Publicat el 8 d'abril de 2011

Síria, l’estreta relació entre religió i política

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient Síria Damasc Assad Alcorà Alcora

Diumenge vaig publicar al diari Ara una anàlisi sobre la simplificació que fan els mitjans d’alguns aspectes del conflicte a Síria i la interpretació que fan algunes minories religioses de les protestes opositores.

A continuació, transcric el text íntegre del reportatge, que també està disponible a través del registre al web ara.cat.

Síria, l’estreta relació entre religió i política

El 10 de juny del 2000 em van despertar el soroll i les veus que arribaven del menjador. El xivarri em va sorprendre perquè la família cristiana de Damasc que em tenia a dispesa era molt discreta. En sortir de l’habitació, em vaig trobar tothom plorant amb gran aflicció davant la televisió, que mostrava un home amb aspecte trist que repassava la trajectòria de Hafiz al-Assad. “El president s’ha mort”, em va dir una de les filles amb el rostre vermell i ple de llàgrimes. En aquell moment no tenia clar com m’havia de sentir. Volia pensar que la desaparició del dictador que havia aterrit Síria durant tres dècades era una bona notícia, però la gent que més m’estimo d’aquell país plorava desconsoladament la seva mort. La mare em va dedicar una mirada trista i va dir entre sospirs: “I ara què serà de nosaltres?”. Aleshores ho vaig entendre tot: se sentien desprotegits i tenien por.

La història del Pròxim Orient està esquitxada de matances indiscriminades i abusos a les minories. Per això, els cristians de Síria, tot i desitjar reformes econòmiques i obertura política, són molt prudents a l’hora de criticar els presidents que han tingut un tracte correcte amb les diverses confessions religioses. Així, els mateixos que van plorar la mort de Hafiz, ara donen suport al seu fill Baixar.

En el nostre entorn més pròxim, veiem que els canvis de règim desemboquen en una onada de represàlies contra els que s’havien aprofitat de la dictadura. Però al Pròxim Orient, la revenja no acostuma a castigar la gent pels seus actes, sinó per pertànyer a una comunitat. És a dir, en una hipotètica presa del poder dels islamistes a Síria, els criminals sunnites adeptes al règim se salvarien de la crema, i totes les garrotades anirien contra els xiïtes i els cristians.

Visió exterior del conflicte
L’actual crisi de Síria es viu de manera molt diferent a dins i fora del país. Els sirians que viuen a l’estranger són molt crítics amb les promeses de reforma del president Baixar. En canvi, a l’interior, el context pesa més que les paraules, i molts li atorguen el benefici del dubte per evitar que un desequilibri en l’ordre polític porti el país a la violència interreligiosa.

Pel que fa als mitjans, des d’Occident cometem l’error de substituir l’anàlisi dels fets per l’opinió. Creiem que el canvi de règim és el millor que pot passar als àrabs i, per tant, interpretem que tots el volen i que tot el que bull per aquella zona hi està relacionat. De fet, reflectim el nostre desig de llibertat en les cròniques sobre el món àrab, i això, de vegades, ens impedeix adonar-nos de la complexitat social d’aquests països, com és el cas de la crisi d’aquesta setmana al sud de Síria.

Els mitjans de comunicació ens transmeten que Daraa s’ha revoltat contra el president alauita xiïta perquè és una ciutat sunnita. ¿Ningú no es pregunta per què els morts es concentren en aquesta població, mentre que les altres zones sunnites estan més tranquil·les? Suposo que aquesta reflexió no encaixa en la visió que es vol donar del conflicte. De totes maneres, m’entretindré a explicar-ho.

Daraa és una població agrícola situada a pocs quilòmetres de la frontera amb Jordània. Dins d’aquesta franja especial de seguretat, els tràmits i negocis relacionats amb la terra són molt lents i costosos i compliquen la vida dels pagesos. A aquest greuge històric, s’hi ha sumat l’augment de l’atur i la inflació i, sobretot, els quatre anys de persistent sequera que ha devastat les collites. A més, Daraa ha rebut, sense estar preparada, més d’un milió de refugiats de les regions rurals de l’est, que ja fa més de sis anys que pateixen la sequera.

Per tant, la suma de problemes econòmics ha encès la metxa de la revolta a Daraa i, en tractar-se d’un context de dictadura, les protestes han arrossegat i tret a la llum tots els greuges socials i polítics que ha patit el poble en les últimes dècades.

Pel que fa al futur del país, tenint en compte que la ràbia i els eslògans més repetits a les manifestacions han estat dirigits contra l’entorn del president, però no directament contra Baixar, es pot concloure que Assad disposa d’un marge de maniobra que li permetrà reaccionar i implementar petites reformes que alliberin la pressió social, però que, alhora, no alterin el delicat equilibri a què s’aferren les esperances de les minories religioses de Síria.

Anàlisi publicada al diari Ara el 3 d’abril de 2011

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)
_______________________________________________________________
Articles relacionats:


Revolta a Síria: em sorprèn que us sorprengui

Síria: conflicte polític o de religions?

Convidat a fer una conferència per Amnistia Internacional – 1a PART

L’alegria del futbol a Síria


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Síria | s'ha etiquetat en , , per arabislam | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent