La síndrome de Stendhal

Programa del concert:
· Chopin, sonata per a piano núm. 3 en si menor, op. 58; deu masurques
Intèrpret: Grigory Sokolov, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 6 de març

Valoració: ??

Tot i que l’any passat Grigory Sokolov no em va agradar, enguany he tornat a sentir-lo perquè tenia un abonament al cicle de piano de Palau 100 i m’hi entrava el seu concert. D’altra banda, una segona audició en directe del pianista rus m’ha servit per corroborar la impressió (dolenta) que me’n vaig endur l’any passat.

D’antuvi, quan el sento tinc la sensació que el que corre per les tecles no són els dits d’una persona, sinó les peülles d’un elefant. M’explico. Executa les obres amb una intensitat de volum molt excessiva i amb una lentitud a vegades exasperant. Les peces no caminen, no fa la sensació de sentir una melodia seguida, sinó un reguitzell de notes l’una darrere l’altra, sense cap nexe que les uneixi. D’aquesta manera, és impossible que a mi m’emocioni res del que toca aquest home. Ja personalitzo, perquè sé que la meva opinió no és compartida per ningú. Si com a mínim fos tècnicament solvent, se’n podria salvar alguna cosa, però l’excés d’intensitat i de lentitud tampoc no el fan un virtuós.

Aquesta vegada el programa, preciós, estava integrat per obres de Chopin: la sonata núm. 3 i deu masurques. Va ser especialment dolorós el tercer moviment de la sonata, un Largo interpretat a un ritme estrany que no lligava cap nota i trencava del tot el lirisme de la melodia. Les masurques, que originalment són danses populars, en la interpretació de Sokolov, summament avorrida, no haurien arrencat el moviment més lleu de ningú. Són peces lleugeres com una ploma a les quals Sokolov va infondre una pesantor injustificada i antiestètica.

Chopin és un compositor molt especial. Malgrat que és un romàntic de cap a peus, la seva música és molt diferent de la de la resta de compositors romàntics. Les seves peces vessen una melangia, una delicadesa i una sensibilitat a flor de pell que gairebé fa plorar només de sentir-les. Però Sokolov, aliè a la sensibilitat i a l’elegància, va interpretar Chopin amb un pes de moltes tones, com si el volgués ofegar. Sentir-lo no inspira res ni convida a evadir-se pels mons del compositor. Un dels molts admiradors que té a Barcelona em va dir que el que li agrada de Sokolov és que toca el piano i en treu un so que sembla el d’una orquestra. Sincerament, és el comentari més absurd que he sentit mai en música. Un piano és un piano, i una orquestra, una orquestra. Més clar, l’aigua.

M’és ben igual anar a la contra del públic i de la crítica, però m’és impossible entendre que es digui que Sokolov és el millor pianista viu del món. Els qui diuen això han sentit mai Maurizio Pollini en directe? I Pollini no és l’únic. Alexei Volodin, Rafal Blechacz, Zoltan Kocsis o Martha Argerich són molt millors que Sokolov. No m’agrada fer aquest tipus de comparacions, però hi ha injustícies que em fan posar malalta.

Programa del concert:
· Bach, concert per a violí en la menor, BWV 1041; concert per a oboè en do major, BWV 1055; concert per a dos violins en re menor, BWV 1043; concert per a violí en mi major, BWV 1042; concert per a violí i oboè en do menor, BWV 1060
Intèrprets: Janine Jansen & Friends
Lloc: l’Auditori (Sala Oriol Martorell)
Data: 3 de març

Valoració: ?????

Sempre és un plaer descobrir talents musicals joves. En aquest cas, la violinista neerlandesa Janine Jansen va ser tot un descobriment per a mi, atès que anava al concert que va oferir a l’Auditori perquè em feia curiositat la seva fama i, sobretot, atreta per un programa molt llaminer integrat exclusivament per obres de Bach.

Afortunadament, he d’admetre que l’actuació de Janine Jansen i la seva orquestra va ultrapassar de molt qualsevol expectativa que pogués tenir-ne. Acostumada com estic a sentir aquests concerts de Bach en la versió canònica d’Itzhak Perlman amb l’English Chamber Orchestra dirigida per Daniel Barenboim, Jansen em va fer descobrir una nova manera d’interpretar-los, amb criteris històrics més apropats a l’època de Bach, amb un estil més staccato i unes notes no tan sostingudes i més lleugeres.

En primer lloc, s’ha de dir que Janine Jansen és una violinista de primera —que toca un Stradivarius—, amb un so ple però àgil i fresc i una afinació perfecta. Toca amb un estil delicat i perfectament integrada en el conjunt fins al punt que a vegades potser se’n destacava massa poc, tenint en compte que aquests són concerts per a instrument solista, i no concerti grossi. Cal dir que a banda d’una tècnica perfecta, té temperament, força i personalitat, i això la fa una intèrpret brillant. A més a més, i penso que no és sobrer fer-ne menció, és alta, prima, elegant i molt guapa.

La seva orquestra, integrada per onze músics —tres primers violins, tres segons, dues violes, un violoncel, un contrabaix i un clavecí—, és un conjunt absolutament compacte i homogeni, amb un so brillant i un gran domini de l’estil barroc, que interpreten amb instruments moderns però amb criteris històrics. Llevat del clavecí i el violoncel, tots els músics toquen drets, a la manera de les orquestres barroques italianes, i la compenetració entre tots ells és absoluta. Pròpiament, es pot dir que Janine Jansen no dirigeix, sinó que amb una lleu indicació del cap ja saben tots quan han de començar. Sentir aquell conjunt numèricament tan petit però musicalment tan immens va ser un autèntic goig.

A banda de Janine Jansen, cal destacar dos solistes més: l’oboè de Ramón Ortega Quero i el segon violí de Boris Brovtsyn. Ortega Quero va tocar el concert BWV 1055 (per a oboè) i el BWV 1060 (per a violí i oboè), al costat de Jansen. Si bé en el primer va tocar amb una tècnica immaculada però un punt maquinal, mancat d’expressivitat, en el segon es va deixar anar i va fer-ne una execució molt emotiva. Qui m’agradaria destacar amb majúscules és el segon violí del concert per a dos violins BWV 1043. Brovtsyn i Jansen van tocar en una simbiosi perfecta entre si i amb l’orquestra. Especialment en el segon moviment, del qual es diu que és el diàleg de Bach amb Déu, els dos violins van sonar com si en fossin un de sol, amb una connexió entre tots dos que va assolir nivells gairebé celestials. Com a propina, van tocar la cèlebre ària “Erbarme dich” de la Passió segons sant Mateu, en una versió en què la part solista la va tocar l’oboè. Una ària que és un dels cims més alts de la producció bachiana per Janine Jansen & Friends va ser el colofó grandiós d’un concert estratosfèric que no ens traurem fàcilment del cap.

