Per tant, Ruhani, que molts identifiquen amb el sector més flexible i aperturista del règim, ha estat capaç de superar el difícil repte de convèncer l’electorat més indecís i desanimat per la situació política i econòmica que participar en les eleccions té sentit. En obtenir més del 50 per cent dels vots i fer-se amb la presidència en la primera ronda, Ruhani ha demostrat que en algun lloc del cor dels iranians més escèptics es manté encesa la flama de l’esperança. Cal recordar que una part significativa del poble iranià ha perdut la paciència amb els reformistes i, en determinades èpoques, l’esperança de canvis s’ha arribat a esvair.

Molta gent va més enllà i creu que, malgrat les onades periòdiques de protestes i manifestacions, els iranians també han perdut la confiança en ells mateixos, i responsabilitzen d’aquest estat d’ànim general els polítics reformistes, que durant quinze anys van guanyar elecció rere elecció -entre la mort de Khomeini el 1989 i la victòria d’Ahmadinejad el 2005- amb promeses d’obertura democràtica que mai no van resultar reeixides.

La primera decepció va arribar el 1989 amb l’elecció com a president del conservador Rafsandjani, que a la mort de l’aiatol·là Ruhul·là Khomeini, líder polític i espiritual de la Revolució Islàmica, va presentar-se com el diplomàtic i negociador que normalitzaria les relacions amb els Estats Units, obriria el règim a la democràcia i tiraria el país endavant després de la devastadora guerra amb l’Iraq. El poble es va abocar a les urnes amb Rafsandjani, però el president no va respondre a les expectatives que s’havien creat al voltant de la seva persona i no va fer res per reformar el règim.

Deu anys després, el poble va confiar en el candidat reformista Mohammad Khatami, que gràcies al suport de les classes mitjanes urbanes i el jovent va aconseguir la victòria amb més del 70 per cent dels vots. Per primera vegada votaven els joves nascuts després de la Revolució Islàmica, sens dubte els més favorables als canvis i les reformes. En aquell moment l’Iran vivia la seva particular primavera i les esperances de canvi eren més a prop que mai de materialitzar-se.

En qüestió de mesos els reformistes també van aconseguir el control del Parlament i d’importants ajuntaments. En qualsevol altre Estat, la presència aclaparadora de reformistes a les institucions hauria estat suficient per iniciar una nova etapa en la història del país. Però totes les propostes de canvi presentades pel govern i el Parlament durant les dues legislatures en què va governar Khatami van ser vetades sistemàticament per l’omnipotent Consell de Guardians de la Revolució Islàmica, institució sota les ordres de Khamenei, el líder suprem i successor de Khomeini, i que disposa de l’autoritat per vetar els candidats i les lleis que no són del seu grat.

La impotència de Khatami davant el Consell va començar a sembrar la llavor de la indiferència popular per l’escena política. A més, el president no es va rebel·lar mai contra les regles de joc imposades pel Consell i es va limitar a lamentar les seves decisions. Com a conseqüència d’aquesta situació, la participació en les següents convocatòries electorals va caure en picat, fet que només va afavorir els conservadors, que el 2004 van recuperar el control del Parlament i l’alcaldia de Teheran en unes eleccions que només van atraure el 12 per cent dels electors.

Davant d’aquest escenari, cada cop eren més les veus crítiques que apostaven per boicotejar els comicis i trencar amb el marc i les normes imposades pels clergues conservadors, que perpetuen la classe dirigent en el poder.

A més, l’immobilisme del règim ha estat atacat en diverses ocasions per personalitats del nivell i la influència de l’aiatol·là Hussein Ali Montazeri, que per a molts hauria d’haver estat el successor de Khomeini. Montazeri ha dit, entre altres crítiques, que les coses “no van pel bon camí” perquè al principi de la revolució “l’imam Khomeini va prometre llibertat”. També l’aiatol·là Yussef Sanei ha lamentat la deriva del règim.

Paral·lelament, les manifestacions contra el règim són cada cop més freqüents a les grans ciutats, al Kurdistan, al nord, i a la regió arabòfona del Khurestan, a l’oest, i són vistes pel règim com una seriosa amenaça a l’estabilitat. Però, en el fons, res no canvia.

En aquest escenari de decepció per les promeses incompletes dels reformistes i de rebuig general als candidats immobilistes, a cada convocatòria electoral reapareix la figura de l’expresident Ali Akbar Haixemi Rafsandjani, que als seus setanta-vuit anys es presenta com l’alternativa als uns i als altres. Com a resultat d’aquesta lluita entre sectors polítics i de poder, la presidència va anar a parar el 2005 a les mans del tercer en discòrdia. Es tracta de Mahmud Ahmadinejad, que forma part d’una nova generació de líders més joves i amb un discurs populista, que es va imposar contra tot pronòstic a Rafsandjani. El populisme d’Ahmadinejad va ser la clau de la seva victòria i ha estat una constant durant els seus vuit anys de presidència.

