jotajotai |
Dol |
dijous, 2 de juliol de 2009 | 07:01h
"Un bon amic em comunica la trista notícia de la mort de Baltasar Porcel i una frase brolla espontània dels meus llavis: se’ns ha mort un creador poderós i irrepetible, un veritable torrent. En l’extensa bibliografia de Porcel hi ha, com no podia ser altrament, nivells i registres diversos, encerts i errors, obres magnes i obres fallides. El que mai falta, però, és el vigor de la seva musculatura narrativa, la vivesa d'una llengua..." (n'hi ha més)
No és nou d'ara ni és la primera vegada que ho dic: fa una pila d'anys que l'ajuntament de Barcelona s'ha convertit en una descomunal agència de publicitat i propaganda, en un infatigable organitzador de saraus i gresques sense aturador amb l'objectiu de convertir Barcelona en la ciutat que tot s'ho empassa, que tot ho entoma. Sobretot si ve de fora.
Objectiu: fer de Barcelona la ciutat de la perpètua samba (vegeu aquí). (n'hi ha més)
Veig que avui el meu diari adopta la via de la conyeta en la mitja pàgina que dedica a la manifestació d'ahir convocada pel Grup Acte de Sobirania. Tot plegat, diu, una Cavalcada de Reis en versió estiuenca per acabar lliurant una carta -també als Reis- a les portes del Parlament (vegeu aquí). Tot són punts de vista.
De fet jo ja ho deia en l'apunt d'ahir quan feia conjectures sobre quin ull de poll independentista trepitjaríem els assistents a aquesta manifestació. Dissortadament la fragmentació té aquestes coses i suposo que la superació de tot plegat és qüestió de paciència i de no posar-se pedres al fetge. Suposo...
De la mani d'ahir destacaria tres coses dignes de lloança. La primera és la gran puntualitat amb què es va desenvolupar... (n'hi ha més)
Si tot va segons el previst aquesta tarda, cap a quarts de sis, l'A. i jo farem cap a l'Arc de Triomf per donar el nostre modest suport a la manifestació que convoca el Grup Acte de Sobirania (GAS) per demanar la independència de Catalunya (vegeu aquí).
Com que no coneixem els detalls de l'envitricollat mapa organitzatiu del nostre independentisme no descartem que, assistint a la convocatòria d'avui, li estiguem fent la llesca a algun altre sector que no acabi de combregar amb els lemes, estratègies, oportunitats, etc. del GAS. (n'hi ha més)
jotajotai |
Dol |
divendres, 26 de juny de 2009 | 06:56h
Era un personatge complicat, estrany. Però era el més gran.
Es diu aviat però amb "Thriller" ens va deixar el millor disc de la història del pop. I avui encara ningú l'ha superat.
El 4 de novembre de 2006 (vegeu aquí) vaig parlar d'alguns rituals particulars relacionats amb aquest meravellós disc.
No sé si al llarg del dia afegiré alguna cosa més a això que acabo d'escriure. Veus més documentades que la meva aniran dient-hi la seva i caldrà tirar de tisores per fer créixer la carpeta de retalls que tinc a l'arxivador amb el seu nom.
Tria de les definicions que més ens han agradat a l'A. i a mi entre les aparegudes durant les darreres setmanes als encreuats de La Vanguardia. El català, de Màrius Serra, i el castellà que signa Fortuny.
Sembla que vivim una temporada rica en aniversaris. Ara fa vuit dies (vegeu aquí) celebràvem els cincs anys exactes de vida d'aquest Bloc i del començament oficial de MesVilaweb. I avui, amb aquest text que ara mateix esteu llegint, arribo als 1.500 apunts publicats des del 16 de juny de 2004. Qui m'ho havia de dir quan vaig començar...
I ja que estem posats en números afegiré que en els tres anys gairebé exactes que han passat des que MesVilaweb va incorporar el servei d'estadístiques per als seus usuaris -va ser durant la primera setmana de juliol de 2006- aquestes Totxanes han enregistrat 449.000 lectures. És a dir, una mitjana de 420 lectures diàries que estic segur que molts coblocaires superaran de llarg però que a mi m'omple d'orgull i de satisfacció. Gràcies de tot cor per la fidelitat i la paciència. (n'hi ha més)
Tot i que ja he dit unes quantes coses -totes en sentit altament positiu (vegeu aquí)- sobre el disc de debut d'Anna Roig i L'ombre de ton chien, per acabar de confirmar el valor del seu treball em faltava encara veure com el defensaven en directe. Un requisit que el divendres passat vaig complir tot assistint al seu tercer -i penúltim- concert a Llantiol. (n'hi ha més)
Gràcies a la família Josa, que hi va ser fa dos estius, l'A. i jo hem descobert la Fattoria Poggiolina Bassa (vegeu-la aquí), una granja dedicada l'agroturisme situada a la falda d'una petita muntanyola -"poggiolina"- envoltada de bosc i situada a un parell de quilòmetres del poble de Monsummano. Des del camp d'aviació de Pisa hi ha si fa no fa una hora de cotxe. S'hi arriba per l'autostrada A11, sortida de Montecatini. (n'hi ha més)
Se'ns prepara una bona setmana musical, a l'A. i a mi. Aquesta nit no faltarem al concert d'Anna Roig i L'ombre de ton chien (vegeu aquí) a la sala Llantiol en el qual presentaran el seu magnífic primer disc i el proper dijous al vespre assistirem a un esdeveniment força singular que m'espero amb candeletes: un concert de tango electrònic.
