L’Orquestra Simfònica Nacional de Dinamarca a l’Auditori
Programa: Beethoven, simfonia núm. 8 en fa major, op. 93; simfonia núm. 9 en re menor, op. 125 “Coral”
Intèrprets: Orquestra Simfònica Nacional de Dinamarca; Rafael Frühbeck de Burgos, director; Cor Ibercàmera; Ekaterina Metlova, soprano; Ana Ibarra, mezzosoprano; Christian Elsner, tenor; Reinhard Hagen, baix
Lloc: l’Auditori
Data: 28 de gener
Valoració: ???
Aquest era un concert de la temporada d’Ibercàmera que generava molta expectativa perquè el programa era d’allò més llaminer. Tot i que en principi l’orquestra danesa havia d’interpretar la novena de Beethoven i el concert per a piano de Txaikovski amb Arcadi Volodos com a solista, ben aviat la cosa va canviar, el concert per a piano i Volodos van saltar i el programa va quedar només amb la novena. Al cap d’uns mesos, però, van afegir-hi la vuitena. Així doncs, amb les dues darreres simfonies de Beethoven, el programa tornava a quedar rodó.
Normalment Ibercàmera ens porta orquestres d’altíssima qualitat, com ara la de la ràdio bavaresa o la Simfònica de Viena, entre moltes d’altres. En aquest cas, però, l’Orquestra Simfònica Nacional de Dinamarca, dirigida pel seu titular, Rafael Frühbeck de Burgos, va ser força mediocre. Beethoven, la punta de llança del romanticisme i segurament el seu màxim exponent musical, necessita una orquestra que soni com un sol cos, i que aquest so sigui brillant, enèrgic, impetuós, atès que un dels elements inherents a Beethoven és l’angoixa vital.
Per això, i perquè de les formacions que vénen dins els cicles d’Ibercàmera i Palau 100 n’esperem la perfecció, l’actuació de l’Orquestra Simfònica Nacional de Dinamarca va ser decebedora. Tot i que és una orquestra bona, va tocar un Beethoven ensopit, a vegades gairebé monòton, sense batec. Als moviments ràpids els mancava brio, vivacitat i un pèl de velocitat. Semblava com si arrosseguessin una llosa molt pesada que els impedís anar més de pressa. Els moviments lents, que han de tenir un lirisme extrem on la corda ha de brillar extraordinàriament, quedaven apagats, deslluïts.
La corda no va brillar gaire, les seccions de vent moltes vegades anaven al seu aire, desvinculades de la resta de l’orquestra, i els timbals tampoc no van quedar prou ben integrats dins el conjunt. Per damunt de qualsevol altra consideració, hi va mancar cohesió, sentit d’unitat, que és l’element que distingeix una orquestra esplèndida d’una orquestra bona.
Els solistes de la novena van ser més que correctes, especialment la part masculina, amb el baix Reinhard Hagen i el tenor Christian Elsner. Segurament els intèrprets que van excel·lir més en el concert va ser el cor Ibercàmera, de nova creació per celebrar el 30è aniversari de l’entitat, que està integrat pel Cor Madrigal, el Cor Lieder Càmera i la Polifònica de Puig-Reig. Una massa enorme de cantaires van il·luminar una novena que venia d’un tercer moviment absolutament mancat d’intensitat i de lirisme, i van permetre acabar la simfonia i el concert deixant-nos bones vibracions.
Escombrant cap a casa, em penso que l’OBC, quan està ben dirigida, com per exemple el proppassat cap de setmana amb Kazushi Ono —el seu futur director titular— al capdavant, sona igual de bé que l’orquestra danesa.