Vull compartir amb vosaltres un parell de reflexions al voltant del cas de Mariam Yahia Ibrahim, la dona cristiana condemnada a mort per un tribunal de Khartum per adulteri i apostasia.

El cas és que la dona és tècnicament musulmana perquè el seu pare ho era i, allà, el casament entre una dona musulmana i un cristià és invàlid. Per tant, les relacions sexuals que Ibrahim ha mantingut amb l’home cristià amb que comparteix la vida són considerades adulteri. A més, com oficialment la dona és musulmana, i davant el jutge ha jurat que ella és cristiana, ha estat acusada d’apostasia.

Davant la llei islàmica aquests dos fets són delicte. En el cas de l’apostasia, molts ulemes coincideixen a dir que no hi ha alternativa a la pena de mort. De fet, el jutge li ha dit ben clar quan ha llegit la sentència: “T’he donat tres dies per abjurar de la teva fe, però has insistit en no tornar a l’islam. Et condemno a morir a la forca”. Ibrahim també ha estat condemnada a rebre cent fuetades per adúltera.

I a continuació, les meves reflexions al voltant de la reacció dels occidentals que creuen que acusar els sudanesos de bàrbars i lamentar-nos és el millor que podem fer per a salvar la Mariam Ibrahim i fer canviar les lleis de Sudan.

Els mitjans de comunicació han reproduït i destacat les declaracions del responsable d’Amnistia Internacional a Sudan. “L’adulteri i l’apostasia no haurien de ser considerats crims”, ha dit Manar Idriss. També han citat diversos diplomàtics occidentals, que han demanat “compassió” per la condemnada.

Tot i estar d’acord amb Idriss i els diplomàtics, les seves paraules m’han cridat ben poc l’atenció, que he dirigit cap a la petició de clemència de l’acusada: “Sempre he estat cristiana i mai no he comès apostasia”, cap a un fet molt important de la seva vida i cap a un argument de la defensa:

• Segons sembla, Ibrahim va ser educada com a cristiana per la seva mare, cristiana ortodoxa, perquè el seu pare no vivia amb elles i va ser absent durant tota la seva infantesa i joventut. Les dones cristianes que es casen amb musulmans han de comprometre’s a educar els fills en la fe islàmica. A canvi, l’home es compromet a tenir cura de la família. En aquest cas, ell no va complir la seva part del pacte i això podria eximir la dona de la seva obligació.

• Per la seva banda, un dels advocats ha dit que apel·larà contra la sentència davant el Tribunal Constitucional perquè, segons ell, la decisió del jutge no respecta allò establert a la Carta Magna.

Tenint en compte aquests dos punts, no seria més profitós que les organitzacions internacionals, els diplomàtics occidentals i els indignats del món, omplissin avions i avions d’ulemes, d’especialistes en estudis islàmics de prestigi internacional, de líders religiosos… en direcció a Khartum perquè defensessin en el territori de la xaria i en el llenguatge dels sudanesos, davant el jutge intolerant, davant els radicals islàmics i davant qui faci falta, que la llei de Sudan està de part de l’acusada?

No seria més profitós centrar una defensa en el marc de la xaria i que els especialistes en llei islàmica del món demostressin que la noia és innocent tot respectant la llei dels seus interlocutors sudanesos, la mateixa que condemna a mort els apòstates? No creieu que així sí que escoltarien els arguments de la defensa?

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


En canvi, la reacció internacional d’avui encara pot fer posar els islamistes del Sudan més a la defensiva. És a dir, més violents, més malcarats, més estrictes contra el que ells interprenten com un nou intent d’imposició del criteri d’Occident a l’Àfrica.

Què hem de fer per salvar aquesta noia? Convèncer els jutges del Tribunal Constitucional de Sudan que la condemna no s’ajusta al dret, o dir-los a la cara que la llei que ells han escrit és dolenta, perquè ells també són dolents? O pitjor encara, creieu que els jutges islamistes ens escoltaran si acusem la llei islàmica en general, que ells consideren d’inspiració divina, de ser injusta i inhumana?

La segona reflexió que volia compartir amb vosaltres té a veure amb els possibles motius que han portat, d’una banda, les autoritats sudaneses a denunciar aquesta dona que vivia tan tranquil·la sense molestar ningú, i de l’altra, als mitjans de comunicació i els polítics occidentals a fixar-se precisament en aquesta injustícia.

Em sorprèn que entre tanta guerra, tants assassinats i tants crims contra les minories a la regió, el nostre interès i la nostra misericòrdia només ens arribi per a compadir-nos d’aquesta dona sudanesa. Creieu que això pot tenir a veure amb la bona relació política entre Khartum i Moscou i amb el fet que la Xina és el principal aliat comercial del Sudan?

P.D. Per cert, els diaris publiquen una veritat a mitges quan diuen que “el matrimoni entre una dona –musulmana- amb un no musulmà és invàlid i constitueix adulteri. En canvi, un musulmà pot desposar una dona d’una altra religió”.

La realitat és que un musulmà es pot casar amb una cristiana o una jueva i aquestes no tenen perquè renunciar a la seva fe. A canvi, però, es comprometen a transmetre als fills els valors de l’islam. En canvi, les dones d’altres religions, com el budisme o l’hinduisme, sí que han de convertir-se per poder contraure matrimoni amb un home musulmà.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)
_______________________________________________________________
Articles relacionats:

Els mapes de la revolta a Síria	L’islam i els interessos de França a l’Àfrica
El malentès de civilitzacions	Els motius i la història recent del radicalisme islamista al Pakistan