Els protagonistes són Argento (vegeu-los aquí), un trio de violoncel, guitarra i sintetitzadors que parteix de la tradició "porteña" evolucionada pel mestre Astor Piazzolla i l'enriqueix amb els recursos que l'electrònica posa a l'abast dels músics amb gust i talent. (n'hi ha més)
Una de les paraules que han sortit més vegades als titulars dels diaris després de la constitució del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CONCA), és "excel·lència". Un concepte en el que ha insistit de manera molt especial Xavier Bru de Sala, el seu president.
L'abril passat vaig parlar-ne aquí mateix (vegeu aquí) de resultes d'unes declaracions seves sobre la idea de crear una distinció alternativa a la Creu de Sant Jordi més restrictiva, dedicada al món de la cultura i que premiés l'excel·lència. Unes declaracions al meu parer no gaire afortunades (almenys en la forma) però que insistien en el que sembla que serà un dels grans objectius de la gestió del CONCA: potenciar l'excel·lència. Una pretensió, m'apresso a dir-ho, ambiciosa i digna de tota lloança.
Avui, festa del Bloomsday, jornada que tots els joycians del món tenen encerclada al calendari amb retolador vermell, diada de festa grossa a Dublin, es compleixen cinc anys exactes des que vaig escriure el meu primer apunt en aquest Bloc.
Fou el mateix dia que Biel Mesquida va escriure "Homersea" (vegeu aquí), la seva particular -i molt recomanable- visió de l'odissea joyciana ambientada a Palma i amb una femella com a protagonista. (n'hi ha més)
Quina meravella de disc el que acaba de treure Anna Roig i L'ombre de ton chien (vegeu-los aquí)). Quina delícia, creieu-me, les deu cançons -quatre en francès, sis en català, cap de farciment, totes amb substància- de debut de la nostra estimada coblocaire (vegeu aquí).
A l'Anna Roig i L'ombre de ton chien els vaig conèixer a finals d'octubre en un acte literari -el lliurament del premi El Lector de l'Odissea- a Vilafranca del Penedès i, tal com vaig explicar aquí (vegeu l'apunt), em varen fascinar a l'instant. Una fascinació que després d'escoltar el seu primer disc continua tan intensa com el primer dia. (n'hi ha més)
Llegeixo als diaris que l'escriptor barceloní Jordi Coca ha estat el guanyador del premi Sant Joan Caixa Sabadell amb "La nit de les papallones", una novel·la en la que fa un retrat de la Barcelona nocturna de la dècada dels 70 i, més concretament, centrat, a tall d'homenatge, en la figura de l'artista de cabaret Christa Leem (vegeu aquí).
(De fet, si hem de fer cas al titular amb què La Vanguardia despatxa la notícia resulta que el llibre de Coca és "una novela del destape", cosa que em fa pensar que d'un temps ençà estan passant algunes coses no del tot normals en les pàgines de Cultura del veterà diari de la família Godó.)
"La nit de les papallones" apareixerà per la tardor publicada per Edicions 62 i és un llibre que penso llegir amb molt interès. Primerament perquè la Barcelona d'aquella època -la del pintor Ocaña, Zeleste, el Saló Diana...- és la de la meva joventut. I segonament perquè Coca és un bon novel·lista que reconec que he llegit de manera massa intermitent. (n'hi ha més)
Divendres. L'únic dia sencer que passarem a la Toscana en aquesta visita de primavera. El programa està calculat al mil·límetre: amb el Mitsubishi que hem llogat farem un circuit d'un centenar de quilòmetres que ens portarà a Pistoia, Prato, Vinci, San Miniato i Monsummano, el poble a tocar de Poggiolina Bassa, la casa rural on posem i que mereixerà els honors d'un apunt específic que tancarà la sèrie.
Segons la Guia Michelin Pistoia té una de les places medievals més harmonioses de tot Itàlia. Ni l'A. ni jo disposem de gaires elements de comparació però és evident que la plaça del Duomo té un encant indiscutible (vegeu arxius fotogràfics al final). L'altra meravella és el fris de terracota vidriada de l'Ospedale del Ceppo (v. fotos) amb imatges al·lusives a les obres de misericòrdia. (n'hi ha més)
"Ja n’hi ha prou. Al cap d’una setmana que el president de la Generalitat afirmés que l’única llengua de Catalunya que necessita reforç és la catalana, el Govern central ens imposava per decret una hora més de castellà. Tenim el país ja del tot castellanitzat, i el català que s’hi usa està extremament degradat, de manera que difícilment podrem salvar la situació; doncs encara no n’hi havia prou: calia estrènyer més el caragol. I nosaltres, en el millor dels casos, a callar, a conservar la calma, a calcular si podem reclamar davant la llei, la llei del més fort.
Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos..." (n'hi ha més)
Sortim del convent de Sant Marc després d'admirar una vegada més l'Anunciació de Fra Angelico, una obra que, com tantes altres de Florència, té la virtut de posar-me al caire de la llàgrima.
Contemplant aquella extraordinària escena protagonitzada per la Mare de Déu i l'àngel portador d'insòlites noves em ve a la memòria una cosa que he llegit no fa gaire... (n'hi ha més)
El dijous 21 de maig vaig donar (vegeu aquí) el primer avís. I avui és el mateix Màrius Serra, el pare de tot el projecte, qui en parla en un article a l'AVUI. Un article amb un títol valent i engrescador: "Què vol dir benèfic?".
Per si algú es troba en l'improbable cas que no hagi pensat a comprar avui el diari copio l'article:
"Organitzo un concert benèfic d'avui en vuit a L'Auditori: Mou-te pels Quiets. Tindrà un format de lectura il·lustrada. Literatura, doncs, acompanyada de música, teatre, còmic, fotografia, videoart... al servei dels pluridiscapacitats. Aviat és dit. Espero que molta gent hi vingui i estic convençut que l'espectacle s'ho val, però no escric aquest article per fer-ne difusió. O no només... " (n'hi ha més)
