El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

La llengua a can Pistraus

0
Publicat el 13 de juliol de 2019

Heus ací els brins de la quinzena, amics.

1. Rufián contra els febles

2. La llengua a can Pistraus

3. El desmanegat li passa la mà per la cara

4. Menja com una llima

5. De vegades, hi ha bones notícies

6. No ens angoixem

7. Sou de vida?

8. Em fa l’efecte que ho té coll avall

9. No donem tant 

10. Amb tot això que passa, va a la seva

11. «A través de», quina plaga

12. Me n’he fet passar el deler

13. Llevat que feu la viu-viu

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Perimetrem els flancs de la llengua

1
Publicat el 13 de juliol de 2019

Ha començat l’estiu i, dissortadament, ja hem tingut un incendi devastador. La gravetat d’aquestes notícies fa que se’n parli a bastament a diaris, ràdios i televisions. Això ens serveix per a comprovar que el vocabulari del foc és ple de termes inadequats i imprecisos. Tots tenen una alternativa natural i genuïna; convé, simplement, que pensem com ho diem habitualment.

Us en presentem un breu glossari:

Ancorar

Literalment, vol dir ‘assegurar un vaixell amb una àncora’ i, figuradament, ‘fixar sòlidament’. Però en castellà anclar ja fa temps que es fa servir en els texts sobre incendis, amb el significat d’aturar o barrar el pas, que és tal com ho havíem dit sempre —o bé, segons el context, detenir, frenar, impedir, obstruir…

Atacar

Es veu que el llenguatge militar és atractiu. Ho veiem de fa temps, per exemple, en les notícies d’esports i ara ho comencem a veure també en la informació sobre el foc. Si abans els bombers treballaven per apagar el foc (o hi actuaven, o hi intervenien o —a tot estirar— hi lluitaven), ara l’ataquen. Què ha canviat? El foc d’ara és diferent? No: simplement sembla que el llenguatge s’hagi tornat més agressiu.

Calcinar

Sovint, en castellà, s’equipara quemar i calcinar, però són dues coses ben distintes. Calcinar és fer una operació química determinada: ‘descompondre tèrmicament la pedra calcària en òxid de calci i diòxid de carboni’; i, per extensió, ‘descompondre tèrmicament materials i convertir-los en residu sòlid’ o bé ‘sotmetre un sòlid a alta temperatura per provocar-hi una descomposició o un canvi de fase diferent de la fusió’.  Tot són, doncs, operacions deliberades amb un propòsit científic o industrial. Res a veure amb un incendi. Potser valdria més dir cremar, que és com ho diu la gent. Si un bosc és totalment cremat és un bosc abrasat (‘convertit en brasa ardent’) o abrusat (‘sotmès a l’acció del foc’).

Declarar-se un incendi

Com que ‘declarar’ vol dir, entre més coses, ‘manifestar’, certament ‘declarar-se’ és ‘manifestar-se’. D’ací ve això de declarar-se un incendi. El problema no és si, estrictament, es pot considerar correcte o no. El problema és, com hem dit i repetit, que expressar-se així és artificiós (allò que anomenem ‘català de plàstic’). En català, sempre hem dit que s’ha calat foc o que s’ha botat foc.

Flanc

La tendència a fer servir una llengua artificiosa també duu els ‘entesos’ a parlar de flancs. Un flanc és, simplement, un ‘costat’. Té aplicació en llenguatge militar (‘part lateral d’una formació militar’). Per tant, si ens hem de referir a un costat d’un foc, no cal fer servir un terme que la gent potser associa a la guerra. Se’n pot dir costat, simplement. Ara, si parlem del foc que avança, tenim front: ‘Part d’un incendi forestal que avança amb més força, en general a favor del vent o costa amunt.’ Els bombers, generalment, parlen del cap (i de la cua) del foc.

Mitjans aeris i terrestres

Un mitjà és ‘allò que serveix per a transmetre o conduir alguna cosa’. Però, específicament, si parlem d’un aparell que serveix per a desplaçar-se en diem vehicle. Per tant, quan sentim que en una operació hi han intervingut ‘cinc mitjans aeris’ ens hauria de fer estrany. De fet, això no ho diu ningú sinó els mitjans de comunicació. Genèricament, doncs, podem anomenar-los vehicles aeris (o terrestres) i si podem especificar de quina mena són, millor (‘Hi han intervingut cinc hidroavions’, per exemple).

Perimetrar

Algú s’ha inventat aquest verb a partir de perímetre. Però si el perímetre és el contorn, perimetrar fóra ‘amidar el contorn’, no pas estabilitzar, ni controlar, ni encerclar, com hauríem de dir.

Perímetre

És un terme ben correcte, però de vegades es fa servir inadequadament. Per exemple, ‘L’incendi afecta un perímetre de X hectàrees’ és una frase il·lògica, perquè el perímetre és el contorn. Per tant, la mida d’un perímetre és lineal i no es pot expressar en metres quadrats ni en magnituds semblants. ‘L’incendi afecta una superfície de X hectàrees’ seria una bona solució. Vegeu-ne més informació en aquest article.

Provocar un incendi

Un dels significats de provocar és ‘suscitar’, ‘produir’. Per tant, agafant-ho amb pinces, podríem trobar correcte provocar un incendi. Però, com hem dit abans, les expressions naturals i corrents en català són calar foc i botar foc. I si cal, ja direm que ho han fet ‘voluntàriament’, ‘intencionadament’, etc. Encara és més estrany incendi provocat. Valdria més dir-ne deliberat, intencionat, intencional, fet expressament, fet exprés…

Tasques d’extinció

Hi ha un abús de ‘tasca’ en compte de ‘feina’ i, consegüentment, de ‘fer tasques’ en compte de ‘fer feina’ o ‘treballar’. Ja ens hem avesat a sentir ‘Els bombers continuen en les tasques d’extinció de l’incendi’ allà on abans hauríem sentit ‘Els bombers continuen treballant per apagar el foc’. Més plàstic.

Abans d’acabar, una curiositat que ens hauria de fer pensar. El centre de terminologia Termcat té un Diccionari de bombers en línia, que conté prop d’un miler de termes. De tots els que hem aplegat en aquest article, pràcticament no n’hi surt cap.

