La síndrome de Stendhal

D’entrada he d’advertir que no sóc imparcial quan parlo de Daniel Barenboim, perquè el considero un músic immens, el millor pianista viu del món —amb el permís de Maurizio Pollini— i un gran director d’orquestra. Per això no em perdo mai cap concert que faci a Barcelona. L’he vist sol al piano, tocant amb orquestra, i només com a director, tant amb la Staatskapelle de Berlín com amb la Simfònica de Chicago. Aquesta vegada ha obert la temporada 2014-15 de Palau 100 dirigint la Staatskapelle de Berlín, orquestra de la qual és director titular des de 1992, amb un programa integrat per dos poemes simfònics de Richard Strauss, de qui es commemora el 150è aniversari del naixement.

Don Quixote són unes variacions fantàstiques sobre un tema de caràcter cavalleresc, i tot i que Strauss és un dels meus compositors predilectes, aquesta obra la trobo un pèl insulsa, com si en cap moment no acabés d’arrencar el vol o l’interès de l’oïdor. A més a més, durant tota l’obra vaig tenir la sensació que Barenboim no havia sabut calibrar prou bé l’acústica limitada del Palau de la Música, la qual cosa feia que l’orquestra immensa produís un so no prou brillant i amb una reverberació imperfecta. A això cal afegir-hi que les seccions de corda i de vent van sonar amb intensitat desigual i no prou ben harmonitzades. Els dos solistes, membres de l’orquestra, van ser Claudius Popp al violoncel i Felix Schwartz a la viola. El primer semblava que en lloc de fregar la corda la rasqués, i va emetre un so amanerat, amb ànsia de virtuosisme, però gens autèntic i més aviat buit. La viola, en canvi, va ser equilibrada i meravellosa, sense voler destacar excessivament de l’orquestra de la qual formava part.

La Staatskapelle de Berlín és una orquestra colossal amb una gran secció de corda, intensa i brillant, i una gran secció de vent, perfecta i precisa. Això va quedar palès en tota la seva esplendor a la segona part del programa, amb Una vida d’heroi, una obra fantàstica, intensa, lírica i plena de matisos. Un Barenboim en estat de gràcia va treure el millor so d’aquesta orquestra en un equilibri perfecte entre seccions en què la potència del vent mai no va eclipsar la corda, i va donar tots els matisos d’intensitat i de ritme que l’obra demana per fer-nos sentir a la pell tota l’evolució de l’heroi al llarg del poema simfònic, un heroi amb reminiscències musicals al Siegried wagnerià.

Barenboim, un director de moviments sobris però molt expressius que dóna totes les entrades a cada instrument, va dirigir totes dues obres de memòria i es va mostrar confiat, serè i prou en forma per l’edat que té. El final d’Una vida d’heroi va ser una apoteosi que culminava la interpretació estratosfèrica de l’obra, amb Wolfram Brandl com a violí solista, no sé si el que ha substituït el Konzertmeister que l’any passat als Proms de Londres Barenboim va anunciar que se li jubilava. Brandl va fer una interpretació elegant, amb un so perfecte en tot moment i una afinació immaculada. No es pot demanar res més a un concertino.

Malgrat les petites irregularitats de Don Quixote, hem de concloure que va ser un concert del tot excepcional, tant pel programa com pels intèrprets. No és habitual sentir un concert dedicat íntegrament a Strauss, i de Daniel Barenboim i la Staatskapelle de Berlín poca cosa més se’n pot dir. Personalment, només espero poder tornar a veure un cop més Barenboim tocant el piano. El tret de sortida de la nova temporada de concerts, que es preveu meravellosament esplèndida, ha estat gloriós.

Programa del concert: R. Strauss: Don Quixote, op. 35; Una vida d’heroi, op. 40
Intèrprets: Staatskapelle Berlin
Director: Daniel Barenboim
Lloc: Palau de la Música
Data: 7 de juliol

Valoració: 4.5/5

Títol: Die Walküre
Autor: música i llibret de Richard Wagner
Intèrprets: Frank van Acken (Siegmund), Ante Jerkunica (Hunding), Greer Grimsley (Wotan), Eva Maria Westbroeck (Sieglinde), Catherine Foster (Brünnhilde), Katarina Karnéus (Fricka), Sonja Mühleck (Gerhilde), Maribel Ortega (Ortlinde), Pilar Vázquez (Waltraute), Kismara Pessatti (Schwertleite), Daniela Köhler (Helmwige), Kai Rüütel (Siegrune), Anna Tobella (Grimgerde), Ana Häsler (Rossweisse)
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Josep Pons
Director d’escena: Robert Carsen
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 30 de maig 

Valoració: 2.5/5

Anava a veure aquesta Walküre plena de prejudicis per dos motius: pel Rheingold desastrós de l’any passat i per les crítiques horroroses que me n’havien arribat. Potser perquè hi anava pensant que ho trobaria tot fatal, el resultat final em va semblar fins i tot digne.

Recordem que el Liceu la temporada passada va començar el cicle Der Ring des Nibelungen, que s’allargarà quatre temporades, ja que només es farà una òpera per temporada —mala opció pel meu gust, massa distància entre cadascun dels títols—, sota la direcció del titular de l’Orquestra del Liceu, Josep Pons. Cal recordar que Pons mai abans no havia dirigit cap títol wagnerià i la seva primera experiència, amb Das Rheingold, va ser totalment deslluïda, mancada de vida i de força, i amb un so i un ritme molt allunyats de Wagner.

Amb Die Walküre sembla que n’ha començat a aprendre, i l’orquestra, tot i que va tenir nombrosíssimes falles, especialment a la secció de vent metall, però també a la de corda, va començar a sonar amb l’aire wagnerià que es requereix. Una de les coses que Pons ha canviat ha estat el volum tímbric: si a Das Rheingold l’orquestra va sonar a un volum que permetia als intèrprets cantar còmodament, a Die Walküre l’ha apujat ostensiblement i això va fer que la majoria de cantants s’esgargamellessin en un moment o altre. La intensitat va ser especialment feridora i violenta a la cavalcada de les valquíries. Però va haver-hi moments en què el so s’acostava molt a la concepció de Wagner. Esperarem més progressos de cara al Siegfried de l’any vinent.