Programa del concert:
· Brahms, les tres sonates per a violí i piano
Intèrprets: Sergey Khachatryan, violí; Lusine Khachatryan, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 25 de febrer

Valoració: ?????

No es pot descriure de cap més manera el concert que el violinista Sergey i la pianista Lusine Khachatryan van oferir dimarts proppassat al Palau de la Música. Era un concert que em feia una il·lusió especial, atès que les integrals sempre m’agraden molt perquè permeten capbussar-se en un món sencer, i el de la música de cambra de Brahms és un món encara massa desconegut per a mi. D’altra banda, fa uns anys vaig sentir Sergey Khachatryan al mateix Palau, on va tocar algunes partites per a violí de Bach, i em vaig quedar amb la sensació que tocava bé però que estava verd.

Aquest dia, afortunadament, la sensació va canviar com un mitjó. És cert que Brahms és ben diferent de Bach, però Sergey i Lusine van aconseguir crear una atmosfera càlida que ho va embolcallar tot des de la primera nota. Van tocar tota l’estona en una conjunció i una harmonia perfectes, com si respiressin exactament la mateixa porció d’aire i fossin una sola ànima. I la música de cambra és exactament això: una simbiosi entre músics, i no una suma d’individualitats brillants.

Sergey va tocar el violí sense desafinar ni una nota, amb un so a la corda brillant i incisiu, amb gran expressivitat però sense concessions, i al seu costat hi havia Lusine, els dits de la qual semblava que acariciessin seda quan els passava per les tecles. Les notes se sentien amb tota nitidesa, però no tocava amb voluntat de destacar, sinó per amalgamar-se amb el so del violí. Cap dels dos instruments no va sobresortir, se sentien al mateix nivell, en un equilibri perfecte. Aquest dia vam poder gaudir d’un concert de cambra d’una qualitat estratosfèrica.

Especialment en els moviments lents, la conjunció entre tots dos era tal, que gairebé no es notava que es tractava de dos instruments tan diferents com el violí i el piano. Tots dos sempre d’acord, a l’hora de començar i en canvis de tempo, sense a penes mirar-se, era una cosa màgica, no només de sentir-los, sinó fins i tot de veure’ls. Brahms va brillar en tota la seva esplendor, la d’un romanticisme desenvolupat però sense afectacions ni manierismes. L’execució de les tres sonates va ser immaculada, perfecta en tot moment. Els germans Khachatryan van saber interpretar amb mestria totes les indicacions de temps i d’intensitat, amb una tècnica perfecta cadascú del seu instrument i alhora amb calidesa expressiva.

Raimon va dir una vegada que si la música simfònica és un míting, la música de cambra és una conversa. La conversa entre els germans Khachatryan va ser estel·lar, brillant, magnífica, com dos ballarins en el zenit d’una coreografia molt assajada que van regalar les orelles dels que hi vam ser. Va ser una apoteosi en sentit literal. Ara només resta esperar que tornin.

Programa del concert:
· Sibelius, Vals trist
· Schumann, simfonia núm. 4 en re menor, op. 120
· Sibelius, simfonia núm. 2 en re major, op. 43
Intèrprets: Orquestra Filharmònica de Munic
Director: Lorin Maazel
Lloc: Palau de la Música
Data: 19 de febrer

Valoració: ??

El concert de la Filharmònica de Munic ja començava amb mal peu des que el proppassat 14 de gener es va anunciar que canviaven el programa i en lloc de la simfonia alpina de Strauss tocarien la segona simfonia de Sibelius. Sincerament, no entenc a què respon que una orquestra canviï el programa anunciat un mes abans d’un concert, més encara quan no implica canvis d’agenda d’un hipotètic solista.

Dit això, lamento moltíssim concloure que el concert va ser decebedor. L’orquestra no va oferir cap mena de dubte: té músics excel·lents, el so és brillant i esplèndid i coneixen bé el repertori que interpreten. Ara bé, qui va fallar en aquest cas va ser Lorin Maazel, que pel motiu que sigui, ja no està a l’altura i no va saber dirigir les tres obres que integraven el programa. En línies generals, es va sentir una orquestra massa pesada, amb una corda sobredimensionada, i amb una intensitat de volum excessiva en tot moment.

Va començar amb el Vals trist, de Sibelius, una peça malencònica però molt lírica, que Maazel va dur amb una lentitud exasperant que li va llevar bona part del seu caràcter. Al capdavall, un vals és una dansa per ballar, i el ritme a què ho tocava no ho hauria permès en absolut. Després va venir la quarta simfonia de Schumann, on l’orquestra va sonar massa forta, com una columna monolítica de so, sense matisos, en què les notes no s’entenien i amb una secció de corda deslligada de la de vent. Per acabar-ho d’adobar, el repic de les timbales era com un degoteig constant que més aviat molestava.

Vaig pensar que la segona de Sibelius la tocarien millor, ja que Sibelius és un compositor pràcticament del segle XX, que requereix una orquestra gran i un so molt ample. Però Maazel va cometre els mateixos errors que amb Schumann: les notes no s’entenien; la corda, absolutament sobredimensionada, tocava desvinculada del vent i no es va notar cap distinció entre els quatre moviments, als quals Sibelius va posar indicacions precises que Maazel no va respectar gaire. El so que se sentia era eixordador, especialment al quart moviment, el més espectacular, en què es percebia una massa amorfa de so gairebé caòtic, sense ordre ni harmonia.

És una llàstima que una orquestra tan bona com la Filharmònica de Munic no tingués al capdavant un director competent. Crec que a hores d’ara, Maazel, que ha estat un gran director, ja és molt gran i potser s’hauria de retirar del podi. A partir de l’any vinent el titular en serà Valeri Gergiev. La Filharmònica de Munic va demostrar que treu un so brillant i que no comet errors —la secció de vent metall va anar perfecta—, però no vam poder gaudir del tot del seu art.

