseny de l’àliga de Quraix ha estat vigent durant vuitanta anys, des del 1945. Jutgeu vosaltres mateixos el canvi.

Com aquest article és molt llarg, l’he dividit en quatre. A continuació, podeu llegir la quarta part de l’article “El nou règim de Síria, contra les minories”.

• Primera part:
  • El nou règim de Síria, contra les minories
  • La massacre d’alauites de març
  • Minories atemorides
  • Atemptat contra l’església de Sant Elies
  • Combats de Suwaida de juliol
• Segona part:
  • Tot el poder pel president
  • El paper d’Israel
• Tercera part:
  • Impunitat de les forces de seguretat
  • Els ismaïlites també pateixen
  • El conflicte kurd pendent de solució
• Quarta part: 
  • Qui representa els sunnites?
  • Guerra a la mesquita
  • El país que han ajudat a crear

Qui representa els sunnites?

La declaració del senyor del vídeo que podeu veure a continuació resumeix les dues cantarelles que els partidaris del nou règim de Damasc difonen sempre que en tenen ocasió: “els sunnites a Síria representen exactament el 88%… avui els àrabs sunnites governen Síria”. Més enllà de la dada, que és exagerada, hem de fixar-nos en la seguretat amb què afirmen que el nou règim representa la veu de tota la comunitat àrab sunnita.

Abans de la guerra oberta a #Síria, ja vam escriure a l'Ara que allò que havia esclatat el 2011 era, en bona part, un conflicte religiós
Al final d'aquest fil de mencions, enllaç als articles
⬇️Aquest ho resumeix bé: "No tornarem al passat. Avui els àrabs sunnites governen Síria" https://t.co/qbMdluK2FW pic.twitter.com/YQKZTsA8Bj

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) July 24, 2025

No es pot negar que la gran majoria de sirians són musulmans sunnites i que el govern està controlat per persones d’aquesta mateixa confessió. Amb tot, cal matissar l’eslògan del vídeo per entendre la complexitat social a la qual ha de fer front el nou govern, més enllà de la seva enemistat amb les minories. D’entrada, cal aclarir el tema dels percentatges.

S’acostuma a dir que la població de Síria, pel que fa a la religió, està formada per un 74 % de musulmans sunnites i un 26% d’altres confessions (13 % alauites i xiïtes 10 % cristians, 3 % drusos). Aquí cal afegir els kurds, una minoria ètnica formada majoritàriament per musulmans sunnites. Per tant, la distribució socioreligiosa de Síria queda així:

• 64 % àrabs sunnites
• 13 % àrabs xiïtes
• 10 % cristians
• 10 % kurds
• 3 % drusos

Voleu rebre al vostre coreu els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Deixeu la vostra adreça de correu electrònic en la pàgina de subscripció.

Un cop aclarit que no és el mateix parlar en nom de pràcticament el 90 % que d’una mica menys de dos terços de la població, passem a la segona afirmació del vídeo, la que fa referència al fet que els àrabs sunnites governen el país.

Excepte comptades excepcions, els membres del govern i de les forces de seguretat del nou règim són àrabs musulmans sunnites. En general, tenen una visió de la societat molt marcada pels postulats racistes dels grups on molts d’ells han militat la darrera dècada, com Al-Qaida, l’Estat Islàmic o la multitud de milícies salafistes associades.

Això els ha portat a dividir la societat siriana, per sobre de qualsevol altra consideració, entre sunnites i no sunnites. A més, són tan intransigents que no conceben que un sunnita els pugui dur la contrària en l’àmbit polític o religiós. Segons el seu criteri, qui ho faci no pot ser considerat sunnita.

Aquest és el raonament que els porta a creure, equivocadament, i a defensar, sense proves, que el règim islamista de Damasc representa tots els sunnites i que és del gust de més del 70 % de la població.

Però no tots els sunnites són de la corda de les noves autoritats. Potser una bona part dels sirians ha fet un vot de confiança a Xaraa i li atorga un temps de prova. Però, en cap cas, es pot sentenciar que el 64 % dels sirians vol pel seu país un règim islamista. Per tancar aquest tema, us posaré quatre exemples que posen en dubte el discurs que defensa la homogeneïtat el bloc sunnita.

Durant els combats a Suwaida de juliol, partidaris del nou règim van agredir els sirians que van fer una concentració pacífica al centre de Damasc per reclamar pau i convivència. La policia no els va defensar. De fet, no hi havia policia, tot i que la protesta es fa fer davant la porta del Parlament.

N’hi ha hagut més, de manifestacions de protesta. Com les marxes a Daraa contra el retorn a la ciutat de membres de l’Estat Islàmic. En el vídeo, podeu sentir l’eslògan “Suriya hurra, hurra, dawaix itlaa barra” “Síria lliure, lliure, 𝘥𝘢𝘸𝘢𝘪𝘹 [membres d’ISIS] foteu el camp”.

Des de la victòria dels rebels sirians i la caiguda d'Assad, membres d'ISIS han tornat a la ciutat de Daraa
Els veïns es manifesten en contra de la seva presència. Diuen: "suriya hurra, hurra, dawaix itlaa barra"
"Síria lliure, lliure, 𝘥𝘢𝘸𝘢𝘪𝘹 [membres d'ISIS] foteu el camp" https://t.co/Ydt01eHEWo pic.twitter.com/T7TqrHweBl

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) July 13, 2025

Fins i tot, partidaris del nou règim han atacat la gent que ha celebrat la caiguda del règim d’Al-Assad perquè volien fer-ho amb un concert amb música.

Idlib #Síria, els homes del nou règim assalten una festa.
Recomaneu 📖𝙑𝙞𝙖𝙩𝙜𝙚 𝙖𝙡 𝙘𝙤𝙧 𝙙𝙚 𝙡'𝙞𝙨𝙡𝙖𝙢 a qui vulgui entendre perquè hi ha gent que té una visió del món tan corcada que es declara enemiga de la musica. És a dir, de la vida#IslamXiïta
🧵⬇️Més barbaritats https://t.co/Rv49VGjSSj pic.twitter.com/PFJHwT6SGU

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) May 24, 2025

Si voleu saber més coses sobre el paper de la música a l’islam, us recomano que llegiu els capítols 1, 2 i 4 del llibre del llibre Viatge al cor de l’islam (Pagès Editors):

• • Primer viatge: L’habitació de Khomeini. Viatge al principal centre de pensament xiïta d’Iran.
  • Segon viatge: Orgull persa. El sufisme i la visió iraniana de la història i del poble àrab.
  • Quart viatge. Xiisme rebel. Viatge a Bahrain durant la commemoració xiïta de l’Aixura.

Clarament, la guerra de Síria ha estat plantejada pels vencedors com un conflicte ètnic i religiós, però cal tenir present que l’islam sunnita no és tan monolític com els islamistes es pensen o ens volen fer creure.

Guerra a la mesquita

Les contradiccions i les lluites d’interessos també comencen a aflorar en els ambients religiosos propers al règim. Un divendres de juliol, coincidint amb els combats al sud del país entre forces de seguretat i milícies druses, l’imam de la mesquita xeic Muhammad al-Hamid de Hama va fer després de l’oració una crida a la convivència amb les minories religioses. Les seves paraules van ser replicades per una part de l’audiència amb crits i amenaces.

La lluita per la legitimitat del discurs, per la representació del carrer i per la definició de la identitat de la societat sunnita ha començat a manifestar-se, i les seves repercussions seran tan importants com els combats que les autoritats mantenen amb les minories.

Pel que fa als vencedors de la guerra de Síria, aposten per la divisió. Per això confonen estat i règim, l’antic i l’actual. És a dir, barregen dictadura baasista i qualsevol que hagi tingut una feina a l’administració pública. Així, mentre ataquen tot el que els recorda Àssad, poden acusar les minories de ser còmplices de les cinc dècades de dictadura. Alhora, persegueixen tothom que critica el nou govern sota l’acusació de trair al procés de transició.

En aquest context, s’entén que el govern no faci res per aturar els atacs contra els estudiants drusos dels campus universitaris de les grans ciutats i que l’administració hagi despatxat milers d’empleats públics pel fet de ser alauites. Això, mentre ha integrat 3.500 milicians islamistes estrangers (sobretot uigurs) en l’exèrcit sirià.

El país que han ajudat a crear

Un dels símbols dels fets de Suwaida de juliol és la humiliació a la qual sotmetien els milicians musulmans als drusos, als que els afaitaven els bigots, símbol de la identitat drusa. En algunes manifestacions celebrades a Europa, partidaris del règim islamista de Damasc, n’han fet befa. En el vídeo, podeu veure joves sirians perpetrant un crim d’odi davant les càmeres en el cor d’Europa i brandant la mateixa bandera que altres han aixecat en nom de la llibertat.

