La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

La Simfònica de Viena i Maria Joao Pires a l’Auditori

Programa del concert:
· Haydn  Simfonia núm. 101 en re major, “El rellotge”
· Beethoven  Concert per a piano i orquestra núm. 2 en si bemoll major, op. 19
· Mozart  Simfonia núm. 41 en do major, KV 551, “Júpiter”
Intèrprets: Maria Joao Pires, piano; Orquestra Simfònica de Viena
Director: Adám Fischer
Lloc: l’Auditori
Data: 5 de desembre

No tinc especial predilecció per Maria Joao Pires, però el primer concert de la temporada d’Ibercàmera a l’Auditori tenia un contingut absolutament llaminer per mi: tres peces insígnia del classicisme vienès. Em moria de ganes de tornar a sentir en directe la simfonia Júpiter, ja que deu anys després, encara guardo un record ben viu de l’assaig que Riccardo Muti va fer d’aquesta simfonia amb l’orquestra de la UB. Aquell dia d’octubre de 2003 vaig veure el mestre Muti en acció, donant indicacions sobre el caràcter d’aquesta peça, de la qual va dir que és el testament de Mozart i en què s’intueix la proximitat de la mort.

La Simfònica de Viena és una orquestra molt competent i de molta categoria, sense arribar a la perfecció absoluta de la Filharmònica de Viena. La corda va brillar en tot moment, cosa indispensable en el classicisme, tot i que va haver-hi uns petits desajustos tímbrics en la simfonia de Haydn, com si les diferents seccions en moments molt determinats no acabessin d’anar a l’hora, però això és un petit detall per a oïdes molt fines. Com és preceptiu en Haydn, es va notar un contrast clar entre els quatre moviments, la qual cosa va realçar la interpretació de la peça.

L’execució de Maria Joao Pires del concert de Beethoven va ser correcta. En el primer moviment se li va notar manca d’agilitat als dits, només un pèl, però prou perquè es notés. No acaba de tocar les notes de manera clara i nítida, com si prenguessin relleu, però aquest és el seu estil personal. El segon i el tercer moviments, en canvi, els va tocar força millor. Tanmateix, va haver-hi un canvi respecte la propina de Schubert que va oferir. Va demostrar que és millor intèrpret en solitari que amb orquestra. Tocant sola domina més l’instrument i sap imprimir més caràcter a la música.

El plat fort de la nit, però, va arribar a la segona part amb la simfonia Júpiter de Mozart. L’execució va ser perfecta, immaculada. Aquesta és la simfonia testament de Mozart, amb moments d’una genialitat espectacular, plena de brillantor, que sap arribar tant al cervell com a les vísceres. Sentint aquestes peces és quan penso que es fa real aquella frase que Milos Forman va posar en boca de Mozart a la pel·lícula Amadeus: “és perfecte, i no puc reescriure el que és perfecte”. Segurament és una frase apòcrifa, però resumeix tan bé la música del geni de Salzburg! És com si peces així no poguessin ser l’obra d’un home, sinó que haguessin d’estar tocades per força per la gràcia divina. Adám Fischer va saber copsar i transmetre l’ordre i l’elegància regnants en el cosmos mozartià, i com a propina, encara va oferir l’obertura de Le nozze di Figaro, que dos dies abans havíem sentit en la versió de René Jacobs, i com a colofó, la Polka Pizzicato de Strauss. Un concert meravellós que deixa curtes les paraules per explicar-lo.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.