Israel té un pla per als cristians de Palestina

Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic Síria alcorà sunnites xiïtes Palestina cristians Israel

Algunes agències de notícies cristianes s’han fet ressò de la preocupant proliferació a Israel de pintades anticristianes en llengua hebrea aparegudes en edificis i oficines de diverses congregacions. Sembla que tothom atribueix les malediccions, les amenaces i les blasfèmies d’aquests grafits a la visita que el Papa Francesc farà aquesta setmana a Terra Santa. De fet, molts jueus aprofitaran aquests dies per a recordar-nos que estan convençuts que l’expulsió d’Israel de tots els no jueus és mitzva, és a dir, un manament diví.

En canvi, els ha passat per alt la guerra bruta, i fins al moment fallida, que les autoritats israelianes han llençat per a allunyar els palestins cristians dels seus compatriotes musulmans, i la conseqüent ràbia que la seva ineficàcia ha provocat en alguns sectors de la dreta israeliana.

A Israel hi ha diverses minories autòctones no jueves. Les més petites gaudeixen de bona relació amb l’Estat hebreu, mentre que les més nombroses en són l’enemic. És a dir, unes han aconseguit esdevenir ciutadans israelians de segona -en cap cas de primera- gràcies, sobretot, a la seva presència en les forces de seguretat, mentre que la resta segueixen ocupant un indigne tercer esglaó social.

El primer grup està format pels drusos, els líders dels quals van signar el 1956 un acord amb l’Estat que permetia als seus joves l’ingrés a l’exèrcit. Poc després, els circassians van tancar un acord similar. Aquestes dues comunitats representen poc més del 10 per cent de la població palestina resident a Israel.

Des d’aleshores, els drusos i els circassians han estat reconeguts com a tals per les autoritats. De fet, els seus carnets d’identitat els identifiquen així, i no pas com a àrabs, com la resta de palestins. A més, els drusos disposen de la seva pròpia xarxa d’escoles i del seu propi sistema educatiu, on s’hi explica la història, el sentiment de pertinença a una comunitat, la pau i la guerra de la manera que consideren oportú sense haver de demanar permís a ningú.

El sistema educatiu propi dels drusos és un fet envejat per alguns àrabs cristians, que voldrien implementar l’ensenyament de l’arameu. En part per recuperar la seva història i el seu patrimoni cultural i, en part, en un intent d’allunyar-se de la llengua i la cultura àrabs i marcar diferències amb la majoria musulmana. De moment només hi ha una escola en tot Israel que ofereix ensenyament en aquesta llengua.

Palestins arameus fan càntics a favor del règim i el president de Síria a la basílica del Sant Sepulcre de Jerusalem el dissabte de Glòria de 2013. També onegen banderes aramees i mostren retrats dels bisbes sirians que havien estat segrestats pels islamistes la setmana anterior a Alep.

Pel que fa als palestins beduïns del desert del Nègueb, tradicionalment molts dels seus joves s’han presentat voluntaris a l’exèrcit israelià per a fugir de la pobresa de les seves aldees d’origen. Tot i que són musulmans, Israel ha acceptat la seva participació en les forces de seguretat, normalment com a guies, perquè coneixen el desert com ningú.

Inspirats en l’èxit de l’estratègia per atraure les minories palestines cap a Israel a través de la seva participació en la defensa i la seguretat de l’Estat, els responsables israelians porten dos anys treballant per fer canviar de bàndol els cristians, que com els drusos, representen el 10 per cent de la població palestina. L’acció que ha tingut més ressò ha estat la invitació per realitzar el servei militar que reben per carta els joves cristians que acaben l’institut. De moment, la campanya ha estat un fracàs i només hi van mig centenar dels 2.000 joves que cada any s’hi podrien allistar per edat.

En alguna administració també han fet algun moviment en aquest sentit, diferenciant els àrabs musulmans dels cristians per segons quins tràmits. Això tampoc no ha tingut cap conseqüència, perquè els palestins cristians han demostrat un patriotisme de pedra picada. Especialment els membres de la comunitat grega ortodoxa, que és la majoritària.

En canvi, entre les files dels grecs catòlics i els maronites, que són la minoria dins la minoria, hi ha un sector significatiu que troba que apropar-se a Israel és un mal menor i no veu amb mals ulls prendre el camí que els drusos van encetar als anys 50.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


El pla per a dividir els palestins no s’atura

Mentrestant, la gent poderosa a Israel mou fils, fa campanyes i pressiona on calgui per enfrontar els palestins entre ells, pensen uns, o per accelerar l’inevitable enfrontament entre cristians i musulmans, pensen uns altres. Una de les més sonades la van perpetrar el 1999, abans de la visita de Joan Pau II a Nazaret, on els cristians ja no arriben ni a un terç de la població.

