Arxiu de la categoria: Iran

Arriba la primavera: els vincles entre la Setmana Santa i el cap d’any a l’Iran i el Kurdistan

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient musulmans golf Pèrsic Saddam Hussein Bush Bagdad Iraq

Hem deixat l’hivern enrere i el món sencer es prepara per a celebrar l’esclat de vida que és la primavera. Quan comencin a pujar les temperatures i floreixin els cirerers, hi haurà gent a l’Extrem Orient que visitarà els parcs públics per a contemplar les primeres flors de la temporada, als països d’Euràsia representaran l’entrada en una nova època amb un salt purificador sobre una foguera, mentre que a bona part d’Occident se celebrarà la resurrecció d’un Déu martiritzat que va morir per a reviure tres dies després.

En alguns casos, la voluntat de celebrar l’entrada en una nova estació està reforçada pel fet que aquesta coincideix amb l’inici d’un any nou. Aquest és el cas de països com l’Iran o el Kurdistan, que estrenen els anys 1398 i 2631, respectivament. Pel que fa a països asiàtics com el Japó, no canvien d’any, però al març es posa fi al curs acadèmic i polític abans de marxar de vacances.
(més…)

Ahwaz, una nació sense estat ni aigua potable

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient gihadisme Alcorà Alcora Iran
Imatge: L’aire d’Ahwaz és un dels més irrespirables del planeta.

Khuzestan és una província iraniana que disposa d’importants recursos naturals i on hi ha l’únic riu navegable del país. Tanmateix, és un dels llocs més inhòspits del planeta. Els darrers anys, mitjans de tot el món s’han fet ressò dels greus problemes mediambientals que l’amenacen: les altes temperatures i els nivells de contaminació són extrems i, per això, està considerada la regió més calorosa i una de les més insalubres del món.

La situació és dramàtica, però les autoritats perses no fan tot allò que haurien de fer per a corregir-la perquè, entre d’altres coses, la regió està habitada per una minoria ètnica sotmesa a un pla de marginació i repressió per part de l’Estat. Es tracta dels ahwazis àrabs, que anomenen el seu país Ahwaz.

(més…)

Publicat dins de arabislam, economia, General, Iran i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Qui pagarà la factura de la reconstrucció de Síria?

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient gihadisme Alcorà Alcora Líban Síria Iran Aràbia Saudita

La reconstrucció de Síria costarà més de 210.000 milions d’euros, segons càlculs de l’ONU. La factura és alta perquè els 7 anys de guerra civil han destruït bona part del país i de les vides de la seva gent. Les dades de les organitzacions internacionals al respecte són contundents: el 70% de la població s’ha refugiat a l’estranger (5,6 milions) o és desplaçada interna (6,6 milions), el 69% dels sirians viu en la pobresa extrema, més de 13 milions necessiten ajuda humanitària i 6,5 pateixen inseguretat alimentària.

Malgrat tot, Síria ha començat en els darrers mesos a veure la llum al final d’aquesta llarga nit amb l’estabilitat d’àmplies zones del país. De fet, des que l’exèrcit i les forces kurdes han aconseguit controlar les grans ciutats i han derrotat l’Estat Islàmic en les regions menys poblades, el gruix de les operacions militars s’està concentrant en la regió d’Idlib. Per tant, tot i que la guerra continua, el retorn de la pau a moltes regions hauria de començar a donar pas a l’arribada de finançament internacional per aixecar aquest país de les cendres i permetre el retorn dels desplaçats.

(més…)

Saudi Arabia and Israel reveal their alliance against Iran

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient gihadisme Alcorà Alcora Líban Síria Iran Aràbia Saudita
Photo: Mohammed bin Salman, the Crown Prince of Saudi Arabia

The current conflicts in the Middle East and the most recent changes in the region’s leaderships have revealed discreet alliances that have developed in the shadows of the official speeches for decades. The most surprising of which is the one between Saudi Arabia and Israel.

