La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Valeri Gergiev a l’Auditori

Programa del concert:
· Mozart, concert per a piano núm. 21 en do major, K. 467
· Mahler, simfonia núm. 5 en do # menor
Intèrprets: Ignasi Cambra, piano; Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski
Director: Valeri Gergiev
Lloc: l’Auditori
Data: 11 de febrer

Valoració: ???

Sentir Valeri Gergiev al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski sempre és garantia de qualitat i d’excel·lència. Per això no em perdo cap dels concerts que fa a Barcelona. El d’aquest any prometia molt, amb un programa ben llaminer: el concert per a piano núm. 21 de Mozart i la cinquena de Mahler. Ara bé, la impressió que em va quedar va ser ambivalent. Si bé no tenia cap dubte que Mahler seria un èxit esclatant, amb Mozart sí que en tenia, i els mals presagis es van confirmar a la mitja part del concert.

En primer lloc, la tria del pianista va ser força infausta. I no és la primera vegada que Gergiev col·labora amb un pianista mediocre —recordem Jorge Luis Prats, l’any passat, que més que tocar el piano, donava cops a les tecles. Aquest any el solista era un pianista jove, català i cec, Ignasi Cambra. D’entrada, he de dir que em nego a jutjar la seva interpretació en funció del mèrit que té pel fet de la seva discapacitat. Dit això, a Cambra se’l va notar molt nerviós durant tot el concert. Els dits li corrien per les tecles a una velocitat desmesuradament ràpida, va equivocar força notes i les va fer sempre massa picades, sense assaborir-les. Això va resultar especialment dolorós en el segon moviment, un andante que es va convertir gairebé en un allegretto. Amb tot plegat, no va aconseguir transmetre cap tipus d’emoció; va ser una interpretació freda i mecànica. No sé si Cambra farà carrera o no, però ara per ara està molt verd. L’orquestra del Mariinski no va brillar gaire més que Cambra. Tot i que s’agraïa que arribessin els trossos on tocava sola, Gergiev no va saber donar al concert l’aire i el ritme que necessita. Tot i que va reduir molt l’orquestra, va sonar massa lleuger, massa en staccato, gairebé com passant de puntetes per les notes, que no tenien cap mena de pes i semblava que volessin sense assentar-se. La corda va brillar, sí, però no va aconseguir emocionar gaire. En conjunt, el concert de Mozart va sonar buit.

A la segona part tot va canviar com una mitja. Van sortir molts més músics i Gergiev va dirigir una cinquena de Mahler pletòrica. L’orquestra va sonar en tot moment en un equilibri perfecte entre les seccions de vent i de corda. El metall va tocar de manera impecable, amb seguretat i de manera integrada amb el conjunt. La corda, brillant en tot moment, va demostrar la seva potència expressiva i d’intensitat en el famós Adagietto, que va ser realment colpidor. Va ser una interpretació solemne i majestuosa d’una simfonia plena de matisos i de contrastos que Gergiev té molt ben apamada.

Potser perquè Gergiev és especialista en obres de gran orquestra, va voler accentuar la diferència amb Mozart llevant-li tot el pes d’un Mahler o d’un Strauss, però li’n va llevar tant, que va quedar vacu. Si el concert hagués estat integrat només per la cinquena de Mahler, hauria estat absolutament perfecte.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.