L’Estat va ignorar l’autoritat municipal, que es la responsable en qüestions urbanístiques, i va donar suport a un grup de musulmans per a la construcció d’una mesquita paret amb paret amb la Basílica de l’Anunciació (per a conèixer-ne els detalls, llegiu els comentaris al peu d’aquest article). El permís oficial per a la construcció de la mesquita no va arribar mai, però la mala maror va generar incidents i violència entre les comunitats palestines i va romandre en l’ambient durant prou temps.

Paral·lelament a les pressions de les autoritats israelianes sobre els palestins, cal tenir en compte la creixent influència dels grups protestants sionistes nord-americans, que augmenta dia a dia la seva capacitat recaptadora per omplir les arques dels grupuscles palestins partidaris de l’acostament a Israel.

Per tant, per molt remota que sembli la possibilitat d’un trencament de la comunitat palestina, per molt absurda que se’ns aparegui avui aquesta conspiració, els diners, la pressió política, la mala fe de les autoritats israelianes i la por de la comunitat cristiana a desaparèixer engolida per la musulmana… Tot això pot acabar convencent els palestins cristians de seguir les passes dels seus compatriotes drusos.

Posats a especular, potser la recent campanya de pintades anticristianes en llengua hebrea té a veure amb la ràbia i la impotència que ha generat en alguns sectors de la dreta israeliana la seva incapacitat de doblegar el patriotisme palestí dels cristians àrabs de Terra Santa i separar-los dels seus compatriotes adduint motius religiosos. 

Potser per això els que manen han fet els ulls grossos i han donat màniga ampla als grups jueus racistes violents que omplen alguns assentaments de colons i que professen i prediquen l’odi anticristià. Potser aquests grups són els que han escrit “mort als àrabs i als cristians i a tots els que odien Israel” i diverses blasfèmies davant l’oficina de l’assemblea d’ordinaris catòlics i a la façana d’una església a Jerusalem.

Israel es contrau i es radicalitza

Durant dècades, Israel havia estat un estat expansiu i la violència i agressivitat tenia lloc fora de les seves fronteres naturals. Però des de fa uns anys, amb la retirada del sud del Líban i de Gaza, i l’aturada en la creació de noves colònies a Cisjordània, Israel s’ha estancat dins unes fronteres que ja no poden ser ampliades. La situació política i geogràfica del país ha canviat, però la situació social i l’enfrontament amb els palestins no ha variat el més mínim.

Per tant, podem preveure que la continuació del mateix conflicte en un territori més petit i tancat portarà a la radicalització de totes les parts. Potser l’ambient claustrofòbic d’aquest país, tan enfrontat amb ell mateix i amb el món, acabarà empenyent els cristians a un acostament a l’Estat d’Israel.

I potser això és el que porta avui a uns quants jueus a perpetrar les seves accions en territori aparentment amic, quan fa pocs anys els seus germans grans, a la seva edat, organitzaven manifestacions a Gaza o disparaven des d’una colònia de Cisjordània contra els pagesos palestins. És per això que ho fan i també perquè a Israel les agressions contra els àrabs no acostumen a rebre cap mena de càstig.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)
_______________________________________________________________
Articles relacionats:


Visions del Sàhara Occidental i Palestina

Qui és el líder en llibertat de premsa al món àrab?

Macabre serial palestí a Gaza

Sabra i Xatila, capítol final d’una llarga guerra
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Palestina i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Israel té un pla per als cristians de Palestina

  1. Arnau diu:
    Sobre el que comentes de la construcció de la mesquita al costat de la basílica de l’anunciació, suposo que et referiràs al pla Nazaret 2000, consistent en construir una zona especial per a donar cabuda als milers de pelegrins esperats per a la visita de Joan P. II, un pla que va aixecar les protestes directes dels musulmans que van acabar ocupant la zona per la força i convertint-la en una mesquita a cel obert. Després van rebutjar les diferents propostes realitzates per fins a tres comitès guvernamentals que els oferien la possibilitat de construir la plaça original, a més d’una mesquita, tot i que més petita del que volien els musulmans.

    Seguint amb Natzaret, els atacs que des de 2012 rep l’alcaldessa (cristiana) per part dels àrabs, incloses les Brigades d’Al-Aqsa, també deuen ser instigats. Com també ho deuen ser les manifestacions organitzades per l’Universitat AlQuds contra l’escola cristiana de les Germanes del Rosari, que va decidir que les seves alumnes musulmanes NO podien portar el hijab quan assistissin a la graduació.