Programa del concert:
Bach
· Concert de Brandenburg núm. 1 en fa major, BWV 1046
· Concert per a piano i orquestra núm. 5 en fa menor, BWV 1056
· Concert per a violií i orquestra en la menor, BWV 1041
· Suite orquestral núm. 1 en do major, BWV 1066
Intèrprets: Orquestra Filharmònica Nacional d’Hongria; Gergely Kuklis, violí; Zoltán Kocsis, piano i director
Lloc: Palau de la Música
Data: 17 de febrer

Valoració: ????

Després d’haver vist András Schiff i Dezsö Ránki, Zoltán Kocsis era l’únic gran pianista hongarès que em faltava per sentir en directe. En aquesta ocasió va venir com a pianista i director amb l’orquestra de la qual és titular, la Filharmònica Nacional d’Hongria, amb un programa molt llaminer integrat exclusivament per obres de Bach.

He de reconèixer que, malgrat que jo sempre havia preferit la interpretació dels barrocs amb instruments originals i criteris històrics, admeto que es poden tocar amb instruments moderns i alhora fer-ne una interpretació fidedigna perquè al capdavall, els instruments sonen d’una manera o d’una altra més en funció del músic que els toca que no pas de l’instrument en si mateix. Amb una orquestra reduïda, Zoltán Kocsis va aconseguir fer sonar un Bach esplendorós i fidel a l’estil barroc.

Kocsis va dirigir la Filharmònica Nacional d’Hongria amb gran precisió i l’orquestra va sonar de manera absolutament homogènia i compacta, amb un so a la corda, brillant i molt ben conjuntada. Tots els instruments sonaven en perfecta harmonia, com un sol cos. A banda d’això, Kocsis va saber imprimir a cada peça el caràcter que li tocava, i això és especialment important a les suites, ja que com a agrupacions de danses, cadascuna ha de tenir el seu caràcter diferenciat de les altres. En el concert de Brandenburg, on la trompa té un paper prominent, tot i que va fer alguns petits errors, va tocar amb seguretat i determinació.

On Kocsis va brillar amb tota la seva esplendor va ser, naturalment, en el concert per a piano núm. 5, que va brodar, amb una interpretació extremament precisa i acurada de la peça. Va tocar el piano gairebé com si es tractés d’un clave, fent les notes més aviat curtes i lleugeres, amb un petit staccato, gens pronunciat, que conferia el caràcter barroc al concert. Una articulació perfecta, un ús escàs dels pedals i un so contingut però ple que s’amalgamava perfectament amb l’orquestra van fer d’aquest concert una autèntica meravella. Aquest dia vaig copsar de primera mà que Kocsis és un dels grans del piano.

El punt més fluix del programa va ser el concert per a violí BWV 1041, peça que s’hi va afegir a darrera hora. Encara que per al violí Bach no sigui tècnicament molt difícil, si no disposes d’un solista bo, val més no programar aquest concert. Kocsis va optar per posar el concertino de l’orquestra, Gergely Kuklis, com a solista. El resultat va deixar molt a desitjar. Potser perquè és una obra que conec molt i perquè fa anys vaig sentir aquest mateix concert interpretat per Itzhak Perlman, vaig trobar molt decebedora la interpretació de Kuklis, i més encara, venint darrere de la meravella de Kocsis al piano. Malgrat que l’afinació va ser perfecta en tot moment, el so que va treure del violí era minso, apagat, sense brillantor, és a dir, tot el contrari d’un so ple, a la corda. Aquell violí no inspirava res, no transmetia cap tipus d’emoció, ja que tocava maquinalment, sense ànima. Penso que treure músics d’una orquestra per convertir-los en solistes és una mala idea, igualment com fer-ho amb els cantants d’un cor.

L’orquestra va tocar meravellosament bé, tant en el concert per a violí com en la suite núm. 1, on la secció de vent va brillar amb llum pròpia. Definitivament, Bach per Kocsis és una aposta guanyadora.

Programa del concert:
· Beethoven, sonata núm. 1 op. 2 núm. 1; sonata núm. 8 op. 13, “Patètica”
· Chopin, nocturn op. pòstum; nocturn op. 27 núm. 2; balada núm. 1 op. 23; andante spianato i gran polonesa brillant op. 22
Intèrpret: Iván Martín, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 12 de febrer

Valoració: ?????

La literatura musical per a piano és un gènere que cada vegada m’agrada més. Per això també m’agrada descobrir pianistes que desconec, com va ser el cas del jove canari Iván Martín, un intèrpret magnífic ple de talent que vessa sensibilitat per tots els porus.

D’antuvi, el programa que duia era preciós, impossible de fer una tria millor: Beethoven i Chopin, dos dels gegants més importants de la literatura pianística. I Martín va demostrar que és capaç de capejar sobradament i amb gran elegància la dificultat extrema d’aquest repertori. Ja a la primera sonata de Beethoven em va agradar com diferenciava de manera clara i nítida el caràcter de cada moviment. La sonata “Patètica”, la núm. 8, la va executar amb una perfecció tècnica impressionant. Potser li va mancar un pèl de passió, de deixar-se anar per transmetre l’angoixa inherent a Beethoven. Ara bé, els contrastos entre els temps ràpids i els lents els va marcar amb molta nitidesa, i l’execució va ser perfecta.

La segona part va començar amb el nocturn núm. 20, pòstum, de Chopin, el que Alexei Volodin sempre toca com a bis en els concerts que fa. És tan intens i el tinc tan sentit, que em va fer una mica de por quan Martín va abordar-lo amb un so gairebé inaudible, com si només fregués lleument les tecles. Ara bé, si en Beethoven havia marcat clarament els contrastos entre moviments, en Chopin va accentuar de manera brutal contrastos sovint sobtats dins d’una mateixa peça, amb un resultat estratosfèric. Va aconseguir crear una atmosfera d’una enorme intensitat. Només mirar-li la cara que feia mentre tocava, era fàcil adonar-se que entrava en èxtasi mentre executava aquell Chopin esplendorós.

En tot moment va tocar amb plena tranquil·litat i seguretat, i amb un domini total del piano, que no té secrets per a ell. En Chopin va saber anar des d’una interpretació tènue i apol·línia fins a una dimensió expansiva i totalment dionisíaca en l’Andante spianato i Gran Polonesa brillant. Amb el seu so va omplir tot el Palau i ens va regalar les orelles i l’ànima amb una música excelsa en una interpretació absolutament extraordinària.