La campanya d’aquell any il·lustra a la perfecció què esperaven els iranians del futur president: mentre els altres candidats centraven el seu discurs en afers llunyans, com les relacions diplomàtiques de l’Iran amb Occident o la reforma democràtica del país, Ahmadinejad prometia fons per al desenvolupament de les àrees rurals, l’ampliació de la cobertura social i més beneficis socials per a les dones.

Ara, vuit anys després, sembla que les eleccions han tornat a ser un pols entre els islamistes moderats i els islamistes radicals, entre els que volen obrir el món a Occident i els que volen seguir-hi enfrontats. La lluita entre reformistes i immobilistes ha estat aferrissada durant la campanya i ens ha distret per unes hores del fet que el poble iranià només ha pogut escollir entre una llista de vells candidats proposats pel règim.

Amb tot, suposo que els iranians han d’atorgar a l’ancià de Ruhani –té seixanta-sis anys- un vot de confiança i esperar que, com a mínim, sigui capaç de suavitzar les formes del règim: a l’exterior, l’acció diplomàtica de l’Iran i, a l’interior, les accions policials i judicials de repressió contra els opositors, els periodistes i les minories religioses i culturals. Us semblen unes expectatives molt baixes? Crec que si n’és capaç, la seva presidència ja haurà estat tot un èxit.

La votació definitiva va donar una ampla victòria a Ahmadinejad: 17 milions de vots (63%) enfront dels 10 milions (36%) de Rafsandjani, probablement l’home més ric de l’Iran i que va abocar quantitats molt importants de diners en la seva campanya. Però els diners no van poder fer res contra un polític humil que va captar l’interès de les classes populars, dels que són pobres a causa de l’era de pobresa i corrupció dels anys de presidència de Rafsandjani. A més, Ahmadi també va atreure el vot de sectors allunyats de les tesis de l’islamisme polític que van considerar que l’exalcalde podria dirigir el país millor que els vells clergues, la majoria dels quals volten la setantena i han ocupat els principals llocs de responsabilitat des de la revolució de 1979.

Avui els iranians tornen a tenir l’oportunitat d’escollir entre velles glòries del règim més o menys aperturistes i un exalcalde de Teheran amb molt bona acceptació entre les classes populars. De fet, Mohammad Baqer Qalibaf és el candidat més ben posicionat per donar una nova sorpresa. Té un perfil que recorda l’Ahmadinejad de 2005. Ja va ser candidat fa vuit anys i va obtenir el 14% dels vots. Des d’aleshores ha estat alcalde de la capital, posició que li ha fet guanyar molta popularitat, i ha llançat una campanya agressiva per atreure el vot dels joves i contrarestar la seva imatge de repressor (ha estat cap nacional de la policia i prové de la Guàrdia Revolucionària) substituint-la per la de tecnòcrata populista.

La resta de candidats són persones més o menys properes al líder suprem, l’aiatol·lah Ali Khameneí. Tots són sorgits del règim i treballen per a servir al règim. Així, les divergències entre els candidats responen als diferents models de dictadura que representen. Per això he escrit en alguna ocasió que a Occident posem amb massa facilitat l’etiqueta d’aperturista als moviments dirigits per persones que han estat els màxims responsables dels anys més negres de la dictadura islàmica. En parlo a l’article El que no ens expliquen d’Iran.

Així, els iranians poden escollir avui entre les diferents versions d’una mateixa cosa. Hi ha un grup d’interessos i poder forjats al voltant de Rafsandjani, una cara amable que vol governar per no canviar gaires coses, i un segon al voltant del líder Ali Khameneí. A més, tenim els amics de l’expresident Khatamí, una persona sorgida del règim que es presenta com a reformista, però que jo crec que no ha fet tant per la democràcia com diuen, i finalment, els partidaris d’Ahmadinejad, que els darrers anys han passat de ser aliats a ser enemics de Khameneí. Podreu trobar quatre idees sobre els motius d’aquest enfrontament en l’article S’endureix la pugna pel poder polític i religiós a l’Iran.

A mi no em sembla que els iranians tinguin la possibilitat d’escollir avui una alternativa al règim. No veig cap candidat que els garanteixi un canvi real. I no m’extranya. El 2005 el Consell de Guardians de la Revolució Islàmica va vetar el 99,4% dels candidats (1.004 de 1.010), i enguany n’ha vetat un 98% (678 de 686).