Article publicat a VilaWeb el dia 6-7-2019

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

El català fila prim

0
Publicat el 30 de juny de 2019

És igual trencar que esquinçar? No. Tots dos mots es poden encabir en el concepte de ‘rompre’, és a dir, ‘convertir un sol cos en fragments’. Però  es trenquen les coses dures i s’esquincen els teixits o els papers.

En el transcurs dels segles, l’home ha sentit la necessitat de comunicar-se, però també de subtilitzar, de diferenciar significats afins i distints alhora. Podem mirar la llengua de lluny o de prop, podem garbellar mots a l’engròs o a la menuda, podem fer-nos entendre i prou o podem filar prim. Avui filarem prim, perquè el català és una llengua que fila prim.

Si parlem d’objectes, ho veurem clar de seguida. Oi que no se’ns acudiria mai d’entrar en una ferreteria i demanar ‘una eina’? És clar que no, perquè n’hi ha dotzenes. Hem de precisar: volem un tornavís, un martell o una serra? I, encara, una serra de vogir, una serra de trepar, un xerrac…? Doncs això mateix passa en moltíssims camps semàntics.

Aquest terreny de la precisió és exuberant i una mica salvatge i tot. Com més t’hi endinses, més t’adones que fa de mal governar, bé perquè la frontera dels significats és difusa, bé perquè hi ha diferències entre els diversos parlars o bé per un tercer factor, molt curiós i molt interessant: sovint hi ha dos mots que tenen el mateix significat, però l’un s’aplica a uns noms i l’altre a uns altres. Es distingeixen pel camp d’aplicació, no pas pel significat.

Avui, doncs, farem un tast de precisió.

Maneres de tremolar

Tots sabem què és tremolar i ens sabem imaginar, per exemple, a nosaltres mateixos tremolant de fred, o bé una fulla d’un arbre tremolant pel vent (fins i tot hi ha un arbre que es diu trèmol perquè sempre li tremolen les fulles, per mica que ventegi). Però quan una paret tremola perquè passa un camió a la vora diem que trontolla. I quan travessem un pont o una passarel·la i tremola lleument —és a dir, vibra a petits intervals— diem que fimbra (o fimbreja o flinga). Ara, si el tremolor és molt fort, com la terra quan hi ha un sisme, diem que s’estremeix (o fremeix). Si una bandera tremola per l’acció del vent, podem dir que flameja (o flama). En fi, quan l’agitació és tan lleu que amb prou feines si te n’adones, com el moviment de les fulles d’una alga, direm que titil·len.

Maneres d’ésser prim

Un vestit que no és prou gran per a qui el duu diem que és esquifit. Però aquest mot aplicat a una persona és insultant, per més prima que sigui. Una criatura molt prima és escanyolida, allò que en diem un secall. Si una noia és eixuta de carns, és esmerlida o magrosa. I quan ho és molt i molt, escardalenca —o, si ho volem dir d’una manera expressiva, un sac d’ossos. Si un xicot és massa prim en comparació amb l’alçada és esprimatxat o esllanguit. Quan un individu és poc desenvolupat, solem dir que és desnerit o escarransit. I si, a més, resulta que és malaltís, ja adquiereix la categoria de nyicris. El verb neulir-se (que ve de neula) descriu el procés de perdre vigor i força, tant en els humans com en els animals o les plantes. Una persona neulida, doncs, ens la imaginarem esblaimada, pàl·lida; un carquinyoli, vaja.

Deixem-ho ací. Un altre dia que ens vagui parlarem, per exemple, de maneres de dir pudor, de maneres d’espantar-se, de malmetre’s la roba, d’esborronar-se…

El català, com totes les llengües, té una gran riquesa. Depèn de nosaltres —de l’ús que en fem, de l’afany que tinguem de filar prim— que aquest tresor sigui vistent o bé romangui enterrat als diccionaris.

Article publicat a VilaWeb (22-6-2019)

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

No serà tant!

1
Publicat el 30 de juny de 2019

Amics: heus ací els brins de llengua d’aquesta darrera quinzena:

1. No serà tant!

2. Anem al tros?

3. Quina feinada, nois

4. Ja n’hi ha prou, d’aquest color!

5. Bregats a treballar de valent

6. Teniu fred de peus

7. Les tasques d’extinció del català de plàstic

8. Puja a la taula i beu a galet

9. No el puc sofrir

10. Bé prou que s’ho val

11. De la mateixa què, senyor Dedéu?

12. Què revifa el foc

13. Com es desdoblen els àrabs?

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

La darrera bóta

3
Publicat el 21 de juny de 2019

Ara que ha fet sis anys que es va morir el meu pare, en Josep Badia i Torras, trobo adient de copiar al Clot de les Ànimes un breu escrit seu, de l’any 2001, carregat de sentiment. Estic cert que us agradarà.

La darrera bóta

[…] però d’una anyada que fou malastruga
queda alguna bóta tristoia, poruga
que guarda collita de l’any 38.
(Lluís Badia i Torras)

Avui hem buidat la darrera bóta del celler de la casa pairal, la bóta que contenia encara vi ranci de l’any 1938, anyada de bon vi, però de malastrugança per a la gent del país, tercer any de la guerra civil.

D’ara endavant el bon vi ranci es guardarà encara un temps més, repartit –en petites ampolles de vidre– entre gent estimada.

Commou un xic, això de fer sortir a la llum un vi que descansava, de seixanta-tres anys ençà, en el si acollidor de la vella bóta centenària. És una de les bótes vingudes dels Emprius –pairalia del besavi i l’avi– cap al mas Arnà i, finalment, aposentada pel pare al celler nou de la Bonavista. Des d’ara, buida i sense vida, serà encara –juntament amb les seves germanes– un record de la casa al mateix espai que l’acollí.

La intensa flaire del vi ranci, quan rajava, feia venir a la memòria tantes coses… Vint-i-quatre anys viscuts a la casa pairal, en companyia del pare, admirat i estimat per la seva saviesa i rectitud; de la mare, plena de dolça bondat; de la padrina i la tia, sempre protectores de les nostres entremaliadures; dels germans, que feien tanta companyia; i del mosso vell, tan discret i tan lleial, un més de la família…

Venturosos temps de fe, d’innocència i de felicitat a penes percebuda, quan confies en tothom i penses que de tot et sortiràs, perquè el coratge no et falla i la força et sobreïx!

