La síndrome de Stendhal

Des que la temporada passada vaig descobrir Iván Martín i em va deixar completament enlluernada, em deleixo per descobrir pianistes que em són desconeguts, especialment si són joves. Aquest és el cas de Javier Perianes, però el cert és que malgrat ser un pianista competent, no em va causar una emoció profunda, sinó que més aviat em va deixar freda.
El programa del concert era absolutament llaminer: Mendelssohn, l’obra pianística del qual no es prodiga gaire, i Beethoven. Perianes ha enregistrat no fa gaire un àlbum amb peces de Mendelssohn, i val a dir que és un compositor al qual ha pres molt bé la mida, perquè l’interpreta amb una gran elegància i sensibilitat. Els dits acaricien les tecles amb una intensitat continguda magistral que retrata el compositor a la perfecció.
Ara bé, si és un gran intèrpret de Mendelssohn, l’estil que gasta en Beethoven és molt discutible. Gairebé semblava que fossin dos pianistes diferents en cada compositor. Perianes va tocar les sonates núm. 12, 27 i 31 de manera hieràtica, fent les notes massa picades —i per tant, massa curtes—, sense legato, no hi havia continuïtat entre les frases, que quedaven aïllades les unes de les altres. Va ser un Beethoven molt estrany, amb una contenció molt excessiva i sense a penes ús del pedal que va sonar massa quadrat i sense nervi, gairebé sense ànima.
No sé si Perianes té tendència a ser un pianista intimista, però aquest qualificatiu queda curt per descriure la seva interpretació de Beethoven, les sonates del qual semblava que toqués a cau d’orella, amb pocs contrastos tímbrics, sense expansió sonora. Certament, Perianes és un pianista amb una sensibilitat exacerbada, però el so que transmet és massa pulcre, massa teòric, massa endreçat, és a dir, mancat de vida, com si no es despentinés mai. Tot i que aquesta sensació només la vaig tenir amb Beethoven. Mendelssohn el va interpretar de manera molt més lliure i desimbolta.
En definitiva, Javier Perianes és un pianista tècnicament molt competent i dotat d’una gran sensibilitat interpretativa, però el seu estil resulta massa quadrat, rígid i fred, si més no, en Beethoven.

Programa del concert: Mendelssohn, Cançons sense paraules; Beethoven, sonata núm. 12, op. 26; Mendelssohn, Variacions serioses, op. 54; Beethoven, sonata núm. 27, op. 90; Mendelssohn, Preludi i fuga, op. 35 núm. 1; Beethoven, sonata núm. 31, op. 110
Intèrpret: Javier Perianes, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 2 de desembre

Valoració: 3.5/5

Ha arribat a final d’any, però per fi el Liceu s’ha dignat a posar el seu granet de sorra a l’any Strauss, en què se celebra el 150è aniversari del naixement del compositor alemany. Arabella, estrenada a Dresden el 1933, va arribar al Liceu el 1962 per mà d’una debutant Montserrat Caballé i des d’aleshores només s’hi ha representat en tres ocasions comptant l’actual. És un balanç ben minso per a una òpera tan meravellosa.
Sóc una devota de Strauss, però dins l’excel·lència de les seves òperes, Arabella és una de les que més m’agrada, al costat de Salome. En molts moments recorda Der Rosenkavalier, tot i que Arabella és musicalment més clàssica i menys donada a l’experimentació. També anticipa molts moments de les quatre últimes cançons, considerades la culminació de l’obra straussiana.
La història d’Arabella és la d’una família noble vinguda a menys que es veu en la necessitat de casar la filla gran (Arabella) amb un magnat perquè pugui fer sortir la família del sot on està ficada. La música que Strauss posa a cada personatge és elegant i deliciosa i s’adiu perfectament a la psicologia de cadascun. La trama és divertida i té un final feliç. Es tracta d’una comèdia amable amb una música grandiosa i excelsa.
La gran protagonista d’aquesta Arabella va ser Anne Schwanewilms, una soprano de primera divisió que va interpretar una Arabella de somni, malgrat que no estava en plena forma, tal com va anunciar la megafonia del Liceu en el primer entreacte. Se li van trencar un parell d’aguts de manera gairebé imperceptible, però va demostrar que coneix el paper a fons, i a més, té una veu preciosa i cristal·lina, i la manera de cantar em va recordar molt la gran Elisabeth Schwarzkopf, que també tenia un estil dur i fred, com Schwanewilms. Ara bé, la tècnica és magistral i té un domini complet de la veu. Va ser una Arabella dolça, refinada i molt elegant.
La resta del repartiment no va ser tan meravellós. Inicialment, quan es va anunciar la temporada actual, el personatge de Zdenka l’havia de fer Genia Kühmeier, una soprano lleugera magnífica, que ja fa temps que va anul·lar el compromís amb el Liceu i en el seu lloc van posar-hi la mediocre Ofèlia Sala, que té una veu minúscula i això fa que hagi de forçar la veu per fer-se sentir, cosa que produeix un vibrato excessiu que és molt molest i no deixa sentir les notes nítides. Això és especialment notori en el registre agut. El que sí que té és un frasseig impecable.
Qui va suspendre la tercera i la quarta funcions d’Arabella a corre-cuita per malaltia va ser Michael Volle, el baríton que fa Mandryka. En lloc seu vam poder sentir James Rutherford, un bon baríton amb una veu ampla i bonica, però sobre la qual li falta un pèl de control. La gran sorpresa de la nit va ser la Fiakermilli de Susanne Elmark, una soprano lleugera meravellosa que va enlluernar amb una interpretació absolutament brillant d’un paper molt graciós ple d’aguts, salts i notes picades que ella va executar amb total seguretat.
Doris Soffel, que ha estat una gran mezzo, ara ja de retirada, va fer una Adelaide molt digna, però al seu costat, Alfred Reiter com a Waldner, va demostrar que és un cantant dolent en un paper afortunadament curt. Els dos tenors, Will Hartmann i Thomas Piffka, van estar molt poc encertats. L’orquestra va tocar de manera correcta, però sense fer-se notar. Va ser absent en bona mesura, es va limitar a acompanyar els cantants, cosa impensable en Strauss, en què l’orquestra és un personatge més, ha de marcar presència i brillar. La direcció de Ralf Weikert va resultar ensopida i sense cap emoció.
La producció escènica va ser austera però bonica i molt convincent, especialment a l’escena del ball del segon acte. Feta a base de plafons corredissos darrere dels quals hi havia els espais d’actuació, deixava la part de davant de l’escenari completament blanc per a les accions principals de la història. Un vestuari molt elegant, a l’estil vienès, va completar aquesta producció més que correcta.