El que és evident és que les estrelles de la nit van ser els cantants, especialment Eva Maria Westbroeck i Catherine Foster. Westbroeck és una soprano holandesa que fa anys que té la Sieglinde en repertori, paper que broda des de tots els punts de vista. Té una veu preciosa, càlida, avellutada, homogènia, un registre agut brillant i un de greu suficient, i canta amb un estil elegantíssim. Foster va fer una entrada més aviat maldestra, amb uns aguts xisclats que feia presagiar el pitjor, però la resta del seu paper de Brünnhilde va ser immaculat. Té una veu clara i neta, però forta i potent que li permet abordar un paper que requereix una cantant molt resistent. En canvi, Frank van Acken va resultar un Siegmund decebedor, ja que té problemes evidents de projecció que no li deixen passar els aguts i més d’una vegada es va enrogallar i va rascar la veu fins gairebé al punt de fer un gall. Ante Jerkunica va fer un Hunding molt convicent, amb una veu plena d’autoritat, segura i amb uns greus sense problemes. Greer Grimsley va ser un Wotan ambivalent: si bé té una veu molt bonica, li sona molt estreta, no s’expandeix, i el frasseig és molt deficient. Katarina Karnéus va ser la cantant a qui l’orquestra va fer-li passar més malament, ja que no té una veu gaire gran i es va haver d’esforçar molt per sobrepassar la massa orquestral, però és una cantant molt correcta i amb un frasseig molt bo.

L’escenografia, novament de Robert Carsen, va resultar entre surrealista i desangelada i un cop més, com passa tantes vegades, dificultava la comprensió d’un llibret ja de per si prou complicat.

Programa del concert:
· Txaikovski, Vals del ballet La bella dorment, op. 66
· Chopin, Concert per a piano núm. 1, en mi menor, op. 11
· Xostakóvitx, Simfonia núm. 10, en mi menor, op. 93
Intèrprets: Iulianna Avdeieva, piano; Orquestra Simfònica Txaikovski; Vladimir Fedosseiev, director
Lloc: l’Auditori
Data: 19 de maig

Valoració: ????

És la segona vegada que l’Orquestra Simfònica Txaikovski, dirigida per Vladimir Fedosseiev, visita Barcelona en el marc de la temporada Ibercàmera. Si aleshores va fer-ho juntament amb Alexei Volodin, aquest cop va venir amb la jove pianista Iulianna Avdeieva i va oferir un programa integrat per obres de Txaikovski, Chopin i Xostakóvitx.

Val a dir que no van començar el concert amb gaire bon peu. El vals de La bella dorment el van tocar amb una lentitud gairebé exasperant, i encara més si tenim en compte que es tracta d’un ballet, per tant la música ha de tenir ritme i una velocitat adequada i propícia per als moviments del cos. Aquell vals no caminava gens, l’orquestra, tot i que va tocar amb un so avellutat i meravellós, semblava que arrossegués un sac de patates.

Després va venir una de les obres més intenses i precioses del repertori pianístic: el concert núm. 1 de Chopin, on Iulianna Avdeieva va tocar la part solista. És una noia de vint-i-nou anys que el 2010 va guanyar el primer premi en el Concurs Internacional de Piano Frédéric Chopin a Varsòvia, i que ja va sorprendre d’entrada, atès que va sortir vestida amb un frac masculí. La seva manera de tocar és del tot correcta, té una bona tècnica tot i que a vegades semblava que li faltés un punt d’agilitat als dits en escales molt ràpides. Però li va mancar una cosa essencial en Chopin: l’elegància d’estil. La música de Chopin és exuberant i ampul·losa, i Avdeieva va tocar el concert amb senzillesa i sobrietat, trets que no s’adiuen gens amb Chopin. La seva interpretació, tot i ser molt correcta, va quedar freda, incompleta. Hi va faltar volada i expansió, va quedar massa recollida. M’agradaria pensar que és cosa de la joventut, que encara li manca un punt de maduresa interpretativa, perquè és una bona pianista. El temps ho dirà.

A la segona part tot va canviar. L’orquestra, dirigida per un Fedosseiev inspiradíssim, va tocar una desena simfonia de Xostakóvitx esplèndida, amb un so càlid, proper, avellutat i ric en matisos. Fedosseiev va tenir cura de fer notar amb claredat el caràcter de cada moviment. La música de Xostakóvitx està amarada d’una fredor distant i conté el conflicte de manera inherent. S’hi percep clarament el dolor del segle XX i el sentiment d’impotència que les dues guerres mundials van deixar. Tot això ho va saber transmetre la interpretació de l’Orquestra Simfònica Txaikovski amb gran emoció i sensibilitat.

Tant l’orquestra com el director estan reconeguts com a grans intèrprets de la música russa. En Xostakóvitx no n’hi ha dubte, però en Txaikovski és més discutible, si més no pel petit tastet que ens en van oferir. Ara bé, es tracta d’una orquestra amb un so impecable, brillant i amb un equilibri perfecte entre les diferents seccions. La direcció de Fedosseiev és precisa i imprimeix caràcter a les obres. En resum, va ser un molt bon concert que a la segona part va esdevenir extraordinari.

Font: Núvol

Programa del concert:
· Bach, Variacions Goldberg, BWV 988
· Ravel, Miroirs
· Chopin, Andante spianato et Grande polonaise brillante, op. 22
Intèrpret: Alexei Volodin, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 12 de maig

Valoració: ?????

Alexei Volodin és un —encara— jove pianista que toca amb moltíssima personalitat i que desprèn un gran magnetisme. Aquesta setmana ha ofert un recital impressionant amb obres de compositors tan diferents com Bach, Ravel i Chopin. En el penúltim concert de la temporada d’Ibercàmera, Volodin es confirma com un dels estels més brillants del firmament pianístic actual.

A la primera part del recital va tocar les difícils i compromeses Variacions Goldberg, una obra que posa a prova l’habilitat d’un pianista. Volodin no les va tocar ni a la manera barroca ni a la romàntica, sinó amb el seu estil personal, que no s’assembla a cap altre. Pel meu gust, les va tocar massa fort, fent sonar les notes massa curtes i seques. No és que tragués un so expansiu del piano, però la intensitat tímbrica no s’adequava prou a Bach. Fins i tot hi havia un punt de violència. En cap cas, però, es pot dir que ho va tocar malament; és una qüestió de gust personal També s’ha de dir que va abordar cada variació de manera diferent, així es distingien perfectament cadascuna de les altres.

On Volodin va desplegar tot el seu art i la seva genialitat va ser en l’obra Miroirs, de Ravel, una peça impressionista i molt colorista que Volodin va interpretar amb força, caràcter i personalitat, i li va donar relleu i contrastos molt marcats. L’obra pianística de Ravel és molt sensorial, gairebé com si la poguéssim tocar amb els dits, amb aires orientalitzants, espirals i imitació de la naturalesa. Volodin va marcar molt els contrastos d’intensitat, de to, de color, quasi semblava que ens poguéssim emmirallar en l’aigua cristal·lina d’un riu. Va tocar amb total llibertat, amb la seguretat de l’intèrpret que té una tècnica molt sòlida, i va enlluernar el públic del Palau, que erròniament va aplaudir abans de l’última peça de l’obra. La seva manera de tocar, amarada d’una personalitat forta i magnètica, ens va corprendre a tots.