Iván Martín és un jove que es mereix fer una carrera brillant i situar-se al podi dels millors del món, perquè el seu talent és immens i tocar l’ànima no és una cosa a l’abast de qualsevol músic. Em va recordar força Rafal Blechacz, el jove pianista polonès que l’any passat va venir a fer un concert a l’Auditori, en molts sentits: tots dos són físicament menuts i prims, es veuen tímids i molt polits, i tots dos passen una gamusa per les tecles abans de tocar. Espero poder tornar a sentir Martín ben aviat a Barcelona.

Programa del concert:
· Mozart, concert per a piano núm. 21 en do major, K. 467
· Mahler, simfonia núm. 5 en do # menor
Intèrprets: Ignasi Cambra, piano; Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski
Director: Valeri Gergiev
Lloc: l’Auditori
Data: 11 de febrer

Valoració: ???

Sentir Valeri Gergiev al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski sempre és garantia de qualitat i d’excel·lència. Per això no em perdo cap dels concerts que fa a Barcelona. El d’aquest any prometia molt, amb un programa ben llaminer: el concert per a piano núm. 21 de Mozart i la cinquena de Mahler. Ara bé, la impressió que em va quedar va ser ambivalent. Si bé no tenia cap dubte que Mahler seria un èxit esclatant, amb Mozart sí que en tenia, i els mals presagis es van confirmar a la mitja part del concert.

En primer lloc, la tria del pianista va ser força infausta. I no és la primera vegada que Gergiev col·labora amb un pianista mediocre —recordem Jorge Luis Prats, l’any passat, que més que tocar el piano, donava cops a les tecles. Aquest any el solista era un pianista jove, català i cec, Ignasi Cambra. D’entrada, he de dir que em nego a jutjar la seva interpretació en funció del mèrit que té pel fet de la seva discapacitat. Dit això, a Cambra se’l va notar molt nerviós durant tot el concert. Els dits li corrien per les tecles a una velocitat desmesuradament ràpida, va equivocar força notes i les va fer sempre massa picades, sense assaborir-les. Això va resultar especialment dolorós en el segon moviment, un andante que es va convertir gairebé en un allegretto. Amb tot plegat, no va aconseguir transmetre cap tipus d’emoció; va ser una interpretació freda i mecànica. No sé si Cambra farà carrera o no, però ara per ara està molt verd. L’orquestra del Mariinski no va brillar gaire més que Cambra. Tot i que s’agraïa que arribessin els trossos on tocava sola, Gergiev no va saber donar al concert l’aire i el ritme que necessita. Tot i que va reduir molt l’orquestra, va sonar massa lleuger, massa en staccato, gairebé com passant de puntetes per les notes, que no tenien cap mena de pes i semblava que volessin sense assentar-se. La corda va brillar, sí, però no va aconseguir emocionar gaire. En conjunt, el concert de Mozart va sonar buit.

A la segona part tot va canviar com una mitja. Van sortir molts més músics i Gergiev va dirigir una cinquena de Mahler pletòrica. L’orquestra va sonar en tot moment en un equilibri perfecte entre les seccions de vent i de corda. El metall va tocar de manera impecable, amb seguretat i de manera integrada amb el conjunt. La corda, brillant en tot moment, va demostrar la seva potència expressiva i d’intensitat en el famós Adagietto, que va ser realment colpidor. Va ser una interpretació solemne i majestuosa d’una simfonia plena de matisos i de contrastos que Gergiev té molt ben apamada.

Potser perquè Gergiev és especialista en obres de gran orquestra, va voler accentuar la diferència amb Mozart llevant-li tot el pes d’un Mahler o d’un Strauss, però li’n va llevar tant, que va quedar vacu. Si el concert hagués estat integrat només per la cinquena de Mahler, hauria estat absolutament perfecte.

Títol: La sonnambula
Autor: música de Vincenzo Bellini; llibret de Felice Romani
Intèrprets: Patrizia Ciofi (Amina), Juan Diego Flórez (Elvino), Nicola Ulivieri (comte Rodolfo), Eleonora Buratto (Lisa), Gemma Coma-Alabert (Teresa), Àlex Sanmartí (Alessio), Jordi Casanova (notari)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director d’orquestra: Daniel Oren
Director d’escena: Marco Arturo Marelli
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 5 de febrer

Valoració: ??

Aquesta sonnambula ja va començar amb mal peu d’ençà de la cancel·lació en circumstàncies estranyes de Diana Damrau, la gran soprano lleugera del moment, que en temporades anteriors hem pogut veure al Liceu fent Die Entführung aus dem Serail i Linda di Chamounix. Esperem que això no creï precedent. El cert és que la interpretació d’aquesta òpera va resultar ensopida i va passar més aviat desapercebuda.

L’encarregada de suplir Damrau va ser Patrizia Ciofi, l’Amina del repartiment popular, i el resultat va ser absolutament decebedor. Ciofi té un problema greu de base tècnica, i és que no té la veu ben projectada, amb la qual cosa quan emet el so també emet aire, i això fa que la veu soni mat, amb menys intensitat de la que pertoca a una soprano lleugera, i en conseqüència, ha de fer esforços que li perjudiquen les cordes vocals. A banda, aquest problema també fa que no pugui abordar els aguts amb comoditat ni amb amplitud, i li sonen estrets, gairebé cridats i sense gens de brillantor. Amb aquest panorama, i essent Amina la protagonista absoluta de l’òpera, és fàcil comprendre per què les representacions de La sonnambula no són gaire reeixides.

Qui va salvar una mica els mobles va ser el tenor peruà Juan Diego Flórez, un intèrpret belcantista absolutament excepcional amb una veu preciosa, una projecció òptima, un frasseig immaculat, uns aguts esplendorosos i un estil elegant. Qui li va anar a la contra va ser el director, Daniel Oren, que es va encaparrar a dur l’orquestra massa lenta, i especialment en els trossos de Flórez, encara l’hi duia més, cosa mortal per a un cantant en el belcanto, atès que li dificulta la respiració. Si en la primera ària Flórez volia anar més de pressa que l’orquestra i van anar prou desconjuntats, a la segona ària, la lentitud excessiva de l’orquestra va fer que Flórez no pogués sostenir el legato necessari en una ària belcantista, però afortunadament, es va poder lluir en la cabaletta.

Nicola Ulivieri va ser un Rodolfo poc més que correcte, amb una veu indefinida i un frasseig força deficient. La sorpresa més grata de la vetllada va ser la Lisa d’Eleonora Buratto, una soprano esplèndida que va fer gala d’una veu preciosa, brillant i avellutada, uns aguts sòlids i un estil ple de personalitat. Potser només li cal llimar algunes impureses en les agilitats, però a diferència de Ciofi, no té cap problema de tècnica, ja que té una veu molt ben projectada.