Títol: Arabella
Autor: música de Richard Strauss; llibret d’Hugo von Hoffmannsthal
Repartiment: Anne Schwanewilms (Arabella), Ofèlia Sala (Zdenka), James Rutherford (Mandryka), Will Hartmann (Matteo), Doris Soffel (Adelaide), Alfred Reiter (Waldner), Thomas Piffka (Elemer), Roger Smeets (Dominik), Torben Jürgens (Lamoral), Susanne Elmark (Fiakermilli)
Director musical: Ralf Weikert
Director d’escena: Christof Loy
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 26 de novembre

Valoració: 3/5

Natalie Dessay ho tenia tot per convertir-se en una soprano gairebé totterreny: va començar com a soprano lleugera i amb els anys va anar guanyant registre central i va començar a abordar papers de lírica. A parer meu, era l’única soprano que actualment podia fer aquest pas perquè té una veu amb prou entitat. Però fa poc més d’un any va anunciar que es retirava dels escenaris, segurament perquè a causa de tres operacions de nòduls, la veu ja no li respon com ho feia abans. Continua tenint una tècnica brutal, però la veu es nota cansada i ressentida.

En el concert que va oferir al Liceu al costat del contratenor Christophe Dumaux i Le Concert d’Astrée dirigit per Emmanuelle Haïm, es va confirmar aquesta impressió que ja s’intuïa quan va fer l’Antonia de Les contes d’Hoffmann fa dues temporades al Liceu. Malauradament, Dessay és una ombra del que era. Té seriosos problemes per respirar i li costa fer frases llargues plenes de melismes i filigranes. D’altra banda, els aguts no són ni de bon tros esplendorosos com abans, que podia fer un sol 5 sense despentinar-se. Malgrat això, Dessay segueix sent una cantant excel·lent perquè té una tècnica perfecta i consolidada, però l’instrument no li respon com abans, que feia el que volia amb la veu.

El concert va estar integrat gairebé exclusivament per escenes de Giulio Cesare de Händel, concretament per fragments de Cleopatra i de Cesare, interpretat brillantment per Christophe Dumaux, que l’any passat va cantar aquesta mateixa òpera amb ella a Nova York, però en el paper de Tolomeo. Dessay va tenir quatre grans àries: «V’adoro pupille», «Se pietà», «Piangerò la sorte mia» i «Da tempeste». A la primera va ser on més se li van notar les mancances, especialment la falta d’aire, que se li acabava massa aviat i havia de fer els finals de frase en piano. Les dues del mig les va capejar prou bé, conscient de les seves limitacions actuals, va fer-les amb elegància i una espectacularitat continguda, ja que només podia mostrar un gran domini de la tècnica. En canvi, a «Da tempeste» va semblar que tornàvem a sentir la Dessay pletòrica de sempre, com si hagués ressorgit de les cendres. Segurament perquè era l’única ària de caràcter ràpid, amb notes picades i aguts no sostinguts, li va ser més fàcil abordar-la, ja que no necessitava tant de fiato.

Qui va sorprendre molt gratament va ser Christophe Dumaux, un contratenor amb veu d’espinguet però que canta meravellosament bé, amb una tècnica perfecta, un gran domini de l’estil barroc —va fer uns tremolos d’antologia—, molta seguretat i elegància en el frasseig. No sé si som davant l’eclosió dels contratenors, però actualment n’hi ha molts i de molt bons més enllà del mediàtic Jaroussky, i sens dubte, Dumaux n’és un.

L’orquestra va ser discreta, va tocar amb correcció, però sense ser cap meravella. No va haver-hi prou contrastos sonors, que és la marca del barroc, tot va sonar massa homogeni. I a més, com a peça instrumental van tocar la suite núm. 3 de la Música Aquàtica, la més insulsa de les quatre. Van fer un acompanyament correcte per als cantants, però sense destacar.

Programa del concert: Händel, àries de Giulio Cesare, HWV 17; suite núm. 3 de la Water Music, HWV 350
Intèrprets: Natalie Dessay, soprano; Christophe Dumaux, contratenor; Le Concert d’Astrée
Directora: Emmanuelle Haïm
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 22 de novembre

Valoració: 3/5

És sorprenent constatar com la manera de tocar el piano de Mitsuko Uchida és el reflex fidel de la seva persona, una dona delicada, fràgil i molt prima. Abans d’aquest concert l’havia vist dues vegades, la darrera l’any passat a l’Auditori, com a pianista i directora al capdavant de la Mahler Chamber Orchestra, interpretant dos concerts de Mozart. En aquesta ocasió ha vingut sola per inaugurar la temporada d’Ibercàmera al Palau de la Música, amb un programa meravellós integrat per dos cims de la literatura pianística: els impromptus D. 935 de Schubert i les Variacions Diabelli de Beethoven.

Vaig tenir la impressió que Uchida va començar en fred, sense donar el màxim del seu potencial artístic. Aquesta impressió la vaig tenir especialment en el segon impromptu, en què va fer un ús excessiu del pedal i el so va quedar ultramagnificat i les notes confuses, sense la nitidesa que Schubert requereix. Ara bé, la cosa va virar al tercer impromptu, que va executar de manera impol·luta, amb una sensibilitat extrema, una delicadesa amarada d’elegància i una precisió exquisida. El quart, el meu preferit, el va interpretar un pèl massa ràpid pel meu gust, amb un so massa sec, però en conjunt, va fer un Schubert meravellós.