Com a darrera peça del concert hi havia l’Andante spianato i Gran polonesa brillant, op. 22, de Chopin, una obra de gran envergadura amb dues parts prou diferenciades, com el títol de la peça indica. Volodin és un mestre tocant Chopin, tal com vaig poder comprovar fa un parell d’anys en un concert que va fer al Vendrell, i novament ho va demostrar. L’única cosa que se li podria retreure és que a la Gran polonesa brillant li va faltar un punt de volada, de desimboltura, ja que la va tocar amb massa contenció. En qualsevol cas, l’elegància personal de Volodin es va trobar amb l’elegància inherent a la música de Chopin i va ser una interpretació reeixida.

A la tanda de bisos va tocar cinc peces de Chopin, Rachmaninoff, Prokofiev, Scriabin i Kapustin. La cosa va anar in crescendo en intensitat, es va anar deixant anar més i més, es notava que es trobava còmode, un públic entregadíssim l’acomboiava, i el final va ser explosiu amb l’Intermezzo op. 40 de Nikolai Kapustin, una peça jazzística on un Volodin pletòric semblava tocat pels déus. Un so absolutament expansiu del piano i uns ritmes sincopats convidaven a ballar. No cal dir-ho, el públic dempeus es va rendir a l’art del pianista rus, que esperem que torni ben aviat a Barcelona.

Programa del concert:
· Händel, Giulio Cesare in Egitto, HWV 17 (extractes); Il Parnasso in festa, HWV 73 (extractes)
· C. P. E. Bach, Els israelites al desert, Wq 238
Intèrprets: María Cristina Kiehr, soprano; Hanna Bayodi-Hirt, soprano; Nicholas Mulroy, tenor; Stephan MacLeod, baix; finalistes de la IV Acadèmia d’Interpretació Musical
Le Concert des Nations; la Capella Reial de Catalunya
Director: Jordi Savall
Lloc: l’Auditori
Data: 7 de maig

Valoració: ????

El cicle “El so original”, sota la direcció artística i musical de Jordi Savall, aquesta temporada ens ofereix cinc concerts meravellosos en recintes tan diferents com les Reials Drassanes, l’Auditori o el Liceu. Aquesta setmana hem pogut gaudir del quart concert del cicle, que celebra un altre tricentenari: el del naixement de C. P. E. Bach, amb l’estrena a Catalunya del seu oratori Els israelites al desert.

Jordi Savall, al capdavant de Le Concert des Nations i de la Capella Reial de Catalunya, va oferir un concert dividit en dues parts: a la primera va donar el protagonisme als cantants finalistes de la IV Acadèmia d’Interpretació musical, cinc joves que van presentar fragments de Giulio Cesare i d’Il Parnasso in festa, totes dues obres de Händel. A la segona part va venir el plat fort del concert, és a dir, Els israelites al desert, amb les sopranos María Cristina Kiehr i Hanna Bayodi-Hirt, el tenor Nicholas Mulroy i el baix Stephan MacLeod.

Tot i que és molt lloable el fet de donar oportunitat a cantants joves, s’ha de dir que els cinc solistes que vam sentir a la primera part es veien poca cosa més que estudiants avançats, especialment Carmit Natan, que va interpretar l’ària més espectacular i profunda de Giulio Cesare, “Se pietà”, amb moltes deficiències tècniques i una afinació més que dubtosa. Va estar millor, sense ser cap meravella, Carmina Sánchez en l’ària “Verginette”, d’Il Parnasso in festa, però la millor, amb diferència, va ser Gunhild Lang-Alsvik, que va demostrar que pot encarrilar una carrera professional. Els altres dos cantants van tenir un paper molt més reduït.

Quant a l’oratori de C. P. E. Bach, la interpretació va ser meravellosa per part de l’orquestra i el cor. Savall sap perfectament com ha de sonar cada estil de música antiga, i els fills de Bach ja no són pròpiament barrocs, sinó que se situen en el trànsit cap al classicisme, després de Bach i Händel i abans de Mozart i Haydn. És un estil que a vegades cau en una mena de terra de ningú, com passa amb Gluck, però C. P. E. Bach, que sobretot té una obra immensa per a clave, va escriure Els israelites al desert, un oratori tan fantàstic com difícil per als cantants.

María Cristina Kiehr, una veterana de la música antiga, no va estar prou a l’altura del seu paper, potser no havia estudiat prou les àries, però se la notava cansada i no podia arribar còmoda al registre agut ni abordar les agilitats amb prou desimboltura. La millor dels solistes va ser, sens dubte, Hanna Bayodi-Hirt, que amb una veu brillant i sòlidament projectada, va cantar el seu paper amb molta elegància i comoditat. El tenor Nicholas Mulroy té una veu no prou ben projectada, es notava un pèl engolat i va quedar prou discret. El baix Stephan MacLeod, tot i que té una veu potent i bonica, li va quedar un pèl plana, amb falta de vibrato, com si li rebotés contra una paret, i no donava tots els harmònics necessaris per a una emissió correcta.

En conjunt, però, va ser un concert memorable, perquè suposava desenterrar un tresor musical, i perquè Jordi Savall hi va estampar el seu segell de qualitat indiscutible, amb un so que segurament s’assembla molt al que sentia el compositor al seu temps. Amb Le Concert des Nations i la Capella Reial va aconseguir embolcallar una música meravellosa i donar-li l’estil, la força i el caràcter intrínsec que té.

Font: Núvol

Programa del concert: Händel, Rinaldo; Verdi, La Traviata; Donizetti, L’elisir d’amore; Massenet, Le Cid; Gounod, Roméo et Juliette; Cileà, L’Arlesiana; Dvórak, Rusalka; Puccini, Suor Angelica; Edgar; La Bohème
Intèrprets: Angela Gheorghiu, soprano; Saimir Pirgu, tenor
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Director: Ramón Tebar
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 25 d’abril

Valoració: ??

Aquest concert estava ple de mals presagis i es van complir tots. Ja era estrany que per a un parell de concerts (n’havien de ser dos) protagonitzats per una diva com Angela Gheorghiu, amb orquestra i amb repertori operístic, s’haguessin venut tan poques entrades. Poques setmanes abans del que finalment va ser un únic concert, es va anul·lar el segon que s’havia de fer, adduint motius personals imprevistos (tot i que mai no es va aclarir si eren motius dels cantants o del Liceu). I finalment, el concert va ser d’allò més discret.