Ciofi a banda, l’altre punt negre de la representació va ser l’orquestra, que a banda d’anar massa lenta per imposició de Daniel Oren, va sonar buida, sense cos i sense ànima. Encara que el belcanto estigui escrit gairebé exclusivament per al lluïment dels cantants, és important que l’orquestra els acompanyi amb dignitat. En aquesta ocasió es va sentir sense esma, com si estigués desentrenada, i massa vegades es va desconjuntar amb els solistes i sobretot amb el cor. En resum, el primer acte va resultar soporífer, amb una absència total d’energia i de brillantor. Tot era massa pesat, com si els músics arrosseguessin un sac de patates.

El muntatge escènic, coproducció de les Òperes de Londres i de Viena, va ser estèticament bonic i fet amb molt bon gust, respectant el llibret de l’òpera, tret d’un detall: quan Amina entra somnàmbula a l’habitació del comte, no entrava en cap habitació, sinó que tornava al menjador on havia començat la història. Però vaja, com que l’òpera en general i el belcanto en particular no han passat a la història pels llibrets, es pot passar per alt.

Programa: Beethoven, simfonia núm. 8 en fa major, op. 93; simfonia núm. 9 en re menor, op. 125 “Coral”
Intèrprets: Orquestra Simfònica Nacional de Dinamarca; Rafael Frühbeck de Burgos, director; Cor Ibercàmera; Ekaterina Metlova, soprano; Ana Ibarra, mezzosoprano; Christian Elsner, tenor; Reinhard Hagen, baix
Lloc: l’Auditori
Data: 28 de gener

Valoració: ???

Aquest era un concert de la temporada d’Ibercàmera que generava molta expectativa perquè el programa era d’allò més llaminer. Tot i que en principi l’orquestra danesa havia d’interpretar la novena de Beethoven i el concert per a piano de Txaikovski amb Arcadi Volodos com a solista, ben aviat la cosa va canviar, el concert per a piano i Volodos van saltar i el programa va quedar només amb la novena. Al cap d’uns mesos, però, van afegir-hi la vuitena. Així doncs, amb les dues darreres simfonies de Beethoven, el programa tornava a quedar rodó.

Normalment Ibercàmera ens porta orquestres d’altíssima qualitat, com ara la de la ràdio bavaresa o la Simfònica de Viena, entre moltes d’altres. En aquest cas, però, l’Orquestra Simfònica Nacional de Dinamarca, dirigida pel seu titular, Rafael Frühbeck de Burgos, va ser força mediocre. Beethoven, la punta de llança del romanticisme i segurament el seu màxim exponent musical, necessita una orquestra que soni com un sol cos, i que aquest so sigui brillant, enèrgic, impetuós, atès que un dels elements inherents a Beethoven és l’angoixa vital.

Per això, i perquè de les formacions que vénen dins els cicles d’Ibercàmera i Palau 100 n’esperem la perfecció, l’actuació de l’Orquestra Simfònica Nacional de Dinamarca va ser decebedora. Tot i que és una orquestra bona, va tocar un Beethoven ensopit, a vegades gairebé monòton, sense batec. Als moviments ràpids els mancava brio, vivacitat i un pèl de velocitat. Semblava com si arrosseguessin una llosa molt pesada que els impedís anar més de pressa. Els moviments lents, que han de tenir un lirisme extrem on la corda ha de brillar extraordinàriament, quedaven apagats, deslluïts.

La corda no va brillar gaire, les seccions de vent moltes vegades anaven al seu aire, desvinculades de la resta de l’orquestra, i els timbals tampoc no van quedar prou ben integrats dins el conjunt. Per damunt de qualsevol altra consideració, hi va mancar cohesió, sentit d’unitat, que és l’element que distingeix una orquestra esplèndida d’una orquestra bona.

Els solistes de la novena van ser més que correctes, especialment la part masculina, amb el baix Reinhard Hagen i el tenor Christian Elsner. Segurament els intèrprets que van excel·lir més en el concert va ser el cor Ibercàmera, de nova creació per celebrar el 30è aniversari de l’entitat, que està integrat pel Cor Madrigal, el Cor Lieder Càmera i la Polifònica de Puig-Reig. Una massa enorme de cantaires van il·luminar una novena que venia d’un tercer moviment absolutament mancat d’intensitat i de lirisme, i van permetre acabar la simfonia i el concert deixant-nos bones vibracions.

Escombrant cap a casa, em penso que l’OBC, quan està ben dirigida, com per exemple el proppassat cap de setmana amb Kazushi Ono —el seu futur director titular— al capdavant, sona igual de bé que l’orquestra danesa.

Programa del concert: Mahler, simfonia núm. 7
Intèrprets: Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Director: Eliahu Inbal
Lloc: l’Auditori
Dates: 18 i 19 de gener

Valoració: ???

Feia temps que no anava a sentir l’OBC. Durant molts i molts anys vaig tenir l’abonament BM, però darrerament me n’he distanciat, ja que per un preu similar, Ibercàmera i Palau 100 ofereixen concerts d’una qualitat molt superior a la que l’OBC actualment pot oferir. Però com que dirigia una de les grans batutes de l’actualitat, l’israelià Eliahu Inbal, i com que tocaven Mahler, un compositor que interpreten prou bé, vaig decidir d’anar-hi.

Certament, Inbal va treure el millor de l’orquestra. Va donar tot el caràcter que la setena de Mahler demana a cada moviment. Així i tot, la interpretació no va ser reeixida. Segur que estic malacostumada, però encara ara, després de tants anys, tinc un record ben viu de la Simfònica de Xicago dirigida per Barenboim interpretant la cinquena, i de la Simfònica de San Francisco dirigida per Tilson Thomas interpretant la sisena, totes dues a Palau 100. Mahler necessita una gran orquestra amb una secció de vent i una de corda molt potents totes dues. Les orquestres americanes les tenen, però en aquest concert de l’OBC, només vam poder sentir una secció de vent metall precisa i immaculada. La percussió també va anar perfecta. Ara bé, la secció de corda, com no és novetat, no va brillar.