A la segona part del concert, les Variacions Diabelli, tot un desplegament de recursos i de talent creatiu, les va interpretar de manera magistral. Va saber donar el caràcter i el matís necessari a cada variació. Uchida no és la meva pianista predilecta per interpretar Beethoven perquè treu un so massa dur i massa sec, però en aquesta peça de gran envergadura va aconseguir que el pedal no sobredimensionés el so, sinó que quedés en el punt just d’intensitat. Va saber desplegar tots els recursos tímbrics del piano amb gran majestuositat i vam sentir un Beethoven esplendorós i en estat de gràcia.

Mitsuko Uchida és una pianista de tall clàssic, com András Schiff, com Paul Lewis o com el mateix Daniel Barenboim, i pel meu gust li falta carnositat al so per fer-lo més amorós i encoixinat, però és una qüestió d’estil i de gust personal. Tècnicament és immaculada i la impressió que em va deixar de Schubert i Beethoven va ser inoblidable.

Programa del concert: Schubert, Impromptus D. 935, op. 42; Beethoven, Variacions Diabelli, en do major, op. 120
Intèrpret: Mitsuko Uchida, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 13 de novembre

Valoració: 4.5/5

En música de cambra la suma de les parts no sempre dóna un resultat òptim, especialment quan són molt bones individualment. En el cas de Faust, Queyras i Melnikov, però, la suma de tres genis de la interpretació va produir un resultat estratosfèric.

Schumann és un compositor que a mi em costa una mica. Irònicament, podria dir que comparteixo l’opinió que en té el protagonista de la novel·la de Vikram Seth Una música constant quan diu que «Schumann és el schu dolent». Ara bé, la integral de trios per a violí, violoncel i piano que vam poder sentir al Palau em va esvair ràpidament aquesta opinió del cap. El que vaig sentir va ser sensibilitat i lirisme de gran intensitat que em va corprendre, especialment per la interpretació de tres músics immensos i molt ben amalgamats.

Tots tres semblava que toquessin seda. El so de cadascun dels instruments era perfectament nítid i diàfan i en cap moment es van tapar entre si. El diàleg que implica la música de cambra va ser impol·lut i es va entendre cadascuna de les notes. Les dinàmiques i els matisos van fer ressaltar la bellesa del romanticisme de Schumann i van executar els tres trios amb una delicadesa només a l’abast dels més grans.

Isabelle Faust, que toca un stradivarius, va treure un so molt elegant i avellutat, sense cap aspror i ple de tendresa. El violoncel de Queyras la va acomboiar amb totes les atencions, i el piano de Melnikov ho acompanyava tot sense quedar per sobre ni per sota dels instruments de corda fregada. El diàleg va ser entre iguals, però a molta altura. En ocasions anteriors jo havia vist Melnikov i Queyras, de qui guardo un record inesborrable quan va interpretar les sis suites per a violoncel de Bach.

Va ser un concert de cambra dels que faran història per la potència dels tres intèrprets per separat i per la unitat que van aconseguir com a conjunt. Cap dels tres no tenia afany de protagonisme perquè tots eren conscients que la música de cambra no és una competició de singularitats. Aquest dia Schumann va brillar de manera exponencial i a mi em van agafar unes ganes terribles de seguir-lo escoltant. No coneixia els seus trios, però no puc fer cap remarca negativa de la interpretació de Faust, Queyras i Melnikov, perquè va ser en tot moment perfecta i immaculada. Estic segura que darrere d’aquella facilitat aparent amb què tocaven tots tres hi ha una quantitat ingent d’hores d’estudi i d’assaig conjunt.

Programa del concert: Schumann, trio amb piano núm. 1 en re menor, op. 63; trio amb piano núm. 2 en fa major, op. 80; trio amb piano núm. 3 en sol menor, op. 110
Intèrprets: Isabelle Faust, violí; Jean-Guihen Queyras, violoncel; Alexander Melnikov, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 6 de novembre

Valoració: 5/5

El concert de Robert King d’ahir va suposar el tret de sortida de la temporada de música antiga a l’Auditori. Realment va ser una obertura de luxe, amb el King’s Consort interpretant dues grans obres de Purcell, una de les quals Dido & Aeneas, la seva òpera més cèlebre. Abans de començar la música, Robert King es va girar cap al públic i va fer un parlament sobre el barroc anterior al segle XVIII i la història d’Anglaterra. Va fer esment a Carles I, la seva decapitació per part de Cromwell, i l’adveniment de Carles II, amb qui va tornar l’esplendor musical i teatral a Londres.

Acte seguit va començar la música. A la primera part vam sentir una obra poc habitual de Purcell, la cançó de benvinguda escrita per celebrar la tornada de Jaume II a Londres després de l’estiu, l’any 1685. És una peça coral amb molts trossos per a solistes. Per a l’ocasió, King va fer sortir cantaires del cor per interpretar els solos. Aquesta pràctica, que també conrea John Eliot Gardiner, em sembla desafortunada perquè habitualment, els cantaires d’un cor no tenen prou solvència ni són prou efectius per cantar com a solistes. Però en aquest cas es pot entendre perquè l’obra no és d’una gran envergadura. En qualsevol cas, l’orquestra va sonar meravellosament bé, amb aquell so auster tan característic del barroc.

A la segona part va venir el plat fort: un Dido & Aeneas semiescenificat amb la presència estel·lar de la soprano Lorna Anderson en el paper protagonista. La resta d’intèrprets, inclòs Eneas, eren del cor, però en aquest cas no es van notar mancances. Vam tenir un petit ensurt quan es va anunciar que el baix que havia de fer d’Eneas no cantaria i que seria substituït per Peter Harvey, també del cor. La semiescenificació es va materialitzar amb canvis de color en els focus, que es van tenyir de vermell en les escenes de les bruixes, i en els moviments del cor en aquestes mateixes escenes.

Dels secundaris cal destacar-ne especialment dos: la Belinda de Julia Doyle i la fetillera de Robin Blaze, tots dos amb una emissió perfecta i un estil molt adequat al barroc. Peter Harvey va ser correcte i va passar força desapercebut, perquè qui va brillar amb llum pròpia va ser Lorna Anderson, que des que va obrir la boca va demostrar un gran domini de l’estil barroc, a part d’una veu molt bonica i perfectament projectada. Ara bé, el moment culminant de l’òpera, el lament de Dido, va quedar fred. Anderson va cantar amb un conteniment excessiu, sense contrastos i no va transmetre a penes emoció. Va ser una veritable llàstima, després d’haver cantat tot el paper amb tanta perfecció i elegància.

El King’s Consort va tocar tothora amb un grau d’excel·lència altíssim. Robert King, el gran especialista en barroc anglès i encara més en Purcell, va desplegar tot el seu art i coneixement i va fer sonar una orquestra de divuit músics (incloent-lo ell al clave dinou) de manera esplendorosa, clara, diàfana, i alhora melangiosa, però per damunt de tot, amb un alt grau d’emotivitat que ens va fer arribar el barroc com si ens haguessin transportat a l’Anglaterra del segle XVII. El colofó va ser l’epíleg de Dido & Aeneas, recitat pel mateix King, novament de cara al públic, com a final d’una interpretació amarada de sentit teatral, i és que perquè una òpera esdevingui teatre no cal escenificar-la.

Programa del concert: Purcell, Why are all the muses mute?; Dido & Aeneas
Intèrprets: Lorna Anderson (Dido), Peter Harvey (Aeneas), Julia Doyle (Belinda), Julie Cooper (primera bruixa), Rebecca Outram (segona dona i segona bruixa), Robin Blaze (fetillera), Charles Daniels (mariner); The King’s Consort
Director: Robert King
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Data: 5 de novembre

Valoració: 4.5/5

La música de Mahler és un abisme d’intensitat molt profunda. El documental de Frank Scheffer Conducting Mahler també és molt intens, i no tan sols per la música omnipresent i embolcalladora, sinó per la presència, en expressió i paraules, de cinc grans directors de Mahler: Riccardo Chailly, Bernard Haitink, Claudio Abbado, Riccardo Muti i Simon Rattle.

El festival In-Edit de documentals musicals, que ahir es va cloure a Barcelona, ens ha dut, entre molts d’altres, aquest esplèndid film sobre l’experiència de cinc directors en la interpretació de Mahler. Personalment, gaudeixo molt de poder veure els músics entre bastidors, especialment els directors d’orquestra, que són el segon cervell de qualsevol peça, després del compositor, és clar, tal com el mateix Bernard Haitink afirma al documental.

En aquesta pel·lícula meravellosa, més enllà de copsar els topants de la música de Mahler, tenim l’oportunitat de veure de prop la feina ingent d’un director d’orquestra, que ha de conèixer la partitura a ulls clucs per poder-ne extreure el que hi ha rere les notes escrites —com diu Muti—, i que ha de submergir-se en el món del compositor, en la seva cosmovisió i el seu racó més íntim per poder-lo interpretar amb la màxima integritat i honestedat. Aquest procés de recreació, de translació, em fascina enormement perquè el director d’orquestra és un intèrpret superior a tota la resta, és un demiürg que es posa al lloc del compositor per traduir-lo i fer-lo arribar a l’oïdor.

Les sensacions i els pensaments de cadascun dels directors a propòsit de Mahler, doncs, esdevenen interessantíssims perquè són el resultat de la reflexió profunda i acurada sobre la seva música. Així, Chailly ens diu que a Mahler li agradava molt Bellini i que hi ha alguns passatges que s’han d’interpretar en aquesta clau; Abbado ens diu que l’Adagio de la cinquena és extremadament difícil d’interpretar, i Rattle reconeix que la setena, més que una simfonia, és un problema. Em sembla meravellós poder gaudir d’aquestes reflexions, són un autèntic mestratge que s’hauria de prodigar més.

Després de veure i extasiar-me amb Conducting Mahler, m’han agafat ganes de sentir les deu simfonies per cadascun dels cinc directors per apreciar-ne les diferències de criteri i d’interpretació. Les tres millors interpretacions en directe que recordo vívidament són la cinquena per la Simfònica de Chicago dirigida per Barenboim, la sisena per la Simfònica de San Francisco dirigida per Thilsson Thomas i molt recentment, la primera per la Simfònica de Ràdio Suècia dirigida per Harding. Si Mahler és un compositor que ja m’agradava molt, ara encara en gaudiré més, i és que la seva música és d’una profunditat insondable i inesgotable.

Títol: Conducting Mahler
Director: Frank Scheffer
País: Holanda
Any: 1996
Espai: Cinema Aribau Club (festival In-Edit)

Valoració: 5/5

El concert d’ahir va ser impressionant, estratosfèric, apoteòsic. M’agrada ser ponderada en les meves valoracions, però el Beethoven i el Mahler que vam sentir ahir a l’Auditori en la interpretació de Paul Lewis, Daniel Harding i l’Orquestra Simfònica de Ràdio Suècia va ser inigualable, ens va fer vibrar des de la primera nota i ens va fer tocar l’inefable amb els dits.

A la primera part va sortir una orquestra de dimensions modestes per interpretar el tercer concert per a piano de Beethoven. Harding, amb partitura, va dirigir amb elegància i una gran precisió. El so de l’orquestra va ser sobri, a vegades sec, especialment el metall i la percussió, i el resultat va ser un Beethoven no tan melós com estem avesats a sentir, sinó més auster, però brillant i molt convincent. L’orquestra va acompanyar i es va compenetrar magníficament amb Paul Lewis, que va fer una interpretació meravellosa del concert. Lewis, que jo havia vist un parell de vegades en solitari, era el primer cop que el veia amb orquestra, i és un pianista que com més el sento més m’agrada. És un intèrpret d’estil absolutament clàssic, amb un so nítid i diàfan, però que alhora desprèn una gran emotivitat i una aura de bellesa que el fan únic. Va brillar especialment en el primer i el tercer moviment, en el segon li va faltar un punt d’intensitat pel meu gust, però en conjunt va ser una execució impol·luta del concert. Ja friso per tornar-lo a veure l’any vinent acompanyant el tenor Mark Padmore en La bella molinera.

