Ernest Asensi (1928-2013), terra i arrel…


Ja fa dies que escriure se’m fa costerut. Hi ha coses que voldria dir però no me’n surto de lligar les paraules.  Tot i que visc en un magma de silencis que pugnen per rompre’s d’ençà que l’Ernest va morir, se’m fa feixuc pouar-hi les imatges i els sentiments que covo des que vaig veure la cara de la mort en el seu rostre, la lluita com peix que boqueja fora de l’aigua per empassar-se encara els darrers minuts de vida, els ulls que la por cegava i el desconsol que dóna la certesa que allò que s’està vivint no és altra cosa que l’agonia que donarà pas a la mort.

No sé com parlar-ne i ho voldria fer, si més no perquè el dolor dels darrers dies no enterboleixi la memòria plena de l’home que va ser, el record de tota la bondat amb què ens obsequiava cada vegada que en tenia ocasió i la dignitat amb què fins a l’últim segon de vida –en dono fe- va encarar-se amb tot allò a què s’hagué d’enfrontar.

Generós, discret i treballador, havia fet de tot. Havia treballat des dels 14 anys als FGC, a Ca l’Alegre amb els paraigües, havia fet assegurances, anava a vendre oli amb la Vespa i si calia, també rentava caps a la perruqueria de la Teresa. I feia fotografies, munts i munts de fotografies de la seva família, de trens, de flors, de Martorell…

Però si alguna virtut n’hem de destacar, és com s’estimava la Teresa de qui passats els anys seguia enamorat fins al moll dels ossos –també ho puc certificar-, i com ens estimava a nosaltres, els seus fills, la seva jove i jo mateix, a la Rosa, però per damunt de tot als seus tres nets, l’Adrià, el Martí i l’Anna. Quan en parlava se li disparava l’orgull d’avi. No és estrany, doncs, que aquests dies ells hagin manifestat una vegada i una altra l’orgull de ser-ne els néts i que ho hagin fet amb la mateixa dignitat que l’avi els hi ensenyava quan els deia que havien d’estudiar i tirar endavant, però que també havien de ser feliços i bones persones… Com ell ho va ser.

Ara mateix no se m’acut res millor per deixar prova escrita de qui va ser l’Ernest, que reproduir les experiències que en nom propi i en el dels seus cosins, el Martí descriu en aquest text que segueix:

Entrar a la cuina i que fes olor de torrades amb mantega i sucre mentre l’olor de cafè amb llet s’escampava pel menjador. Havies preparat la tauleta de la millor manera possible per tal que jo pogués veure els dibuixos de la tele mentre em menjava els crossanets de xocolata (que ben d’hora al matí havies anat a comprar expressament) i tu em vigilaves assegut al davant. Em preguntaves com m’havia anat l’escola i jo fent cas omís, jugava encantat amb el cotxe que m’havies comprat a l’antic quiosc de la plaça Pedró. M’ensenyaves les fotos que havies fet i jo, inquisitorialment, et preguntava què era cada detall de la foto.

Més gran, passejava per la Vila al teu costat i em trobava que les portes de cada casa, de cada comerç, de cada família eren sempre obertes per tu. La gent et saludava, somreia i es parava a parlar amb tu. Mai trigàvem menys d’una hora a fer el carrer de Santacana amunt i avall parant a cada passa, ara per saludar, ara per comprar.

Encara sento l’olor del cafè del Bar Manel quan asseguts a la barra, no fa tant, m’ensenyaves que el tallat que tant m’agradava es deia ‘machiato’ allà on aniria a estudiar. Recordo entrar de petit a cal Julio, el Miami, a comprar patates. Recordo l’amabilitat i afabilitat amb què et tractava tothom, sense excepció i a tot arreu. Així et recordo i així et recordarem. Com m’ensenyaves els patrons de paraigua que havies dissenyat per ca l’Alegre i com se t’il·luminaven els ulls al parlar dels teus viatges per feina. O l’anècdota tan repetida de la rasa de terra durant la mili i el regust de garnatxa de l’amanida…

Perquè avi, et sé, et sabem. I saber-te, avi, ens dóna terra i arrel. Saber-te és el record que ens ha fet i ens seguirà fent créixer estimant-te i aprenent a estimar com tu feies.

I això, saber que pels néts és terra i arrel i que és en ells, veure com el seu record els empeny a viure, és la darrera gran lliçó que ens ha donat. Visca!

Aquesta entrada ha esta publicada en Cupressus sempervirens. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.