Els germans Khachatryan i l’apoteosi de Brahms
Programa del concert:
· Brahms, les tres sonates per a violí i piano
Intèrprets: Sergey Khachatryan, violí; Lusine Khachatryan, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 25 de febrer
Valoració: ?????
No es pot descriure de cap més manera el concert que el violinista Sergey i la pianista Lusine Khachatryan van oferir dimarts proppassat al Palau de la Música. Era un concert que em feia una il·lusió especial, atès que les integrals sempre m’agraden molt perquè permeten capbussar-se en un món sencer, i el de la música de cambra de Brahms és un món encara massa desconegut per a mi. D’altra banda, fa uns anys vaig sentir Sergey Khachatryan al mateix Palau, on va tocar algunes partites per a violí de Bach, i em vaig quedar amb la sensació que tocava bé però que estava verd.
Aquest dia, afortunadament, la sensació va canviar com un mitjó. És cert que Brahms és ben diferent de Bach, però Sergey i Lusine van aconseguir crear una atmosfera càlida que ho va embolcallar tot des de la primera nota. Van tocar tota l’estona en una conjunció i una harmonia perfectes, com si respiressin exactament la mateixa porció d’aire i fossin una sola ànima. I la música de cambra és exactament això: una simbiosi entre músics, i no una suma d’individualitats brillants.
Sergey va tocar el violí sense desafinar ni una nota, amb un so a la corda brillant i incisiu, amb gran expressivitat però sense concessions, i al seu costat hi havia Lusine, els dits de la qual semblava que acariciessin seda quan els passava per les tecles. Les notes se sentien amb tota nitidesa, però no tocava amb voluntat de destacar, sinó per amalgamar-se amb el so del violí. Cap dels dos instruments no va sobresortir, se sentien al mateix nivell, en un equilibri perfecte. Aquest dia vam poder gaudir d’un concert de cambra d’una qualitat estratosfèrica.
Especialment en els moviments lents, la conjunció entre tots dos era tal, que gairebé no es notava que es tractava de dos instruments tan diferents com el violí i el piano. Tots dos sempre d’acord, a l’hora de començar i en canvis de tempo, sense a penes mirar-se, era una cosa màgica, no només de sentir-los, sinó fins i tot de veure’ls. Brahms va brillar en tota la seva esplendor, la d’un romanticisme desenvolupat però sense afectacions ni manierismes. L’execució de les tres sonates va ser immaculada, perfecta en tot moment. Els germans Khachatryan van saber interpretar amb mestria totes les indicacions de temps i d’intensitat, amb una tècnica perfecta cadascú del seu instrument i alhora amb calidesa expressiva.
Raimon va dir una vegada que si la música simfònica és un míting, la música de cambra és una conversa. La conversa entre els germans Khachatryan va ser estel·lar, brillant, magnífica, com dos ballarins en el zenit d’una coreografia molt assajada que van regalar les orelles dels que hi vam ser. Va ser una apoteosi en sentit literal. Ara només resta esperar que tornin.