El primer moviment i l’últim, forts, ràpids, apassionats, amb predomini del vent, van sonar plens i radiants, però en els moviments del mig és on es va veure el llautó a l’OBC: la manca d’una secció de corda potent va fer sonar l’obra apagada, ensopida, esmorteïda. No és que la corda desafini ni vagi a destemps, però no té un so que la faci destacar, que estigui a l’altura del vent metall, que repeteixo, en aquest concert va anar perfecte. Llevat d’una petita errada d’una de les tubes al principi de la simfonia, van tocar la resta amb una gran seguretat, trompes, trompetes, trombons i tubes. El vent fusta és una altra cosa. Sona de manera dispar, sense sentit d’unitat, i el primer clarinet és un instrumentista clarament mediocre i mancat de sensibilitat i de sentit de conjunt.

Ara que està confirmat que Pablo González no renovarà com a director titular el 2015, és urgent que el director que vingui faci treballar de valent l’orquestra i la faci sonar com abans, per exemple, quan va venir Christopher Hogwood i amb ell per primera vegada la corda de l’OBC va brillar en Mozart. Inbal va estar magnífic, però l’orquestra necessita millorar.

Programa:
Beethoven: sonata núm. 5 en do menor, op. 10 núm. 1; sonata núm. 30 en mi major, op. 109; bagatel·les op. 126; sonata núm. 31 en la bemoll major, op. 110
Intèrpret: Stephen Kovacevich, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 14 de gener

Valoració: ??

Tenia veritable curiositat i interès per sentir Stephen Kovacevich, un dels pocs pianistes de renom que em faltava sentir en directe, i he d’admetre que va ser més aviat decebedor. Les expectatives eren molt altes, a més a més, perquè duia un programa meravellós, que al darrer moment va canviar. En principi havia de tocar les tres últimes sonates de Beethoven, però al final va tocar la 30 i la 31, la 5 i tres bagatel·les op. 126. Era un canvi poc substantiu -malgrat la força de la darrera sonata beethoveniana-, i no vaig fer-ne gaire cas, esperant trobar un primera espasa del piano i de la interpretació de Beethoven.

Kovacevich, però, no és un dels grans amb majúscules. Té un estil indefinit, sense personalitat, cosa que va fer avorrit un concert amb un programa molt llaminer. Com a mania personal, m’agrada que un pianista articuli perfectament cada nota que executa, que per més ràpida que sigui una peça, s’entenguin clarament i nítida totes i cadascuna de les notes. Especialment en Beethoven, com en Mozart, això és essencial. A Kovacevich els dits li corrien irregularment per les tecles. Va equivocar moltes, massa notes a la sonata núm. 5 -la que en principi no estava programada-, la qual cosa va desvirtuar del tot la seva interpretació de la peça.

En la resta d’obres, tot i que no va equivocar tantes notes, no va fer brillar gaire el piano, ja que toca sense fer a penes matisos d’intensitat tímbrica. Tot queda massa homogeni, sense contrastos de cap mena, i a més a més, com que no articula les notes, les peces sonen com una amalgama indefinida d’elements. El so que treu del piano és expansiu, però indefinit, sense una línia clara, sense que les peces que toca sapiguem a on van. En definitiva, no emociona gens perquè no hi ha contrastos i tot sona molt igual. És un aiguabarreig que especialment en els trossos ràpids i forts d’intensitat esdevé gairebé inintel·ligible. Potser el que va tocar millor van ser els moviments lents, però no va causar empatia ni emoció en cap moment.

Com a bis va oferir una allemande d’una suite de Bach, que va tocar, novament, amb un estil del tot desdibuixat. No era ni una interpretació a la romàntica ni a la barroca. Fins i tot vaig arribar a pensar que no tingui alguna afecció als dits que li impedeixi una polsació precisa de les tecles. Ho desconec, però em va quedar clar que Kovacevich no es pot situar colze a colze amb els grans del piano.

Títol: Cendrillon
Autor: música de Massenet; llibre d’Henri Cain basat en La Ventafocs de Perrault
Repartiment: Joyce DiDonato (Cendrillon), Alice Coote (el príncep blau), Ewa Podles (Madame de la Haltière), Annick Massis (la fada), Laurent Naouri (Pandolfe), Cristina Obregón (Noémie), Marisa Martins (Dorothée), Isaac Galán (el rei)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Andrew Davis
Director d’escena: Laurent Pelly
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 2 de gener

Valoració: ?????

Aquests dies de festes nadalenques al Liceu hi hem pogut veure la que em sembla que serà la millor òpera de la temporada actual: Cendrillon, de Massenet, un títol inèdit al teatre barceloní. Em va agradar tant en tots els sentits, que vaig sortir preguntant-me com és que no s’hi havia representat mai abans. És una òpera que no té res a envejar a títols més freqüents del mateix compositor com Werther o Manon. És l’elegància i la sofisticació feta música.

L’òpera francesa té un grau de subtilesa i de refinament molt elevat. És delicada i sovint colorista. La delicadesa és la marca principal de Cendrillon, una òpera elegant i divertida alhora. Els duos entre Lucette (la Ventafocs) i el príncep són d’un gran lirisme, que contrasta amb els passatges còmics protagonitzats per la madrastra i les seves filles, personatges grotescos, contraposats a la bellesa que irradien Lucette i el príncep i que es deixa veure clarament en la música excelsa que Massenet hi posa.

Aquest cop començo la crònica de la funció per la posada en escena, ja que va ser meravellosa. Tot i que pel meu gust l’òpera és poca cosa més que la música, aquest muntatge de Cendrillon va contribuir decisivament a realçar la bellesa de la música. Signat per Laurent Pelly i provinent de la Royal Opera House de Londres, és un muntatge estèticament preciós i alhora divertit i original. Fa justícia a la història i al text de l’òpera, cosa que avui dia és una raresa.

L’elenc de cantants va ser inigualable. Joyce DiDonato, a qui precisament havíem vist l’altra Ventafocs, La Cenerentola rossiniana, va ser una Cendrillon de somni. Un cop més va enlluernar el públic amb una veu preciosa, brillant, del tot homogènia, amb aguts, greus, amb facilitat per les coloratures i amb un gran lirisme vocal. Al seu costat, la mezzosoprano Alice Coote va fer un príncep esplèndid. Tot i que el timbre és més aviat de soprano, Coote té un registre greu sòlid que va fer lluir, a banda d’una veu cristal·lina, homogènia i una línia de cant depurada i perfecta. Totes dues van contribuir en gran mesura a fer palesa l’elegància d’aquesta òpera.

