Pasqua de Resurrecció
La tenebror de les processons ja ha quedat, afortunadament, enrere. És Pasqua i el cel llueix net de les rèmores que no deixaven sentir l’escalf del sol. Després de les pluges de la setmana passada, la terra encara és molla i la sang vivíssima de les roselles taca els marges. Voldria recórrer camps i vinyes i deixar que la mirada se m’omplis amb el verd nou, tendre encara, dels brots que la saba empeny, un abril més, per celebrar l’autèntica resurrecció, la de la terra.
Els darrers dies he sentit esclatar el roig de les primeres roselles i he vist com les cigonyes començaven a covar els ous. Però avui, Pasqua de Resurrecció, se’m fa difícil creure en res i em miro la vida carregat d’escepticisme. No em puc abstreure de la presencia de la mort, d’una mort estranya i cruel perquè mai no acaba de ser-ho del tot, però que hi és. N’intueixo la presència cada vegada que la miro a Ella, cada vegada que li busco els ulls per mirar d’esbrinar on para, cada vegada que em respon des d’un món que no comprenc, que és molt més enllà del que puc entendre.
I sí, ja ho sé que tot és ben viu a fora i que avui tocava riure, però no he pogut perquè no puc deixar de pensar en Ella, entotsolada, girant lentament però inexorable sobre si mateixa en un moviment centrípet cap a la soledat més absoluta. I no he pogut, tampoc, perquè per més que m’hi esforci no puc entendre la crueltat d’aquest joc -com el del gat que no acaba de matar el ratolí acabat de caçar- d’una mort que fa temps que ens acompanya jugant a ser i no ser.
En la seva maduresa la gran escriptora va reflexionar sobre el que sembla un oxímoron, però que respon a la realitat de l’existència, ja que la Parca i la Primavera en un punt invisible es donen les mans.
Aprofito per a felicitar-te per la publicació del teu llibre de poemes.