La segona part va ser totalment diferent, és clar. Va sortir una orquestra molt més nodrida i Harding va dirigir sense partitura. Va sonar completament diferent de com ho havia fet en Beethoven i no tan sols perquè hi hagués molts més músics a l’escenari. La corda va brillar tothora i en cap moment no es va veure eclipsada pel metall o la percussió. Les diferents seccions de vent es van sentir i distingir de manera del tot nítida, immaculada i en cap moment no van sonar amb estridència. En conjunt, l’orquestra va sonar com un sol cos, però amb una distinció molt clara de cada secció, gairebé com si la música que produïa es pogués tocar amb els dits. La precisió va tornar a ser la marca de Daniel Harding, que va donar totes les entrades molt clares i se li va notar un domini absolut de la simfonia “Tità”. És especialment rellevant que el metall no va fer ni una sola fallada i trompetes, trompes, trombons i tuba van brillar de manera resplendent. No és fàcil fer sonar amb tanta exactitud i pulcritud una orquestra tan nodrida, i Harding ho va aconseguir amb escreix. Va ser un Mahler que deixarà petjada durant temps.

Recordo quan Daniel Harding va venir, fa uns anys, al Palau, al capdavant de la London Symphony Orchestra, i ja aleshores em va captivar, tant ell com l’orquestra. En aquesta ocasió ha vingut al capdavant de l’orquestra de la qual és director titular, la Simfònica de Ràdio Suècia. Ignorava que hi havia orquestres tan meravelloses als països escandinaus, i és que es pot posar ben bé al costat de la del Concertgebouw d’Amsterdam o de la Filharmònica de Viena.

Programa del concert: Beethoven, concert per a piano núm. 3 en do menor, op. 37; Mahler, simfonia núm. 1 en re major, op. 66, “Tità”
Intèrprets: Paul Lewis, piano; Orquestra Simfònica de Ràdio Suècia
Director: Daniel Harding
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Data: 23 d’octubre

Valoració: 5/5

Feia més de dotze anys que La Traviata no es representava al Liceu, cosa estranya en una òpera tan popular. Malgrat la meva predilecció per l’òpera germànica, La Traviata m’agrada molt perquè té un argument senzill, una música incisiva i diàfana, i sobretot, un segon acte meravellós i corprenedor. Ara bé, La Traviata que hem vist al Liceu deixa un regust no gaire dolç.

Vaig optar per sentir el repartiment encapçalat per Elena Mosuc i Àngel Òdena. El tenor que havia de completar el trio protagonista, Michael Fabiano, va cancel·lar, com ja és habitual al Liceu, i va ser substituït pel mediocre Leonardo Capalbo. El gran triomfador de la nit va ser, sense cap mena de dubte, Àngel Òdena, que amb una gran presència escènica i una veu gran i ampla, va fer un Germont imponent i espectacular. Amb el pas dels anys Òdena ha millorat moltíssim, ha polit la tècnica i la línia de cant, que tot i no ser del tot perfecta, és molt elegant. Som davant d’un baríton verdià en tota regla, gosaria dir que és l’hereu de Joan Pons.

Elena Mosuc va ser una Violetta irregular. És una bona soprano, però té moltes limitacions. La veu és petita, els aguts justegen i no té legato. Això va fer que el primer acte fos molt discret, amb un “È strano” deficient que va fer patir els qui l’escoltàvem atentament. Al segon acte tot va canviar. En el duo amb Germont va estar molt convincent i va mostrar una bona línia de cant, que es va confirmar al tercer acte amb un “Addio del passato” ben cantat i molt emotiu. Definitivament, Mosuc no és una soprano lleugera.

Qui va contribuir a abaixar ostensiblement la qualitat de la funció va ser el tenor Leonardo Capalbo. Té una tècnica deficient que no li permet abordar els aguts sense escanyar-se, no té cap línia de cant, fa les frases soltes i a més, la dicció és molt defectuosa (moltes e les fa a, per exemple, diu univarso en comptes d’universo).

L’orquestra no va sonar malament, però va haver-hi moltíssims desajustos amb els cantants, els uns i els altres massa vegades van anar desquadrats. M’imagino que faltaven assajos. Evelino Pidò va dirigir de manera discreta, no ens va fer vibrar, i van ser notòries algunes desafinades de Mosuc i de Capalbo en relació amb l’orquestra, així com també desajustos de velocitat tant de l’un com de l’altre (ella per massa ràpid, ell per massa lent) amb l’orquestra. La manca de precisió va ser la tònica dominant.

La posada en escena va ser molt negra, però també molt bonica. Simbòlicament, l’escenari era la làpida de Violetta Valéry, com es llegia a l’epitafi Ici répose Violetta Valéry, que omplia tot el sòl. El mobiliari, el cortinatge i els vestits eren preciosos, però massa negres per al primer acte, que és una festa plena d’alegria i de disbauxa. Gairebé semblava una festa gòtica. Però David McVicar sempre cuida molt l’aspecte estètic de les produccions, i així va ser en aquesta Traviata amb moltes ombres i algunes llums.

Títol: La Traviata
Autor: música de G. Verdi; llibret de F. M. Piave
Intèrprets: Elena Mosuc (Violetta); Leonardo Capalbo (Alfredo); Àngel Òdena (Germont); Gemma Coma-Alabert (Flora); Miren Urbieta Vega (Annina); Jorge Rodríguez-Norton (Gastone); Toni Marsol (Baró Douphol); Marc Canturri (Marquès d’Obigny); Iosu Yeregui (Doctor Grenvil); Josep Lluís Moreno (Giuseppe); Miquel Rosales (criat de Flora); Gabriel Diap (comissionat)
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Evelino Pidò
Director d’escena: David McVicar
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 21 d’octubre

Valoració: 2.5/5

Enguany és la segona vegada que s’han programat les tres sonates per a violí i piano de Brahms en un concert al Palau de la Música. L’anterior va ser en la interpretació excelsa que en van fer els germans Sergey i Lusine Khachatryan, que ens van deixar amb la boca oberta perquè allò va ser la perfecció absoluta. En l’ocasió present els intèrprets van ser els aclamats Leonidas Kavakos al violí i la pianista xinesa Yuja Wang, que ha vingut un parell de vegades en solitari al Palau. Personalment és una intèrpret que trobo caòtica perquè treu un so confús i poc precís i em deixa més aviat freda.