Angela Gheorghiu, que al Liceu es recordava per una Mimì impressionant en La Bohème de fa dues temporades, va començar el concert amb el famosíssim “Lascia ch’io pianga”, de Händel, amb la qual va demostrar que no té gaire idea de l’estil barroc, i a més va desafinar força i va entrar un parell de cops fora de temps. El concert va estar integrat per duos de La Traviata i L’elisir d’amore a la primera part, on Saimir Pirgu va cantar amb una veu bonica però engolada que li impedia emetre un so uniforme en tots els registres tímbrics. Va agafar tots els aguts de manera abrupta, i això en el belcanto no és admissible. Segurament el fragment més lluït d’aquesta primera part va ser l’ària de Le Cid “Pleurez mes yeux”, on Gheorghiu va fer una demostració prou expressiva del seu art.

La segona part va començar millor, amb tres fragments de Roméo et Juliette, de Gounod, en què van estar prou encertats Gheorghiu, Pirgu i l’orquestra. Però tot es va començar a torçar a continuació. Pirgu s’havia entestat a voler cantar “È la solita storia” de L’Arlesiana de Cileà, ària molt dramàtica que va fer en una interpretació més lírica del que és habitual, sense prou força, perquè les seves possibilitats vocals no li ho permetien. Després, Gheorghiu va cantar l’encisadora ària de la Lluna de Rusalka de Dvórak, on va demostrar que no se sabia gaire la lletra, que va cantar amb negligència, sense entrega al personatge, i va quedar freda. Finalment va venir el duo de La Bohème, força desangelat, i en què Gheorghiu va calar l’agut final i va sonar per sota del de Pirgu.

Això va ser el concert. Després va venir una bacanal de propines en què Gheorghiu es va deixar anar completament, va perdre l’elegància i la compostura, i va voler fer-se la simpàtica amb el públic dient algunes paraules i cantant “Granada”, amb Pirgu. Evidentment, aquesta senyora no deu estar al cas del clima polític que es viu a Catalunya, però sempre he defensat que als artistes no se’ls ha de jutjar per la seva ideologia, sinó pel seu art. Gloriós va ser el moment en què semblava que Gheorghiu s’havia transmutat en Eleftheria Arvanitaki quan va cantar dues cançons romaneses que més aviat semblaven turques.

Però si els cantants van decebre, l’orquestra encara va fer-ho més, ja que va sonar completament desajustada, entre seccions i sobretot amb Gheorghiu, que més d’un cop va entrar fora de temps. Feia la impressió que no hi havia hagut cap assaig, ni amb l’orquestra ni per part dels cantants. El resultat, doncs, un concert de pa sucat amb oli del tot prescindible.

Programa del concert:
· Beethoven, concert per a violí i orquestra en re major, op.61
· Brahms, simfonia núm. 4 en mi menor, op. 98
Intèrprets: Pinchas Zukerman, violí i director; Royal Philharmonic Orchestra
Lloc: l’Auditori
Data: 23 d’abril

Valoració: ?????

El sant Jordi d’enguany a l’Auditori de Barcelona hem pogut gaudir d’un concert meravellós, tant pels intèrprets com pel programa. Pinchas Zukerman, en la seva doble vessant de violinista i de director, al capdavant de la Royal Philharmonic Orchestra, va oferir una versió magistral del concert per a violí de Beethoven i a la segona part va dirigir la quarta simfonia de Brahms.

He vist Zukerman unes quantes vegades i puc dir clarament que amb els anys millora. Recordo quan va tocar aquest mateix concert de Beethoven amb l’OBC, ja fa més d’una dècada, i vaig quedar amb la impressió que era tècnicament perfecte però que li faltava expressivitat. Aquesta vegada s’ha superat i va fer una demostració del millor art violinístic. En tot moment va tocar amb tranquil·litat, dolçor, sense moviments bruscos, totalment aliè al virtuosisme manierista. Amb un arc poc tensat va aconseguir un so ple, a la corda, i no se li va trencar ni una sola cerra en tot el concert, cosa que veiem habitualment en la majoria d’instrumentistes de corda fregada. Amb una afinació perfecta, va abordar les dobles cordes de la cadència del primer moviment amb precisió i sense duresa. Va tocar el concert amb tots els matisos però sense cap estridència, amb transicions dolces entre els diferents passatges. Veient-lo semblava que tocar el violí era bufar i fer ampolles. L’orquestra el va secundar en tot moment i es va produir un diàleg i una conjunció perfectes entre tots dos.

La segona part no va ser tan brillant com la primera. Zukerman va canviar el violí per la batuta i va abordar la quarta de Brahms encara amb l’estil beethovenià. El so de l’orquestra era massa estret, li faltava amplitud, i és que Brahms és com un transatlàntic que va solcant el mar. La corda brillava moltíssim i el vent anava perfecte, però en conjunt va faltar-hi densitat sonora, contrastos més exagerats entre els moments més violents i els més dolços. S’ha de dir que Zukerman va infondre el ritme i la velocitat adequats, però el so no era el que s’espera d’un compositor que ja pertany al romanticisme ple i que requereix més rauxa i menys contenció.

Si al primer moviment hi va mancar amplitud de so, al segon Zukerman va abusar de l’staccato amb notes un pèl massa curtes. Però al tercer moviment la cosa va començar a millorar i a anar cap amunt, i la simfonia va culminar amb un quart moviment colossal. Val a dir que la Royal Philharmonic és una orquestra molt competent, amb instrumentistes de gran qualitat, amb un so brillant i potent i una secció de vent absolutament precisa que no domina sobre la corda.

Si he dit que Brahms va ser irregular pel que fa al caràcter, amb el segon bis que va oferir, l’obertura de Les noces de Figaro, Zukerman va fer palès que és un clàssic, amb un ritme clar i diàfan, una execució precisa i un staccato molt mozartià.

Programa del concert:
· Beethoven, Simfonia núm. 6 en fa major, op. 68, “Pastoral”
· Stravinsky, La consagració de la primavera
Intèrprets: Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera
Director: Gustavo Dudamel
Lloc: Palau de la Música
Data: 9 d’abril

Valoració: ?????

Gustavo Dudamel, al capdavant de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera, va oferir aquest dimecres, al Palau de la Música, un concert dedicat a la primavera amb obres de Beethoven i d’Stravinsky. Amb les entrades exhaurides de fa temps, s’ha de dir rotundament que va ser un concert meravellós.