Les feines del camp, que avui apareixen tan dures, eren acceptades amb naturalitat i amb un cert orgull, l’orgull del qui sap que forma part de la natura i del qui sent el deure sagrat de tenir-ne cura. Les tasques de la sembra, els horts, les vinyes i el celler, sempre guiades pel pare, expert curador de la vinya i del vi… I també les pors de la guerra, viscudes per un infant que potser es féu gran abans d’hora: el pas dels soldats de l’un bàndol i l’altre, que s’acontentaven amb una cantimplora de bon vi, donat generosament (qui sap quines espoliacions ens estalvià aquest gest!). I el got de vi que la mare dava mig d’amagat als captaires, perquè deia que també tenien dret d’oblidar les penes. Tants records…

Hi ha qui diu que els records corsequen l’ànima dels vells. No us ho cregueu pas. Els records són vida: ens omplen les hores –forçadament ocioses– de gaubança amorosa. Els records compensen les misèries del present. Els records –instal·lats en un cor fet de records– susciten a la ment somnis i projectes que portaran a terme els fills, els néts o els nebots, d’una manera o d’una altra.

Per ajudar-hi, he volgut deixar constància de què significa per a mi el vi ranci del 38 i les bótes velles que l’han servat amorosament, l’última de les quals hem pogut buidar aquest novembre del 2001.

Gràcies a Déu siguin dades!

Josep Badia i Torras

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Circumstàncies, Imatges de la Bonavista, Memorial Josep Badia i Torras | Deixa un comentari

Dóna-li peixet i ja ho trobarem

3
Publicat el 15 de juny de 2019

Heus ací els brins d’aquesta quinzena, amics:

1. Dóna-li peixet i ja ho trobarem

2. Què hi fa si no ho diem bé?

3. Si s’empolaina fa goig

4. La plaga del «li» pleonàstic

5. La roba afiganyada

6. Tips de «marejar la perdiu»

7. A hores d’ara creix com una carabassera

8. Ha anat de poc que no m’ho encoloma

9. Alcaldables són els qui es poden alcaldar?

10. La subtilitat del moviment

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Els pronoms són vida

1
Publicat el 15 de juny de 2019

Article publicat a VilaWeb el dia 8 de juny proppassat

Un dels puntals del català és el sistema pronominal. Especialment, l’ús dels pronoms ‘en’ i ‘hi’ atorga un segell de genuïnitat a la llengua. Per això no els podem perdre. El castellà no els té, aquests pronoms. Se’n surt amb uns altres recursos. I ja us podeu imaginar quina conseqüència té, aquest fet: per imitació de la llengua veïna, en prescindim. Avui veurem exemples de mals usos dels pronoms ‘en’ i ‘hi’, amb un propòsit reparador.

Un aclariment previ. Tant ‘en’ com ‘hi’ substitueixen un complement: si aquest complement comença per la preposició ‘de’ (Parlen de política), és substituït per ‘en’ (En parlen); si comença per una altra preposició (Parlen al carrer), és substituït per ‘hi’ (Hi parlen). Per una altra banda, el pronom ‘en’ també ocupa el lloc del complement directe sense article (Comprem maduixes → En comprem).

Absències flagrants

Per començar, vegem exemples de calcs descarats del castellà, amb la pèrdua del pronom:

  • He redactat totes les cartes. T’envio dues [Te n’envio dues]
  • Sé que t’esperen a la piscina, però no pots anar [no hi pots anar]
  • L’espien i ell no s’adona [no se n’adona]
  • Demà hi ha la festa, però jo no estaré [no hi seré]
  • Sí que està, però ara no es pot posar [Sí que hi és, però ara no s’hi pot posar]
  • Avui pot haver una desgràcia [pot haver-hi una desgràcia]

Aquestes frases són catanyol pur. Si no hi trobem a faltar el pronom… no ens desesperem, però se’ns gira feina: ens convé començar per les beceroles. És a dir, convé que demanem: ‘dues què?’, ‘anar on?’, etc. i això ens ajudarà a veure que hi falta alguna cosa.

Absències més subtils

Ara observem això:

  • No tenim constància de la petició, però avui mirarem de saber alguna cosa[saber-ne alguna cosa]
  • He llegit el text, però no he canviat res [no hi he canviat res]

Aquestes frases són coixes com les d’abans, però no ho semblen tant. La raó és que tenen un complement (‘alguna cosa’, ‘res’), però resulta que n’han de tenir dos (‘alguna cosa de la petició’, ‘res al text’). Parem-hi molta atenció i demanem-nos, també: ‘saber alguna cosa de què?’, ‘no he canviat res on?’.

No ens confonguem

El pronom ‘en’ substitueix, essencialment, els complements de què hem parlat en la introducció. Per això aquestes dues frases són incorrectes, encara que les puguem sentir:

  • Si et sembla bé, parlem-ho demà [parlem-ne demà].
  • Volia pa, però no vaig pensar a comprar-lo [a comprar-ne]
  • És la bicicleta, o bici, digueu-li com vulgueu [digueu-ne com vulgueu]
  • A sota de cada objecte, escriviu el nom que li correspongui [que hicorrespongui]

Català de plàstic

La imitació del castellà ens fa construir frases que en català no hauríem dit mai, perquè sempre les havíem resoltes amb un pronom. Sovint són frases que tenen alguna forma de possessiu (seu, d’ell, etc.):

  • Quan va veure aquell automòbil es va enamorar d’ell [se’n va enamorar].
  • Vam trobar una botiga i ens vam arrecerar en ella [ens hi vam arrecerar]
  • Aquell pintor? No recordo el seu nom [No en recordo el nom]
  • Va conèixer Fuster el 1970 i es va començar a relacionar amb aquest [s’hi va començar a relacionar]
  • Diu que s’ha limitat a escoltar les propostes, però no fa cap valoració al respecte [no en fa cap valoració]

Català de plàstic reciclable

Hi ha frases que haurien d’anar amb els pronoms ‘en’ o ‘hi’ i no hi van. No podem dir que hi siguin obligatoris, però si els hi posem guanyem agilitat:

  • Tinc el nen. Et podràs ocupar d’ell? [Te’n podràs ocupar?]
  • És el nostre president. Doncs confiem en ell! [Confiem-hi!]
  • Viu amb els pares. Depèn d’ells [En depèn]
  • Per què t’excuses? No t’obligo pas a fer-ho [No t’hi obligo pas]
  • A la plaça Gran? A les vuit seré allà [A les vuit hi seré]
  • Parlen de boxa. No tinc gens d’interès en aquest tema [No hi tinc gens d’interès]

Els pronoms són vida

Els pronoms també serveixen per a estalviar-nos repeticions. De fet, aquesta és la funció principal de qualsevol pronom. Per això, si en el periodisme no ens en servim, fem texts massa redundants. O una cosa pitjor, segons com: hi fem una tal exhibició de sinònims que enfarfeguem el discurs. Observeu, per exemple, com millora —i s’escurça— aquest text quan hi canviem els sinònims de ‘manifestacions’:

Les entitats han començat a programar manifestacions en ciutats europees. L’ANC va anunciar que aquest mes organitzaria unes quantes mobilitzacions. Ara com ara, ja hi ha accions concretades a Brussel·les i a Ginebra.

Les entitats han començat a programar manifestacions en ciutats europees. L’ANC va anunciar que aquest mes n’organitzaria unes quantes. Ara com ara, ja n’hi ha de concretades a Brussel·les i a Ginebra.

Pecar per excés

El mal ús dels pronoms té una altra cara: l’abús. Acabem l’article amb frases en què els pronoms són sobrers:

  • N’hi ha molta gent que es confon [Hi ha molta gent que es confon]
  • El nostre cervell té capacitats finites i no pot anar-hi més enllà [no pot anar més enllà]
  • Torrent reconsidera algunes idees i en reforça les fonamentals [reconsidera algunes idees i reforça les fonamentals]

La dita ‘val més que en sobri que no pas que en falti’ no s’hi adiu pas, ací. El sistema pronominal és —o hauria d’ésser— un mecanisme de precisió.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Un llibre de «cuyna» de fa vora cent anys

7
Publicat el 8 de juny de 2019

En homenatge a les dones que han estimat i estimen la cuina d’aquest país

«Tinc un llibre que et vull ensenyar, perquè és escrit en un català tan estrany, tan diferent del català d’ara…» Amb aquest anunci em va rebre la Maria Oliva, la Maria de la fonda, tota una institució a Callús. I, efectivament, tenia un llibre ben singular.

Tant bon punt me’l va posar davant, els ulls em van espurnejar, perquè vaig ensumar-hi una joia. El llibre és titulat Art de ben menjar i subtitulat Llibre català de cuyna. A la portada mateix ens presenta l’índex, amb tots els capítols enumerats l’un al costat de l’altre: «Entrepassades – Sopes – Salses – Ous – Entrants variats – Pexos – Carns – Viram y caça – Verdures – Pastisseria i confiteria». Comença amb «Quatre paraules dels editors» i un «Preàmbul». I tot seguit hi ha el receptari encapçalat per les «Entrepassades».La col·lecció de receptes ocupa 217 pàgines. Al final, abans de l’índex general, hi ha un conjunt de «Menús o llistes de plats», un apartat justificat amb aquests mots: «Aquest llibre no realisaría completament el séu fí si, després de les fórmules que en ell s’han aplegat per a la preparació dels aliments, no’s sentés una norma o no’s dongués una guía per a la combinació dels plats.»

Al llibre no hi consta el nom de l’autor ni el del prologuista. Però per edicions posteriors se sap que fou escrit per Marta Salvià, que era el pseudònim de les germanes Adriana i Sara Aldavert. Eren filles de Josefa Sabater i Pere Aldavert, físic i periodista catalanista, amic íntim d’Àngel Guimerà i director de la impremta La Renaixensa, on es va publicar aquest volum. Una prova de l’amistat de Guimerà és que fou testimoni del casament d’Aldavert i Sabater. En testimoniatge d’aquest lligam afectiu, també resta un poema de bressol bellíssim de Guimerà dedicat a la petita Adriana, una de les autores del nostre llibre:

«Dormideta s’està
la flor de satalia;
dormideta al bressol:
Per això no és de dia.»

L’Art de ben menjar va ser editat el 1923, però l’exemplar que té la Maria Oliva és del 1927. «El va comprar el meu pare per a la meva mare. Imagina’t: l’any 27 és l’any que vaig néixer jo», diu la Maria. No se sap a quina edició correspon, però sí que hi diu que forma part del «8è miler», que per a un llibre en català d’aquella època Déu n’hi do. De fet, les «Quatre paraules dels editors» comencen amb un missatge que explica com els els prenen dels dits: «Se van agotant ab una promptitut sorprenent les edicions del Art de Ben Menjar: prova evident de la necessitat que’s tenia d’un llibre de cuyna ben català i ben modern.» Aquestes dues idees, catalanitat i modernitat, són recurrents en la introducció, que acaba així: «La nostra satisfacció anirà crexent si ab aquesta y successives edicions aconseguim que l’Art de Ben Menjar, sia, entorn d’una taula discretament servida, art de bona criança, franca amistat y culta disertació, hont se mostrin y’s depurin les virtuts individuals, en bé de la pàtria, que es la llar comú.»

Vaig demanar a la Maria si em podia deixar el llibre uns quants dies, amb la promesa de fer-ne un article. «I tant, ja el pots tenir tant temps com vulguis. No em ve d’un dia ni d’un mes.»

Crida l’atenció la brevetat de les receptes, cosa que fa que se n’hi encabeixin moltes. Fent un càlcul enrasat, compto que n’hi ha vora vuit-centes. I la llengua? Té raó la Maria que era tan diferent de la d’ara? Doncs sí, ella ho va expressar molt bé: és escrit amb una ortografia que té unes diferències notables amb el català d’ara. Quan se’n va publicar la primera edició, l’any 1923, les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra tot just tenien deu anys, la gramàtica cinc i el diccionari encara feia barretines, perquè no va sortir fins el 1932. Per tant, era un temps de vacil·lacions ortogràfiques.