    Sobre l’allistament, tampoc comentes l’iniciativa de Gabriel Yadaf, el sacerdot grec ortodox que ha convidat als joves a allistar-se a l’exèrcit, i que després d’ aquesta invitació els numeros s’han duplicat. Només 500, potser si, però si abans eren menys de 200, l’iniciativa ha reeixit. Que els patriarques ortodoxos estiguin preocupats i que els joves arabs cristians s’ho pensin dos cops abans d’allistar-se a l’exèrcit del seu pais (mentre que els joves jueus hi van obligats) per por a la reacció dels musulmans també hi deu tenir alguna cosa a veure.

    L’assetjament que pateixen els cristians arreu del món musulmà, no només al territori controlat per l’ANP si no a Egipte, Siria, Líban, Iraq, Iran…. també deu ser en connivència amb la Knésset.

    Parlant de la Knésset: què dir dels ciutadans àrab-israelis, ciutadans de segón nivell. Jo diria que els ciutadans de segón nivell real, com els cristians/zoroastrians/coptes egipcis, tenen prohibit fins i tot exercir d’advocats, mentre que a Israel son parlamentaris i membres del Tribunal Suprem i condemnen a la presó, sense cap problema ni pressió, a un dels presidents del país…

    Però clar, la responsabilitat mai és dels palestins. La culpa és molt negra, i no la vol ningú.

    • arabislam diu:

      Gràcies per la informació, les puntalitzacions i els comentaris.

      Efectivament, la situació dels cristians dels altres països de la regió no és bona. Però no n’he dit res aquí, perquè l’article no tractava aquest tema.
      N’he parlat en altres, com per exemple:

      Això és el que va passar al Caire (a categoria Articles Egipte)

      Pel que fa al tema de la responsabilitat dels conflictes i problemes de la regió, sóc conscient que molta gent creu això que dius. Però ja sabem que, a més de negra, la responsabilitat que genera aquesta culpa està molt repartida.

  2. A. S. diu:
    La minoria cristiana d’Israel és igual de gran que la drusa. La qüestió de les pintades és un bluf, i si es tractés de jueus no serien pas “blasfemes”. Si Israel és terra santa és perquè els jueus hi observen les lleis aplicades a la terra. Es pot observar perfectament que només van durar un mes (a raó d’una o dues pintades setmanals), i es van aturar després de la visita propagandística del papa, que no va acabar bé per al papa, perquè l’home es va adonar que l’utilitzaven i va estar callat totes les hores finals del viatge.

    A Israel hi ha tan pocs cristians que es fa difícil pensar que posar-los al costat d’Israel (que és el seu país) pugui separar ningú ni res. A l’exèrcit d’Israel hi ha milers de musulmals (en gran part beduïns), i n’hi haurà molts més en els pròxims anys. L’àrab és llengua cooficial a Israel, i es veu als carnets d’identitat, a la moneda, als prospectes farmacèutics, als rètols de carrers i carreteres, a la ràdio i la televisió i als cartrons de llet. Nou de cada deu taxistes de Jerusalem són àrabs. La meitat dels oftalmòlegs a l’hospital Hadassà, propietat de l’organització Dones Sionistes d’Amèrica, són àrabs.

    A Israel ningú no parla arameu. Hi va haver unes cinquanta famílies que en parlaven fins al 1970. La litúrgia a les esglésies es fa normalment en àrab, en anglès (en el cas dels anglicans), en hebreu (com en el cas dels catòlics de Jerusalem que descendeixen dels jueus “salvats” per l’Església de l’horror nazi; els van “salvar” però els van convertir al cristianisme). L’arameu és una llengua usada a la litúrgia… jueva. És la llengua del Talmud! No m’hauria esperat mai que algú vingués a dir que la promoció de l’arameu depèn dels cristians d’Israel. El siríac (una forma d’arameu) està molt malament a l’Irak i a Síria. El còptic d’Egipte ja fa dècades que no es parla ni al carrer ni a les cases, i només s’ensenya, com l’arameu, a les universitats d’Israel.