Em demano què hi fa gent a Europa celebrant amb tisores a la mà les vexacions a les quals han estat sotmesos els drusos a mans dels islamistes que han atacat Suwaida.
Les tisores van per les humiliants tallades de bigotis, símbol d'identitat drusa.pic.twitter.com/wQpBw6mwKd

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) July 21, 2025

No posem en dubte que la immensa majoria dels mitjans i opinadors de fora de Síria, així com els activistes de dins, no volien un règim islamista i enemic de les minories per Síria. Però aquest és el país que han ajudat a crear. El 2025, el país va ser alliberat de la xacra de la guerra, però tot just ara comença la lluita per la seva llibertat.

Finalment, us convido a llegir l’article El país que han ajudat a crear, que serveix tant de pròleg com d’epíleg d’aquest repàs de l’actualitat a Síria.

Com aquest article és molt llarg, l’he dividit en quatre. A continuació, podeu llegir la tercera part de l’article “El nou règim de Síria, contra les minories”.

• Primera part:
  • El nou règim de Síria, contra les minories
  • La massacre d’alauites de març
  • Minories atemorides
  • Atemptat contra l’església de Sant Elies
  • Combats de Suwaida de juliol
• Segona part:
  • Tot el poder pel president
  • El paper d’Israel
• Tercera part:
  • Impunitat de les forces de seguretat
  • Els ismaïlites també pateixen
  • El conflicte kurd pendent de solució
• Quarta part:
  • Qui representa els sunnites?
  • Guerra a la mesquita
  • El país que han ajudat a crear

Impunitat de les forces de seguretat

Recordeu que hem comentat que el govern sirià s’havia compromès a investigar la massacre d’alauites del març? Van trigar quatre mesos a fer un informe, la principal conclusió del qual és que s’ha d’absoldre els responsables de les forces de seguretat de qualsevol responsabilitat.

Tot plegat decebedor, però previsible tenint en compte el context. Per exemple, un membre del Govern i el Comitè Suprem per la Pau Civil, l’organisme que havia d’investigar aquesta massacre d’alauites, al juliol va elogiar a les xarxes els musulmans que es van mobilitzar per atacar els drusos de Suwaida. No era la primera vegada que un alt càrrec expressava en públic la seva voluntat d’atacar els drusos. La declaració més clara en favor de l’aniquilació de les minories la va fer l’actual ministre de Defensa, Murhaf Abu Qasra, l’11 de desembre de 2024, tres dies després de la presa del poder per part dels rebels islamistes. Abu Qasra va declarar davant un grup de persones a Latakia: “Quan tinguem una posició ferma, exterminarem els drusos, els nussairites (forma despectiva de referir-se als alauites), les Forces Democràtiques Sirianes (FDS) i els kurds.

La resposta a l’informe dels incidents del març per la banda alauita no es va fer esperar. El xeic Gazal Gazal, que és una de les màximes autoritats religioses d’aquesta branca de l’islam xiïta i el president del Consell Suprem Islàmic Alauita a Síria i la Diàspora, va difondre un vídeo en què anuncia que no accepta les conclusions del comitè i fa una crida a la comunitat internacional a investigar els fets i a la intervenció directa en els afers sirians.

Concretament, demana la protecció de les minories i l’establiment d’un sistema polític descentralitzat o federal sota supervisió internacional.

Els ismaïlites també pateixen

Al juliol, mentre afluixava la tensió militar a Suwaida, apareixen noves crides d’auxili dels ismaïlites. No s’han registrat assalts de la magnitud de les matances d’alauites i drusos, però han posat la comunitat en alerta. En un dels darrers atacs, desenes d’homes armats van irrompre en un centre religiós ismaïlita de la ciutat de Jamatkhana i van agredir i insultar qui hi van trobar.

Com us podeu imaginar, quan un grup de desconeguts de la mateixa corda que han assassinat, violat i decapitat milers de persones d’altres minories entra a casa teva brandant una metralleta i et diu el nom del porc, no es tracta, simplement, d’un assalt i un insult. Per sort, la policia va fer acte de presència a l’instant i va calmar els atacants.

Si voleu saber més coses sobre els ismaïlites, us recomano que consulteu l’apartat “Breu guia del xiisme” del llibre Viatge al cor de l’islam (Pagès Editors).

Aprofito per avisar-vos que aneu alerta amb les anàlisis i els comentaris dels col·laboradors de segons quin think tank de referència que són, en el fons, una tapadora diplomàtica de les dictadures que els financen. És el cas del Middle East Institute, amb seu a Washington.

El més perillós de tots és el director del Programa per Síria del MEI, Charles Lister, una persona que treballa incansablement des de fa una dècada per blanquejar les milícies islamistes formades a l’inici de la guerra per homes que han crescut ideològicament i militarment a les ordres d’Estat Islàmic i d’Al-Qaida.

Voleu rebre al vostre correu els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Deixeu la vostra adreça de correu electrònic en la pàgina de subscripció.

El conflicte kurd pendent de solució

Després de l’embat sobre els alauites del març i els combats amb els drusos del juliol, la batalla pel control del territori es podria desplaçar cap a l’est, a la regió controlada per les milícies kurdes. Aquesta regió fronterera amb l’Iraq s’autogoverna des de l’inici del conflicte, el 2012. Poc després, la lluita contra l’Estat Islàmic va afavorir el 2015 la coalició de milícies de diferent origen ètnic, les Forces Democràtiques Sirianes (FDS), que controlen una àrea que s’estén des de l’Iraq fins al riu Eufrates, a la regió central de Síria.

Des del 2018, aquest territori s’anomena Administració Autònoma del Nord i Est de Síria i s’organitza a partir dels principis de democràcia directa i confederalisme democràtic. Sobre el paper, aquest sistema permet que totes les comunitats tinguin veu i vot: kurds, àrabs, assiri, armenis, turcmans i circassians.

Amb tot, a la pràctica, els kurds hi tenen una posició dominant. Això ha encès la tensió entre les FDS i les tribus àrabs, que veuen els kurds com una força ocupant que reparteix els recursos de forma injusta. Fins ara, la presència dels Estats Units a la zona i el seu suport a les FDS ha servit per calmar els ànims i rebaixar les veus crítiques.

Però això pot canviar aviat, perquè els nord-americans han marxat de tres bases militars que ocupaven a la vall de l’Eufrates, la regió frontera entre àrabs i kurds. D’una banda, això és un cop per a les aspiracions kurdes, que perden el suport directe dels seus aliats. De l’altra, ara s’enfronten sols a diverses amenaces.

La primera ve del nord. Es podria reactivar l’ofensiva militar de la milícia de l’Exèrcit Nacional Sirià, un grup a les ordres de Turquia que té com a objectiu la desarticulació de l’autonomia kurda. La segona, de l’oest. Les tribus àrabs de les regions centrals del país reclamen la partida de les FDS perquè, com hem comentat, les consideren una força forastera.

En aquest context, el règim de Damasc reclama a les FDS el lliurament de les armes i la cessió del control del territori a les forces de seguretat nacionals. En principi, els líders kurds s’hi han mostrat a favor, amb alguna condició. Principalment, pretenen integrar els membres de la seva milícia al nou exèrcit a través d’una unitat pròpia, cosa que no accepta el govern central, que els vol dissoldre dins la immensitat de les forces armades.

Abans de la represa de les negociacions amb Damasc, la branca política de les FDS, el Consell Democràtic Sirià, va organitzar a principi d’agost una gran conferència per planejar la seva estratègia. El més destacat de la trobada va ser la participació dels principals líders de les comunitats drusa i alauita a través de videoconferència. Sens dubte, una mostra de la voluntat d’aquestes comunitats de coordinar-se per poder participar amb força en la definició de la nova Síria.

El clam a favor del federalisme pren força a les regions habitades per minories. Però no sabem quin recorregut tindrà aquest proposta. De moment, pel que fa al Kurdistan, l’única previsió que podem fer és que la tensió entre àrabs i kurds augmentarà, perquè la situació actual no satisfà ningú. A l’est de Síria s’enfronten una proposta federal amb una altra de centralista que són irreconciliables.

Com aquest article és molt llarg, l’he dividit en quatre. Pròximament publicaré la continuació:

• Quarta part:
  • Qui representa els sunnites?
  • Guerra a la mesquita
  • El país que han ajudat a crear

Com aquest article és molt llarg, l’he dividit en quatre. A continuació, podeu llegir la segona part de l’article “El nou règim de Síria, contra les minories”.

• Primera part:
  • El nou règim de Síria, contra les minories
  • La massacre d’alauites de març
  • Minories atemorides
  • Atemptat contra l’església de Sant Elies
  • Combats de Suwaida de juliol
• Segona part:
  • Tot el poder pel president
  • El paper d’Israel
• Tercera part:
  • Impunitat de les forces de seguretat
  • Els ismaïlites també pateixen
  • El conflicte kurd pendent de solució
• Quarta part:
  • Qui representa els sunnites?
  • Guerra a la mesquita
  • El país que han ajudat a crear

Tot el poder pel president

Diversos governs i think tanks sospitosos de tenir vincles molt estrets amb les monarquies del golf Pèrsic han encapçalat una campanya per prestigiar i legitimar el nou president de Síria. Un dels punts d’aquest blanqueig d’imatge de qui va ser responsable de l’Estat Islàmic i de la branca siriana d’Al-Qaida, passa per atorgar-li una aura de demòcrata sobrevingut. El procés d’aprovació de la nova constitució el febrer de 2025 va ser un punt culminant en aquest camí, que s’inicia el 2016.