La llengua d’aquesta obra ens sobtarà per aquesta ortografia antiga i també per castellanismes que hi apareixen ara i adés. En canvi, hi trobarem una gran fermesa en l’estructura de les frases, en els aspectes gramaticals (per exemple, en l’ús dels verbs ésser i estar) i en els recursos lèxics, genuïns en bona part.

Us deixo amb unes quantes receptes en què he marcat en negreta alguns mots o expressions. Penseu un mica si avui les dieu o les sentiu dir de la mateixa manera:

—Estofat a la Marsellesa: Se pica bé un tros de carn per a que sia més tendre, s’hi entatxonen tires de cansalada y trossets d’all; y se la posa en una olla ab dues ò tres cebes, una cabessa d’alls, mitja fulla de llorer, un clavell, sal, pebre, una xicra d’oli y un parell de cullerades de vinagre. Se dexa coure ab poch foch, tapada l’olla ab un paper d’estraça y ab un plat ab aygua a sobre.

—Salsa freda: Se pica cerfull, estragó, peles de rabes, y’s té un ou dur, que s’hi barreja en el mateix morter dexatat amb una xicra de llart fos, una d’oli i una de vinagre. Aquesta salsa’s serveix ab carn rostida freda. Si la carn es cuyta de la vigilia, millor.

—Corball daurat a la «poulette»: Se posen els trossos de peix en una cassola ab mantega. Quan són rossos s’hi tira vi ranci, mitja cullerada de farina, una ceba, julivert, llaurer, farigola y aygua. Se fa bullir poch a poquet. Aixís qu’el peix es cuyt se cola la salsa y’s lliga ab un rovell d’ou y’l such d’una llimona.

—Espatlla de moltó farcida: Se fa treure l’òs d’una espatlla de moltó, se trinxen tres unces de carn de porch, una tòfona, una unça de pernil, un ou dur y unes quantes olives, y s’adoba ab sal y canyella. De tot axò se’n omple l’espatlla, se cus, s’enfarina, y’s posa a rostir ab llart en una cassola, tiranthi de tant en tant miquetes d’aygua ò caldo. Mitja hora abans de servirse s’hi posen algunes patates xiques, dexantles daurar.

—Esberginies ab salsa de tomàtech: Se pelen les esberginies, se tallen de llarch a llarch, en tires de dos gruxos de duro, y’s dexen una bona estona ab sal. Després s’enfarinen y’s fregexen, fins que quedin ben rosses. Se fa una salsa de tomàtech bastant espessa, se’n posa una capa sobre cada tall, y’s coloquen en una plata fent rodona.

—Pèsols ofegats: En una olla de terra s’hi posa una cullerada de llart; quan es ben calent s’hi tira una unça i mitja de cansalada y una unça de pernil, tot a daus; quan es daurat s’hi tiren quatre cebes petites, dues lliures de patates tendres y petites també, sis lliures de pèsols, canyella, sal, pebre y una mica de sucre, tapant l’olla ab un paper d’estraça y un plat d’aygua a sobre. Cal sacsejar-ho de tant en tant, perque no s’agafi.

Llegint aquestes receptes, tan concises i alhora tan precises, pensava en les dues germanes que les van escriure, en la mare de la Maria —que en va agafar idees—, en la Maria —hereva de la sapiència de sa mare—, en la Quima —la filla de la Maria, que dirigeix el negoci de la fonda Oliva amb el mateix mestratge i la mateixa estima pels fogons… I també en la meva mare, que llegirà aquest article amb enyorança, pensant en les hores i hores que va passar a la cuina, la seva gran passió, i en les hores que va dedicar a escriure les receptes apreses i pròpies, totes aplegades en quaderns que algun dia algú transcriurà i difondrà, si més no entre la família…

I tot això, amics —penso—, no és tan sols «art de ben menjar»: també és amor al país.

PS [15-6-2019]. Ahir l’Àngels Esquius, la dona que ajuda ma mare, va descobrir aquest llibre en un prestatge de casa. Suposo que de petit l’havia vist, però no me’n recordava i la meva mare tampoc. N’és la tretzena edició (!), del 1968, «revisada per J. Cabané». Conté una nota editorial interessant, d’actualització i modernització, amb observacions com ara aquestes:

«Com sia que darrerament els metges recomanen no fer abús dels greixos animals i moltes de les receptes estan fetes amb llard, podeu substituir aquest per oli o greixos vegetals que són més digeribles.»

«També en lloc de paper de barba pot fer-se servir paper d’alumini, fàcil de trobar, i que donarà a la vostra feina un caire de modernitat.»

«Els temps evolucionen, cada vegada les dones estan més ocupades i poden passar-se menys estones a la cuina, però a això pot ajudar-les la gran quantitat d’aparells apareguts darrerament, entre els que es destaca “L’OLLA A PRESSIÓ”»

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Circumstàncies, Llengua | Deixa un comentari

La sentència és escrita de fa temps

0
Publicat el 1 de juny de 2019

Resultat d'imatges de sentència

Amics, ací teniu els brins de llengua d’aquesta darrera quinzena:

1. La sentència és escrita de fa temps

2. A poc a poc i de mica en mica

3. Estar baldat i pioc no m’escau

4. Havent dinat, desparem la taula i posem-hi fil a l’agulla

5. No ens faran callar perquè qui calla consent

6. No ve d’aquí?

7. Astorat, esfereït i esglaiat

8. Què se n’ha fet dels qui feien mans i mànigues

9. Detallem-ho fil per randa

10. Fugiu d’estudi o gireu cua?

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Una mica de vocabulari electoral

0
Publicat el 1 de juny de 2019

casa de la vila

Article publicat a VilaWeb el 25 de maig de 2019

Demà hi haurà eleccions al Parlament de les Illes Balears, al Consell General d’Aran i als consells insulars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. També votarem els regidors i batlles del País Valencià, les Illes i el Principat i a tot el país llevat d’Andorra hi haurà eleccions al Parlament Europeu.