La cambra no és música per a una suma de genis, sinó que allò que necessita i la fa única és la compenetració total i l’harmonia absoluta entre tots els integrants del conjunt que sobrepassi els egos personals. Seria molt injust afirmar que això és el que va passar amb Kavakos i Wang, però és cert que si bé Kavakos va fer gala d’un so extraordinari i un domini absolut de l’instrument, Wang va arraconar el seu estil personal i es va limitar a fer d’acompanyant. És a dir, que especialment la primera sonata, no semblava una peça per a violí i piano, sinó una obra per a violí amb acompanyament de piano.

Vaig quedar realment impressionada per Kavakos, que no havia sentit mai ni en disc ni en directe. Toca amb un estil elegant, intens, ple de matisos i amb un so a la corda, brillant i esplèndid. Fins i tot vaig mirar a la biografia que consta al programa de mà si toca amb un stradivarius, un guarnieri o algun instrument semblant, però no en deia res. La tècnica, el so i l’estil de Kavakos van ser extraordinaris des de la primera nota que va tocar.

Yuja Wang, en canvi, que quan toca sola és força espectacular, al costat de Kavakos va ser molt discreta. És una bona pianista amb un estil discutible, però que ahir va deixar de banda. Una sonata per a violí i piano és una obra perquè tots dos instruments toquin i es llueixin en igualtat de condicions, però la impressió que van fer és que Wang es limitava a acompanyar Kavakos. No va ser un diàleg, sinó un monòleg amb acotacions. La tercera sonata, la més reeixida de les tres, va ser on Wang va emergir i es va fer notar. Especialment en els trossos on el piano tocava sol, per fi vam poder sentir l’estil i el caràcter de Wang, tot i que força mitigat. Kavakos no va deixar d’eclipsar-la en cap moment, però en aquesta tercera sonata van tocar més com a iguals.

Va ser un bon concert amb un programa ambiciós, amb una interpretació molt bona però desigual. A parer meu, Wang no ha trobat encara el to per abordar la música de cambra que no sigui per a piano sol. Kavakos pot fer el que vulgui perquè va sobrat de tot.

Programa del concert: Brahms, integral de les sonates per a violí i piano
Intèrprets: Leonidas Kavakos, violí; Yuja Wang, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 20 d’octubre

Valoració: 4/5

Mendelssohn és un dels meus compositors de capçalera des de sempre, però des que aquest proppassat setembre vaig visitar-ne la casa a Leipzig, i també la Gewandhaus, per mi ha pres una significació més especial. El seu famós octet, tan poc interpretat, és una veritable meravella i una peça d’orfebreria que vam tenir l’ocasió de sentir a la Sala Oriol Martorell en la versió de dos quartets catalans joves i excel·lents en el marc de la nova temporada de cambra, que promet molt.

Tots dos quartets, un de més jove i un de no tant, toquen a un nivell d’excel·lència molt remarcable. Primer va ser el Quartet Gerhard, integrat per tres nois i una noia que no devien arribar a la trentena, que va interpretar el quartet núm. 3 op. 18 de Beethoven. Amb una afinació perfecta i una gran compenetració entre tots quatre, van executar una interpretació més que reeixida. Tot i que els falta un punt de maduresa per acabar de tocar ben compenetrats del tot, el so va ser generós, brillant i ple de matisos. Només el quart moviment se’ls va descontrolar un xic i en alguns moments els instruments no s’acabaven de distingir prou, però això són minúcies que no resten ni un bri de bona feina per part del Quartet Gerhard.

Després va sortir l’Alard Quartet, amb membres més veterans, amb un so més incisiu i amb més maduresa interpretativa, que van executar els cinc moviments dels Etüden nach Kreutzer del compositor català Jordi Cervelló. Tot i que sóc força reticent a la música més rabiosament contemporània, he de dir que aquesta obra em va impressionar per la seva força trencadora i la seva valentia. Requereix uns intèrprets molt experts i amb un gran domini dels instruments. L’Alard Quartet va executar l’obra amb una gran seguretat i els quatre músics van demostrar una harmonia perfecta que es va traduir en un so brillant, ara dolç ara dur, que requereix a cada moment la peça de Cervelló.

A la segona part del concert va venir l’esperat octet. Els vuit músics van seure en una disposició semicircular, liderats pel primer violí de l’Alard Quartet. De seguida vam començar a notar com la genial música de Mendelssohn ens entrava i ens corria per les venes. L’octet, la formació màxima en música de cambra, ja voreja el límit d’una orquestra reduïda perquè el so de vuit instruments de corda fregada és molt intens i compacte i els dos quartets van tocar de manera perfectament harmònica, fent-se notar cadascun, però mai de manera excessiva. Era palès el lideratge absolut del primer violí, mentre els altres instruments li feien ara el contrapunt, ara l’acompanyament. Si bé en el primer moviment va haver-hi uns petits desajustos d’intensitat entre els instruments que difuminaven el so, el tercer i el quart van ser absolutament genials i brillants i el concert es va cloure amb una apoteosi sonora que va arrencar els aplaudiments més entusiàstics per part d’un públic entregat.

Però el que més em va agradar del concert no van ser les obres, sinó veure que Catalunya s’està convertint en un país punter en música de cambra. A l’estela del Quartet Casals, ja reputadíssim avui dia, van sorgint noves formacions joves d’un nivell excel·lent i altament competitiu. El país, doncs, dóna músics molt bons. A veure si això propicia la futura aparició d’orquestres a la mateixa altura d’aquestes formacions cambrístiques.

Programa del concert: Beethoven, Quartet núm. 3, op. 18; Cervelló, Etüden nach Kreutzer; Mendelssohn, Octet en mi bemoll major, op. 20
Intèrprets: Quartet Gerhard, Alard Quartet
Espai: l’Auditori (Sala Oriol Martorell)
Data: 18 d’octubre

Valoració: 5/5

No n’estic del tot segura, però diria que és la primera vegada a la història que al Liceu s’hi fa una òpera de Vivaldi, encara que sigui retallada i en versió de concert -cosa que a mi ja m’agrada. Certament, Vivaldi no és un compositor conegut per les òperes, però els darrers anys que el segell discogràfic francès Naïve està enregistrant tota la producció del compositor venecià, han sortit a la llum una gran quantitat de títols d’una gran bellesa com Griselda, Tito Manlio, Ottone in Villa o Farnace. Més enllà de les grans àries de coloratura més conegudes, en bona part per la difusió que n’ha fet la sempre estupenda Cecilia Bartoli, les òperes de Vivaldi són una joia preciosa per assaborir lentament.

