Una certa salvació

Llegit a Insomnio, Premi de Novel·la Café Gijón 2006:

?¿Se supone que estamos destrozados? No. Sí. No lo sé. Se supone que
estamos descoyuntados, fragmentados, enajenados. Se supone que estamos
desorientados y estupefactos. Lo afirman la mayor parte de los filósofos y los sociólogos
contemporáneos. Y no seré yo quien lo niegue. Además, cualquier forma de
infelicidad y de dolor parece siempre honesta.
Ahora la humanidad entera adopta una actitud de asombro, un gesto de
cansancio, de no saber qué hacer: una especia de hastiada perplejidad medrosa
ante el siglo que comienza.

Lo peor es que uno siempre tiene la sensación de estar solo. Hace poco
estuve dando una conferencia en otra ciudad. Había unas treinta personas en la
sala. En realidad, no se trataba de una verdadera conferencia, sino de una
especie de mesa redonda sobre mis últimas obras. Fue una experiencia agradable.
La gente me hacía preguntas acerca de mis novelas y yo debía contestarlas. Preguntas realmente buenas y a veces juicios
de valor que demostraban que me habían leído a conciencia, cosa que, como es lógico,
me aterrorizaba por un lado, pero por otro me halagaba enormemente. Los
escritores invisibles nos maravillamos cada vez que tenemos ocasión de
comprobar que alguien nos lee. Y alguien, una mujer, una mujer con acento
sudamericano, una mujer muy hermosa, me preguntó, como si supiera muy bien lo
que me preocupa:

– ¿Podemos salvarnos por medio de la literatura, puede la literatura ser
una forma de salvación?

Diosmío, pensé entonces,
la salvación otra vez…

Aquesta entrada ha esta publicada en Castells de cartes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Una certa salvació

  1. Victòria diu:

    …Efímera, tremolosa, que fa que tot s’aturi, inefable, un bocí de llum, de mar, un quadre, la veu dels amics, una música….així , el goig menut i real com l’escalfor i el fred.

  2. theoreia diu:

    quan jo era més jove, hi havia una pregunta final que tancava
    tota l’exposició caòtica de factors derrunadors que assoten a
    la contemporaneïtat: "després de tot això, ¿resta lloc a
    l’Esperança?" (i t’havies d’imaginar l’Esperança com una taca
    verd fosforescent que il·lumina un quadre de grisos…;
    aleshores, l’analista es calfava el cap en magnificar
    qualsevol detall que induïra a l’optimisme, ja que ell
    cobrava per a innocular una mica de por a la rebel·lió, però
    no massa perquè sinó haguera desgraciat el dipòsit de
    confiança institucional dels futurs ciutadans) Sembla que ara
    cal recercar la salvació, si pot ser acompanyada d’una certa
    expiació moderadament ordenada; tanmateix, tota aquesta
    doctrina de la contenció i de la depuració que situa les
    actituds transformadores al llindar de la mera supervivència,
    pense que cal refussar-la com a una camisa de força neuronal:
    la literatura salva instantàniament quan dóna veu als qui no
    tenen veu, quan esbossa argumentaris expressius en els que la
    gent d’a peu es situa en termes d’igualtat amb els que tenen la paella
    pel mànec, ja siga a través de la crítica conscient o de la
    comicitat irreverent: imaginar-ho és fer més ample el camí a
    la classe social més nombrosa i més damnada; el millor recull
    de versos és el que subverteix les versatilitats, fent-les
    reversibles a favor dels que serveixen i en contra dels que
    tenen aversió dels que romanen a sota!

    salutacions amistoses,

    JCOB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.