Sóc força reticent als artistes que porten una gran campanya de màrqueting al darrere perquè mai no sé fins a quin punt se la mereixen. És el cas de Dudamel, com també el d’A. Netrebko, C. Bartoli o J. Kaufmann. Ara bé, admeto sense recança que Dudamel, tot i la seva joventut —té 33 anys—, és un molt bon director, que es caracteritza per una gran precisió interpretativa. A més a més, em va semblar que no té la imatge de músic eixelebrat que sovint se li vol donar, ja que es va mostrar molt mesurat en tot moment.

El programa l’integraven dues peces de dos compositors ben diferents: la sisena simfonia, “Pastoral”, de Beethoven, i La consagració de la primavera, d’Stravinsky, o sigui, primer romanticisme i després segle XX. Dudamel va imprimir caràcter i estil a cada obra, va dirigir un Beethoven enèrgic, sublim i apol·lini. Van brillar especialment el primer i el tercer moviments, mentre que en el segon es van produir uns petits desajustos entre la secció de vent i la de corda, i va faltar-hi un punt de lirisme. En el quart es va fer palès que la corda estava un pèl sobredimensionada, per ser una obra de Beethoven. Però això són minúcies perquè al capdavall, la direcció de Dudamel va ser molt precisa, amb indicacions clares a l’orquestra que feien que tots els músics anessin perfectament conjuntats, com un sol cos, i això va fer brillar un Beethoven potser massa apol·lini i poc arrauxat, però és que Beethoven és tot just el trànsit del classicisme al romanticisme, i sempre ha de tenir un punt de contenció.

A la segona part tot va canviar. Un Dudamel inspiradíssim i pletòric va dirigir una consagració de la primavera arravatada, dionisíaca, tel·lúrica i visceral. A mi no m’agrada especialment la música del segle XX, però vaig quedar clavada a la cadira davant d’aquella interpretació. L’orquestra, visiblement ampliada, especialment la secció de vent, va sonar novament com un sol cos, i això és més difícil en Stravinsky que en Beethoven perquè com més músics hi ha, més costa conjuntar-los. I en aquesta obra, que té uns ritmes irregulars i pauses molt sobtades, tota l’orquestra arrencava i parava alhora, en un exercici de precisió astorador. Especialment en els trossos de les danses rituals, Dudamel va demostrar un gran sentit del ritme i un control ferri de l’orquestra. L’obra va sonar amb una força inaudita, d’acord amb el que pretén ser: una música ancestral, una dansa tribal que invoca la natura en estat pur, molt lluny de la visió romàntica de Beethoven.

Ara bé, fóra injust atribuir tots els mèrits a Dudamel. S’ha de dir que l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera és una de les millors del món, té un so ple i compacte i les seves seccions instrumentals s’acoblen amb gran harmonia. Dudamel, mesurat i precís, «només» va haver d’imprimir el caràcter de les obres tal com ell les entén; la matèria primera ja li venia donada, i és de categoria extra.

Font: Núvol

Programa de concert:
Bach, Passió segons sant Joan, BWV 245 (versió IV – 1759)
Intèrprets: Gerd Türk (Evangelista), Chiyuki Urano (Jesús), Joanne Lunn (soprano), Damien Guillon (contratenor), Yosuke Taniguchi (tenor), Peter Kooij (baix)
Bach Collegium Japan
Director: Masaaki Suzuki
Lloc: Palau de la Música
Data: 24 de març

Valoració: ???

Ja és tradicional que una mica abans de setmana santa a Barcelona es programi alguna obra religiosa de Bach. Fa dos anys vam tenir l’ocasió de sentir la magnífica interpretació de la Passió segons sant Mateu de Philippe Herreweghe, i l’any passat vam poder gaudir de la missa en si menor en la versió de John Eliot Gardiner. Enguany ha tocat el torn de la Passió segons sant Joan, aquest cop sota la batuta de Masaaki Suzuki.

Suzuki té una concepció molt austera de Bach, massa pel meu gust. Ho dic pel minimalisme orquestral. És evident que la música barroca s’ha de tocar amb una orquestra de cambra, però ell ho porta a l’extrem i el Bach Collegium Japan semblava més aviat un octet ampliat. La qual cosa contrastava amb el cor, que si bé no era molt nombrós, sentint-lo semblava més un conjunt de solistes individuals cantant alhora que no pas un grup homogeni. Gairebé es distingia la veu de cada cantaire. Ara bé, val a dir que la lectura que Suzuki va fer de la Passió va ser del tot encertada, quant al ritme, la velocitat, la intensitat i l’estil.

Pel que fa als solistes, n’hi va haver un que va destacar, i molt, per damunt de la resta: l’evangelista de Gerd Türk, un tenor amb una bona tècnica i un frasseig impecable que va demostrar un coneixement profund de l’obra, del personatge i de l’estil. El contratenor Damien Guillon i el baix Peter Kooij van ser més que correctes, i la soprano Joanne Lunn va lluir una veu brillant i cristal·lina, però no es va adaptar a l’estil de la música religiosa barroca, ja que el doll de veu li vessava per damunt la reduïda orquestra i semblava més aviat que estigués interpretant òpera i no oratori, amb inflexions manieristes fora de lloc. Els cantants sortits del cor van ser bastant fluixos.

En conjunt, va estar bé sense arribar a ser extraordinari. Especialment es va notar un desequilibri entre la sobrietat orquestral i el bigarrament vocal. Masaaki Suzuki és un bon intèrpret de Bach, però amb això no n’hi ha prou. S’ha de comptar amb conjunts musicals molt bregats en aquest repertori perquè resulti extraordinari.

Programa del concert:
· Schubert, Winterreise op. 89, D. 911
Intèrprets: Jonas Kaufmann, tenor; Helmut Deutsch, piano
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 28 de març

Valoració: ???

El gènere liederístic no és espectacular com l’òpera, però té el mateix grau d’intensitat, i s’ha de saber cantar molt bé perquè la música i la paraula flueixin en paral·lel, ja que el lied no és altra cosa que poesia convertida en música. Winterreise és el cicle de lied més interpretat i més enregistrat, no ja dins l’obra de Schubert, sinó dins el gènere liederístic. És un conjunt de 24 cançons que narren el periple físic però sobretot emocional d’un home que ha perdut la seva estimada i es pregunta com podrà continuar vivint sense ella.

Jonas Kaufmann és un molt bon cantant d’òpera que excel·leix especialment en Wagner, però no és un liederista de raça. És un tenor amb timbre de baríton, amb una veu ampla, fosca i càlida que quan canta òpera ho embolcalla tot. No sé quant temps fa que conrea el lied, però no se li nota gaire ofici. El seu Winterreise va ser fred, desangelat i desapassionat. Cada cançó del cicle té la seva personalitat, n’hi ha que són de pura tristesa i impotència, i n’hi ha d’il·lusòries en què el viatjant fantasieja amb els records d’un passat feliç al costat de l’estimada. Kaufmann es va esforçar a marcar el caràcter de cadascuna, però el resultat no va ser reeixit. Per damunt de tot, hi va mancar intensitat expressiva.

