La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

L’OBC dirigida per Eliahu Inbal

Programa del concert: Mahler, simfonia núm. 7
Intèrprets: Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Director: Eliahu Inbal
Lloc: l’Auditori
Dates: 18 i 19 de gener

Valoració: ???

Feia temps que no anava a sentir l’OBC. Durant molts i molts anys vaig tenir l’abonament BM, però darrerament me n’he distanciat, ja que per un preu similar, Ibercàmera i Palau 100 ofereixen concerts d’una qualitat molt superior a la que l’OBC actualment pot oferir. Però com que dirigia una de les grans batutes de l’actualitat, l’israelià Eliahu Inbal, i com que tocaven Mahler, un compositor que interpreten prou bé, vaig decidir d’anar-hi.

Certament, Inbal va treure el millor de l’orquestra. Va donar tot el caràcter que la setena de Mahler demana a cada moviment. Així i tot, la interpretació no va ser reeixida. Segur que estic malacostumada, però encara ara, després de tants anys, tinc un record ben viu de la Simfònica de Xicago dirigida per Barenboim interpretant la cinquena, i de la Simfònica de San Francisco dirigida per Tilson Thomas interpretant la sisena, totes dues a Palau 100. Mahler necessita una gran orquestra amb una secció de vent i una de corda molt potents totes dues. Les orquestres americanes les tenen, però en aquest concert de l’OBC, només vam poder sentir una secció de vent metall precisa i immaculada. La percussió també va anar perfecta. Ara bé, la secció de corda, com no és novetat, no va brillar.

El primer moviment i l’últim, forts, ràpids, apassionats, amb predomini del vent, van sonar plens i radiants, però en els moviments del mig és on es va veure el llautó a l’OBC: la manca d’una secció de corda potent va fer sonar l’obra apagada, ensopida, esmorteïda. No és que la corda desafini ni vagi a destemps, però no té un so que la faci destacar, que estigui a l’altura del vent metall, que repeteixo, en aquest concert va anar perfecte. Llevat d’una petita errada d’una de les tubes al principi de la simfonia, van tocar la resta amb una gran seguretat, trompes, trompetes, trombons i tubes. El vent fusta és una altra cosa. Sona de manera dispar, sense sentit d’unitat, i el primer clarinet és un instrumentista clarament mediocre i mancat de sensibilitat i de sentit de conjunt.

Ara que està confirmat que Pablo González no renovarà com a director titular el 2015, és urgent que el director que vingui faci treballar de valent l’orquestra i la faci sonar com abans, per exemple, quan va venir Christopher Hogwood i amb ell per primera vegada la corda de l’OBC va brillar en Mozart. Inbal va estar magnífic, però l’orquestra necessita millorar.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.