The Middle East is very much influenced by the conflicts between Arabs and Israelis, Sunnis and Shiites, and Saudi Arabia and Iran. The whole array of open fronts imposes limits on the actors involved. But changes in their alliances are possible. This has been the case of Israel and Saudi Arabia, which do not keep diplomatic relations, but do share a close collaboration with the United States and a great interest on weakening the power of Iran in the region.

(més…)

L’Aràbia Saudita i Israel expliciten la seva aliança contra l’Iran

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient gihadisme Alcorà Alcora Líban Síria Iran Aràbia Saudita
Imatge: el príncep hereu d’Aràbia Saudita, Mohammed bin Salman

Els actuals conflictes del Pròxim Orient i els darrers canvis en els lideratges a la regió han tret a la llum discretes aliances que durant dècades s’han gestat a l’ombra dels discursos oficials. La més sorprenent de les quals és la que mantenen l’Aràbia Saudita i Israel.

La regió està molt condicionada pels xocs entre àrabs i israelians, sunnites i xiïtes i l’Aràbia Saudita i l’Iran. La multitud de fronts oberts limita molt el marge de maniobra dels actors implicats, però els canvis en les aliances són possibles. Aquest ha estat el cas d’Israel i l’Aràbia Saudita, que no mantenen relacions diplomàtiques, però comparteixen una estreta col·laboració amb els Estats Units i un gran interès en afeblir el poder d’Iran a la regió.

(més…)

El Balutxistan rebel

Món àrab Pròxim Orient golf Pèrsic islam islàmic musulmans Alcorà Balutxistan Pakistan Iran
Imatge: Manifestació a la ciutat de Quetta de partidaris de la independència de Balutxistan

El món és ple de comunitats humanes que lluiten pel reconeixement oficial dels seus drets com a poble. Algunes han tingut sort i han estat capaces d’atreure l’atenció i les simpaties de la comunitat internacional, però unes altres es mantenen en l’anonimat més absolut fora de les seves fronteres.

Aquest és el cas del poble balutxi, dividit entre l’Iran, el Pakistan i l’Afganistan i protagonista de constants revoltes que encara no formen part dels titulars de premsa. “La comunitat internacional no sap que existim, tot i que el Balutxistan ocupa el 40% del territori pakistanès i el 30% de l’iranià”, es lamenta Zaman Mukhtar, un jove balutxi que veu molt clar cap a on ha de dirigir-se el seu país. “N’hem d’aprendre dels nostres cosins kurds, seguir les seves passes i lluitar per la nostra independència”, ens assegura.

(més…)

Mor Rafsanjani, un dels pares de la República Islàmica d’Iran

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient musulmans golf Pèrsic Alcorà Iran Teheran Rafsanjani Kurdistan

Akbar Haixemí Rafsanjaní ha mort el 8 de gener de 2017 als 82 anys. A la TV he sentit que era un líder reformista i el New York Times ha qualificat sense cap mena de vergonya la seva desaparició de “cop pel moviment reformista iranià”. I, és clar, no m’he pogut estar d’escriure quatre línies per explicar-vos qui era Rafsanjani.

(més…)

Publicat dins de arabislam, Iran i etiquetada amb | Deixa un comentari

Prova de foc per als reformistes iranians

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient Iran Teheran musulmans golf Pèrsic Ahmadinejad Persia Ruhani ‌??? ??????‎

Amb molta il·lusió però, en el fons, amb esperances de canvi moderades. D’aquesta manera tan contradictòria han viscut molts iranians la campanya per als comicis presidencials que han donat la victòria a l’ulema Hassan Ruhani, i que ha omplert els carrers de les principals ciutats del país de cartells electorals amb els eslògans de sempre. La desconfiança de molts iranians respecte a les possibilitats reals d’obertura democràtica estan ben justificades. 
 [+]

Per començar, els sis candidats que es podien votar divendres –s’hi van presentar 678 candidatures, però el 98 per cent van ser desqualificades per la comissió electoral- pertanyen a la cúpula del règim, i el nou president veurà les seves funcions limitades a la voluntat de les més altes instàncies religioses, que controlen tots els òrgans de poder real del país.