En dies com demà, els mitjans de comunicació fan ús d’un vocabulari específic, que molt sovint manca de precisió o de genuïnitat, o bé és periodísticament poc autocentrat. Hi trobem de tot: català de plàstic, calcs del castellà, verbs emprats amb un règim que no els correspon, expressions que denoten una visió hispanocèntrica de la realitat…

Vegem i comentem, tot seguit, una tria d’aquest repertori electoral:

Ajuntament

Als Països Catalans, aquest mot designa avui dos conceptes: la corporació formada pel batlle i els regidors i també l’edifici on es reuneixen i fan feina. Per distingir-los, és bo de mantenir i difondre en el segon cas els termes tradicionals casa de la vila i casa de la ciutat. A Andorra, un municipi és una parròquia i tant la corporació municipal com la casa de la vila reben el nom de comú.

Alcalde (i alcaldable)

El nom alcalde és provinent de l’àrab alqāḍī, que vol dir ‘el jutge’. És per influència del castellà que el fem servir per designar el president d’una corporació municipal. Cal no arraconar el mot batlle (o batle), que antigament designava l’encarregat d’administrar justícia en una vila, però que va anar adquirint el significat de president d’un municipi. Coromines contraposa ‘l’antic castellanisme alcalde i el mot genuí batlle’ i recorda que batlle s’usa a les Balears, a tot el País Valencià, al Pallars i a Catalunya Nord. A Lleida i a Cervera un paer és un regidor, el batlle és anomenat paer en cap i la casa de la ciutat, paeria. Etimològicament, paer vol dir ‘guardador de la pau’ i a l’àrea de Lleida va passar a designar un membre del consell municipal. A Andorra, el batlle s’anomena cònsol major, el vice-batlle, cònsol menor i els regidors, consellers.

Així mateix cal refusar alcaldable (com presidenciable i mots semblants), un mot que no té cap tradició en català i que, a més, és format d’una manera estranya, irregular. En direm candidat (a batlle, a la batllia) o cap de llista.

Celebrar

Emprat abusivament per comptes de fer; l’hauríem de reservar per a contexts de connotació festiva o ritual.

  • Avui s’han celebrat les eleccions [s’han fet].

El mot celebració molt sovint és superflu:

  • Han prohibit la celebració de l’acte [Han prohibit l’acte].

Conèixer

Verb, molt emprat en dies d’eleccions, que es fa servir abusivament en lloc de saber.

  • Ja es coneix el resultat [se sap].
  • Aviat es coneixerà el guanyador de les eleccions [se sabrà].

Eleccions autonòmiques

Les eleccions de demà a les Illes Balears i Pitiüses són unes eleccions ‘autonòmiques’ del punt de vista espanyol. Però si les observem amb una visió autocentrada són les eleccions més importants de les Illes. Així, doncs, més que eleccions autonòmiques caldria dir-ne, per exemple, eleccions de les Illes o eleccions al Parlament de les Illes Balears (que és el nom oficial, com veurem més endavant). A més, a cada illa s’elegeixen els representants propis, que formen el Consell Insular de Mallorca, el de Menorca, el d’Eivissa i el de Formentera.

Forquilla

Tothom sap què és una forquilla, no cal definir-ho. Fer servir aquesta paraula per designar la ‘variació entre dos valors extrems’ és inadequat. En català, en diem interval o ho expressem d’una altra manera (per exemple, unint els dos valors amb la preposició entre).

  • Amb un 2% de vots escrutats, el partit X es mou en una forquilla de 7-8 consellers [un interval].
  • Segons els darrers sondatges, obtindrà una forquilla de 10-12 regidors [entre 10 i 12 regidors].

Incrementar

Cal no abusar d’aquest verb, que n’ha anat suplantant de més habituals, com ara créixer, pujar i apujar.

  • S’ha incrementat la participació [Ha crescut].
  • La candidata proposa d’incrementar la reserva d’habitatge del 30% al 50% [d’apujar].

Papereta

Segons el diccionari Alcover-Moll, aquest mot és un castellanisme. Com que Pompeu Fabra el va recollir, es va anar repetint en els diccionaris successius. Sens dubte, si volguéssim parlar amb propietat i genuïnitat n’hauríem de dir cèdula. Al costat, hi ha també butlleta, que té aquest mateix significat i sembla genuí.

Repetir

És un verb generalment transitiu; repetim una paraula, una acció, un examen… Emprat intransitivament, vol dir ‘tornar a esdevenir-se un atac, una malaltia…’ o bé ‘prendre més d’un menjar’. L’hauríem d’evitar quan volem dir tornar a governar, tornar a presidir…

  • Ja es pot assegurar que la presidenta A. repetirà [tornarà a governar].
  • M. vol repetir com a batllessa de la ciutat [continuar essent batllessa]
  • Sembla que P. repetirà al capdavant de la institució [tornarà a presidir la institució].

Resultats

Com passa amb unes quantes paraules (pressupost, fruita, pluja i qui-sap-los més), aquest nom es pluralitza innecessàriament:

  • Ja us podem oferir els resultats de la votació [el resultat].
  • Estem pendents dels resultats definitius [del resultat definitiu].

Ses Illes

Hi ha una certa confusió sobre com anomenar el conjunt de les illes Balears i Pitiüses. És lògic, perquè tradicionalment els qui hi viuen no han hagut de referir-se sinó a la seva illa. Com que la majoria dels illencs fan l’article salat, diuen ses Illes, però si s’expressen formalment tots diuen o escriuen les Illes. Aquesta és la denominació que haurien de fer servir els no illencs (mai ses Illes), al costat de les Illes Balears, que forma part dels noms oficials (per exemple, Parlament de les Illes Balears). Així mateix, podem dir-ne les Balears, sempre amb article; evitem, doncs, els habitants de Balears, el govern de Balears…

Sondeig

El mètode emprat per a saber l’opinió i la intenció dels votants és anomenat sondeiga molts mitjans de comunicació. Els diccionaris donen prioritat al verb sondar(‘Tractar de penetrar les intencions o la manera de pensar d’algú’), però, alhora prioritzen sondeig d’opinió, en compte de sondatge d’opinió. Tanmateix, aquest és el terme més coherent i també el que ens vincula amb les llengües de l’entorn: l’occità (sondatge), el francès (sondage), l’italià (sondaggio), el portuguès (sondagem)…

Sumar

Tothom sap que sumar vol dir ‘fer sumes’. Però, per influència del castellà, se n’ha eixamplat el significat innecessàriament. Vegem-ho en uns quants exemples:

  • Aquests dos partits no sumen [no arriben a la majoria].
  • Han sumat quinze escons [han obtingut].
  • L’independentisme suma X diputats [aconsegueix, ateny, obté].
  • Si sumés X vots tindria un diputat més [guanyés].
  • S’han sumat a les crítiques al cap de llista [s’han afegit].

