Cupressus sempervirens

La ILC ha editat
un any més un poema expressament fet per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Enguany, l’encarregada
d’escriure’l ha estat la poeta Marta Pessarrodona i el poema el podeu llegir
aquí. Al bloc del Dia Mundial de la
Poesia també s’hi pot trobar informació dels molts actes que
avui es faran, així com les traduccions del poema a una munió
de llengües.

Pel que fa a la
celebració particular d’aquest bloc, he decidit recuperar un text que sobre
aquest objecte incorpori que en diem poesia, vaig escriure l’octubre de 2007
amb el títol L’acte de llegir poesia. Diu: 

Què hi veuen un químic, un metge o un biòleg quan
observen una preparació al microscopi? Una sèrie de reaccions mecàniques o, en
canvi, alguna manifestació de la vida que perquè els fascina i emociona els
empeny a seguir investigant?

I un físic, un arquitecte, un matemàtic o un enginyer, què hi veuen quan
contemplen l’ull d’un pont sota l’arc que el conté? Només càlculs i reptes
tècnics? O també hi veuen la bellesa de la llum i l’espai alliberats sota el
pes de l’acer i el formigó? És d’això segon que ens provoca emocions difícils
d’explicar i que escapen als càlculs, del que ens parla la poesia.

És evident que amb els coneixements adequats i un bon domini de la
tècnica, el plaer que s’obté de la contemplació d’una obra és més gran que
si s’és profà en la matèria. Però això no ens inhabilita pas per percebre’n la
bellesa, de la mateixa manera que no ens cal saber solfeig per gaudir amb les músiques que ens desperten emocions, ni ens cal dominar la gramàtica
per sentir que determinats poemes ens parlen justament a nosaltres. Tristament
massa vegades decidim que d’una cosa no hi entenem o que no ens interessa sense
haver deixat, primer, que allò nou ens sorprengui. Només si som capaços
d’obrir-nos sense prejudicis a conèixer –més que no pas a saber-, podrem sentir
sensacions que dúiem ocultes i que, potser, desconeixíem.

Què és, doncs, el que ens cal fer davant d’una pintura, d’un poema o d’una
construcció que, a més de la seva utilitat pràctica, s’instal·la en el paisatge
amb voluntat estètica? No és res més que enfrontar-nos-hi nus i en silenci.
D’una banda hem de saber estar en silenci per sentir allò que l’obra d’art
desperta dins nostre. I d’una altra, hem de ser capaços de despullar-nos de les idees preconcebudes que no ens deixen mirar les creacions humanes com si
fos la primera vegada que les veiem. M’agrada comparar l’acte de contemplar
el gaudi de l’art amb el que fem quan ens estirem a la platja: ens despullem, ens estirem i
–si pot ser- en silenci ens deixem anar. Llavors, lentament ens inunden la
calidesa de l’aire i del sol, el so de les onades… i tot plegat ens omple de
placidesa, d’una experiència de benestar que no cal explicar, senzillament la
vivim, vivim un instant de veritat en contacte amb el món, en som part.

L’acte de llegir poesia també té a veure amb aquest exercici de viure la
veritat, la del poeta i la nostra. És per això que a l’hora de llegir poesia
hem d’estar disposats a endinsar-nos en una dimensió diferent de la vida i de
nosaltres mateixos, a traspassar la superfície de la quotidianitat, on tot té
una mesura i un preu estipulats, i a deixar-nos transportar a un territori
polièdric i divers on entren en joc totes aquelles coses que no sabem mesurar,
però que donen densitat a la vida.

A diferència de quan perseguim el coneixement científic,
que ho fem amb una actitud analítica, quan ens situem davant del poema cal que
adoptem, en canvi, una disposició sensorial. Com a lectors de poesia ja no ens
hem de preocupar d’entendre, sinó que el que hem de valorar és si es tracta
d’una poesia que d’alguna manera ens alimenta. Si és així, la comprensió es
produirà de forma intuïtiva, com una explosió de llum. Si no, potser és que
aquell poema o, millor, les vivències del poeta no connecten amb les nostres
experiències vitals.

En l’art hi trobem tot allò que no té una explicació racional i
el problema principal amb el qual s’enfronta el poeta és que vol expressar
l’inefable, vol dir el que no es pot explicar amb paraules. Vet aquí el gran
repte, que el lector tingui la sensació –gràcies a imatges construïdes
amb paraules- de compartir un llamp de vida amb el poeta. I a vegades, si tenim
sort, un vers ens recorre l’espinada com quan, sense saber el perquè,
contemplem el buit davant de l’horitzó i ens inunda un instant de felicitat. No
és res ni es pot mesurar, però ho conté tot.

PS: I si em voleu escoltar, avui també em trobareu en vídeo al Bloc del Dia Mundial de la Poesia 2011.