Per tant, Ruhani, que molts identifiquen amb el sector més flexible i aperturista del règim, ha estat capaç de superar el difícil repte de convèncer l’electorat més indecís i desanimat per la situació política i econòmica que participar en les eleccions té sentit. En obtenir més del 50 per cent dels vots i fer-se amb la presidència en la primera ronda, Ruhani ha demostrat que en algun lloc del cor dels iranians més escèptics es manté encesa la flama de l’esperança. Cal recordar que una part significativa del poble iranià ha perdut la paciència amb els reformistes i, en determinades èpoques, l’esperança de canvis s’ha arribat a esvair.

Molta gent va més enllà i creu que, malgrat les onades periòdiques de protestes i manifestacions, els iranians també han perdut la confiança en ells mateixos, i responsabilitzen d’aquest estat d’ànim general els polítics reformistes, que durant quinze anys van guanyar elecció rere elecció -entre la mort de Khomeini el 1989 i la victòria d’Ahmadinejad el 2005- amb promeses d’obertura democràtica que mai no van resultar reeixides.

La primera decepció va arribar el 1989 amb l’elecció com a president del conservador Rafsandjani, que a la mort de l’aiatol·là Ruhul·là Khomeini, líder polític i espiritual de la Revolució Islàmica, va presentar-se com el diplomàtic i negociador que normalitzaria les relacions amb els Estats Units, obriria el règim a la democràcia i tiraria el país endavant després de la devastadora guerra amb l’Iraq. El poble es va abocar a les urnes amb Rafsandjani, però el president no va respondre a les expectatives que s’havien creat al voltant de la seva persona i no va fer res per reformar el règim.

Deu anys després, el poble va confiar en el candidat reformista Mohammad Khatami, que gràcies al suport de les classes mitjanes urbanes i el jovent va aconseguir la victòria amb més del 70 per cent dels vots. Per primera vegada votaven els joves nascuts després de la Revolució Islàmica, sens dubte els més favorables als canvis i les reformes. En aquell moment l’Iran vivia la seva particular primavera i les esperances de canvi eren més a prop que mai de materialitzar-se.

En qüestió de mesos els reformistes també van aconseguir el control del Parlament i d’importants ajuntaments. En qualsevol altre Estat, la presència aclaparadora de reformistes a les institucions hauria estat suficient per iniciar una nova etapa en la història del país. Però totes les propostes de canvi presentades pel govern i el Parlament durant les dues legislatures en què va governar Khatami van ser vetades sistemàticament per l’omnipotent Consell de Guardians de la Revolució Islàmica, institució sota les ordres de Khamenei, el líder suprem i successor de Khomeini, i que disposa de l’autoritat per vetar els candidats i les lleis que no són del seu grat.

La impotència de Khatami davant el Consell va començar a sembrar la llavor de la indiferència popular per l’escena política. A més, el president no es va rebel·lar mai contra les regles de joc imposades pel Consell i es va limitar a lamentar les seves decisions. Com a conseqüència d’aquesta situació, la participació en les següents convocatòries electorals va caure en picat, fet que només va afavorir els conservadors, que el 2004 van recuperar el control del Parlament i l’alcaldia de Teheran en unes eleccions que només van atraure el 12 per cent dels electors.

Davant d’aquest escenari, cada cop eren més les veus crítiques que apostaven per boicotejar els comicis i trencar amb el marc i les normes imposades pels clergues conservadors, que perpetuen la classe dirigent en el poder.

A més, l’immobilisme del règim ha estat atacat en diverses ocasions per personalitats del nivell i la influència de l’aiatol·là Hussein Ali Montazeri, que per a molts hauria d’haver estat el successor de Khomeini. Montazeri ha dit, entre altres crítiques, que les coses “no van pel bon camí” perquè al principi de la revolució “l’imam Khomeini va prometre llibertat”. També l’aiatol·là Yussef Sanei ha lamentat la deriva del règim.