Els mitjans es van deixar enlluernar per l’islamista que havia adoptat el discurs i la forma de vestir dels polítics demòcrates. Devien deduir que, com Xaraa havia derrocat un dictador i presentava una reforma constitucional vestit amb americana i corbata, devia ser de fiar.

El 2016 vam començar a escriure a Vilaweb que la branca siriana d’Al-Qaida volia la seva imatge per fer veure que no era tant radical i posicionar-se com la tercera via, entre la dictadura d’Àssad i el règim fanàtic del terror d’Estat Islàmic: Al-Qaida a Síria ens vol fer creure que és l’alternativa al règim d’Al-Assad i a l’Estat Islàmic.

La realitat era que, el febrer de 2025, l’autoproclamat president de Síria, Ahmad Xaraa s’atorga tots els poders de l’estat a través de l’aprovació de la nova constitució. En aquell moment, la comunitat internacional aplaudeix el gest, que enterra el que resta del règim baassista, per sempre. De totes maneres, la situació no era, en absolut, tan positiva com ens la presentaven. Anaven errats perquè s’havien descuidat de llegir la nova constitució.

Comentaré diverses afirmacions que es van fer aquell dia a TV3. Però no carregueu les tintes només contra aquesta televisió. Estic convençut que la majoria de grans mitjans de tot el món devien difondre les mateixes idees.

Per començar, deien que “la nova Síria post al-Assad ja té una constitució interina. Perfila un sistema basat en l’islam moderat a l’estil del país que va facilitar el canvi de règim: Turquia”.

D’entrada, cal dir que el canvi de règim va ser propiciat per Turquia i, també, per Israel i els Estats Units. A més, què interpreten per islam moderat? Com n’estan tan segurs que serà com Turquia? Quina garantia tenen que serà així? Per què consideren que Erdogan és un islamista moderat? Si us interessa la comunicació i Turquia, us recomano que llegiu l’article Avui ja no diuen que Erdogan és un islamista moderat?

La primera vegada que vam veure la cara de l'autoproclamat president de Síria a la TV va ser en aquest vídeo de 2016 difós per Al-Jazira, que comença amb un agraïment als líders del grup terrorista Al-Qaida, "especialment al xeic dr. Ayman al-Zawahirí", mà dreta de Bin Laden. pic.twitter.com/YA52HJWH6o

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) May 10, 2025

Tornem al Telenotícies: “les minories religioses mantenen la precaució”. Potser es referien als kurds o els drusos que viuen en les regions que controlen militarment. Pel que fa als cristians, ismaïlites i alauites que no han fugit de Síria, us asseguro que el que senten és pànic, terror.

De fet, només cinc dies després de la presentació de la carta magna, s’inicia la massacre d’alauites a la costa, que TV3, com la UE, atribueix a “la provocació armada de nostàlgics de l’antic règim… la resposta de la guerrilla islamista sunnita al poder causà la mort d’uns 700 civils…”. Els atacs dels nous rebels no són el motiu dels assassinats indiscriminats d’alauites. Són l’excusa, com queda en evidència amb la següent contradicció: “el president interí Ahmad Xaraa va trigar una setmana a aturar-ho”, en referència a la massacre.

Aquí només se m’acut dir dues coses: segur? I si diuen que la causa dels morts civils no era l’odi ètnic indiscriminat d’incontrolats i era una resposta de les autoritats a un atac, per què Xaraa havia d’aturar res?

Quan entren a analitzar el contingut de la nova legalitat és quan el que ens diuen s’allunya més de la realitat: “la nova constitució interina, amb garanties per la separació de poders i la llibertat d’expressió, però manté l’islam com a base legal i això aixeca temors entre feministes i minories religioses”.

La referència als temors, no la discuteixo. La resta de l’afirmació és falsa. Aquí algunes proves:

• El president és, a partir d’ara, líder polític i militar suprem (article 32) i no es crearà cap organisme ni institució que controli el seu poder.
• El parlament i els jutges del tribunal constitucional seran nomenats directament pel president (article 47).
• El president també té el dret de proposar lleis i l’autoritat per vetar les normes que aprovi el parlament (article 39)
• Xaraa disposa de l’autoritat per declarar l’estat d’emergència amb l’aprovació del Consell de Seguretat Nacional, els membres del qual seran triats personalment pel president (article 41).
• A més a més, Xaraa seleccionarà els membres del comitè que triarà de forma directa dos terços dels membres del Parlament. El terç restant el triarà directament el president.
• Finalment, pel que fa al paper de l’islam, mentre que la constitució de 2012 recollia que “la jurisprudència islàmica és una font principal de legislació”, la nova carta magna diu que “la jurisprudència islàmica és la font principal de la legislació”.

A la pràctica, això de l’islam no vol dir gran cosa, perquè s’han d’aprovar lleis que ho desenvolupin. Però coneixent la ideologia i el recorregut vital dels dirigents de Síria, molts dels quals s’han format i crescut com a membres de l’Estat Islàmic i d’Al-Qaida, podem intuir per on anirà la cosa.

Pel que fa a la possibilitat d’articular un estat federal, a l’abril, el president Xaraa va replicar les demandes dels kurds de forma prou clara: “el sistema descentralitzat que proposen els kurds és una amenaça a la unitat nacional de Síria”.

Voleu rebre al vostre correu els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Deixeu la vostra adreça de correu electrònic en la pàgina de subscripció.

El paper d’Israel

Reprenent el fil dels combats al sud del país, el primer ministre israelià, Binyamín Netanyahu, fa un temps va deixar clar que Israel havia propiciat la caiguda d’Assad a causa de l’ofensiva militar que ha afeblit Hezbol·là i els atacs directes contra Iran. Això és evident i ningú no ho posa en dubte.

En tot cas, això no vol dir que Israel tingui gens de simpatia pel nou règim dirigit per l’autoproclamat president Ahmad Xaraa, un islamista que actua sota l’òrbita de Turquia.

Pel que fa al suport d’Israel a la causa drusa, s’explica en part per la pressió dels drusos israelians, que tot i ser només 150.000, tenen prou influència al país. Aquest és l’argument oficial. Es tracta d’una explicació fàcil d’entendre i atractiva perquè defensa un valor de solidaritat molt noble. Fins i tot hi ha qui aposta per la incorporació de Suwaida a Israel. Però és molt probable que a l’Estat hebreu no li interessi augmentar el percentatge de població àrab sota la seva autoritat.

L’altre motiu —no sé si dir-ne el principal o el real— pel qual Israel no vol tropes sirianes al sud del país es limita als interessos d’Israel i no depèn de la seguretat i el benestar de la comunitat drusa.

En pocs mesos, Israel ha desfet un ordre regional que semblava immutable. Amb el Hamàs palestí gairebé aniquilat i el Hezbol·là libanès derrotat en diversos fronts, Iran es troba en aquests moments sense el seu escut protector enfront d’Israel, que apunta ara directament cap a la República Islàmica.

En resum, els israelians tenen les regnes de tot allò que s’esdevé des de la Mediterrània fins a Iran. Sobre aquest tema, llegiu l’article L’eterna —però enyorada— calma tensa al Pròxim Orient.

El règim de Baixar al-Assad era l’altra peça de l’eix de la resistència a les ordres d’Iran que ha estat derrotat. Però amb això, Israel no en té prou, com demostra el fet que el primer dia de la nova Síria sense Assad, van bombardejar 400 objectius. Bona part d’aquests eren militars: els pocs avions que quedaven intactes, ports, aeroports, dipòsits, magatzems d’armes…

De fet, Israel continua destruint algunes infraestructures, com pistes d’aterratge, per evitar que Turquia les usi o les arribi a reconstruir per usar-les de porta d’entrada de material o de punts de logística, formació i construcció del nou exèrcit sirià.

Un exèrcit sirià que respongui a les necessitats del país significaria un exèrcit fort i aliat de Turquia, cosa que implica que les tropes turques podrien desplegar-se al país i situar-se sobre la frontera amb Israel. Per això, l’objectiu final dels israelians és mantenir l’exèrcit sirià feble i el turc lluny de la seva frontera. Un dels pilars d’aquesta política es basa a donar suport als grups que aposten per descentralitzar Síria i prendre així poder al govern central, principalment drusos i kurds.

En paral·lel a les operacions militars, Israel ha mirat de convèncer els Estats Units perquè no s’oposi a la presència russa a les bases de la Mediterrània, l’aeroport militar de Hamaimim i la base naval de Tartús. L’objectiu és clar: que Turquia no ocupi el buit que deixaria Rússia amb la seva partida.