Per això em sorprèn que cada vegada que hi ha eleccions a l’Iran hi hagi més expectatives de canvi aquí, a Occident, que al propi Iran. El 2005, quan cobria a Teheran la campanya de les presidencials que van donar la victòria a Ahmadinejad, vaig demanar al director de l’agència de notícies privada Fars quina importància tenien aquelles eleccions presidencials, si eren clau pel futur del país. Em va respondre això: “Totes les eleccions obren una nova era i no crec que els comicis de divendres hagin estat més especials que la resta. Occident i els mitjans occidentals les veuen especials perquè volen que es produeixi un canvi a l’Iran. Ara totes les expectatives s’han centrat en el triomf de Rafsandjani, i fa quatre anys va passar el mateix amb Khatamí. Però no sé si és correcte que la premsa estrangera creï tantes expectatives”.

Com us deia a El malentès de civilitzacions, una cosa és la realitat, allò que passa, i una de ben diferent és el desig, allò que volem que passi.

En dono els detalls en un reportatge publicat aquesta setmana al diari Ara, que analitza tres punts clau per comprendre l’enfrontament intern de l’ala més conservadora del règim.  [+]

L’auge polític d’Ahmadinejad coincideix amb l’arribada a moltes alcaldies d’una jove generació d’islamistes d’origen humil que s’imposen als candidats religiosos i als opositors.

El 2005 l’entorn de Khamenei, conscient que la seva mala imatge entre els votants impedia als seus candidats guanyar les eleccions presidencials, va donar suport al populista Ahmadinejad per contrarestar la veu dels crítics dins del règim. Dels grups obertament contraris al seu poder se n’encarregaven les forces de seguretat.

Els fracassats candidats a la presidència Rafsanjani -expresident i l’home més ric de l’Iran- i Mussavi -primer ministre de Khomeiní- són les cares més visibles del grup de pragmàtics responsables dels anys més foscos de la dictadura, que ara s’enfronten a Khameneí. Contràriament al que s’acostuma a dir, no representen el jovent urbà que vol fer caure el règim islàmic. En canvi, Ahmadinejad és la veu de la gent humil que creu en la revolució islàmica. És un ultraconservador, un enemic d’Occident, un element desestabilitzador per al Pròxim Orient i un mal gestor dels assumptes interns. Però té al seu favor la seva sinceritat i que viu i ordena segons li dicta la consciència, fet que li ha fet guanyar dues eleccions.

Diferències teològiques
Hi ha visions religioses enfrontades?

Un dels aspectes més importants en la doctrina de la branca de l’islam xiïta majoritari a l’Iran, és la creença que l’autoritat de Mahoma es va transmetre fins al segle IX de generació en generació a través d’una línia de dotze líders espirituals, els Imams. El dotzè, Mahdi, es va ocultar fins al dia del Judici Final, en que tornarà per imposar la pau i la justícia a la Terra.

Les diferents maneres d’actuar durant aquesta espera fins al Judici Final són motiu de disputa i han obert un debat teològic. Els mul·làs defensen una espera passiva, mentre que l’entorn d’Ahmadinejad i una part significativa dels comandaments de les forces de seguretat i l’exèrcit, aposten per actuar per crear les condicions apropiades per provocar el retorn del Messies, tan aviat com sigui possible. A més, persones properes al president afirmen tenir contacte directe amb l’Imam, fet que implica que el líder espiritual és una figura prescindible o, si més no, discutible.

Aquestes creences són la causa d’alguns comportaments i declaracions d’Ahmadinejad que els seus rivals qualifiquen d’excèntriques i atribuibles a un extremisme visionari, apocalíptic i sectari, com les constants referències en públic a la guerra, el programa nuclear, la fi del món i l’arribada del Mahdi.

No es pot descartar que Ahmadinejad exageri les seves postures teològiques per a justificar les seves polítiques. Amb tot, responen a unes creences reals que incomoden molt els mul·làs més ortodoxos, perquè posen en dubte la doctrina oficial del règim islàmic. Aquest fet suposa un atac directe a la seva legitimitat política, que, a falta d’una justificació democràtica o dinàstica, es basa en l’acatament per part dels iranians de la doctrina oficial. Un assessor d’Ahmadinejad ha arribat a dir que, quan l’Imam ocult torni, “el primer que farà és tallar el coll dels clergues, perquè s’han corromput pels diners i la política”.

Reformes polítiques
Què vol fer Khamenei per recuperar el poder?

Un cop derrotats els anomenats reformistes, Ali Khamenei intenta ara desacreditar i afeblir també l’entorn d’Ahmadinejad. Però els revolucionaris li estan guanyant la partida i s’han establert amb força en l’espai polític deixat pels burgesos reformistes. Per mirar de solucionar-ho, Khamenei ha encetat una proposta de reforma constitucional per eliminar el sistema presidencialista i recuperar tot el poder per la vella guàrdia. 

Versió ampliada de l’article publicat al diari Ara el 10 de març de 2012

Autor: Jordi Llaonart