Paral·lelament, les manifestacions contra el règim són cada cop més freqüents a les grans ciutats, al Kurdistan, al nord, i a la regió arabòfona del Khurestan, a l’oest, i són vistes pel règim com una seriosa amenaça a l’estabilitat. Però, en el fons, res no canvia.

En aquest escenari de decepció per les promeses incompletes dels reformistes i de rebuig general als candidats immobilistes, a cada convocatòria electoral reapareix la figura de l’expresident Ali Akbar Haixemi Rafsandjani, que als seus setanta-vuit anys es presenta com l’alternativa als uns i als altres. Com a resultat d’aquesta lluita entre sectors polítics i de poder, la presidència va anar a parar el 2005 a les mans del tercer en discòrdia. Es tracta de Mahmud Ahmadinejad, que forma part d’una nova generació de líders més joves i amb un discurs populista, que es va imposar contra tot pronòstic a Rafsandjani. El populisme d’Ahmadinejad va ser la clau de la seva victòria i ha estat una constant durant els seus vuit anys de presidència.

La campanya d’aquell any il·lustra a la perfecció què esperaven els iranians del futur president: mentre els altres candidats centraven el seu discurs en afers llunyans, com les relacions diplomàtiques de l’Iran amb Occident o la reforma democràtica del país, Ahmadinejad prometia fons per al desenvolupament de les àrees rurals, l’ampliació de la cobertura social i més beneficis socials per a les dones.

Ara, vuit anys després, sembla que les eleccions han tornat a ser un pols entre els islamistes moderats i els islamistes radicals, entre els que volen obrir el món a Occident i els que volen seguir-hi enfrontats. La lluita entre reformistes i immobilistes ha estat aferrissada durant la campanya i ens ha distret per unes hores del fet que el poble iranià només ha pogut escollir entre una llista de vells candidats proposats pel règim.

Amb tot, suposo que els iranians han d’atorgar a l’ancià de Ruhani –té seixanta-sis anys- un vot de confiança i esperar que, com a mínim, sigui capaç de suavitzar les formes del règim: a l’exterior, l’acció diplomàtica de l’Iran i, a l’interior, les accions policials i judicials de repressió contra els opositors, els periodistes i les minories religioses i culturals. Us semblen unes expectatives molt baixes? Crec que si n’és capaç, la seva presidència ja haurà estat tot un èxit.

Autor: Jordi Llaonart


//
   

+ Afegir-hi un comentari

_________________________________________________

Articles relacionats:

El que no ens expliquen d’Iran S’endureix la pugna pel poder polític i religiós a l’Iran
Val la pena que parlem del món àrab en català? Hem guanyat la guerra a Líbia
Publicat dins de Iran | Deixa un comentari

Vells eslògans i mateixos candidats a l’Iran

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient Iran Teheran musulmans golf Pèrsic Ahmadinejad

Les eleccions presidencials d’avui a l’Iran posen fi a vuit anys de govern del controvertit Mahmud Ahmadinejad. M’agradaria poder avançar-vos qui guanyarà les eleccions, però l’experiència ens demostra que hem d’estar preparats per a qualsevol sorpresa. 
 [+]

De fet, el 2005 les urnes van donar la presidència a Ahmadinejad contra tot pronòstic. El favorit de la cursa, el pragmàtic Akbar Haixemi Rafsandjani, va guanyar el recompte de la primera volta però sense obtenir la majoria absoluta necessària per assegurar-se l’elecció. Aquest resultat el va obligar a disputar una segona volta –inèdita al país– amb un inesperat candidat al qual els sondejos relegaven als darrers llocs.

La votació definitiva va donar una ampla victòria a Ahmadinejad: 17 milions de vots (63%) enfront dels 10 milions (36%) de Rafsandjani, probablement l’home més ric de l’Iran i que va abocar quantitats molt importants de diners en la seva campanya. Però els diners no van poder fer res contra un polític humil que va captar l’interès de les classes populars, dels que són pobres a causa de l’era de pobresa i corrupció dels anys de presidència de Rafsandjani. A més, Ahmadi també va atreure el vot de sectors allunyats de les tesis de l’islamisme polític que van considerar que l’exalcalde podria dirigir el país millor que els vells clergues, la majoria dels quals volten la setantena i han ocupat els principals llocs de responsabilitat des de la revolució de 1979.

Avui els iranians tornen a tenir l’oportunitat d’escollir entre velles glòries del règim més o menys aperturistes i un exalcalde de Teheran amb molt bona acceptació entre les classes populars. De fet, Mohammad Baqer Qalibaf és el candidat més ben posicionat per donar una nova sorpresa. Té un perfil que recorda l’Ahmadinejad de 2005. Ja va ser candidat fa vuit anys i va obtenir el 14% dels vots. Des d’aleshores ha estat alcalde de la capital, posició que li ha fet guanyar molta popularitat, i ha llançat una campanya agressiva per atreure el vot dels joves i contrarestar la seva imatge de repressor (ha estat cap nacional de la policia i prové de la Guàrdia Revolucionària) substituint-la per la de tecnòcrata populista.

La resta de candidats són persones més o menys properes al líder suprem, l’aiatol·lah Ali Khameneí. Tots són sorgits del règim i treballen per a servir al règim. Així, les divergències entre els candidats responen als diferents models de dictadura que representen. Per això he escrit en alguna ocasió que a Occident posem amb massa facilitat l’etiqueta d’aperturista als moviments dirigits per persones que han estat els màxims responsables dels anys més negres de la dictadura islàmica. En parlo a l’article El que no ens expliquen d’Iran.

Així, els iranians poden escollir avui entre les diferents versions d’una mateixa cosa. Hi ha un grup d’interessos i poder forjats al voltant de Rafsandjani, una cara amable que vol governar per no canviar gaires coses, i un segon al voltant del líder Ali Khameneí. A més, tenim els amics de l’expresident Khatamí, una persona sorgida del règim que es presenta com a reformista, però que jo crec que no ha fet tant per la democràcia com diuen, i finalment, els partidaris d’Ahmadinejad, que els darrers anys han passat de ser aliats a ser enemics de Khameneí. Podreu trobar quatre idees sobre els motius d’aquest enfrontament en l’article S’endureix la pugna pel poder polític i religiós a l’Iran.

A mi no em sembla que els iranians tinguin la possibilitat d’escollir avui una alternativa al règim. No veig cap candidat que els garanteixi un canvi real. I no m’extranya. El 2005 el Consell de Guardians de la Revolució Islàmica va vetar el 99,4% dels candidats (1.004 de 1.010), i enguany n’ha vetat un 98% (678 de 686).

Per això em sorprèn que cada vegada que hi ha eleccions a l’Iran hi hagi més expectatives de canvi aquí, a Occident, que al propi Iran. El 2005, quan cobria a Teheran la campanya de les presidencials que van donar la victòria a Ahmadinejad, vaig demanar al director de l’agència de notícies privada Fars quina importància tenien aquelles eleccions presidencials, si eren clau pel futur del país. Em va respondre això: “Totes les eleccions obren una nova era i no crec que els comicis de divendres hagin estat més especials que la resta. Occident i els mitjans occidentals les veuen especials perquè volen que es produeixi un canvi a l’Iran. Ara totes les expectatives s’han centrat en el triomf de Rafsandjani, i fa quatre anys va passar el mateix amb Khatamí. Però no sé si és correcte que la premsa estrangera creï tantes expectatives”.

Com us deia a El malentès de civilitzacions, una cosa és la realitat, allò que passa, i una de ben diferent és el desig, allò que volem que passi.

Autor: Jordi Llaonart


//
   

+ Afegir-hi un comentari

_________________________________________________

Articles relacionats:

El que no ens expliquen d’Iran S’endureix la pugna pel poder polític i religiós a l’Iran
Val la pena que parlem del món àrab en català? El millor grup de rock amb arrels al Pròxim Orient
Publicat dins de Iran | Deixa un comentari

S’endureix la pugna pel poder polític i religiós a l’Iran

Món àrab islam islamic Pròxim Orient golf Pèrsic Teheran Iran Khomeini Ahmadinejad
Les eleccions parlamentàries a l’Iran de la setmana passada han posat de manifest la lluita pel poder entre el líder suprem, Ali Khamenei, i el president, Mahmud Ahmadinejad. Khamenei ha fet servir durant anys el populisme de l’actual president per neutralitzar els reformistes. Ara vol desarticular el nucli de poder que ell mateix ha bastit al voltant d’Ahmadinejad, però el president s’hi resisteix i el desafia amb arguments polítics i teològics.

En dono els detalls en un reportatge publicat aquesta setmana al diari Ara, que analitza tres punts clau per comprendre l’enfrontament intern de l’ala més conservadora del règim.  [+]

S’endureix la pugna pel poder polític i religiós a l’Iran
El líder suprem, Ali Khamenei, lluita per recuperar el poder cedit a l’actual president, Ahmadinejad

Canvi generacional

Com va assolir Mahmud Ahmadinejad el poder?

L’auge polític d’Ahmadinejad coincideix amb l’arribada a moltes alcaldies d’una jove generació d’islamistes d’origen humil que s’imposen als candidats religiosos i als opositors.

El 2005 l’entorn de Khamenei, conscient que la seva mala imatge entre els votants impedia als seus candidats guanyar les eleccions presidencials, va donar suport al populista Ahmadinejad per contrarestar la veu dels crítics dins del règim. Dels grups obertament contraris al seu poder se n’encarregaven les forces de seguretat.

Els fracassats candidats a la presidència Rafsanjani -expresident i l’home més ric de l’Iran- i Mussavi -primer ministre de Khomeiní- són les cares més visibles del grup de pragmàtics responsables dels anys més foscos de la dictadura, que ara s’enfronten a Khameneí. Contràriament al que s’acostuma a dir, no representen el jovent urbà que vol fer caure el règim islàmic. En canvi, Ahmadinejad és la veu de la gent humil que creu en la revolució islàmica. És un ultraconservador, un enemic d’Occident, un element desestabilitzador per al Pròxim Orient i un mal gestor dels assumptes interns. Però té al seu favor la seva sinceritat i que viu i ordena segons li dicta la consciència, fet que li ha fet guanyar dues eleccions.

Diferències teològiques
Hi ha visions religioses enfrontades?

Un dels aspectes més importants en la doctrina de la branca de l’islam xiïta majoritari a l’Iran, és la creença que l’autoritat de Mahoma es va transmetre fins al segle IX de generació en generació a través d’una línia de dotze líders espirituals, els Imams. El dotzè, Mahdi, es va ocultar fins al dia del Judici Final, en que tornarà per imposar la pau i la justícia a la Terra.

Les diferents maneres d’actuar durant aquesta espera fins al Judici Final són motiu de disputa i han obert un debat teològic. Els mul·làs defensen una espera passiva, mentre que l’entorn d’Ahmadinejad i una part significativa dels comandaments de les forces de seguretat i l’exèrcit, aposten per actuar per crear les condicions apropiades per provocar el retorn del Messies, tan aviat com sigui possible. A més, persones properes al president afirmen tenir contacte directe amb l’Imam, fet que implica que el líder espiritual és una figura prescindible o, si més no, discutible.

Aquestes creences són la causa d’alguns comportaments i declaracions d’Ahmadinejad que els seus rivals qualifiquen d’excèntriques i atribuibles a un extremisme visionari, apocalíptic i sectari, com les constants referències en públic a la guerra, el programa nuclear, la fi del món i l’arribada del Mahdi.