Suports

Per una banda, com passava amb el mot resultat, es fa servir en plural inadequadament:

  • Cada vegada obté més suports internacionals [suport].

I per una altra s’empra erròniament com a sinònim de vot:

  • Ha obtingut trenta mil suports [vots].
Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Si us vaga, penseu-hi

1
Publicat el 18 de maig de 2019

Us presento els brins d’aquesta quinzena, amics.

1. Si us vaga, penseu-hi

2. Escanyolit, escarransit, escardalenc, esquifit…

3. Em dec haver malfixat

4. No fem els ulls grossos

5. Unes quantes solucions

6. Si et fa nosa no t’hi capfiquis

7. El llepafils, esbalaït, es va esmunyir sense encaparrar-s’hi

8. Quina bravada!

9. Olora a coco?

10. Més perdut que un barb en un rostoll

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

No realitzem el préssec

0
Publicat el 18 de maig de 2019

Sovint confonem el llenguatge formal amb l’artificiositat, amb una expressió antinatural, de manera que fem servir mots, connectors i construccions allunyats gratuïtament de la parla habitual i espontània. És allò que alguns anomenem ‘català de plàstic‘.

A l’encapçalament de l’article en teniu un cas real.

El qui parla o escriu així parteix de la idea que el registre formal s’ha de distingir i distanciar de la parla quotidiana, sigui com sigui. De tot això, en resulta un discurs farcit d’oracions inflades i carregoses.

Avui parlarem de cinc d’aquests mots o construccions que afeixuguen l’expressió.

Realitzar
En aquesta manera artificial d’expressar-se, el verb fer es considera desgastat i, per tant, inapropiat. Per això és substituït per realitzar. Però, estrictament, realitzar vol dir ‘fer real’, és a dir, ‘fer allò que s’havia projectat’. No és un verb adient en frases com ara aquestes:

  • L’empresa va realitzar cinc-centes assistències durant l’any.
  • L’historiador ha realitzat un intent d’ordenació del material recollit.

En totes dues frases podem canviar perfectament realitzar per fer. La segona, a més, es pot simplificar si en compte de ‘ha realitzat un intent d’ordenació’ diem, simplement, ‘ha intentat ordenar’ o ‘ha provat d’ordenar’.

A nivell (de)
Heus ací una locució que ja fa anys que es va començar a escampar i que fins no fa gaire era considerada incorrecta. Hi ha moltes maneres d’evitar-la. Vegem-ne unes quantes:

  • A nivell legal, és molt clar (Legalment).
  • La vaga és multitudinària a nivell d’instituts i no tant a nivell d’escoles (alsinstituts i no tant a les escoles).
  • Són tensions que s’esdevenen a nivell de parella (en la parella).
  • Aplicarem aquestes mesures a nivell escolar (en l’àmbit).
  • Sempre es va destacar a nivell artístic (en el terreny).
  • Va adquirir un cert renom a nivell literari (en el camp).

Nivell és correcte quan vol dir ‘grau d’elevació’. Per tant, les oracions següents no tenen cap inconvenient:

  • Encara que no ho sembli, ara som a nivell del mar.
  • Estudia per arribar al nivell de preparació del seu mestre.

Iniciar(-se) i inici
Sembla mentida de quina manera els mots inici (i iniciar, als inicis, a l’inici) han desplaçat començament (començar, al començament, etc.).

  • Hem d’iniciar converses per a un pacte.
  • El programa s’inicia amb un bloc social.
  • L’inici de l’entrevista és sobtat.
  • L’empresa va néixer als inicis del segle XX.

En tots aquests casos, hi és més natural començar i començament. En lloc de als inicis potser caldria que reviféssim a la primeria (o a primeries, o de primeries, segons el lloc), una expressió ben viva fins no fa gaire temps.

Finalitzar (i finalització)
Encara més artificial que iniciar-se és l’ús de finalitzar. Costa d’entendre què hi guanyem, finalitzant les coses que abans acabàvem. Vegem-ne exemples:

  • Així ha finalitzat el seu discurs.
  • La campanya finalitzarà el dia 26.
  • No han decidit cap data de finalització de la vaga.

No cal insistir-hi: sempre que trobem finalitzar o finalització podem restaurar-hi acabar(-se) o  acabament i veurem com l’expressió és més lleugera i natural, sense encarcaraments.

Ja que
Sabem que en un text hi falta naturalitat quan s’hi fa servir a tort i a dret ja que en lloc de perquè.

  • Aquest campanar deu ser vell, ja que es veu tot ruïnós.
  • Votarà aquell partit, ja que en comparteix les idees.
  • No ho entenia, ja que era escrit en una llengua estranya.

En canvi, ja que sí que és adequat quan va (o pot anar) al començament de l’oració i precedeix una informació compartida per l’emissor i el receptor:

  • Ja que no vols venir tu, vindré jo.
  • Ja que sembla que ara es vol comprometre, mirem de parlar-hi aviat.

La llista de mots i construccions ‘de plàstic’ és, dissortadament, força més llarga. Avui n’hem fet el primer tast, però més endavant hi tornarem. Parlarem, per exemple, de l’abús o ús inapropiat de produir(-se), trobar-se, tractar-se, celebrar, ultimar, utilitzar, tenir lloc, proper (i també apropar i apropar-se), conèixer, tema, posicionament, problema, creuar…

Article publicat a VilaWeb el dia 11 de maig de 2019.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Què hi ha de tall?