Per la seva banda, el neguit de Damasc per l’amenaça israeliana, en forma de bombes i de possible incursió terrestre, l’ha portat a l’agost a demanar a Rússia que estableixi una presència militar permanent al sud del país. En definitiva, l’escenari és obert i, tot just, les potències estrangeres han començat a moure fitxa en la nova Síria.

Com aquest article és molt llarg, l’he dividit en quatre. Pròximament publicaré la continuació:

• Tercera part:
  • Impunitat de les forces de seguretat
  • Els ismaïlites també pateixen
  • El conflicte kurd pendent de solució
• Quarta part:
  • Qui representa els sunnites?
  • Guerra a la mesquita
  • El país que han ajudat a crear

El nostre sant Jordi és un soldat romà de la Capadòcia que, cap al segle III, és torturat i martiritzat per no voler renunciar al cristianisme. Ara és molt popular, però el cavaller màrtir va ser durant força temps un sant més, sense cap rellevància especial a Europa.

Això canvia i el seu culte pren força amb l’inici de les croades de l’edat mitjana, al segle XI, quan els europeus arriben a un territori on es venera una figura llegendària coneguda com Al-Khidr —‘el verd’—, un personatge semblant a un àngel que apareix mencionat, entre d’altres, en l’Alcorà.

En definitiva, el Khidr està vinculat a diverses figures d’Orient que ja eren venerades abans de l’arribada dels europeus, entre les quals destaca la de Sant Jordi. Després de les croades, el sant esdevé patró de diversos països europeus, com Catalunya i Anglaterra i s’escampa la història que el està enterrat a Terra Santa, concretament a la ciutat de Lod.

La llegenda del drac de l’Afganistan

Els croats ignoraven que, a 4.000 quilòmetres de la costa mediterrània, en les llunyanes muntanyes de l’actual Afganistan, es va gestar una llegenda que, curiosament, coincideix fins a l’últim detall amb la del nostre sant màrtir.

El protagonista d’aquesta història és Ali ibn Abi Tàlib, cosí germà i gendre de Mahoma, i primer imam de l’islam xiïta. De fet, l’imam Ali és la figura central de diversos relats vinculats al combat contra les forces del mal encarnades en diversos rèptils, reals o imaginaris.

Una de les llegendes explica que, en l’època preislàmica, a l’edifici de la Kaaba, a la Meca, hi havia dues serps. La gent hi duia els infants per determinar si eren legítims. En el cas que no ho fossin, les serps se’ls menjaven. Diuen que, quan hi van dur el petit Ali, el nadó va matar les serps.

Alguns xiïtes relaten que Mahoma va calmar els presents i els va dir que els rèptils ja no eren necessàris, perquè Ali havia nascut i que, a partir d’aleshores, el signe d’il·legitimitat seria el rebuig de la seva figura.

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Deixeu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

Tot plegat és el resultat d’una barreja de tradicions que trobem en un munt de cultures. D’entrada, el protagonista del relat és, com en tantes altres històries, un nen que mostra la seva vàlua i coratge de ben petit. Pel que fa a la història, gira al voltant de la victòria del bé sobre el mal. Finalment, s’hi suma la lectura contemporània de cada època, que destaca l’error de qui no segueix aquesta figura heroica o la religió que representa.

El relat de l’heroicitat i la victòria d’un home amb aura de santedat és atemporal i està vinculada a la mitologia de molts pobles, però té més presència en alguns indrets del món islàmic que en d’altres.

La Vall del Drac

En les muntanyes de Bamian, a l’actual Afganistan, hi ha la Vall del Drac, on s’explica que va tenir lloc una segona història relacionada amb la lluita de l’imam Ali contra el mal.

La vall és coneguda per una enorme esquerda que divideix un dels cims en dos. Diuen que l’escletxa és obra de l’espasa d’Ali, que va tallar per la meitat un drac i que, tot seguit, la bèstia va transformar-se en una gran roca.

La muntanya en qüestió està situada a pocs quilòmetres d’on hi havia els imponents budes de Bamian, construïts al segle VI dins uns enormes nínxols de cinquanta metres d’alçada cavats a la roca, una de les meravelles del món que els cafres dels talibans van destruir el 2001.

Diu la llegenda afganesa que el victoriós Ali va fer aparèixer sis llacs a la zona, que els minerals que envolten aquest indret són producte de la sang del drac, i que les aigües subterrànies que circulen pel ventre de la muntanya són les llàgrimes de l’animal.

El combat, així com la mort i posterior transmutació del drac en pedra són la culminació d’un relat que comença amb una injustícia. S’explica que la bèstia tenia atemorits els habitants de la regió, als quals reclamava cada dia menjar i una noia. Aquí és on apareix l’imam Ali, muntat en el seu cavall blanc i brandant la seva espasa Zulfiqar, ambdós regals de Mahoma, el darrer profeta de l’islam i cosí germà seu. La resta de la història és prou coneguda: Ali derrota el drac, rescata la noia i el poble de Bamian es converteix a l’islam.

Segles més tard, els britànics van arribar a la regió amb motiu de la primera guerra afganesa, el 1840, i van descobrir amb sorpresa que el relat de la tradició local coincidia a la perfecció amb el del seu sant Jordi. De ben segur que la semblança els va deixar astorats.

Com hem comentat abans, la victòria del bé sobre el mal a través d’una figura mitològica és una història tan humana i universal que la trobem en diferents cultures. Han lluitat contra el drac a l’Índia, a l’antiga Pèrsia i també ho van fer els grecs i els romans. Potser l’arrel indoeuropea d’aquests pobles explica la connexió de l’Indus a la Mediterrània.

Tanmateix, la llegenda de sant Jordi arriba a Europa al segle XI. Abans de l’edat mitjana era molt popular en altres latituds, com Geòrgia, un país que pren el nom del sant i que fa frontera amb el món iranià i zoroastrià, una cultura preislàmica que concep la història com una batalla perpètua entre el bé i el mal i que compta amb una llarga tradició de cavallers matadracs.

Sigui com sigui, la llegenda del nostre patró sant Jordi compta amb una història germana protagonitzada pel primer imam del xiisme en les exòtiques terres del Khorasan.

L’home que volia ser rei

El paisatge remot i el cim esquedat per l’espasa d’Ali rep peregrins de tota la regió, que es banyen amb l’esperança de sanar els seus mals en els llacs que el primer imam del xiisme va crear de forma miraculosa. Aquesta terra dels prodigis no és gaire lluny d’on Rudyard Kipling va situar l’escenari del seu relat L’home que volia ser rei. Un país inaccessible i allunyat de tot, però que, paradoxalment, és el bressol d’algunes llegendes populars que s’han estès per tot el món.

Per saber-ne més, consulteu els mapes, vídeos i anècdotes relacionades amb l’islam xiïta i els personatges i indrets que apareixen en el llibre Viatge al cor de l’islam a través de:

1️⃣ Twitter, consulteu l’etiqueta #IslamXiita

2️⃣ Facebook

3️⃣ Instagram

4️⃣ Bluesky

5️⃣ WhatsApp

6️⃣ Telegram

En la Diada de Sant Jordi, podeu venir a parlar de tot això i de tot el que trobeu oportú. Us espero:

12 a 14 h al Racó del Campanar de Sabadell

15 a 16 h al Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya, 10, Barcelona)

17 a 19 h a l’estand de Pagès Editors (Av. Diagonal amb Rambla Catalunya, Barcelona)

Fa uns anys vaig fer una visita a la ciutadella medieval del Caire amb motiu de la diada de Sant Jordi. D’aquell passeig en va sortir un reportatge que recupero cada any per a confirmar amb tristesa que la situació de les minories del Pròxim Orient no millora, ni amb el pas dels anys ni amb els canvis de govern. De vegades, aquí no ens n’adonem, però al Pròxim Orient hi ha gent que ho passa realment malament per motiu de la seva religió.

Amb tot, els catalans ens pensem que som més sensibles que altres comunitats al tractament de les minories. Però no sempre és així. Generalment, mostrem molta preocupació per l’actualitat de les minories lingüístiques que veuen limitats els seus drets culturals i d’expressió, però, en canvi, ignorem la precària situació de moltes minories religioses i tribals. El fet que per a nosaltres la llengua sigui important no vol dir que per als altres també ho sigui en la mateixa mesura. Amb la religió passa el mateix.

És normal que no valorem el fet religiós i tribal en els mateixos termes que els pobles del Pròxim Orient, però si no som conscients que, per a ells, aquest són dos elements d’identitat molt importants, i ens neguem a acceptar que la religió i la tribu són dos factors d’anàlisi a tenir en compte, no serem capaços de completar el trencaclosques de molts dels conflictes del Sud. Un exemple: la interpretació que van fer en el seu moment la majoria de mitjans del conflicte de la Costa d’Ivori i de la revolta a Líbia.