    El moviment que hi ha a Israel és que la majoria de la ciutadania cristiana vol participar en tots els àmbits de la societat, l’exèrcit inclòs, i això no agrada a Europa, que no sap com fer-ho per mantenir dretes les màfies antisemites, islamistes o radicals, que ha creat a fi de destruir Israel per delegació, utilitzant els pobres àrabs, cristians, musulmans, drusos, circassians… o jueus (sí: la majoria dels habitants de Jerusalem des de fa dos segles són jueus, molts de llengua materna àrab, i la majoria de la població israeliana és oriental, amb els avis que parlaven àrab, almenys, a cada família; n’hi ha prou de veure l’estimada cantant Ofra Haza, que va morir fa uns anys).

    Tota la política europea de promoció de dictadures omnímodes al Llevant li ha sortit malament, a Europa, i no hi haurà solució per als milions de cristians de la regió, una gran part dels quals ja han hagut de fugir.

    Quant a la “mala fe” d’Israel, és la mateixa mena de concepte que els nacionalistes espanyols diuen constantment sobre Catalunya.

  3. Pep Dalmau diu:
    Aquest és el títol d’un llibre de Jean François Revel de lectura obligada per entendre com funcionem els mass media. 
    Dels assassinats a tret al clatell i sense judici que va fer hamàs contra milers (MILERS ) de palestins d’al fatah després de la darrera guerra amb Israel ningú en parla. La xifra real no es pot saber perquè hamàs convida la premsa quan qui ataca és Israel i la fa fora quan ells assassinenperò d’això no en diu res albert Elfa.

    Qua a Israel el Suprem va dictaminar que els diputats i partis palestins PRO ELIMINACIÓ D’ISRAEL de manera violenta tenen dret a ser LEGALS i amb diputats electes a la Knesst  tu ho calles. A la RESTA  de països àrabs cap partit jueu és legal ni ho podrà ser.  

    I així, fins l’infinit.
    JF Revel va ser membre de la resistència anti nazi mentre els mateixos que anys després militaven a determinades “esquerres”franceses i l’acusaven de projueu col·laboraven amb el regim de Vichy. El coneixement inútil.

    La realitat hi és i cadascú la veu com vol. 
    L’exercit israelià ha jutjat i condemnat centenars dels seus mebres al llarg de dècades per abusos contra palestins. Al fatah, hamàs mai ho han fet i s’han causat ENTRE ELLS  desenes de vegades més morts que els ha fet israel. Us es feu ressó d’axò? no queda guai

    Que els palestins fan servir nens d’escuts humans i els mostren a la premsa és un fet des de el 1948 ; que fan fora  la premsa quan es maten entre ells ( et sona setembre negre? ) un altre.
    Milers de morts a xabra i shatila entre les faccions d’Arafat i els contràries a ell després que marxés Sharon : on era la premsa quan palestins assassinaven nens palestins? On era quan hamàs disparava al cap a palestins ( i ho fa habitualment també ara!). on era quan àrabs sunnites han assassinat, no 4 sinó milers de nens a Irak ara fa uns dies ?
    L’enemic principal dels àrabs, dissortadament són els propis àrabs, les seves oligarquies i la premsa que juga al seu joc. Fa la foto, guanya un premi i fuig corrents quan comença la part negra que no ven ni guanya premis.

    salut  

    • arabislam diu:

      Gràcies pel comentari i pel suggeriment literari. Respecte a les referències directes següents:
      -“d’això no en diu res Albert Elfa”
      —- > No treballo amb ell. Tampoc m’apassiona com TV3 fa les informacions internacionals.
      -“Us feu ressò d’això?” i “Quan a Israel el Suprem va dictaminar que els diputats i partits palestins PRO ELIMINACIÓ D’ISRAEL de manera violenta tenen dret a ser LEGALS i amb diputats electes a la Knesst tu ho calles”.
      —- > Jo només responc del que escric jo mateix. A més, el que s’escriu aquí no acostuma a coincidir amb l’opinió de la majoria de periodistes i mitjans. En aquest bloc tampoc no pretenc fer-me ressò de tota l’actualitat. Miro d’interpretar-la i posar-la en context. O explicar una petita història que sumada a d’altres petites històries mostren el mosaic complet de la situació. Entenc, però, que en un tema tan àmpliament comentat arreu i amb tanta gent que n’està interessada i al dia, no puc pretendre exposar un aspecte concret sense deixar-me qüestions que per molts lectors són claus. Per això t’agraeixo el comentari i que proposis una lectura específica sobre el tema que consideres de referència.
      -“la premsa que juga al seu joc”.
      —- > Hi estic d’acord. En general és així.
      Finalment, en referència a Xabra i Xatila, vaig fer fa un temps l’article: Sabra i Xatila, capítol final d’una llarga guerra (el pots trobar a la categoria Palestina de la columna de la dreta). Què te’n sembla?
      Jordi

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*