Aquest any els cristians de Síria tampoc no celebraran el Nadal al carrer. La festa més alegre del calendari, el dia que Déu fa allò tan tendre de fer-se nen, tot això es viurà a Síria en la més estricta intimitat per por dels atemptats dels rebels.

En teoria, el fet que l’exèrcit sirià estigui en guerra amb els milicians opositors i que ataqui la població civil de diverses ciutats, no hauria d’interferir en la llibertat dels cristians de celebrar el Nadal. Però no és així, perquè tot i tothom ha pres posicions respecte al conflicte de Síria: si no estàs amb un bàndol, vol dir que dones suport a l’altre. I els cristians són al bàndol del règim.

Ja fa més d’un any, quan bona part de l’opinió pública i els mitjans d’aquí encara menystenien les anàlisis dels qui situàvem la religió al cor del conflicte de Síria, us explicava a l’article Síria: conflicte polític o de religions? quin és el problema dels cristians amb els rebels i per què donen suport, ara més que mai, al règim de Baixar al-Assad:

“…si bé la tasca més urgent a Síria és la pressió diplomàtica i social per mirar d’aturar el bany de sang i fer caure el règim policial, la feina més important pel futur d’aquest país és l’eradicació dels motius de la por que empeny comunitats senceres a donar suport incondicional a un dictador en unes circumstàncies tan extremes.”

Doncs bé, ha passat més d’un any i, de moment, ningú no s’ha molestat a esvair les sospites dels cristians que la caiguda de l’actual règim significarà la seva mort com a comunitat. Ans al contrari.

Lamento profundament no referir-me al Nadal al Pròxim Orient amb més optimisme, però no hi trobo alternativa, donades les actuals circumstàncies i veient com les comunitats cristianes de la regió ja han iniciat el camí cap a la marginació. Els diccionaris diuen que la marginació és un fenomen que implica l’exclusió social de persones o col·lectius, que pateixen un tracte discriminatori i excloent i que queden privats dels recursos materials i culturals de la seva societat i de les condicions per al desenvolupament personal i la integració social.

Amb tot, miro de no oblidar dues idees fonamentals per situar aquest procés en un marc més ample de mires: la primera és que, malgrat tot, totes les tendències i situacions negatives sempre són a temps de millorar, i la segona és que la gent i els paisatges canvien. No hi ha res, cap país, ni cap poble que hagi de perdurar per sempre.

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


Si teniu curiositat per saber com se celebrava abans el Nadal a Damasc, podeu veure la següent crònica de la televisió de notícies russa RT de l’any 2008.

(VO àrab)
http://www.youtube.com/watch?v=vQ5GEjAU1QM?rel=0

Els cristians de la ciutat costanera de Tartús també feien cercaviles de Nadal, com aquesta de 2009:

http://www.youtube.com/watch?v=BItPZ0t2adU?rel=0
Una de les coses que més es troben a faltar aquests dies a Damasc són els guarniments de Nadal de les botigues i les cases. La veu de la cantant libanesa Fairuz acompanya aquest vídeo de 2007 que mostra imatges dels carrers guarnits de la capital:

http://www.youtube.com/watch?v=cV4S2_IA1NQ?rel=0
Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)

_______________________________________________________________
Articles relacionats:

Síria, l’estreta relació entre religió i política	Els motius i la història recent del radicalisme islamista al Pakistan
Les minories comencen a fugir de Síria	Això és el que va passar al Caire