Jordi Savall, un dels millors especialistes mundials en la música del barroc, va oferir un Farnace irregular, però sobretot, massa retallat. Le Concert des Nations, integrat en aquesta ocasió per disset músics, va sonar de manera esplèndida, amb aquell so característic del barroc, sec i sobri, però amb una gran elegància, com és costum en Savall. Potser l’única cosa que hi podríem trobar és que Savall va interpretar Vivaldi a la manera del barroc francès, d’estil més cortesà i sofisticat que el barroc italià, que és estripat, abrupte i amb contrastos molt marcats. Però és una qüestió de matís, potser molt personal, que no enterboleix gens una interpretació orquestral molt autèntica i aconseguida.

La part vocal no va ser tan brillant. Començant per un Furio Zanasi que ja es va anunciar que cantaria indisposat, el personatge de Farnace va ser gris i va passar ben desapercebut, i si tenim en compte que té l’ària més esplèndida i arravatadora de l’òpera, “Gelido in ogni vena”, va ser bastant desafortunat (per a mi especialment, perquè aquesta és l’única ària que coneixia de l’òpera, en la versió que en fa Bartoli a l’àlbum dedicat a Vivaldi, que posa la pell de gallina). Les intèrprets que van destacar notablement per damunt de la resta van ser la contralt Sara Mingardo com a Tamiri i la soprano Adriana Fernández com a Berenice, totes dues amb veus molt boniques, molt ben projectades, amb molta elegància i un bon domini de l’estil barroc. Marina de Liso i Marie-Claude Chappuis van passar sense pena ni glòria.

Esperem que aquest Farnace no sigui flor d’estiu i que es facin altres vivaldis, encara que sigui amb comptagotes. I si no és al Liceu, que sigui al Palau o a l’Auditori.

Títol: Farnace
Autor: Antonio Vivaldi
Intèrprets: Furio Zanasi (Farnace), Sara Mingardo (Tamiri), Adriana Fernández (Berenice), Marina de Liso (Pompeo), Marie-Claude Chappuis (Selinda)
Le Concert des Nations
Director: Jordi Savall
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 16 d’octubre

Valoració: 3.5/5

El concert de la Budapest Festival Orchestra del cicle Palau 100 venia amb un programa absolutament llaminer com el caramel més dolç: les quatre últimes cançons d’Strauss, les cançons d’un camarada errant i la quarta simfonia, de Mahler. Uns dies abans del concert van canviar la soprano, que havia de ser Christine Schäffer, i van fer venir la sueca Miah Persson, que ens havia deixat un gust de boca deliciós com a Poppea (Liceu) i com a Pamina (Palau 100). Val a dir, però, que les quatre últimes cançons de Strauss no estan escrites per a soprano lleugera, sinó que requereixen una veu versàtil però ampla, avellutada, que sàpiga donar tots els matisos tant al registre greu com a l’agut. Miah Persson és una soprano meravellosa amb una veu avellutada i preciosa i una tècnica perfecta, però en l’execució d’aquests Lieder li va mancar amplitud vocal, hi faltava gruix que fes aquell coixí de vellut que requereix la partitura. La veu ha s’ha d’amalgamar amb l’orquestra com un sol ésser, i una soprano lleugera no pot assolir-ho. Va ser una llàstima no dur una soprano spinto per fer aquestes peces.

Després van venir les esplèndides cançons d’un camarada errant de Mahler, interpretades pel baríton grec Tassis Christoyannis, un cantant correcte però molt mancat de frasseig, element indispensable en la interpretació de Lied. A més a més, la veu era petita i quan volia apujar la intensitat se li notaven les limitacions. Es tracta de quatre cançons ben diferents entre si que transmeten les emocions més íntimes d’un home, però la interpretació de Christoyannis va ser freda i mancada d’emoció. Tot i que la veu és bonica i té una bona línia, no és emotiu ni càlid i això va desmerèixer força l’obra mahleriana.

El plat fort del concert va venir a la segona part, amb la quarta simfonia de Mahler, on vam poder sentir l’orquestra sola i vam poder apreciar que té una secció de corda meravellosa amb un so brillant i avellutat que sembla una carícia a la pell. On més es va notar va ser especialment al tercer moviment de la simfonia, el Ruhevoll. Potser l’única cosa que es podria retreure a la direcció d’Ivan Fischer és que la secció de vent fusta sobresortia massa en alguns moments puntuals. Ara bé, l’orquestra té un so esplendorós i exuberant, diàfan i pletòric, però en cap cas sobredimensionat. Va ser un Mahler de vellut que feia somniar i el punt culminant va ser la reaparició de Miah Persson en el quart moviment, on va sumar la seda de la seva veu a la de l’orquestra en una conjunció perfecta. Persson va fer gala d’una tècnica perfecta i d’un estil elegant i depurat que la fan òptima per al repertori de concert.

El colofó final va ser estrany i deliciós alhora. En comptes d’oferir una propina instrumental, els músics de la Budapest Festival Orchestra, dirigits novament per Ivan Fischer, van cantar “El cant dels ocells”, amb la partitura a la mà. Va ser un final meravellós per a un somni que ens va fer enlairar tot el vespre.