En contrast, Ewa Podles va fer Madame de la Haltière, la madrastra, el contrapunt còmic. Podles és una contralt que ja hem vist diverses vegades al Liceu, amb un registre greu molt sòlid, però amb una veu que no és homogènia, ja que el registre central i agut l’aborda amb una projecció diferent del greu. És una mica desconcertant, però no es pot negar que és una bona cantant i que les seves interpretacions són d’allò més impactant per la profunditat de la veu. Laurent Naouri va fer Pandolfe, el pare de Lucette. Naouri és un baríton francès amb una veu bonica i que canta amb gust, però sense arribar a ser un baríton estel·lar. Annick Massis va ser la fada. Com a soprano lleugera, té una veu prima i dúctil, i facilitat per les coloratures, però els aguts i especialment els sobreaguts, hi ha vegades que no els aborda amb prou precisió i aleshores la veu li sona estreta, amb manca de cavitat. Ara bé, és una cantant que té una tècnica sòlida i que va molt segura.

L’orquestra va sonar meravellosament, sota la batuta d’Andrew Davis, que va saber temperar totes les seccions perquè sonessin en equilibri i harmonia entre si i amb les veus. I per damunt de tot, va saber transmetre la sublimitat i la bellesa d’aquesta òpera, amb indicacions precises d’intensitat i de velocitat que ho reforcessin. Així doncs, si bé fa unes dècades es va treure La Cenerentola de l’oblit, ara podria ser el torn de Cendrillon, una òpera màgica en una interpretació màgica.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Títol: Parsifal
Autor: música i llibret de Richard Wagner
Repartiment: René Pape (Gurnemanz), Gerald Finley (Amfortas), Simon O’Neill (Parsifal), Angela Denoke (Kundry), Willard W. White (Klingsor), Robert Lloyd (Titurel)
Director musical: Antonio Pappano
Director artístic: Philip Langridge
Lloc: òpera en directe des de la Royal Opera House Covent Garden al cinema Bosque
Data: 18 de desembre

Si bé Wagner és un dels meus compositors preferits i Parsifal una òpera que m’agrada molt, he de dir que vaig sortir més aviat moixa del cinema el dia que en van fer la retransmissió des de la Royal Opera House. Potser perquè hi anava amb unes expectatives massa elevades, o perquè encara tenia viu el record d’aquell Parsifal incommensurable que vam poder veure, també al cinema, des del Metropolitan de Nova York, amb una posada en escena absolutament esplèndida i un elenc de cantants inigualable.

Aquest dia vam tenir l’ocasió de veure que la Royal Opera House també fa produccions escèniques dolentes. No m’agrada parlar gaire dels muntatges escènics de les òperes, perquè per mi és un element del tot secundari, però en aquest cas, sumat a un llibret infame, va convertir Parsifal en una òpera avorrida. Parsifal té un problema, i és que hi ha un abisme entre la música i el llibret. És ben sabut que la música de Wagner és mística, espiritual, metafísica, penetra en allò més pregon de l’ànima humana. Ara bé, compondre una òpera de tema explícitament religiós és pràcticament impossible, ja que en el cas de Wagner, no es pot escriure cap lletra que arribi a la sola de la sabata de la música de Parsifal. És una òpera per sentir-la i prou, i sense llegir el llibret. La música ho diu tot.

Els cantants que vam sentir, a més, no van estar tots a l’altura que s’esperava. Angela Denoke és una soprano magnífica, amb una veu preciosa, uniforme, amb aguts i greus, i a més té una expressivitat vocal i gestual admirable, però no té la veu adequada per fer de Kundry. És massa lírica, li va faltar gruix de veu i força per fer més pesant el personatge, que li va quedar massa lleuger. Al seu costat, a Simon O’Neill li va passar tres quarts del mateix. És un molt bon tenor, amb una veu bonica, clara, ben projectada i una línia de cant impecable, però no és un tenor wagnerià, pel meu gust. És massa líric, li falten greus i la veu no té prou gruix ni prou força per afrontar el caràcter dels personatges per a tenor de Wagner.

D’altra banda, vam tenir cantants adequats per a la resta de papers: Gerald Finley, potser el millor de tots, és un baríton magnífic, un gran liederista, cosa que el converteix en un cantant millor, ja que li atorga un frasseig impecable i una línia de cant molt depurada, i a banda, té una veu avellutada i preciosa i una gran expressivitat vocal. René Pape, el Gurnemanz del moment, potser queda una mica mancat en el registre més greu del personatge, especialment perquè no va diferenciar-se gaire de Finley, però és un gran cantant, amb una veu gran, ampla, bonica, uniforme, una bona línia de cant i un bon frasseig. Willard White també va ser un Klingsor magnífic, ple de força i d’autoritat, que infonia temor. És un cantant gran i la veu se li nota un xic gastada, però va complir de sobres amb el paper i va demostrar que té una veu uniforme, homogènia, que sabia abordar tant el registre greu com l’agut.

L’orquestra, dirigida pel seu titular, Antonio Pappano, va sonar meravellosament bé. Pappano va demostrar que és un bon coneixedor de Wagner, ja que va donar a l’òpera aquell caràcter solemne i místic de què està revestida. Va atorgar a cada passatge l’aire requerit, i així va fer sonar l’orquestra molt fort en els encants del divendres sant, amb les campanes a tot drap, i al segon acte li va conferir el misteri i l’espiral creixent de tensió que es va congriant fins a l’esclat final. I va respectar escrupolosament els cantants, llevat del tenor, que en algun moment molt puntual va quedar ofegat per la massa orquestral.

El que no es pot perdonar és el muntatge escènic de Philip Langridge. Va ser una escenografia freda, desangelada, que no inspirava res, deslligada de la música, i inintel·ligible. Tota l’acció de l’òpera passava pràcticament en un cub central el marc del qual s’il·luminava de colors diferents. No va haver-hi cap canvi d’escenografia en els tres actes, per tant, no es va fer palès l’abisme que hi ha entre el segon i el primer i el tercer. Un llit d’hospital dins del cub i una mena de Jesucrist que no s’entenia què feia a escena ho entorpien tot perquè si ja la lletra és prou desgraciada, el muntatge no contribuïa a fer-la mengívola. Estic absolutament convençuda que totes les òperes de Wagner s’haurien de fer en versió de concert, però aquesta especialment és la que més ho demana, perquè més que una òpera, sembla un oratori disfressat.