No es pot descartar que Ahmadinejad exageri les seves postures teològiques per a justificar les seves polítiques. Amb tot, responen a unes creences reals que incomoden molt els mul·làs més ortodoxos, perquè posen en dubte la doctrina oficial del règim islàmic. Aquest fet suposa un atac directe a la seva legitimitat política, que, a falta d’una justificació democràtica o dinàstica, es basa en l’acatament per part dels iranians de la doctrina oficial. Un assessor d’Ahmadinejad ha arribat a dir que, quan l’Imam ocult torni, “el primer que farà és tallar el coll dels clergues, perquè s’han corromput pels diners i la política”.

Reformes polítiques
Què vol fer Khamenei per recuperar el poder?

Un cop derrotats els anomenats reformistes, Ali Khamenei intenta ara desacreditar i afeblir també l’entorn d’Ahmadinejad. Però els revolucionaris li estan guanyant la partida i s’han establert amb força en l’espai polític deixat pels burgesos reformistes. Per mirar de solucionar-ho, Khamenei ha encetat una proposta de reforma constitucional per eliminar el sistema presidencialista i recuperar tot el poder per la vella guàrdia. 

Versió ampliada de l’article publicat al diari Ara el 10 de març de 2012

Autor: Jordi Llaonart

       
//

+ Afegir-hi un comentari
_________________________________________________

Articles relacionats:

El que no ens expliquen d’Iran Perquè França ha reconegut els rebels libis
Les claus del conflicte a Síria “Múltiples marits”, una paròdia saudita de la poligàmia
Publicat dins de Iran | Deixa un comentari

El que no ens expliquen d’Iran

Món àrab islam islamic Pròxim Orient golf Pèrsic Teheran Iran Khomeini Ahmadinejad

De vegades, els mitjans de comunicació compren i difonen la història del Pròxim Orient que els sembla més lògica i que dóna una millor resposta als seus desitjos. Però allò que sembla evident no es correspon sempre amb la realitat. Ni allò que els agradaria que passés al món islàmic, és el que hi passa. Sobretot quan la suposada evidència, la notícia, és una història concebuda per importants cercles de poder sotmesos a foscos interessos, que coneixen bé la mentalitat occidental i saben què han de dir i quines fibres han de tocar per a guanyar-se la nostra confiança.

En els darrers anys, hem trobat ben poques excepcions de mitjans que s’atreveixen a informar i opinar en contra del corrent marcat per les traduccions de les agències de notícies, per a explicar i fer entendre què passa en països com l’Iran. Precisament, amb motiu de les darreres eleccions presidencials iranianes, tothom a casa nostra es va posicionar incondicionalment a favor d’un dels candidats [com si escollir el president de l’Iran fos cosa nostra!]. Tothom menys el diari Avui…

(més…)

Publicat dins de Iran, Periodisme-Opinió i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Crisi política Iran-Kuwait i execucions de tres suposats espies

La premsa de Kuwait informa aquesta setmana d’un altre cas de tensió entre els estats àrabs del golf Pèrsic i els serveis secrets iranians. En aquesta ocasió, els tribunals de Kuwait han condemnat a mort a dos ciutadans iranians i un de kuwaitià per pertànyer a una suposada xarxa d’espionatge iranià. Dues persones més han estat condemnades a cadena perpètua i dues han estat absoltes. Tots tres servien a l’exèrcit quan van ser acusats d’espiar i passar informació a l’Exèrcit dels Guardians de la Revolució Islàmica. (més…)

Publicat dins de Iran, Kuwait i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Iran organitza un exèrcit de pirates informàtics

Els mitjans governamentals iranians ja en parlen. No és cap secret. El grup paramilitar conegut com a Basij, un dels diversos que componen l’Exèrcit dels Guardians de la Revolució Islàmica, ha organitzat un ciberexèrcit format per professors universitaris, estudiants i mulàs, amb la missió de boicotejar els webs amb continguts contraris als interessos del règim de Teheran.

Fins i tot tenen inventariats i localitzats els webs que volen atacar: són 874.

(més…)

Publicat dins de Iran i etiquetada amb , | Deixa un comentari