En canvi, en altres ocasions anem fins a l’altre extrem i interpretem tot el que passa més enllà del Mediterrani en clau religiosa. De vegades, això és el resultat dels aires de superioritat de l’Europa que és incapaç de veure en l’altre, suposadament pres i sotmès al jou de la religió, la capacitat intel·lectual de lluitar per la seva llibertat en termes polítics. Un exemple: la interpretació que molts mitjans fan de l’origen del conflicte a Bahrain.

En aquest sentit, l’escriptor amazic Salem Zenia va escriure fa un temps: “Alguns observadors van tractar de treure conclusions d’una manera una mica precipitada i simplista, com el fet de dir que aquests pobles tenien fam i que són víctimes dels preus del mercat en alça, és a dir, incapaços de revoltar-se per alguna cosa més que pel seu aparell digestiu”.

El Sant Jordi dels àrabs

Encara amb el record de la Pasqua ben present, els cristians d’Egipte celebren avui una altra diada assenyalada. Si teniu l’oportunitat de passejar-vos un 23 d’abril per la ciutadella medieval que s’aixeca sobre la vella vila romana i que acull bona part de l’herència cristiana de la capital egípcia, podreu comprovar fins a quin punt els cristians orientals són devots de Sant Jordi.

Des del tren que us portarà al Vell Caire ja veureu la primera de les vuit esglésies del barri. Darrere els murs que separen l’andana del carrer s’aixeca la gran cúpula de l’església de Sant Jordi “Mar Guirguis” que dóna nom a l’estació. En tractar-se d’un dia especial, l’accés a aquest temple grec ortodox està decorat amb banderes gregues, tapissos i cartells que donen la benvinguda als milers de fidels, curiosos i turistes que s’hi acosten des de primera hora del matí.

A més de la seva espectacular planta circular, l’església ortodoxa de Sant Jordi és coneguda perquè està situada exactament en el punt on, segons la tradició, Josep, Maria i el nen Jesús es van refugiar quan van fugir de la matança de nadons ordenada per Herodes a Palestina.

A tocar de l’església hi ha la petita porta que dóna accés a l’àrea interior de la muralla, una zona de carrers estrets i edificis en ruïnes entre els quals destaquen alguns dels centres de culte cristià més antics del país. Durant tota la jornada munions de cristians circulen per aquests carrerons, que avui estan decorats amb les típiques imatges del cavaller vestit de soldat romà. Un dels objectius dels fidels és visitar tantes relíquies del sant com els sigui possible i tocar les cadenes que lligaven el cavaller durant el seu martiri, a les quals s’atribueixen propietats curatives.

Un altre dels llocs més visitats pels cristians egipcis durant la diada és Deir al-Banat, un convent de monges que acull una petita capella consagrada des del segle quinze al cavaller Jordi. Unes escales fosques de pedra donen accés a una sala subterrània encatifada, on els murs carregats d’història i la poca llum atorguen a l’indret una aura de misteri amb un cert toc màgic. Allí hi trobem una de les relíquies i una de les cadenes més conegudes.

Es diu que el ferro tocat pel sant té poders miraculosos i curatius i, per això, els visitants s’entretenen tocant, sentint i besant el metall de les baules. Els més devots es posen el grilló al voltant del coll i les anelles al voltant del cos mentre demanen al sant que els protegeixi la salut.

Deir al-Banat és un dels centres més importants de culte a Sant Jordi del Pròxim Orient i la tradició diu que, antigament, ortodoxos i coptes arribats de tota la regió s’aplegaven la nit del 22 d’abril davant la cúpula del convent esperant l’aparició del sant muntant el seu cavall. La passió pel cavaller Jordi és tan gran que només al Caire trobem com a mínim divuit relíquies del sant i diverses esglésies custodien mostres de les cadenes.

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Deixeu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

Un dels fets que més us cridarà l’atenció és l’estat lamentable de molts edificis del barri, a causa de les limitacions legals en la construcció i reparació dels llocs de culte cristians. La conjunció de l’alt nivell de burocratització de l’aparell de l’Estat i de la discriminació dels cristians arriba fins al punt que la construcció d’una nova església o qualsevol reparació d’un edifici ja existent ha de comptar amb el vist-i-plau del president de la República.

Com us podeu imaginar, aconseguir el permís del president per a reforçar un mur o posar quatre rajoles en un bany és un camí burocràtic que vol el seu temps. A més, els edificis religiosos de tot el país estan controlats pel ministeri d’Assumptes Islàmics, fet que només complica la cosa.

Per això i per moltes altres històries que us explicaran els coptes que conegueu en la vostra visita, avui, com cada any, els egipcis preguen a Sant Jordi pels guariments personals i, també, per la llibertat religiosa plena.

Sant Jordi i l’imam Ali maten el drac

Per saber més sobre l’origen de la llegenda de sant Jordi i la seva extraordinària semblança amb el que expliquen en les remotes muntanyes de l’Afganistan sobre Ali bin Abi Tàlib, el primer imam del xiisme i cosí germà de Mahoma, us recomano que llegiu l’article Sant Jordi i l’imam Ali maten el drac.

Per saber-ne més, consulteu els mapes, vídeos i anècdotes relacionades amb l’islam xiïta i els personatges i indrets que apareixen en el llibre Viatge al cor de l’islam a través de:

1️⃣ Twitter, consulteu l’etiqueta #IslamXiita

2️⃣ Facebook

3️⃣ Instagram

4️⃣ Bluesky

5️⃣ WhatsApp

6️⃣ Telegram

En la Diada de Sant Jordi, podeu venir a parlar de tot això i de tot el que trobeu oportú. Us espero:

12 a 14 h al Racó del Campanar de Sabadell

15 a 16 h al Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya, 10, Barcelona)

17 a 19 h a l’estand de Pagès Editors (Av. Diagonal amb Rambla Catalunya, Barcelona)

La promoció d’un llibre acostuma a ser complicada. Sobretot si es tracta d’un assaig, en català, que explica el món més enllà de Madrid i Brussel·les i que està escrit per un autor que no forma part de l’star system de les tertúlies dels grans mitjans.

En aquestes circumstàncies, la campanya depèn de dos factors fora de l’abast de l’autor: l’atzar i el temps lliure. El fet que un mitjà en parli o que una llibreria decideixi posar el llibre directament en el racó d’un prestatge no depèn de tu. En el meu cas, i per les notícies que m’han arribat, només un parell de grans llibreries de Barcelona l’han arribat a mostrar en un lloc destacat, com a novetat relacionada amb els fets d’actualitat protagonitzats per Iran i Síria. En d’altres, com les de Rambla Catalunya, ni el trobareu.

Per tant, quan la majoria de grans mitjans nacionals t’ignoren i les llibreries no et serveixen d’aparador, l’èxit del llibre passa per la dedicació de l’autor. Per això he fet referència al temps lliure. Qui estigui en disposició d’anar amunt i avall, de parlar amb tothom, de fer hores de tren i quilòmetres de carretera i de pagar-ho tot de la seva butxaca, tindrà la capacitat d’arribar a nous lectors, encara que sigui d’un en un.

En aquest punt és just que recordi que, malgrat tot, alguns mitjans nacionals s’han interessat per aquesta novetat editorial sobre el Pròxim Orient i l’islam xiïta, motiu pel qual els estic molt agraït: Vilaweb, Nationalia, Sàpiens i El Punt Avui, i el programa En Guàrdia, de Catalunya Ràdio. A banda, n’hi ha alguns de locals que també n’han parlat: Diari de Sabadell, Ràdio Rosselló, Ua1 Lleida Ràdio, Diari de Barcelona, Diari de Girona, Canal Terrassa TV, elCugatenc, TOT Sant Cugat, Ràdio Sabadell i Ràdio Barberà.

Vanitat, raó i frustració

En un moment o altre, tots patim el defecte de la vanitat i arribem a pensar que allò que fem i expliquem és del màxim interès per a tothom. Però, en el fons, l’autor d’un assaig sap perfectament que el seu públic és limitat a un perfil de persona concret, amb qui comparteix interessos. Per això, reconec que estic prou content de com ha anat tot. Em sento afortunat d’haver donat a conèixer a través del llibre les meves experiències al Pròxim Orient a un munt de lectors. La campanya de promoció també m’ha permès de conèixer en persona molta gent i dialogar amb tota mena de públics sobre temes tan diversos com el Pròxim Orient, les relacions internacionals, la religió o la immigració.

Tanmateix, molts autors no podem defugir el sentiment de frustració que ens genera el fet de no poder arribar a tot el nostre públic potencial. En cap cas no pretenc vendre milers i milers de llibres, però m’entristeixo quan trobo gent interessada en el Pròxim Orient, el món àrab, l’islam, el periodisme i l’actualitat que no ha sentit a parlar de Viatge al cor de l’islam.

Durant moltes setmanes, no he entès per què el primer llibre que explica l’islam xiïta, la seva relació amb la política i la societat d’Iran i Síria no ha atret l’atenció dels grans mitjans nacionals precisament en el moment en què més han parlat d’islam xiïta, Iran i Síria. Reconec que he estat molt ingenu. Però no sé com desfer-me de la sensació estranya que em genera veure, cada dos per tres, a la televisió i als diaris del país cròniques sobre autors estrangers que viuen a l’estranger i que han escrit llibres en llengües estrangeres.