0
Publicat el 5 de maig de 2019

Ací teniu els brins de llengua d’aquesta quinzena:

1. Què hi ha de tall?

2. Si és el teu sant, per molts anys

3. Distincions subtils

4. Tan bon punt vulguem escriure bé, ho farem

5. I aquella dèria d’amoixar sotracs

6. No hi ha ni una ànima que es faci veure

7. Cinc maneres de tremolar

8. Sumem massa

9. Ho diem o odiem?

10. Escarrassem-nos a fer un bon ús de les preposicions

11. Mudat de cabòries

12. Els Sanxes

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

‘Sinó’ o ‘si no’?: s’han acabat els dubtes

1
Publicat el 5 de maig de 2019

Una de les errades de llengua més freqüents neix de la confusió entre sinó i si no. Tanmateix, en la major part de contexts aquest dubte es pot resoldre.

Si observem les llengües de l’entorn, veurem que el nostre sinó s’hi tradueix de la mateixa manera que però. En occità, per exemple, és mas; en francès, mais; en italià, ma; en anglès, but… Això ens ha de fer pensar què passaria si en una frase canviéssim sinó per però. S’entendria igualment? Provem-ho, bo i reforçant aquest però amb l’adverbi afirmatiu, és a dir, però sí:

—No parlo de feina, sinó de lleure = No parlo de feina, però sí de lleure;

—No vol córrer, sinó caminar = No vol córrer, però sí caminar;

—No ho afirmo pas, sinó que ho suposo = No ho afirmo pas, però sí que ho suposo.

Tenint en compte això, doncs, ja podem formular una regla:

Quan dubtem entre ‘sinó’ i ‘si no’, canviem-ho per ‘però sí’. Si la substitució funciona, hem d’escriure ‘sinó’. Altrament, hem d’escriure ‘si no’.

 

En algun cas, el resultat de la substitució pot semblar una mica estrany, a causa de l’estructura de la frase, però intuïtivament n’entendrem el trellat:

—No tan sols ha d’ésser honrat, sinó també semblar-ho = No tan sols ha d’ésser honrat, però sí també semblar-ho.

Tanmateix, hi ha un segon ús de sinó que defuig la regla esmentada. En les frases següents, sinó equival a ‘més que‘:

—No ho va saber ningú sinó el seu germà = No ho va saber ningú més que el seu germà;

—No hi havia sinó dos automòbils = No hi havia més que dos automòbils;

—No diu sinó ximpleries = No diu més que ximpleries.

Ara parlem de si no. Així com la conjunció sinó té valor adversatiu –semblant a però–, si no és la combinació de la conjunció condicional si i l’adverbi negatiu no:

—Si no vols venir, no vinguis;

—I qui ho farà, si no ho feu vós?;

—No sé si no val més que pleguem.

Observem que en aquestes oracions podríem eliminar no i la frase seria possible, tot i que il·lògica: Si vols venir, no vinguis; I qui ho farà, si ho feu vós?… Tanmateix, aquesta eliminació no és possible en frases en què elidim el verb, com ara aquestes:

—Estudia, si no, l’examen t’anirà malament (Estudia, si no [estudies] l’examen t’anirà malament);

—La major part, si no tots, van arribar tard (La major part, si no [eren] tots, van arribar tard).

Ara veurem com la regla enunciada abans no s’hi pot aplicar, a aquestes frases. És a dir, que no hi funcionarà la substitució per però sí. Comprovem-ho:

—Si no vols venir, no vinguis (*Però sí vols venir no vinguis);

—I qui ho farà, si no ho feu vós? (I qui ho farà *però sí ho feu vós?);

—No sé si no val més que pleguem (No sé *però sí val més que pleguem)…

A practicar

A la xarxa trobareu moltes pàgines d’exercicis sobre aquesta matèria. Us n’hem seleccionades quatre:

—La de l’espai d’aprenentatge Aula de català.

—La dels Itineraris d’aprenentatge de l’Optimot.

—Les d’Enxaneta (1 i 2).

[article publicat a VilaWeb el dia 27 d’abril de 2019]

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Salvarem els mots?

2
Publicat el 21 d'abril de 2019

llengua

La castellanització de la llengua és perceptible en molts aspectes. Sens dubte, la fonètica és molt evident, com també ho és la gramatical, perquè és estructural. En canvi, sembla que en el terreny del lèxic sapiguem resistir més bé. Ho sembla.

En aquest camp, hi ha un fenomen subtil, un procés gradual, que podem definir així: entre dos sinònims ‘correctes’ —tots dos registrats al diccionari normatiu—, molta gent ha acabat triant-ne un i ha abandonat justament el que havia fet servir sempre. El que ha triat és el que s’assembla més al castellà i el que ha abandonat és el que no té cap corresponent formal en aquella llengua.

 Miro d’exemplificar-ho en aquest text:

Un bon dia vam començar a inclinar-nos en lloc de decantar-nos. Ens vam afartar de les coses i no ens en vam voler atipar més. Ens adonàvem amb freqüència que la gent exagerava i poc sovint ens semblava que en fes un gra massa. Aquells qui anaven escabellats ara ja els vèiem despentinats.

I avui, cada vegada més, fem les coses maquinalment i com més va menys volem fer-les d’esme. Quantes coses que lamentem i que poques que ens saben greu… Veiem moltes imatges horroroses i no gaires d’esgarrifoses. Quan tenim tard anem de pressa perquè ja no volem fer-ne via. I s’ha acabat això de gratar-se el cap: ara ens el rasquem. Sabem perfectament que el dia que els ferros es van començar a oxidar ja no es van rovellar més.

Potser ens hauríem de demanar si preferim la modernitat dels tirants o ens estimem més l’autenticitat dels elàstics. Si paga la pena d’usar tants utensiliso val més fer servir uns quants estris. Si és normal que les malalties ja no s’encomanin perquè totes es contagien…

Vist això, podem prometre que intentarem fixar-nos-hi, una mica almenys; doncs sí: fóra bo, si més no, que miréssim de parar-hi esment.

En fi, hi ha qui pensa que són els joves, que ens han fet caure en la trampa de la degradació, però a mi no em sembla que en puguem responsabilitzar el jovent, d’haver-nos ficat en aquest parany. Pensem-hi bé i fem autocrítica. Perquè és el nostre problema. O potser, ben mirat, és problema nostre.

He aplegat centenars de mots com aquests en una pàgina web: #salvemelsmots.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari