Arriba la primavera: els vincles entre la Setmana Santa i el cap d’any a l’Iran i el Kurdistan

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient musulmans golf Pèrsic Saddam Hussein Bush Bagdad Iraq

Hem deixat l’hivern enrere i el món sencer es prepara per a celebrar l’esclat de vida que és la primavera. Quan comencin a pujar les temperatures i floreixin els cirerers, hi haurà gent a l’Extrem Orient que visitarà els parcs públics per a contemplar les primeres flors de la temporada, als països d’Euràsia representaran l’entrada en una nova època amb un salt purificador sobre una foguera, mentre que a bona part d’Occident se celebrarà la resurrecció d’un Déu martiritzat que va morir per a reviure tres dies després.

En alguns casos, la voluntat de celebrar l’entrada en una nova estació està reforçada pel fet que aquesta coincideix amb l’inici d’un any nou. Aquest és el cas de països com l’Iran o el Kurdistan, que estrenen els anys 1398 i 2631, respectivament. Pel que fa a països asiàtics com el Japó, no canvien d’any, però al març es posa fi al curs acadèmic i polític abans de marxar de vacances.

A Europa, l’arribada de la primavera també va coincidir amb el cap d’any fins a la instauració del calendari julià, l’any 45 a.C., que va avançar el començament de l’any tres mesos. El programa de Televisió de Catalunya Quèquicom explica en un dels seus capítols l’origen dels noms dels mesos i el canvi de març per gener com a primer mes de l’any.

A partir del minut 8.25, l’astrofísic Jordi Eloi parla dels equinoccis i dels solsticis i explica com el Sol ens marca les estacions de l’any. A partir del minut 11.00, Anton Aubanell, responsable del Centre de Recursos per Ensenyar i Aprendre Matemàtiques (Creamat) explica els canvis introduïts pel calendari julià i l’orígen dels noms dels mesos.

Tot i que a Occident vam deixar de celebrar el canvi d’any a la primavera, mai no hem deixat de festejar d’alguna manera la seva arribada. Amb l’adveniment del cristianisme s’hi va començar a commemorar la passió i mort de Crist i a celebrar la seva resurrecció. Més endavant, a partir del Concili de Nicea, l’any 325, l’Església va lligar oficialment i definitivament la Setmana Santa al canvi d’estació en fixar la data de la Pasqua en el primer diumenge posterior a la primera lluna plena que segueix l’equinocci de primavera. La relació entre el final de la Setmana Santa i el canvi del cicle natural també és prou evident en alguns símbols precristians de Pasqua lligats a la fertilitat, com els conills i els ous de les mones.

Sembla evident que totes les tradicions religioses, per molt divines que siguin, estan influenciades o són filles d’un entorn ideològic i cultural. Fins i tot els cultes no originaris d’un territori accepten ritus locals dels països on s’han expandit perquè saben que cap poble no farà seva una nova religió si no es creen vincles i complicitats entre les tradicions antigues i el nou missatge. Per això les grans religions han adoptat les tradicions preexistents i els han donat una nova interpretació adient al nou culte.

En el cas de la Pasqua (Easter, en anglès) la tradició cristiana es va fondre amb l’antic culte saxó i germànic del centre d’Europa a la deesa de la primavera Eostre, que alguns relacionen amb Eos, la deesa grega de l’aurora, i amb Ishtar, la deesa de la fertilitat de l’antiga Babilònia.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


Nowruz

La celebració aquests dies del temps litúrgic més important del cristianisme, que també és un dels principals moments de vacances i esbarjo de l’any, són els motius pels quals Occident està concentrat en ell mateix i ignora any rere any que a bona part dels països que hi ha entre Europa i l’Índia s’hi celebra la primavera d’una forma encara més apassionada, festiva i arrelada en el passat.

Els pobles indoeuropeus, des del Kurdistan fins la comunitat parsi de l’Índia, paralitzen la seva activitat amb motiu del seu cap d’any, Nowruz. Aquesta celebració està tan estretament lligada al caràcter nacional i la història d’aquests pobles que al Kurdistan, per exemple, s’aprofita per a fer una gran manifestació de nacionalisme.

De fet, la celebració de Nowruz va estar prohibida a Turquia fins a l’any 2000, quan el govern la va legalitzar amb el nom de Nevruz amb l’argument que es tractava d’una festa de la primavera turca. L’ús de les lletres de l’alfabet kurd w, x, q ha estat durant moltes dècades prohibit a Turquia perquè no formen part de l’alfabet turc. A l’altra banda de la frontera, a l’Iraq també van estar prohibides les celebracions fins a la caiguda del règim de Saddam Hussein.

La celebració del Nowruz, més o menys com la coneixem avui, es remunta a l’antic Iran i té més de 3.000 anys d’història. Actualment, se celebra a tants països que l’ONU ha declarat el 21 de març el Dia Internacional de Nowruz.

Les fronteres del Nowruz coincideixen aproximadament amb els límits territorials dels pobles turcs i iranis, delimitats per l’Imperi Safàvida (1501-1736), que va adoptar el xiisme com a religió oficial, i que va reprendre el caràcter purament iranià de l’Imperi Sassànida (224-651), que tenia com a religió oficial el zoroastrisme. El Nowruz també se celebra en territoris ocupats actualment per pobles originaris d’aquella regió, com els iugurts, tajiks i kazacs de la Xina.

Pel que fa al zoroastrisme, és un religió monoteista practicada per algunes comunitats a l’Iran i l’Índia basada en les ensenyances del profeta Zoroastra i que va deixar una profunda petjada en el judaisme i, des d’aquí, va influir en alguns dels símbols i principis del cristianisme.

Celebracions de Nowruz a l’Afganistan

La marxa de l’hivern comprèn diverses i variades celebracions i cerimònies. Però bàsicament s’aprofita per a renovar la llar, netejar la casa, plantar llavors a l’hort i veure la família.

En aquesta crònica de la televisió PressTV podeu veure l’ambient que es viu aquests dies als carrers de Teheran.
(VO anglès)

El Nowruz també està molt lligat a un seguit de cerimònies i símbols ancestrals, la majoria dels quals s’apleguen en una taula que moltes famílies iranianes paren amb set elements que podeu veure en el doodle que Google prepara cada any per aquestes dates.

Sabzeh (brots), generalment de blat o de llenties que representen el renaixement. Seeb (poma), que representa la salut i la bellesa. Senjed (fruita seca i dolça de l’arbre de lotus) representa l’amor. Sumaq (baies) representen el color de l’alba. També hi ha sir (all), que recorda la medicina. El serkeh (vinagre) és l’edat i paciència. El samanu és un púding cremós fet amb blat germinat que simbolitza la riquesa.

A la taula no hi falten altres símbols, com els ous pintats, com els de Pasqua, que simbolitzen el món i l’univers; el mirall, representació d’un mateix i de la honradesa, un llibre de poesia, que reflecteix el gran gust per la poesia i el misticisme del poble iranià, l’espelma, que allunyen els mals esperits i és el símbol de la il·luminació i la felicitat. Finalment, també hi ha peixos daurats. El darrer mes del calendari persa és el dels peixos, per això representen el canvi d’any. D’altra banda, el peix en diverses cultures sempre ha representat la fertilitat.

A més dels elements d’aquesta mena de pessebre que tantes famílies preparen a casa, a l’Iran també hi ha un personatge típic de Nowruz: el Haji Firuz, que és un home disfressat de vermell que canta pel carrer cançons tradicionals que recorden les nostres nadales. Es tracta del rastre d’un personatge de la tradició zoroastriana que anava de poble en poble anunciant l’arribada del Nowruz.

El que comparteixen tots els països de la regió és l’ambient festiu i, alhora, familiar. Durant el Nowruz, la majoria dels negocis tanquen i els carrers es buiden. Les grans capitals de la regió pateixen un èxode de famílies que es desplacen als seus pobles d’origen amb motiu de la gran festa de l’any. De fet, una de les grans activitats de les dues setmanes de celebracions posteriors a l’equinocci és la visita als parents i amics. El tretzè dia s’acostuma a fer una sortida al camp.

L’altre gran símbol del Nowruz és el foc, que és una de les patjades més clares del zoroastrisme en les cultures d’Euroàsia. Els fidels d’aquesta religió no l’adoren, però el mantenen sempre encès en els seus temples perquè representa l’energia del Creador, Ahura Mazda. Així, aquests dies es ballarà al voltant d’una foguera en molts països de tradició islàmica i els més joves hi saltaran per sobre.

En aquest sentit, la presència del foc purificador de l’equinocci de primavera recorda la nostra tradició d’origen pagà de cremar de les falles.

La BBC ha fet un bon reportatge de Nowruz a la ciutat iraquiana d’Akre en el qual s’hi explica el paper del foc en la celebració.
(VO anglès)

En definitiva, a cada país li diuen diferent, cada poble ha forjat les tradicions de canvi d’estació segons la seva visió del món i la seva història, però de vegades, malgrat que tot canvia, en el fons compartim l’origen, el sentit, els sentiments i la funció de moltes tradicions que es remunten a la nit dels temps.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)

Aquesta entrada s'ha publicat dins de arabislam, Cristians, Iran, Kurdistan i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*