La síndrome de Stendhal

Programa del concert:
· Beethoven, sonata núm. 1 op. 2 núm. 1; sonata núm. 8 op. 13, “Patètica”
· Chopin, nocturn op. pòstum; nocturn op. 27 núm. 2; balada núm. 1 op. 23; andante spianato i gran polonesa brillant op. 22
Intèrpret: Iván Martín, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 12 de febrer

Valoració: ?????

La literatura musical per a piano és un gènere que cada vegada m’agrada més. Per això també m’agrada descobrir pianistes que desconec, com va ser el cas del jove canari Iván Martín, un intèrpret magnífic ple de talent que vessa sensibilitat per tots els porus.

D’antuvi, el programa que duia era preciós, impossible de fer una tria millor: Beethoven i Chopin, dos dels gegants més importants de la literatura pianística. I Martín va demostrar que és capaç de capejar sobradament i amb gran elegància la dificultat extrema d’aquest repertori. Ja a la primera sonata de Beethoven em va agradar com diferenciava de manera clara i nítida el caràcter de cada moviment. La sonata “Patètica”, la núm. 8, la va executar amb una perfecció tècnica impressionant. Potser li va mancar un pèl de passió, de deixar-se anar per transmetre l’angoixa inherent a Beethoven. Ara bé, els contrastos entre els temps ràpids i els lents els va marcar amb molta nitidesa, i l’execució va ser perfecta.

La segona part va començar amb el nocturn núm. 20, pòstum, de Chopin, el que Alexei Volodin sempre toca com a bis en els concerts que fa. És tan intens i el tinc tan sentit, que em va fer una mica de por quan Martín va abordar-lo amb un so gairebé inaudible, com si només fregués lleument les tecles. Ara bé, si en Beethoven havia marcat clarament els contrastos entre moviments, en Chopin va accentuar de manera brutal contrastos sovint sobtats dins d’una mateixa peça, amb un resultat estratosfèric. Va aconseguir crear una atmosfera d’una enorme intensitat. Només mirar-li la cara que feia mentre tocava, era fàcil adonar-se que entrava en èxtasi mentre executava aquell Chopin esplendorós.

En tot moment va tocar amb plena tranquil·litat i seguretat, i amb un domini total del piano, que no té secrets per a ell. En Chopin va saber anar des d’una interpretació tènue i apol·línia fins a una dimensió expansiva i totalment dionisíaca en l’Andante spianato i Gran Polonesa brillant. Amb el seu so va omplir tot el Palau i ens va regalar les orelles i l’ànima amb una música excelsa en una interpretació absolutament extraordinària.

Iván Martín és un jove que es mereix fer una carrera brillant i situar-se al podi dels millors del món, perquè el seu talent és immens i tocar l’ànima no és una cosa a l’abast de qualsevol músic. Em va recordar força Rafal Blechacz, el jove pianista polonès que l’any passat va venir a fer un concert a l’Auditori, en molts sentits: tots dos són físicament menuts i prims, es veuen tímids i molt polits, i tots dos passen una gamusa per les tecles abans de tocar. Espero poder tornar a sentir Martín ben aviat a Barcelona.