En el silenci obscur… (Màrius Torres, 1910-1942)
Avui però, que fa cent anys justos que en Màrius Torres va néixer al carrer Major de Lleida és hora d’homenatjar la vida, perquè si aquest poeta es va poder adreçar al Dolç àngel de la mort com ho va fer o ens va dir què és la mort, és perquè empassant-se l’Univers i deixant-se gronxar per la música subtil de l’infinit havia copsat els batecs més profunds del món, havia combregat amb la vida. Si més no, això és el que a mi em fa pensar quan llegeixo aquests versos que el poeta va datar el 18 de març de 1937:
La musique souvent me prend comme une mer!
Baudelaire
En el silenci obscur d’unes parpelles closes
que tanca l’Univers en el meu esperit,
la música s’enlaira. -Talment, en l’alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-
Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l’infinit, trencades les rescloses,
i se m’emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l’oblit.
Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.
I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio -perdut en l’estreta salvatge
dels llavis de l’escuma i dels braços del vent.
Ricard, i és clar que no podem viure només de les pèrdues. I en aquests gairebé setanta anys de pèrdua de Màrius Torres, segur que podem celebrar el naixement de moltes altres coses.
Visca la vida!
Gràcies per afegir-te a l’homenatge!
hola ricard, màrius…. és un gran i gran poeta…….. l’altre dia….. aquest centenari va servir perquè un gran escriptor afirmes que màrius… és un gran poeta …. de fet, els centenaris dels poetes no deixen de ser un simptome de la mala consciència…. per no poder valorar prou bé…. als nostres grans poetes……
de fet, quan passen els centenaris…. s’obliden aquests grans poetes… lentament………… jo, de fet, no entenc res………. els centenaris dels poetes s’estan convertint… en rutes pels turistes……. és a dir, per fomentar els paisatges