En cap cas els autors desconeguts pretenem insinuar que som millors escriptors, ni que els nostres llibres superen en qualitat les grans obres internacionals. Però trobo molt trist que els nostres compatriotes i companys de professió no arribin ni a prendre’s la molèstia de plantejar-se si han de dedicar alguns segons d’atenció a un llibre en català, ben escrit i que tracta un tema d’actualitat des d’una perspectiva insòlita per a bona part dels idiomes del nostre entorn. De vegades penso que el problema del llibre és precisament el fet que és escrit en català.

En fi. En el fons, res de tot això m’hauria de sorprendre. Quan vaig fer el llibre Per entendre l’Iraq, l’editoral La Campana va ser l’única que va mostrar interès a publicar-lo. Els feia il·lusió de treure un assaig sobre política internacional en català. El panorama és tan trist que ho van fer per militància. Pels diners, ja us asseguro que no va ser, perquè en van perdre. La prova definitiva que el llibre no havia de triomfar —i creieu-me si us dic que no era per manca de qualitat o interès del tema— és que em van fer més cas a la televisió nacional de Turquia que a Tv3.

Donades les circumstàncies actuals, he decidit deixar estar aquesta cosa meva de voler sortir a la televisió i els programes de ràdio de màxima audiència. Evidentment, encara hi vull sortir, però no els aniré més al darrere. A partir d’ara, miraré de dirigir les energies a promocionar Viatge al cor de l’islam en llibreries de barri, en cooperatives culturals i en clubs de lectura, entorns que em permeten de conversar amb els lectors. Consulteu l’agenda de les pròximes presentacions.

Pel que fa als altres, si estan interessats a conèixer l’islam xiïta i la relació amb l’actualitat a través del primer llibre pensat i escrit en català sobre el tema, ja saben on trobar-me.

Finalment, vull agrair als lectors els seus missatges i el suport en la promoció de Viatge al cor de l’islam. A continuació, trobareu un recull d’alguns dels comentaris que m’han fet arribar.

En Jordi Llaonart és un expert en l’Orient Mitjà. Quan jo vivia a Orient Mitjà seguia sempre el seu blog, perquè explicava moltes coses que altrament em semblaven incomprensibles. https://t.co/sh7UFBbVss

— Eduard (@Eduard97807514) December 11, 2024

És incomprensible que no s’estigui parant més atenció a aquest llibre 🤷 https://t.co/tvDZrTAoje

— Ismael (@nosomres) December 6, 2024

En un tema tan complex i delicat com l’islam,on és difícil assolir l’objectivitat,aquest llibre destaca per aconseguir-ho amb mestria,fent accessible i amena una matèria que sovint resulta enrevessada.Un agraïment sincer a l’autor, @arabislamblog,per il·luminar amb tanta claredat pic.twitter.com/ooirWfGv9w

— David G (@dgg030) September 15, 2024

De més jovenet vaig anar a Síria com a fotògraf a cobrir la guerra i allà tothom em parlava de sunnites, xiïtes, alauites i jo no entenia res.

Si hagués llegit aquest llibre abans això no m’hauria passat.
Recomanable per entendre l’actualitat o si voleu visitar aquests països 👇 https://t.co/NanDUaPDmD

— Pau (@parigort) December 2, 2024

Potser no és mediàtic però si que és imprescindible. Gràcies per compartir-ho @arabislamblog i @PagesEditors pic.twitter.com/DESzzcuN0T

— Jordi Floder 🦌 (@jordifloder) December 31, 2024

Ens calen llibres de divulgació que ens ajudin a contextualitzar millor fenòmens complexos que afecten el món d’avui.
El repàs a l’islam xiïta de l’@arabislamblog fa això d’una forma amena i entenedora. És fa curt! pic.twitter.com/OxCbdm6VgY

— Roger Prims (@Sistomatiques) October 17, 2024

Si vols informació real i ben informada d’ aquella zona i en català , no hi ha ningú millor que @arabislamblog https://t.co/RvG5aixSz2

— ((( David Romà ))) (@DavidGR1714) May 19, 2024

Un llibre molt ben fet. Una explicació original i entretinguda. Paga la pena de comprar-lo i de llegir-lo. Dels millors que he llegit sobre el món xiïta. https://t.co/6K80opEfGp

— francesc sintes 🇮🇱 🇮🇱 🇮🇱 🇦🇲 🇺🇦 (@francescsintes) October 12, 2024

L’estic llegint i explica de manera molt amena i entenedora el fenomen islam, tan desconegut entre nosaltres

— sóquisó (@Cafegra) November 10, 2024

Aquestes últimes hores està sent notícia Hezbollah, la Guàrdia Revolucionària, Iran, les faccions xiïtes, entre altres coses. Us recomano més aquest llibre que ajuda a entendre una mica bastant tot plegat. https://t.co/3lM71937ix

— Guillem Pursals (@GPursals) September 29, 2024

Acabat.
Molt interessant.
El món islàmic és molt més complicat del que ens expliquen (o del que volem escoltar). pic.twitter.com/7e5NJjZ9F5

— Daniel Queralt Creus (@danielqueralt) November 6, 2024

Som-hi!
Després de la conferència a @estudismilitars tinc moltes ganes d’empendre aquest viatge.
Gràcies @arabislamblog pic.twitter.com/CK2qmt49zN

— Joan Jorquera (@joanjorquera) September 25, 2024

Learning…
Aprenent…@arabislamblog pic.twitter.com/PyRywJAqtT

— Forgasm (@albert_forga) January 2, 2025

7. Jordi Corominas, ‘Entre els déus i el no-res’ (@FragmentaEd, 2024)

8. Delphine Horvilleur, ‘Viure amb els nostres morts’ (@columnaedicions, 2022)

9. Joseph Campbell, ‘Los mitos’ (@editorialkairos, 2014)

10. @arabislamblog, ‘Viatge al cor de l’islam’ (@PagesEditors, 2024) pic.twitter.com/846wOlz5Ra

— Albert Claret (@quercinus) January 1, 2025

Jo vaig per la meitat i de moment m’està agradant molt!

— M de mear (@Mord_oh) November 7, 2024

Totes les veus sóu importants. Espero que es vengui molt i poguem entre tots entendre més coses. Gràcies per la feina.

— Estat de decepció (@Gemsrv71) December 22, 2024

m’ho he passat molt bé llegint-lo, no només com a llibre de referència sinó com a llibre de viatges.

— Raó i Força (@raoiforca) October 30, 2024

Un altre lector de 𝙑𝙞𝙖𝙩𝙜𝙚 𝙖𝙡 𝙘𝙤𝙧 𝙙𝙚 𝙡’𝙞𝙨𝙡𝙖𝙢 satisfet ❤️ #IslamXiïta pic.twitter.com/v8eKp8A42P

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) November 13, 2024

El tió pic.twitter.com/xdLjSiLERB

— Anna Pi (@anna_3141) December 25, 2024

Justament els nanos de 2on d’ESO estan estudiant la formació de l’Islam a Socials. #Recomanació pels pares! https://t.co/NCS1k925NA

— Chesterton Català ن (@AgustiIgnasi) November 30, 2024

Magnífic En Guàrdia que toca una de les grans divisions de la nostra època: l’enfrontament entre sunnites i xiïtes.
Ara falta que l’@enriccalpena dediqui un programa a la guerra entre l’Iran i l’Iraq. 😉#SunniShiaSplit #Khomeini #IraqIranWar #Iraq https://t.co/r9T3NFwRgw pic.twitter.com/GCPTO2NtwI

— LucanusLonginusIı*ıI (@LucanusLonginus) November 30, 2024

En temps de soroll mediàtic i desinformació, aquest episodi de l’En Guàrdia de l’@enriccalpena amb en Jordi Llaonart (@arabislamblog) sobre les arrels de la divisió de l’islam entre sunnites i xiïtes val molt la pena. https://t.co/KPF3yzqj60

— Lloberenc (@lloberenc) December 5, 2024

Avui a @Nationalia estrenem la col·laboració d’un dels referents al nostre país en matèria del Pròxim Orient: Jordi Llaonart, @arabislamblog, amb un article per entendre, en cinc minuts, la incertesa que viuen les minories arabòfones a Síria. Llegiu-lo! 👌🏼 https://t.co/nMEkODRhlv

— David Forniès (@DavidFornies) December 19, 2024

Des de la partida dels otomans de Síria, el 1918, com a conseqüència de la seva derrota a la Primera Guerra mundial, Síria ha canviat deu vegades de bandera. Això, sense comptar les banderes que durant les primeres dècades del segle XX van tenir els territoris independents que el mandat francès va crear a la costa Mediterràni i al sud, sobre la frontera amb Jordània, on es concentra el gruix de la població alauita i drusa del país, respectivament.

1844-1918

La bandera de l’Imperi Otomà va ser la bandera del territori que actualment correspon a Síria des de 1844 fins a la partida de les darreres forces otomanes de Damasc, el setembre de 1918.

1918-1920

La bandera de la Gran Revolta Àrab (1916-1918) va ser introduïda per la família reial haiximita. Va ser la bandera oficial de Síria des del 30 de setembre de 1918 fins al 8 de març de 1920, quan el rei Faissal I bin Sharif Hussein es va convertir en rei de Síria.

1920-1920

La segona bandera del rei Faissal incorpora una estrella de set puntes i va ser oficial des del 8 de març de 1920 fins al 24 de juliol de 1920, quan el govern del rei Faisal va ser enderrocat i substituït pel mandat francès. Com a conseqüència de l’Acord Sykes-Picot, es va adoptar com a bandera oficial de Jordània, amb un canvi en l’ordre de disposició de les franges horitzontals.

1920-1920

Amb l’arribada dels francesos, desapareixen els colors de la revolta àrab. Aquest disseny va ser aprovat per l’Alt Comissionat francès, el general Henri Gouraud, i es va mantenir oficial des del 24 de juliol de 1920 fins a l’1 de setembre de 1920.

1920-1930

La bandera de Síria va tornar a canviar sota el mandat francès. Aquesta vegada, el primer ministre Jamil Al-Alaixi va proposar aquesta bandera per la Federació de Síria inclogués la bandera, que va estar vigent des del 22 de juny de 1922 fins al 14 de maig de 1930.

1930-1958

La bandera de la República Siriana va ser adoptada després de l’aprovació de la constitució tutelada pel mandat francès. Recupera els colors de la revolta àrab amb una nova disposició. Va ser la bandera oficial després de la independència, el 1946, i fins a la creació de la República Àrab Unida amb Egipte, el 1958.

1958-1961

Amb la creació de la República Àrab Unida, el 1958, s’adopta es canvia la disposició dels colors i es treu una de les tres estrelles.

1961-1963

Després, després de la separació d’Egipte, el 28 de setembre de 1961 es recupera la bandera de la independèncias. Això, fins que el Partit Baath pren el poder el 8 de març de 1963.

1963-1972

El partit Baath, en prendre el poder, canvia el 8 de març de 1963 la disposició dels colors de la bandera, tot i que en manté el disseny i la disposició de les estrelles. És oficial fins a l’1 de gener de 1972.

1972-1980

L’1 de gener de 1972, el president Hàfez al-Assad adopta una nova bandera sense estrelles. En el seu lloc hi posa un falcó de quraix.

1980-2024

El 29 de març de 1980, Hàfez al-Assad recupera la bandera de la unitat àrab amb Egipte (1958-1961). Aquesta ha estat la bandera de Síria fins al desembre de 2024.

Voleu veure com ballen els caps d’Estat àrabs?

He trobat testimonis visuals de líders, presidents, reis, emirs i dictadors d’onze països àrabs…

Comencem pel sanginari dictador de l’Iraq, Saddam Hussein (president del 1979 fins al 2003).

El rei de l’Aràbia Saudita, Abdul·là bin Abdulaziz Al Saüd (2005–2015).

El rei de l’Aràbia Saudita, Salman bin Abdulaziz Al Saüd (2015– ).

El president de Palestina, Iàsser Arafat (1989–2004).

El president del Iemen, Ali Abdul·là Sàleh (1990–2012).

El president d’Egipte, Abdul Fattah al-Sisi (2014– ).

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

El president del Sudan, Omar al-Baixir (1989–2019).

Omar al-Baixir, una mica més jove.

El president d’Algèria, Abdelaziz Bouteflika (1999–2019).

L’emir d’Abu Dabi i president dels Emirats Àrabs Units, Muhammad bin Zàyed Al Nahyan (2022– ).

L’emir de Qatar, Tamim bin Hamad Al Thani (2013– ).

En el següent vídeo, podem veure el pare de Tamim.

El rei de Barhrain, Hamad bin Issa Al Khalifa (1999– ), l’emir de Qatar, Hamad bin Khalifa Al Thani (1995–2013) i l’emir de Kuwait, Sabah Al-Ahmad Al-Jàber Al-Sabah (2006–2020).

Imatge: Noies de religió yazidita es manifesten contra el PDK de Massud Barzani
i mostren un cartell en àrab: "El PDK ens va vendre, el PKK ens va salvar"

Des de la ciutat d’Afrín, a Síria, fins a la ciutat a Sanandaj, a Iran, hi ha mil cent quilòmetres de distància. Només amb aquesta dada podem deduir, sense por d’equivocar-nos, que hi ha una gran varietat de situacions i paisatges que defineixen la vida dels kurds escampats per aquesta regió que travessa quatre estats: Iran, Iraq, Síria i Turquia.

En la majoria d’indrets, els kurds són un poble en lluita pel reconeixement dels seus drets. En alguns entorns relativament favorables, exigeixen el respecte de les autoritats per la seva llengua i cultura. Mentre que, en d’altres, malden per sobreviure i no ser exterminats com a poble. També podem deduir, encertadament, que això pot variar depenent del lloc i del moment històric.

Dos models socials i polítics

Malgrat totes les dificultats a les quals els kurds han hagut de fer front durant les darreres dècades, a l’Iraq ha quallat un projecte polític autonòmic, reforçat per un poder militar kurd, que els garanteix la supervivència com a poble. Es tracta del Govern Regional del Kurdistan. Aquesta illa de llibertat kurda en un Pròxim Orient castigat pels conflictes instigats, principalment, per àrabs i turcs esperonats per l’ultranacionalisme o l’islamisme identitari i racista, ha empès a molts a identificar ‘els kurds de l’Iraq’, així, en general, com els bons de la pel·lícula.

Tanmateix, els kurds de l’Iraq també arrosseguen una ombra terrible de crims contra altres pobles i contra la seva pròpia població. Els dos grans partits polítics que s’han repartit el poder del Kurdistan iraquià (Partit Democràtic del Kurdistan i Unió Patriòtica del Kurdistan) han replicat vells esquemes autoritaris àrabs, han fogacitat les institucions i han parasitat la societat civil, creant al seu voltant una xarxa d’interessos tèrbols i de vassallatge, alhora que no dubten a reprimir amb la violència qualsevol veu discordant.

Pel que fa al tracte a les minories, en època de crisi masses de kurds musulmans enfervorides han practicat tota mena d’abusos contra els seus veïns yazidites, cristians i xabak. Normalment, encoratjats per ulemes racistes. Però també per les autoritats polítiques de la regió autònoma kurda, que alguns consideren els bons de la pel·lícula.

En canvi, a l’altra banda de la frontera, els vents no han estat gens favorables per als kurds. Això ens permet de deduir, encertadament, que el discurs, els objectius i les maneres de fer, així com la relació amb les minories de les organitzacions polítiques i de la societat civil no són els mateixos a l’Iraq que a Síria. Pel que fa als kurds de Síria han bastit en les àrees sota el seu control un sistema assembleari en què totes les comunitats tenen veu i vot i que ha atret l’atenció i la fascinació dels moviments de l’esquerra alternativa de tot el món.

En poques paraules, els principals partits i organitzacions de la societat civil del Kurdistan de Síria lluiten per la llibertat. Mentre que els grans partits polítics del Kurdistan de l’Iraq són organitzacions corruptes que han parasitat les institucions per repartir-se la riquesa del país i no dubten a recórrer a la violència per fer callar les veus dissidents.

La imatge que resumeix millor la naturalesa dels dos lideratges és la reacció d’uns i altres a l’arribada de l’Estat Islàmic al nord de l’Iraq, l’agost de 2014, quan va perpetrar el genocidi contra els yazidites. La resposta a la invasió islamista va permetre de comprovar quins són els principis morals i els objectius de cada partit i va exposar les misèries dels dos grans partits kurds de l’Iraq.

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

Sinjar 2014

Hem d’iniciar el relat d’aquest desastre humà uns anys enrere, el 2003, quan la caiguda del règim iraquià de Saddam Hussein permet les milícies kurdes de prendre el control del nord de l’Iraq. Des d’aleshores, els kurds controlen el seu país i una franja al sud del Kurdistan poblada per kurds i altres pobles, com assiris i yazidites.

El primer que van fer en assumir el control de les viles assíries i yazidites és desarmar la població. En principi, això no va suposar cap problema, perquè els peixmergues, les forces de seguretat kurdes del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK), es van fer càrrec de la seguretat.

Tot va fer un tomb el 3 d’agost de 2014, quan arriben a la plana de Nínive els milicians de l’Estat Islàmic, que en aquella època continuaven ampliant el control sobre un territori amb una extensió equivalent al Regne Unit. Els peixmergues kurds van negar-se a tornar les armes al poble perquè, segons deien, s’encarregarien de defensar la població dels terroristes. Però no va ser així. Van fugir i van abandonar la població civil yazidita desarmada a la seva sort.