Programa: Bach, Variacions Goldberg, BWV 988
Intèrpret: Evgeni Koroliov, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 9 de desembre

Les Variacions Goldberg, encara que sigui un tòpic dir-ho, és un dels cims més alts de la literatura musical per a teclat. Fins fa pocs anys, jo era absolutament purista amb la interpretació de les peces per a teclat dels compositors barrocs, especialment de Bach, i no “suportava” sentir-les en versió per a piano. Això va canviar, però, d’ençà que vaig assistir als dos concerts que va fer fa uns anys al Palau el meu estimadíssim Daniel Barenboim, en què va tocar els dos llibres d’El clave ben temperat, en una interpretació, tot s’ha de dir, absolutament romàntica, però que em va arribar a l’ànima.

Des d’aleshores, fins i tot penso que hi ha moments per sentir Bach en clave i moments per sentir-lo en piano. El problema és com s’ha de tocar Bach amb piano, atès que el piano té moltíssimes més possibilitats tímbriques que el clave. Hi ha gustos per a tot, des dels qui diuen que el piano s’ha de tocar exactament com si fos un clave, fins als qui, com Barenboim, fan una versió ben allunyada de l’original per tal d’explotar al màxim les possibilitats sonores del piano. El gran mèrit d’Evgeni Koroliov és que va saber trobar l’equilibri perfecte entre l’escriptura original per a clave i les possibilitats tímbriques del piano.

Koroliov és un pianista d’una sobrietat extrema, i això és perfecte per a Bach, ja que la percussió de cadascuna de les tecles va sonar clara i ben articulada, però no seca, com és el so característic del clave. No va fer cap concessió a una interpretació clàssica —com fa Schiff— ni romàntica —cas de Barenboim—, i així i tot, va fer sonar el piano com un piano, i no com un clave, com feia Glenn Gould, que no m’ha agradat mai perquè em sembla fred com un tros de gel. Koroliov toca Bach d’una manera elegant i expressiva, treu un so molt personal del piano que sap copsar l’esperit de Bach com cap altre. És d’agrair que fes un ús escassíssim del pedal, la qual cosa va contribuir a reduir el ventall d’intensitat tímbrica en la seva interpretació, és a dir, no va fer forts massa forts ni pianos massa fluixos. Tothora va ser un equilibri perfecte i dinàmic entre molts elements: les possibilitats del piano, l’escriptura per a clave, l’estil barroc, l’espiritualitat i una gran elegància.

Va fer prou matisos d’intensitat, de velocitat i de caràcter perquè es distingís l’aire de cadascuna de les variacions, però sempre va sonar com una obra unitària. En cap cas no es va recrear en la interpretació; Koroliov no fa virtuosisme tècnic, és massa pulcre i massa sobri per voler fer demostracions del seu art. Va ser una interpretació molt concentrada, molt focalitzada en l’obra i en l’univers bachià, cosa que absorbia completament l’oïda dels espectadors i impedia tenir el cap en una altra banda.

No sé si puc gosar dir que Koroliov és el millor intèrpret de Bach per a piano. Enguany tornarem a sentir les Variacions Goldberg, interpretades per un altre primera espasa del piano: Alexei Volodin. Però Koroliov ha deixat el llistó molt alt. Es pot igualar, però és impossible de superar.

Programa del concert:
· Haydn  Simfonia núm. 101 en re major, “El rellotge”
· Beethoven  Concert per a piano i orquestra núm. 2 en si bemoll major, op. 19
· Mozart  Simfonia núm. 41 en do major, KV 551, “Júpiter”
Intèrprets: Maria Joao Pires, piano; Orquestra Simfònica de Viena
Director: Adám Fischer
Lloc: l’Auditori
Data: 5 de desembre

No tinc especial predilecció per Maria Joao Pires, però el primer concert de la temporada d’Ibercàmera a l’Auditori tenia un contingut absolutament llaminer per mi: tres peces insígnia del classicisme vienès. Em moria de ganes de tornar a sentir en directe la simfonia Júpiter, ja que deu anys després, encara guardo un record ben viu de l’assaig que Riccardo Muti va fer d’aquesta simfonia amb l’orquestra de la UB. Aquell dia d’octubre de 2003 vaig veure el mestre Muti en acció, donant indicacions sobre el caràcter d’aquesta peça, de la qual va dir que és el testament de Mozart i en què s’intueix la proximitat de la mort.

La Simfònica de Viena és una orquestra molt competent i de molta categoria, sense arribar a la perfecció absoluta de la Filharmònica de Viena. La corda va brillar en tot moment, cosa indispensable en el classicisme, tot i que va haver-hi uns petits desajustos tímbrics en la simfonia de Haydn, com si les diferents seccions en moments molt determinats no acabessin d’anar a l’hora, però això és un petit detall per a oïdes molt fines. Com és preceptiu en Haydn, es va notar un contrast clar entre els quatre moviments, la qual cosa va realçar la interpretació de la peça.

L’execució de Maria Joao Pires del concert de Beethoven va ser correcta. En el primer moviment se li va notar manca d’agilitat als dits, només un pèl, però prou perquè es notés. No acaba de tocar les notes de manera clara i nítida, com si prenguessin relleu, però aquest és el seu estil personal. El segon i el tercer moviments, en canvi, els va tocar força millor. Tanmateix, va haver-hi un canvi respecte la propina de Schubert que va oferir. Va demostrar que és millor intèrpret en solitari que amb orquestra. Tocant sola domina més l’instrument i sap imprimir més caràcter a la música.

El plat fort de la nit, però, va arribar a la segona part amb la simfonia Júpiter de Mozart. L’execució va ser perfecta, immaculada. Aquesta és la simfonia testament de Mozart, amb moments d’una genialitat espectacular, plena de brillantor, que sap arribar tant al cervell com a les vísceres. Sentint aquestes peces és quan penso que es fa real aquella frase que Milos Forman va posar en boca de Mozart a la pel·lícula Amadeus: “és perfecte, i no puc reescriure el que és perfecte”. Segurament és una frase apòcrifa, però resumeix tan bé la música del geni de Salzburg! És com si peces així no poguessin ser l’obra d’un home, sinó que haguessin d’estar tocades per força per la gràcia divina. Adám Fischer va saber copsar i transmetre l’ordre i l’elegància regnants en el cosmos mozartià, i com a propina, encara va oferir l’obertura de Le nozze di Figaro, que dos dies abans havíem sentit en la versió de René Jacobs, i com a colofó, la Polka Pizzicato de Strauss. Un concert meravellós que deixa curtes les paraules per explicar-lo.