Programa del concert: Strauss, Quatre últimes cançons; Mahler, Cançons d’un camarada errant; Simfonia núm. 4 en Sol Major
Intèrprets: Miah Persson, soprano; Tassis Christoyannis, baríton; Budapest Festival Orchestra
Director: Ivan Fischer
Espai: Palau de la Música Catalana
Data: 14 d’octubre

Valoració: 4/5

Enguany l’Auditori ens ofereix una temporada de cambra molt potent farcida de conjunts d’alt prestigi amb una programació esplèndida. Per inaugurar-la, com no podia ser d’altra manera, s’ha comptat amb la formació resident, el Quartet Casals, que a hores d’ara ja té un nivell pràcticament estratosfèric en el món de la música de cambra. El programa que van oferir va ser, a més, molt llaminer, integrat per obres de Mozart i Haydn.
Sentir i gaudir de la música de cambra no sempre és fàcil i a vegades requereix un esforç per part de l’oïdor, ja que és una forma més selecta i més hermètica, com la poesia, en què costa d’endinsar-s’hi, però un cop l’escoltem i ens hi fiquem és d’una intensitat poc comuna. Ara bé, per arribar a aquesta sensació cal que els intèrprets siguin primeres espases, no dels seus instruments, sinó del conjunt. Quan sentim el Quartet Casals no sentim quatre excel·lents instrumentistes aïllats, sinó que hi percebem una unitat, un conjunt harmònic perfecte. El so que treuen és avellutat i matisat, hi distingim la veu de cada instrument, però alhora les notem cosides per un fil de seda que crea una unitat invisible. Fet i fet, només cal mirar les cares dels quatre músics quan toquen, es noten perfectament compenetrats, com si haguessin d’entrar en èxtasi alhora.
Durant tot el concert van tocar amb els arcs barrocs que fan servir en les obres anteriors a principis del segle XIX (no sabria dir ben bé on fan el tall per tocar amb els arcs moderns), i van tocar Abel Tomàs com a primer violí i Vera Martínez com a segon. A vegades intercanvien posicions, i diria que això també està en relació amb el canvi d’arcs, però no n’estic ben segura. Personalment, crec que Vera Martínez té més dots de lideratge i té un so més agut i intens per ser primer violí que no pas Abel Tomàs, però aquesta és una petita crítica que no ha d’enterbolir gens la sensació impressionant i meravellosa que em va quedar del concert del dia 7.
La primera peça que van tocar, cinc fugues de Bach arranjades per a quartet per Mozart, van sonar de manera greu, molt bachiana, on malgrat el vellut del so, es distingia cadascuna de les veus en cada fuga. En Haydn va canviar el so, que va ser brillant, i això va continuar amb els quartets de Mozart. Les fugues van ser un element present al llarg de tot el concert, i sempre es van distingir clarament cadascuna de les veus, sense que es perdés la unitat sonora del conjunt. El so de vellut del Quartet Casals ho embolcalla tot i la seva manera d’interpretar perfectament amalgamada és una meravella que en directe es multiplica. Fan que sembli fàcil allò que és dificilíssim d’aconseguir. Com a bis, sempre molt agraïts amb el públic, aquest cop van tocar una Fantasia de Purcell arranjada per a quartet de corda, plena de dissonàncies. Va ser una cloenda sublim per a un concert inaugural absolutament superb.

Programa del concert: Mozart, Cinc fugues per a quartet de corda (KV 405); Haydn, Quartet de corda en fa menor op. 20 núm. 5 Hob III; Mozart, Quartet de corda en fa major (KV 168); Adagio i fuga per a quartet de corda en do menor (KV 546); Quartet de corda en sol major (KV 387)
Intèrprets: Quartet Casals
Espai: l’Auditori
Data: 7 d’octubre

Valoració: 5/5

Els mesos de juliol i agost són pràcticament erms en música clàssica a Barcelona, per això em va fer molta il·lusió poder anar al Palau a sentir un recital de piano d’un intèrpret que es preveia de categoria. Des del meravellós concert de Daniel Barenboim i la Staatskapelle de Berlín el mes passat no havia sentit música clàssica en directe i ja ho trobava a faltar.

Vestard Shimkus és un pianista letó de trenta anys que es presentava amb un programa format per obres de Schubert i Rachmàninov. La darrera sonata de Schubert, el seu testament pianístic, és una obra d’una gran profunditat i d’una càrrega espiritual i emocional immensa. Si sovint s’havia sentit poca cosa al costat de les grans sonates de Beethoven, el corpus de les tres darreres sonates de Schubert està exactament a la mateixa altura que les del seu col·lega. És un compositor per qui tinc debilitat i una predilecció molt especial.

El tret característic que defineix tota la producció schubertiana és l’angoixa vital. Els seus Lieder, les seves simfonies, les seves sonates, respiren l’angoixa de no poder assolir un anhel impossible. Schubert és la quintaessència del romanticisme. Faig aquesta introducció perquè res d’això no es va percebre en la interpretació que Shimkus va fer de la sonata D. 960. El Schubert que va tocar va ser plàcid, serè i tranquil, sense intensitat expressiva i gairebé sense ànima. Shimkus és un pianista tècnicament molt competent, però la seva manera de tocar està molt mancada d’intensitat i d’expressivitat.

En primer lloc, va fer unes pauses exageradament llargues entre els moviments de la sonata, però el que em va exasperar molt va ser l’staccato marcadíssim en el segon tema del segon moviment, aquell meravellós Andante sostenuto. Sincerament, no va sonar a Schubert.

En canvi, a la segona part la cosa va canviar bastant. Va tocar un Rachmàninov força elegant i esplendorós, especialment en els trossos més forts i més espectaculars. Shimkus va demostrar que el seu estil s’adiu més amb el postromanticisme que no pas amb el primer romanticisme. En qualsevol cas, l’articulació de les notes va ser força clara en tot moment, malgrat que va fer un ús un pèl abusiu del pedal que a vegades difuminava el so i quedava entelat.

Les variacions sobre un tema de Chopin, una obra meravellosa, va ser la peça que va interpretar amb més intensitat i va ser on va lluir més la tècnica i un estil encara poc definit però que s’albira pompós. Amb la propina que va oferir, la Gymnopédie núm. 1 de Satie, va demostrar que també interpreta amb sensibilitat la subtilesa intrínseca de l’obra de Satie, que sembla de seda.

Vestard Shimkus és un bon pianista, amb bona tècnica i un domini considerable de la música de la segona meitat del XIX i del XX, però penso que no juga a la lliga dels més grans. Li falta un punt d’elegància i de rodonesa i això impedeix que les seves interpretacions facin vibrar i emocionar-se.

Programa del concert: Schubert, Sonata D. 960; Rachmàninov, En el silenci de la nit op. 4 núm. 3; Preludi op. 32 núm. 5; Variacions sobre un tema de Chopin op. 22
Intèrpret: Vestard Shimkus, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 25 d’agost

Valoració: 3/5