L’expressivitat del lied és continguda però intensa, i s’ha d’interpretar amb molts matisos, amb inflexions vocals en moments puntuals, quan el text ho requereix per tal d’emfasitzar-lo. De fet, la música de Schubert s’adapta com un guant de seda als poemes de Wilhelm Müller; a través del so descriu amb precisió i amb una bellesa extrema cada estat d’ànim del viatger. Kaufmann va ser massa rígid i fins i tot un punt dur a l’hora d’expressar el contingut de la poesia i no va aconseguir emocionar ni molt menys colpir l’ànima dels oïdors.

També s’ha de dir que el piano de Helmut Deutsch no hi va ajudar gens ni mica. És un pianista molt mecànic i fred que es va limitar a tocar les notes escrites a la partitura sense donar-los ni una engruna d’expressió o de vida. El lied és música de cambra, això vol dir que tan important és el cantant com el pianista; no hi ha una subordinació del segon al primer com passa en l’òpera. Tampoc no es pot dir que Deutsch es limités a seguir Kaufmann, perquè en alguns lieder el va fer córrer massa, i per damunt de tot, es va fer palès que no anaven conjuntats. El piano ha d’ajudar el cantant a realçar el caràcter de cada lied, però si a Kaufmann li va mancar intensitat expressiva, Deutsch no va inspirar absolutament res en cap dels 24 lieder. El resultat va ser un recital prou avorrit.

Potser perquè Kaufmann té una veu gran, encara li costa adaptar-la al lied, en què la veu ha de ser dúctil i mal·leable. El que és clar és que cantar bé lied requereix no només una bona tècnica —i Kaufmann la té, sens dubte—, sinó anys d’ofici. El lied és difícil perquè no és espectacular, perquè no apel·la a les vísceres com l’òpera, sinó al cervell. Si Kaufmann vol continuar cantant lied, haurà d’exercitar-s’hi més, i sobretot, buscar-se un pianista que en sigui especialista, algú de la categoria de Wolfram Rieger o Malcolm Martineau, perquè Helmut Deutsch potser pot acompanyar àries d’òpera amb una reducció per a piano, però no és capaç de llegir una partitura en què el piano parla per si sol i ha de dir coses.

Programa del concert:
· Schubert, 12 lieder
· Schumann, Dichterliebe
Intèrprets: Werner Güra, tenor; Christoph Berner, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 18 de març

Valoració: ?????

De Werner Güra en coneixia poca cosa més que el nom. Sabia que era un tenor mozartià, i com que és el tipus de tenor que em fascina i a més a més venia amb un programa molt atractiu de lied, no vaig dubtar ni un moment a comprar entrada. He de dir que Güra va ultrapassar de molt totes les meves expectatives. Va ser un concert absolutament apoteòsic i ja avanço ara que s’haurà de considerar com un dels millors d’enguany.

El concert es va dividir en dues parts dedicades als dos grans compositors del lied alemany: Schubert i Schumann —anomenat el schu- dolent per un dels personatges d’Una música constant de Vikram Seth. Si bé va cantar dotze lieder dispersos de Schubert, de Schumann en va cantar un dels seus cicles més cèlebres: el Dichterliebe (Amor de poeta). Werner Güra és el tipus de cantant idoni per al lied, amb una veu preciosa, un frasseig immaculat, una gran elegància vocal i una capacitat de transmissió fora mida. El seu cant vessa sensibilitat per tot arreu.

Cantar lied no és fàcil perquè no és agraït com l’òpera i en canvi, s’ha de cantar molt i molt bé perquè les peces sonin com poemes i toquin l’ànima de l’oïdor. No cal dir que és essencial un bon frasseig, i a més, cal que veu i piano s’amalgamin fins a formar un sol cos, com passa en la música de cambra. A Werner Güra, que sembla un cantant tocat pels déus, se li endevinen molts anys d’estudi i d’ofici per assolir una fita estilística tan colossal com el concert que ens va oferir la setmana passada. Per ell, cantar lied és fàcil i se li nota. Sentir-lo en directe és una experiència meravellosa, ja que guanya respecte dels enregistraments, en què sembla que vagi un pèl curt d’aguts.

No necessito sentir Güra cantant òpera per determinar que és un cantant fora de sèrie. De fet, amb el lied només s’hi atreveixen els cantants bons, i quan canten òpera es nota que són liederistes, com passa amb Thomas Hampson, Thomas Allen o Bryn Terfel. No cal dir que tècnicament, Werner Güra és perfecte: té la veu ben projectada, homogènia, els aguts fàcils i una línia vocal molt depurada. I la compenetració amb Christoph Berner va ser total. En lied tan important és el cantant com el pianista, perquè és literatura musical escrita explícitament per a veu i piano, i tant Schubert com Schumann són dos gegants de la literatura pianística. Ara bé, si em fan triar, sóc del parer del personatge d’Una música constant: m’agrada més Schubert que Schumann (especialment en lied), perquè m’arriba més, aconsegueix tocar-me la fibra en un punt del qual Schumann passa de llarg.

Així doncs, la veu lluminosa i la sensibilitat de Werner Güra ens van il·luminar durant un vespre que ja friso perquè es repeteixi. Aquesta setmana podrem gaudir d’un altre recital liederístic, aquest cop al Liceu, amb el millor Schubert: el Viatge d’hivern, interpretat pel tenor de moda (i eternament esperat al Liceu): Jonas Kaufmann. Ara bé, Werner Güra ha deixat el llistó a un nivell estratosfèric i Kaufmann haurà de suar per igualar-lo.

Programa del concert:
· Bach (arr. Busoni), coral-preludi “Nun komm’ der Heiden Land”, BWV 659
· Beethoven, sonata núm. 13 en mi bemoll major op. 27 núm. 1, “Quasi una fantasia”
· Bach (arr. Busoni), coral-preludi “Ich ruf’ zu dir, Herr Jesu Christ”, BWV 639
· Beethoven, sonata núm. 14 en do sostingut menor, op. 27 núm. 2, “Clar de lluna”
· Liszt, tres peces
· Mussorgski, Quadres d’una exposició
Intèrpret: Paul Lewis, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 17 de març

Valoració: ????