Els kurds diuen que van haver de tocar a retirada perquè no podien fer front a la major capacitat logística de l’Estat Islàmic. Això no es pot descartar, però també és cert que el PDK no va preveure ni planificar correctament la defensa de la regió, i que a la capital yazidita, Sinjar, no es va produir cap combat. A més, els milicians kurds fugien, però l’Estat Islàmic va trigar encara dies a entrar en algunes viles. Per exemple, a la ciutat turcmana d’Amerli, no hi van arribar a posar els peus gràcies a l’heroica resistència de tres mesos dels seus habitants.

També és veritat que els peixmergues van abandonar els yazidites i es van retirar fins a arribar a la frontera oficial i internacionalment reconeguda de la Regió Autònoma del Kurdistan. Allà sí que van plantar les metralletes i es van disposar a defensar la terra amb la vida. Per això, cal que ens plantegem fins a quin punt els líders i simpatitzants del Partit Democràtic del Kurdistan consideren els yazidites d’una mica més al sud, de la plana de Nínive, com els seus compatriotes.

YPG vs. PDK

En canvi, la reacció de les Unitats de Protecció Popular (YPG) amb seu a Síria va ser l’oposada. Aquest grup, aliat del PKK turc, que és considerat com un grup terrorista a la Unió Europea, va travessar la frontera per plantar cara als terroristes i salvar de la massacre tants yazidites com poguessin. Mentre els peixmergues del PDK fugien per un costat de la carretera amb els seus uniformes i les seves armes sofisticades, per l’altre costat arribava gent vestida mig de combat mig d’esport amb metralletes per lluitar pel seu poble.

Només els yazidites poden decidir si es consideren kurds o no. El que està clar és que el fet que parlin kurd, a l’Iraq, no els fa kurds mentre els kurds musulmans d’aquest país els considerin una comunitat prescindible. Fins ara, els yazidites només han generat l’interès entre els dos grans partits kurds iraquians per les terres que ocupen.

Els discursos que fan els polítics del Kurdistan iraquià no poden fer oblidar la miserable traïció als yazidites, que va costar la vida de milers de persones i que va abocar més de cinc mil dones i nenes a la pitjor de les tortures. Milers, milers, milers, milers i milers de dones yazidites van ser durant anys esclavitzades pels membres de l’Estat Islàmic. Els relats de les supervivents són estremidors i vomitius.

El 3 d’agots de 2014, els peixmergues no van avisar la població de les viles yazidites que Estat Islàmic s’acostava. Algunes famílies se’n van assabentar quan van començar a sentir els trets a prop de casa. La majoria no van tenir temps ni d’agafar una ampolla d’aigua. Molts d’altres, ni les sabates, abans de fugir. Els que sí que n’estaven informats no van poder anar gaire lluny, perquè la carretera era d’ús preferent pels milicians kurds, que tenien ordres i pressa per fugir d’allà.

La segona part del menyspreu del lideratge kurd per la vida dels yazidites arriba després de l’expulsió dels terroristes de la regió. Durant anys, el PDK ha posat tota mena d’excuses per no permetre la tornada dels yazidites supervivents a casa seva. Prefereix que malvisquin en camps de refugiats al Kurdistan. Si algú sap per què, que ens ho digui.

Cada vegada que explico el genocidi yazidita de 2014 se m’encongeix el cor. No podria ser d’altra manera. De fet, només una persona cegada per l’odi contra els yazidites⁽¹⁾ podria restar impassible en conèixer els horrors als que van ser sotmesos els membres d’aquesta minoria del nord de l’Iraq a mans dels milicians de l’Estat Islàmic.

Des de la distància, nosaltres patim en escoltar el relat dels fets, però la nostra angoixa i tristesa no són res comparat amb l’infern que han sofert les víctimes.

Em demano quin és l’estat mental i físic de la noia de 20 anys que, quan en tenia 14, va presenciar l’assassinat del seu pare. Els monstres li van fúmer tres trets al cap davant tota la família i van segrestar la noia, que durant uns quatre anys va ser violada i apallissada tan sovint i per tants homes diferents que en va perdre el compte.

Si teniu fetge, podeu comprovar vosaltres mateixos com s’ensorra emocionalment i físicament una altra noia de 21 anys quan recorda com un carceller va violar reiteradament una nena de 9 anys de la seva cel·la. La noia, s’angoixa i s’ofega. Sembla com si el cos la volgués allunyar del malson d’alguna manera i, per això, li impedeix de continuar el relat.

(més…)

Per a mi, el 3 d’agost de 2014 marca una fita en la història de la maldat humana. Aquell dia, gent molt dolenta va infringir a l’Iraq un dolor infinit sobre milers de persones innocents. He arribat a la conclusió que no cal posar-hi més adjectius. Quan llegiu els testimonis de les víctimes, us n’adonareu que les nostres paraules són sobreres. Que els nostres intents de descriure l’indescriptible no aporten res a aquest relat de terror.

El mal, el mal absolut, va arribar en forma d’homes armats el 3 d’agost de 2014 a Sinjar, al nord de l’Iraq. Jo no hi era, a Sinjar, el 2014. No hi he perdut família ni amics. Tanmateix, recordo els fets i sento les llàgrimes als ulls. Són llàgrimes de tristesa i, també, de ràbia. Primer, contra els iraquians que no van voler evitar l’extermini de la comunitat yazidita de l’Iraq⁽¹⁾. Segon, contra els europeus que, per ignorància, relativitzen el mal infringit per Estat Islàmic fins al punt d’afirmar que els botxins també són víctimes… d’ells mateixos.

(més…)

Amb motiu de l’entrada en vigor al Marroc de la llei sobre la lluita contra la violència contra les dones, el grup d’activistes Masaktach ha iniciat una campanya de conscienciació i denúncia per tot el país. Primer a Internet, amb l’etiqueta #ila_dsser_seffri (si et falta al respecte, xiula) i #masaktach (no em callo) i després als carrers de les principals ciutats repartint xiulets. La campanya anima les dones denunciar i fer visibles els casos d’assetjament. A xiular, literalment, per denunciar-los i demanar ajuda, si és necessari.

El segon cap de setmana de novembre se’n van distribuir 20.000 a Rabat, Casablanca, Marràqueix, Tetuan i Beni Mel·lal. Tot i que Beni Mel·lal no és una localitat gran, Masaktach hi ha estat darrerament molt actiu ajudant la família d’una noia de 17 anys que va ser segrestada, torturada i violada durant dos mesos per un grup de 12 homes, el judici contra els quals ha començat aquesta tardor.

(més…)

Imatge: L’aire d’Ahwaz és un dels més irrespirables del planeta.

Khuzestan és una província iraniana que disposa d’importants recursos naturals i on hi ha l’únic riu navegable del país. Tanmateix, és un dels llocs més inhòspits del planeta. Els darrers anys, mitjans de tot el món s’han fet ressò dels greus problemes mediambientals que l’amenacen: les altes temperatures i els nivells de contaminació són extrems i, per això, està considerada la regió més calorosa i una de les més insalubres del món.

La situació és dramàtica, però les autoritats perses no fan tot allò que haurien de fer per a corregir-la perquè, entre d’altres coses, la regió està habitada per una minoria ètnica sotmesa a un pla de marginació i repressió per part de l’Estat. Es tracta dels ahwazis àrabs, que anomenen el seu país Ahwaz.

(més…)

Imatge: Mehmet Siginir

Entrevista a l’activista turc exiliat a Espanya seguidor del moviment inspirat pel predicador Fethullah Gülen. El maig de 2016, el govern turc va incloure en la llista d’organitzacions terroristes aquesta confraria, que té milions de simpatitzants a Turquia i presència a 160 països.

Mehmet Siginir no estava ficat en política, però el 2015 va perdre la feina per motius polítics. Poc després va haver de fugir del seu país per evitar la presó. Ha creat la Plataforma Pro Drets i Llibertats per a denunciar la degradació de la democràcia i el deteriorament de les llibertats en països com Turquia.

La situació del seu país és molt delicada. Les dades de l’ofensiva del president turc Recep Tayyip Erdogan i el seu entorn contra els seguidors del moviment social Gülen són esfereïdores:

Més de 174.000 detinguts i 138.000 persones acomiadades de la feina. 1.043 escoles privades, 1.229 fundacions i associacions, 35 institucions mèdiques, 15 universitats i 19 sindicats clausurats, 149 mitjans de comunicació tancats i 4.424 jutges i fiscals cessats. (Llista completa d’institucions clausurades per ordre del parlament el 23 de juliol de 2016). Pel que fa als periodistes, n’hi ha 184 de detinguts, 60 de condemnats i 142 en cerca i captura.

Amb motiu del mes islàmic de ramadà, Siginir ha visitat Barcelona per a participar a en una taula rodona sobre el dejuni i l’oració amb representants de la religió sikh i de la confessió catòlica. Vam entrevistar Siginir abans d’aquest acte interconfessional organitzat per Casa Turca de Barcelona.

(més…)