Finalment, m’he decidit. Acabo d’encetar un nou bloc. Un dietari en castellà que, com a projecte històrico-literari, pretén esdevenir una reflexió personal per a l’any 2014 i que resultarà complicat. Un dietari obert a tot aquell que vulgui comprendre els mecanismes psicològics que ens han propiciat la desconnexió emocional amb Espanya.El bloc es diu España
Nota: Article publicat al número 200 de Barret Picat. Per molts anys. Hi ha poques coses tan satisfactòries com la conservació de les amistats. Preservar la intimitat amb amics d’infantesa i joventut, envellir en els miralls mutus, contemplar el pas del temps en les nostres respectives evolucions són experiències amb què cap bé material és
Avui enceto el meu post número 1.000. Després de poc més de set anys, el meu bloc ja té una trajectòria. Com qualsevol que mira enrere, se n’adona del pas del temps. En una època en què les bitàcoles eren una novetat, i quan ja han esdevingut una porta convencional, fins i tot antiga, al
Missió complerta. Després d’improvisar, a darrera hora, un canvi de lloc, he aparegut sense avisar al #Tram405, a Sant Just, a poca distància dels Walden (petit homenatge particular a Thoreau). He quedat amb un bon amic d’infantesa i la seva família, que també ha improvisat i ha vingut sense avisar. Amb en Miquel, deu fer
Nota: article publicat a la revista Barret Picat En iniciar la meva recerca doctoral, centrada en el món cultural anarquista, em va sorprendre trobar a les biblioteques d’Ateneus i antics militants, un nom que es repetia. Es tractava d’Edmundo d’Amicis, i molt especialment la seva novel·la més cèlebre, Cuore. D’Amicis era un vell conegut de
Els cinquanta mil nens catalans que passen ganes eren un secret a veus. Ho acaba de denunciar el Síndic de Greuges, exemplar en el seu capteniment, tanmateix, des de fa almenys un any, servidor de vostès, ja ho havia explicat en aquest mateix bloc i en diversos mitjans de premsa. Només cal restar amatent a
Un dels plaers del juliol consisteix a assistir a la breu moderació del pas del temps, a una discreta desacceleració dels esdeveniments, com el tren que s’aproxima a un baixador desconegut entre un concert de grills. Tot plegat fa que m’agradi aquesta sensació del dolç relaxament d’inicis d’estiu, més propici a la reflexió profunda, a
L’al·lèrgia del PP (i dels seus guardaespatlles tertulians) ha posat en evidència la creixent fragilitat de les classes dominants vencedores a la guerra i la transició. Els fa frisança que, com als interessos financers, els assenyalin amb el dit. Els produeix terror que algú els cridi el nom del porc. Precisament la pirotècnia verbal i
Article publicat recentment al Setmanari La Directa La possibilitat de sortida a l’estranger de la bloguera i dissident cubana Yoani Sánchez ha propiciat una allau de notícies, entrevistes i lloances. La seva darrera gira, amb caràcter triomfal, ha tingut una atenció mediàtica força intensa. De la mateixa manera, el seu bloc, «Generación Y» ha estat
Nota: Article publicat a Barret Picat No m’he dedicat a revisar l’agenda ni a portar una comptabilitat, tanmateix és molt probable que 2012 hagi estat l’any on he viscut més vagues, actes cívics, marxes, concentracions i manifestacions. He participat a dues vagues generals amb impressionants assistències i espectaculars consignes, una vaga sectorial d’ensenyament, actes amb
Darrer dia del 2012. Contràriament als enamorats de les teories conspiratòries i consumidors de la literatura de catàstrofes, el món no s’ha acabat. Tanmateix, el nostre món sembla que pateix diverses esquerdes. La percepció popular respecte d’aquesta data és, majoritàriament, poc galdosa. Ha estat un temps en què això considerat crisi ha estat l’excusa perfecte
Visc aquesta jornada des de la perspectiva d’un dia de grisor històrica. Hi ha un ambient de tardor, lleugerament fred, amb els carrers semideserts, entremig d’un ambient entre tens i tràgic. Al matí he participat en un tall de la Gran Via i en la manifestació del migdia on un miler de persones, d’ampli espectre
Sóc el primer a defensar la idea que cal observar els esdeveniments històrics amb un cert distànciament, a analitzar-los des de paràmetres racionals, desapassionadament. Tanmateix, com a ciutadà d’aquest país, com a observador i participant, m’he deixat encomanar d’aquest esperit d’il·lusió que recorre els nostres carrers, viles i ciutats en la setmana de la Diada. Sóc
Ho confesso. Detesto les manifestacions. No m’agrada restar envoltat de gent nerviosa i emprenyada. No suporto el soroll, ni els megàfons, ni els xiulets, ni les botzines, ni especialment els petards. En els diferents vídeos on la policia em deu haver enregistrat, es podrà comprovar com gairebé mai corejo cap consigna, sinó que més aviat
Alertat per l’amic i editor Esteve Mestre, veig que el meu comptador de visites al meu blog ultrapassa el 250.000. Em congratulo per tan grata companyia dels lectors de Vilaweb i altres. Suposo que aquesta aritmètica es deu més a la perseverança que a la genialitat. Prop de 900 posts per gairebé sis anys de