Paul Lewis és un pianista anglès que ja vam veure fa un parell d’anys inaugurant la temporada d’Ibercàmera amb un programa esplèndid integrat per les tres darreres sonates de Schubert, el seu testament definitiu. En aquesta ocasió, era un concert fora d’abonament amb un programa divers i atípic: Bach i Beethoven intercalats, Liszt i Mussorgski.

Si Lewis destaca per alguna cosa, és per una gran sobrietat interpretativa. Va tocar els corals de Bach amb un so auster, però profund i gens planyívol. Per cert, al cap de quatre notes va haver de recomençar el concert per culpa d’un mòbil inoportú. Pretendre gaudir d’un concert pendent d’un mòbil és més impossible que la quadratura del cercle. Lewis va tocar dues vegades de manera encadenada un coral de Bach i una sonata de Beethoven. Ignoro quin nexe d’unió hi veu, perquè són dos mons completament diferents.

Beethoven és un dels compositors dels quals Lewis és especialista i es nota. El domina, en coneix cada racó. Va marcar molt les diferències entre cadascun dels moviments de les sonates, completament immers en cada món. Es va reivindicar com un pianista de contrastos i va saber crear una atmosfera densa i embolcalladora. He de dir, però, que el primer moviment de la sonata “Clar de lluna” el va tocar de manera massa maquinal, la percussió de les notes era massa mecànica i malgrat la perfecció tècnica, no va poder assolir l’esperit ombrívol d’aquest Adagio sostenuto. Ara bé, el Presto agitato final va ser demolidor. Hi va abocar tot el nervi i tota la passió i el resultat va ser un esclat electritzant que em va deixar clavada a la cadira.

La segona part la va dedicar al piano expansiu. En les tres peces de Liszt, de caire crepuscular, Lewis va demostrar que també és expert en el piano romàntic, amb uns cromatismes tímbrics gairebé tangibles i un so expandit i tenebrós alhora. Mussorgski i els seus Quadres d’una exposició va ser la continuació natural d’un Liszt que ja preludiava la pictoricitat de la música. L’obra de Mussorgski, més coneguda en la versió per a orquestra feta per Ravel el 1922, és un dels cims de la literatura pianística, ja que empra tots els recursos del piano i li’n treu tot el suc. Personalment, cada vegada gaudeixo més amb la versió original d’aquesta obra.

Aquí Paul Lewis es va deixar anar (quasibé) del tot. Va tocar de manera impecable els quadres forts, aquells en què el piano arriba al límit de les seves possibilitats sonores, amb un ús correcte del pedal —mai excessiu— i una articulació nítida de les notes, cosa difícil en aquest tipus d’obres, que sovint són susceptibles de convertir-se en un magma sonor irreconeixible. Lewis en tot moment va dominar l’obra i l’instrument. En canvi, vaig trobar poc contrast amb els quadres pàl·lids, aquells en què el piano fa una feble línia melòdica acompanyada, que Lewis va tocar un pèl massa fort pel meu gust. Hi va faltar un xic d’intensitat, de fred, de tristesa. No es pot negar, però, que va ser un concert inoblidable amb un intèrpret extraordinari i un programa deliciós.

Títol: Tosca
Autor: música de Puccini; llibret de Giacosa i Illica
Repartiment: Sondra Radvanovsky (Tosca), Jorge de León (Cavaradossi), Ambrogio Maestri (Scarpia), Vladimir Baykov (Angelotti), Valeriano Lanchas (sagristà), Francisco Vas (Spoletta), Manel Esteve (Sciarrone), Dimitar Darlev (carceller), Elena Copons (un pastor)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Paolo Carignani
Director d’escena: Paco Azorín
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 11 de març

Valoració: ???

Tosca és potser la millor òpera de Puccini. Té un argument atractiu i ben travat, uns personatges plens de sang i de passió, i una música esplèndida que retrata a la perfecció la tensió creixent de la trama i les oposicions entre els tres protagonistes. És un títol que conjumina molt bé la popularitat i la qualitat.

En aquesta ocasió l’hem pogut veure en un repartiment prou bo: Sondra Radvanovsky, la gran soprano verdiana de l’actualitat, que havíem vist al Liceu fent Aida fa un parell d’anys, va estar absolutament pletòrica com a Floria Tosca. És una soprano spinto amb una veu ampla, càlida, expressiva, amb aguts fàcils i greus potents, i amb un estil apassionat i temperamental que la fan del tot idònia per a Tosca. La interpretació que va fer del personatge feia posar la pell de gallina per la força i la passió que desprenia, i a més a més, tota ella semblava la Callas ressuscitada. Durant el segon acte més d’una vegada se’m van entelar els ulls de llàgrimes d’emoció davant la seva entrega absoluta al personatge i a la música.

Jorge de León és un tenor que no havia sentit mai i que em va agradar prou. Té una veu gran, fosca i avellutada, i facilitat en l’agut. Ara bé, li costa controlar-la, com els passa a la majoria de veus grans, especialment masculines, i tot i que no arriba a ser baladrer, ha de millorar el frasseig. Per la manera de cantar es nota que intenta dir totes les lletres, pronunciar cada paraula per tal que el so quedi fixat i controlat, però li costa. Si bé l’ària del primer acte va passar més aviat sense pena ni glòria, a la del tercer acte va demostrar bona tècnica i una gran expressivitat.

Pel meu gust, el més fluix dels tres protagonistes va ser l’Scarpia d’Ambrogio Maestri. Tot i que és un bon baríton, amb una veu bonica i un estil elegant, no és adient per fer el baró malvat. Scarpia és un aristòcrata tan intel·ligent com malvat, és retorçat, insensible i luxuriós. A Maestri, que al Liceu hem vist com a Falstaff o Dulcamara, no el sé veure com a Scarpia. És cert que la figura no l’acompanya gens (és rodó com una pilota de platja), però no és menys cert que la veu, l’estil i el to que empra no són de Scarpia. Scarpia ha d’intimidar i infondre una por paralitzant, i Maestri més aviat semblava un Dulcamara lleugerament transmutat.

El muntatge de Paco Azorín va ser més aviat descafeïnat. El primer acte és impactant, dins l’església, sobretot al Te Deum del final, on tot es tenyeix de vermell i cau un confeti, per mostrar els baixos instints de Scarpia. Però el segon i el tercer acte són escènicament molt desafortunats: al segon es perd molt d’espai en voler girar la concavitat de l’absis, i el gran saló de Scarpia queda reduït a un espai petit amb una taula minúscula que no se sap què representa. La direcció musical de Paolo Carignani va ser correcta. Tot i que en tenia un bon record del Macbeth que va dirigir al Palau amb Dolora Zajick, en aquesta Tosca l’orquestra va sonar amb caràcter, però massa forta i només Radvanovsky va ser capaç de passar-hi per damunt.

