La sonnambula
Títol: La sonnambula
Autor: música de Vincenzo Bellini; llibret de Felice Romani
Intèrprets: Patrizia Ciofi (Amina), Juan Diego Flórez (Elvino), Nicola Ulivieri (comte Rodolfo), Eleonora Buratto (Lisa), Gemma Coma-Alabert (Teresa), Àlex Sanmartí (Alessio), Jordi Casanova (notari)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director d’orquestra: Daniel Oren
Director d’escena: Marco Arturo Marelli
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 5 de febrer
Valoració: ??
Aquesta sonnambula ja va començar amb mal peu d’ençà de la cancel·lació en circumstàncies estranyes de Diana Damrau, la gran soprano lleugera del moment, que en temporades anteriors hem pogut veure al Liceu fent Die Entführung aus dem Serail i Linda di Chamounix. Esperem que això no creï precedent. El cert és que la interpretació d’aquesta òpera va resultar ensopida i va passar més aviat desapercebuda.
L’encarregada de suplir Damrau va ser Patrizia Ciofi, l’Amina del repartiment popular, i el resultat va ser absolutament decebedor. Ciofi té un problema greu de base tècnica, i és que no té la veu ben projectada, amb la qual cosa quan emet el so també emet aire, i això fa que la veu soni mat, amb menys intensitat de la que pertoca a una soprano lleugera, i en conseqüència, ha de fer esforços que li perjudiquen les cordes vocals. A banda, aquest problema també fa que no pugui abordar els aguts amb comoditat ni amb amplitud, i li sonen estrets, gairebé cridats i sense gens de brillantor. Amb aquest panorama, i essent Amina la protagonista absoluta de l’òpera, és fàcil comprendre per què les representacions de La sonnambula no són gaire reeixides.
Qui va salvar una mica els mobles va ser el tenor peruà Juan Diego Flórez, un intèrpret belcantista absolutament excepcional amb una veu preciosa, una projecció òptima, un frasseig immaculat, uns aguts esplendorosos i un estil elegant. Qui li va anar a la contra va ser el director, Daniel Oren, que es va encaparrar a dur l’orquestra massa lenta, i especialment en els trossos de Flórez, encara l’hi duia més, cosa mortal per a un cantant en el belcanto, atès que li dificulta la respiració. Si en la primera ària Flórez volia anar més de pressa que l’orquestra i van anar prou desconjuntats, a la segona ària, la lentitud excessiva de l’orquestra va fer que Flórez no pogués sostenir el legato necessari en una ària belcantista, però afortunadament, es va poder lluir en la cabaletta.
Nicola Ulivieri va ser un Rodolfo poc més que correcte, amb una veu indefinida i un frasseig força deficient. La sorpresa més grata de la vetllada va ser la Lisa d’Eleonora Buratto, una soprano esplèndida que va fer gala d’una veu preciosa, brillant i avellutada, uns aguts sòlids i un estil ple de personalitat. Potser només li cal llimar algunes impureses en les agilitats, però a diferència de Ciofi, no té cap problema de tècnica, ja que té una veu molt ben projectada.
Ciofi a banda, l’altre punt negre de la representació va ser l’orquestra, que a banda d’anar massa lenta per imposició de Daniel Oren, va sonar buida, sense cos i sense ànima. Encara que el belcanto estigui escrit gairebé exclusivament per al lluïment dels cantants, és important que l’orquestra els acompanyi amb dignitat. En aquesta ocasió es va sentir sense esma, com si estigués desentrenada, i massa vegades es va desconjuntar amb els solistes i sobretot amb el cor. En resum, el primer acte va resultar soporífer, amb una absència total d’energia i de brillantor. Tot era massa pesat, com si els músics arrosseguessin un sac de patates.
El muntatge escènic, coproducció de les Òperes de Londres i de Viena, va ser estèticament bonic i fet amb molt bon gust, respectant el llibret de l’òpera, tret d’un detall: quan Amina entra somnàmbula a l’habitació del comte, no entrava en cap habitació, sinó que tornava al menjador on havia començat la història. Però vaja, com que l’òpera en general i el belcanto en particular no han passat a la història pels llibrets, es pot passar per alt.