Per començar, els sis candidats que es podien votar divendres –s’hi van presentar 678 candidatures, però el 98 per cent van ser desqualificades per la comissió electoral- pertanyen a la cúpula del règim, i el nou president veurà les seves funcions limitades a la voluntat de les més altes instàncies religioses, que controlen tots els òrgans de poder real del país.
Per tant, Ruhani, que molts identifiquen amb el sector més flexible i aperturista del règim, ha estat capaç de superar el difícil repte de convèncer l’electorat més indecís i desanimat per la situació política i econòmica que participar en les eleccions té sentit. En obtenir més del 50 per cent dels vots i fer-se amb la presidència en la primera ronda, Ruhani ha demostrat que en algun lloc del cor dels iranians més escèptics es manté encesa la flama de l’esperança. Cal recordar que una part significativa del poble iranià ha perdut la paciència amb els reformistes i, en determinades èpoques, l’esperança de canvis s’ha arribat a esvair.
Molta gent va més enllà i creu que, malgrat les onades periòdiques de protestes i manifestacions, els iranians també han perdut la confiança en ells mateixos, i responsabilitzen d’aquest estat d’ànim general els polítics reformistes, que durant quinze anys van guanyar elecció rere elecció -entre la mort de Khomeini el 1989 i la victòria d’Ahmadinejad el 2005- amb promeses d’obertura democràtica que mai no van resultar reeixides.
La primera decepció va arribar el 1989 amb l’elecció com a president del conservador Rafsandjani, que a la mort de l’aiatol·là Ruhul·là Khomeini, líder polític i espiritual de la Revolució Islàmica, va presentar-se com el diplomàtic i negociador que normalitzaria les relacions amb els Estats Units, obriria el règim a la democràcia i tiraria el país endavant després de la devastadora guerra amb l’Iraq. El poble es va abocar a les urnes amb Rafsandjani, però el president no va respondre a les expectatives que s’havien creat al voltant de la seva persona i no va fer res per reformar el règim.
Deu anys després, el poble va confiar en el candidat reformista Mohammad Khatami, que gràcies al suport de les classes mitjanes urbanes i el jovent va aconseguir la victòria amb més del 70 per cent dels vots. Per primera vegada votaven els joves nascuts després de la Revolució Islàmica, sens dubte els més favorables als canvis i les reformes. En aquell moment l’Iran vivia la seva particular primavera i les esperances de canvi eren més a prop que mai de materialitzar-se.
En qüestió de mesos els reformistes també van aconseguir el control del Parlament i d’importants ajuntaments. En qualsevol altre Estat, la presència aclaparadora de reformistes a les institucions hauria estat suficient per iniciar una nova etapa en la història del país. Però totes les propostes de canvi presentades pel govern i el Parlament durant les dues legislatures en què va governar Khatami van ser vetades sistemàticament per l’omnipotent Consell de Guardians de la Revolució Islàmica, institució sota les ordres de Khamenei, el líder suprem i successor de Khomeini, i que disposa de l’autoritat per vetar els candidats i les lleis que no són del seu grat.
La impotència de Khatami davant el Consell va començar a sembrar la llavor de la indiferència popular per l’escena política. A més, el president no es va rebel·lar mai contra les regles de joc imposades pel Consell i es va limitar a lamentar les seves decisions. Com a conseqüència d’aquesta situació, la participació en les següents convocatòries electorals va caure en picat, fet que només va afavorir els conservadors, que el 2004 van recuperar el control del Parlament i l’alcaldia de Teheran en unes eleccions que només van atraure el 12 per cent dels electors.
Davant d’aquest escenari, cada cop eren més les veus crítiques que apostaven per boicotejar els comicis i trencar amb el marc i les normes imposades pels clergues conservadors, que perpetuen la classe dirigent en el poder.
A més, l’immobilisme del règim ha estat atacat en diverses ocasions per personalitats del nivell i la influència de l’aiatol·là Hussein Ali Montazeri, que per a molts hauria d’haver estat el successor de Khomeini. Montazeri ha dit, entre altres crítiques, que les coses “no van pel bon camí” perquè al principi de la revolució “l’imam Khomeini va prometre llibertat”. També l’aiatol·là Yussef Sanei ha lamentat la deriva del règim.
Paral·lelament, les manifestacions contra el règim són cada cop més freqüents a les grans ciutats, al Kurdistan, al nord, i a la regió arabòfona del Khurestan, a l’oest, i són vistes pel règim com una seriosa amenaça a l’estabilitat. Però, en el fons, res no canvia.
En aquest escenari de decepció per les promeses incompletes dels reformistes i de rebuig general als candidats immobilistes, a cada convocatòria electoral reapareix la figura de l’expresident Ali Akbar Haixemi Rafsandjani, que als seus setanta-vuit anys es presenta com l’alternativa als uns i als altres. Com a resultat d’aquesta lluita entre sectors polítics i de poder, la presidència va anar a parar el 2005 a les mans del tercer en discòrdia. Es tracta de Mahmud Ahmadinejad, que forma part d’una nova generació de líders més joves i amb un discurs populista, que es va imposar contra tot pronòstic a Rafsandjani. El populisme d’Ahmadinejad va ser la clau de la seva victòria i ha estat una constant durant els seus vuit anys de presidència.
La campanya d’aquell any il·lustra a la perfecció què esperaven els iranians del futur president: mentre els altres candidats centraven el seu discurs en afers llunyans, com les relacions diplomàtiques de l’Iran amb Occident o la reforma democràtica del país, Ahmadinejad prometia fons per al desenvolupament de les àrees rurals, l’ampliació de la cobertura social i més beneficis socials per a les dones.
Ara, vuit anys després, sembla que les eleccions han tornat a ser un pols entre els islamistes moderats i els islamistes radicals, entre els que volen obrir el món a Occident i els que volen seguir-hi enfrontats. La lluita entre reformistes i immobilistes ha estat aferrissada durant la campanya i ens ha distret per unes hores del fet que el poble iranià només ha pogut escollir entre una llista de vells candidats proposats pel règim.
Amb tot, suposo que els iranians han d’atorgar a l’ancià de Ruhani –té seixanta-sis anys- un vot de confiança i esperar que, com a mínim, sigui capaç de suavitzar les formes del règim: a l’exterior, l’acció diplomàtica de l’Iran i, a l’interior, les accions policials i judicials de repressió contra els opositors, els periodistes i les minories religioses i culturals. Us semblen unes expectatives molt baixes? Crec que si n’és capaç, la seva presidència ja haurà estat tot un èxit.