Tot i que no va ser una funció esplendorosa, va ser prou digna i vaig sortir contenta del teatre. O potser és que Sondra Radvanovsky, amb el seu talent portentós i el seu temperament apassionat, ho va eclipsar tot.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Programa del concert:
· Vivaldi, simfonia per a corda Il coro delle muse RV 149; simfonia de l’òpera Ercole sul Termodonte RV 710; concerts RV 357, RV 279, RV 383a, RV 284, RV 204 (pertanyents a La Stravaganza), i RV 291
Intèrprets: Europa Galante; Fabio Biondi, violí i director
Lloc: Palau de la Música
Data: 13 de març

Valoració: ????

Tenia moltes ganes de tornar a sentir Fabio Biondi al capdavant de l’Europa Galante, ja que havien passat tretze anys de la darrera vegada que els vaig veure, en un concert al Palau de la Música al mig del qual es va desmaiar un músic. No és que sigui un fet musicalment rellevant, però és una anècdota que recordaré tota la vida.

Fins fa un parell de dècades la música barroca italiana anava indefectiblement lligada a un nom: I Musici. Avui afortunadament tenim un bon grapat d’orquestres de cambra, italianes i no italianes, que toquen el barroc italià amb la mateixa elegància, estil i precisió que I Musici. Sense cap mena de dubte, l’Europa Galante n’és un dels màxims exponents.

El programa que havíem de sentir tenia com a obra única l’opus 4 dels concerts de Vivaldi, anomenat La Stravaganza, però en realitat va ser una selecció d’aquest cicle de dotze concerts, d’acord amb el recull que se’n va fer per a l’edició anglesa ja en època de Vivaldi. Personalment, em va decebre una mica que passéssim de dotze concerts a cinc, tot i que s’hi van afegir tres peces més, dues de les quals eren obertures amb un aire afrancesat molt elegant.

L’execució dels concerts em va semblar tècnicament molt correcta, amb l’aire característic del barroc italià, ple de vivacitat, llum, alegria de viure, lleuger i despreocupat. Biondi coneix molt bé l’estil, és evident, però pel meu gust hi va faltar un punt d’estripada. Vivaldi és italià i és l’essència de la mediterraneïtat en estat pur, i en canvi, la interpretació de Biondi va ser massa refinada, diria que massa a prop del barroc francès, caracteritzat per la galanteria i l’esperit dansaire. La corda en Vivaldi sona nua, de manera directa, sense intermediacions, és una música que surt i es dirigeix a les entranyes. El so de l’Europa Galante va ser estilísticament preciós, però li va mancar un punt de rauxa.

Pel que fa a Biondi com a solista, d’antuvi he de dir que toca amb un guarneri, un violí amb un so càlid i avellutat que ell fa sonar amb tota l’elegància. Ara bé, no puc negar que l’afinació no va ser del tot perfecta; en diversos moments va executar les notes amb algunes cromes de decalatge respecte l’afinació correcta, però va ser una cosa gairebé imperceptible. La manera de tocar el violí anava totalment d’acord amb el so de l’orquestra, aquest so tan refinat i elegant més propi del barroc francès que de l’italià. Segurament per això em va agradar més en les dues simfonies que van interpretar, ja que tenien un aire força diferent del dels concerts, d’esperit més italià.

Programa del concert:
· Monteverdi, Vespro della Beata Vergine
Intèrprets: Monteverdi Choir; English Baroque Soloists; Cor infantil de l’Orfeó Català
Director: Sir John Eliot Gardiner
Lloc: Palau de la Música
Data: 7 de març

Valoració: ?????

Sir John Eliot Gardiner ha repetit el miracle a Barcelona. Si l’any passat va omplir la sala gran de l’Auditori amb la Missa en si menor de Bach, enguany ha esgotat les entrades del Palau de la Música per a un concert extraordinari en què va interpretar el Vespro della Beata Vergine, una colossal obra sacra de Monteverdi que feia cinquanta anys que no s’havia sentit en directe a Barcelona.

Sentir els Solistes barrocs anglesos i el Cor Monteverdi —diuen que és el millor del món, i no ho dubto gens— sota la batuta elegant i experta de Gardiner sempre és una garantia de rigor, de precisió i d’excel·lència. L’única cosa que em va grinyolar l’any passat va ser que tragués solistes del cor per cantar les àries de la missa de Bach. Aquest any ha fet el mateix, però atès que les vespres de Monteverdi no tenen àries tan espectaculars ni les dificultats tècniques que té Bach, el concert no va quedar deslluït per aquesta causa.

Reconec que anava verge d’oïda a sentir aquesta obra, i vaig sortir del Palau absolutament enlluernada, extasiada. Gardiner va aconseguir crear un clima màgic que ho embolcallava tot i que només amb la música ens transportava a un palau venecià del segle XVII. Els Solistes barrocs anglesos, una orquestra de cambra amb instruments originals, toca amb una precisió magnífica i s’amalgama amb les veus en una simbiosi perfecta.

Però el protagonista de les vespres de Monteverdi són, sens dubte, les veus, tant el cor com els solistes, que tenen molts números diferents. El Cor Monteverdi, que enguany celebra el 50è aniversari, integrat per dones soprano i tota la resta d’homes, té un so molt característic: no és dolç ni avellutat, sinó que és més aviat aspre i amb un punt de duresa, i això el fa del tot escaient per a la música antiga. Tècnicament és perfecte, amb uns aguts amples i segurs i una conjunció total dels cantaires.

Els vuit solistes que van cantar van complir correctament amb les seves parts. Només es va veure el llautó al tenor en el Nigra sum i en el primer número del Magnificat, on va patir bastant amb els aguts. Però en una obra així i en la interpretació superba de Gardiner, això és un detall menor. Va ser especialment màgic el fragment Duo Seraphim, en què Gardiner va situar tres solistes en tres punts del segon pis del Palau, des d’on cantaven cadascú la seva part. El fet de sentir una obra tan antiga, tan ben interpretada en un marc arquitectònic com l’edifici de Domènech i Montaner, va ser una experiència inoblidable, irrepetible.

La direcció de Gardiner va ser magistral, es nota que coneix bé l’obra, que l’entén i la sap fer arribar en tota la seva dimensió. Per a mi és imprescindible que un Monteverdi estigui ben fet; altrament pot resultar avorridíssim. En canvi, Gardiner va mostrar un exemple magnífic del primer barroc, un cant a la mare de déu que té un aire més teatral que sacre, i és que el barroc és l’art de l’exageració i del contrast, i per un vespre, Gardiner ens va transportar fins a la Itàlia barroca en tota la seva esplendor.