Cupressus sempervirens

Tornen els clubs de lectura! Sí, ho dic amb alegria perquè participar-hi m’és molt gratificant. Concretament, aquest divendres 25 d’octubre seré amb els membres del Club de Lectura i Escriptura de la Fundació Aplicació de Callús. Algun dels seus membres, després de sentir-me en la segona edició de l’Ull de peix, es va interessar per la meva poesia i per això m’han convidat a parlar amb ells de El llibre que llegies.

Més endavant, el 10 de gener i el 9 de maig, col·laboraré amb el Club Mirada Endins de la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida. La primera sessió serà per parlar de la novel·la El tiempo entre costuras de Maria Dueñas, i la segona per comentar La dona justa de Sándor Márai.

A banda de la participació en els clubs de lectura, enguany dirigiré a Gelida un taller de poesia per a persones que li vulguin perdre la por a aquest gènere i s’hi vulguin introduir. El taller duu per nom A viva veu i consta de quatre sessions d’hora i mitja. En aquests moments estem concretant les dates, però si en voleu més informació només cal que us dirigiu a la Biblioteca de Gelida.

I si esteu interessats en comentar algun dels meus llibres en el vostre Club de Lectura o en què es fes el taller de poesia al vostre poble o biblioteca, només cal que contacteu amb mi i en parlem, segur que ens posem d’acord.

El mal té moltes formes que se’ns escapen i sobre les quals encara no en tenim cap mena de control. De moltes -penso en les malalties, per exemple-, no en tenim la responsabilitat. En canvi, sí que tenim la responsabilitat de reconèixer el nostre enemic interior, fer-ho ens permetrà gaudir de cada una de les coses que ens passin: les primeres cireres, les amistats i els enamoraments, sí, i també les dissidències i les lluites, les victòries o el que aprenem en les derrotes… I ens ha de permetre, també, fer que la vida al voltant nostre sigui més amable.

El dolor que sentim és inherent a cadascú de nosaltres i ni tu ni jo no tenim cap dret d’assenyalar algú altre i culpabilitzar-lo del que portem dins: frustracions, enrabiades, odi… És per això que et dic prou! És llastimós cada vegada que com un nen malcriat aixeques l’índex per assenyalar aquest o l’altre mentre l’acuses somicant: “ha estat ell…” No dic que alguna vegada no sigui així, però la majoria de vegades no és ell el culpable dels teus mals. Tu i només tu ets el responsable de la teva rancúnia o, per contra, del teu benestar.

Només tu, si t’acares amb valentia a les circumstàncies i als pecats que has comès, pots fer que la teva sigui una vida més o menys plaent. Per tant, no hi donis més voltes, no serveix de res acusar ningú de la teva insatisfacció, d’aquesta agror que et constreny i mai no et deixa estar content. L’enemic que busques per abocar-li els teus greuges és dins teu, encastat en algun racó de la teva ànima, i només quan l’identifiquis –cal ser valent per fer-ho, tampoc no ens enganyem- podràs mirar-te al mirall i anomenar el mal en veu alta. Quan l’identifiquis dins teu i li posis nom, només llavors, l’hauràs començat a vèncer. I somriuràs, sorprenentment les ganes de somriure t’atraparan i tot haurà començat a canviar.

Durant uns instants brevíssims ens hem creuat les mirades i he vist, aquesta vegada sí, com al fons d’uns ulls ensangonats hi bullia la ira. Aquest cop he vist els ulls de la Medusa, sí, i m’he sentit el cor com una fornal encesa alhora que la fredor glacial de la mort em lliscava per l’espinada. Li he vist els ulls i en sé la condemna, sé que hauré de romandre en la pedra colgat sota tones de silenci.

Sé la proximitat de la mort, però no m’espanta. Mentre el verí no faci efecte no paro de recordar que quan més ho necessitava, quan encara jo no em sabia com em sé ara, algú em va besar una tarda –els petons més dolços es cullen sempre a la tarda-, i aquell bes s’eixampla i creix encara i esclata com la vida en un part, com el futur dels fills o dels néts del tot inabastable.

Moriré. I la Medusa que em condemnà es retorçarà desitjant la mort mentre crema i crema sense poder apagar el foc que la seva pròpia ira alimenta. Jo hauré mort, sí, però seré la pedra on hi reposa per sempre l’empremta d’aquell bes que em salvà del naufragi. Seré pedra i seré memòria.