CalWeb

REVOLUCIÓ!!

«LA TERRA, PER A QUI LA TREBALLA!». Quantes vegades s’haurà fet aquesta proclama tan coneguda? Que s’atribueix (a…, en…, bé; segons a qui es pregunti al: general, revolucionari, llibertador, o terrorista) a Emiliano Zapata. Que va voler donar la terra als camperols pensant que d’aquesta manera, per l’esmicolament, emergiria la democràcia a Mèxic.

«LES IDEES, PER A QUI LES TREBALLA!». Doncs aquest hauria de ser el crit de guerra actualitzat l’any 2024. L’homònim d’allò que significava la terra com el principal actiu l’any 1914. Perquè el que domina el món, avui, són els pensaments.

El JOC DE CERCAR LES TRES MIL DIFERÈNCIES

Sovint es tracta de fer una correlació entre la propietat intel·lectual i propietat física, però una cosa i l’altre no es poden equiparar, és un parany per als productors, perquè tenen característiques totalment diferents. Per això proposo aquest joc.

TROBAR DIFERÈNCIES D’INTERCANVI

El bon arròs que surt de la riba del Mediterrani, n’és propietat del pagès fins que aquest el vengui, potser a la cooperativa, i així tota la cadena fins que arribi al pot on el desem al rebost. Qui compra arròs, sap que si vol farà una bona paella o també el pot llençar a una boda, ningú li discutirà, ja que queda clar de qui l’és l’arròs a cada moment.

La propietat intel·lectual no preconitza l’intercanvi de la propietat, sinó d’usabilitat. La compravenda de drets parcials amb unes condicions concretes, cobrades, però no dona dret a la propietat.

Seguint l’exemple hipotètic, un pagès a Indonèsia farà servir unes llavors transgèniques que són especialment productives, però que valen tan sols per a una única collita, ja que poden ser modificades genèticament per a què no facin flors. Així que l’any vinent, s’haurà de tornar a comprar llavors noves. No s’és client, usuari.

Trobareu d’altres diferències d’intercanvi?

TROBAR DIFERÈNCIES DE POSICIÓ DOMINANT

Els productes atòmics, fets d’àtoms i de mercat obert, que encara en queden alguns. Es regulen per unes lleis com: «maquinació per alterar el preu de les coses» o «abús de posició dominant» que tracten d’impedir el control del mercat per part d’uns pocs. Però no hi ha lleis que impedeixin la monopolització de les idees, i per tant dels preus, o del mercat.

Alterar el mercat per beneficiar-se’n, impedint efectivament la falta de competència per la retenció d’un recurs que impactant al mercat, el canvia, hauria de ser un delicte, com l’apropiació de les dades de missatgeria.

Per exemple, cíclicament es tracten de regular lleis per tractar de penalitzar als fons voltor que acumulen habitatges buits, sense fer servir. Però no hi ha cap llei per a aquells que mantenen les idees buides, sense fer servir.

Amb un exercici totalment teòric d’exemple, molt allunyat de la realitat. Imagineu que jo que soc molt llest, m’invento una pastilla que ensenya al sistema immunitari a previndre o guarir completament una malaltia patògena o sistèmica, concreta. I amb una de sola s’erradica la possibilitat de tenir grip per sempre, o un càncer. Què implicaria tot plegat? Una llarga llista de medicaments obsolets? Que d’un dia per un altre s’acabarien totes les unitats oncològiques, la quimioteràpia, l’associació contra el càncer, milers i milers de persones sense feina arreu del món? Tindria jo de vendre sense més remei a les empreses farmacèutiques, a un dels vint-i-set? Fora raonable pensar que no arribaria a tancar ni el procés de patent? El seu objectiu és que la gent es curi? Entre salut i economia que ha de prevaldre?

Algú deia que a les farmàcies no hi ha cap ni un medicament que digui al prospecte que curi una malaltia. Així que tots som «usuaris» dels medicaments. A cada dia més, que sembla no tindria de ser així, al marge dels avançaments tècnics.

En veieu més diferències? Si les veieu en favor de la propietat intel·lectual no les digueu en veu alta, no sigui cas que tingueu un rellotge que ho grava tot, o un telèfon «intel·ligent», que us prengui la idea.

TROBAR DIFERÈNCIES D’US FINIT.

A primer cop d’ull ja és fàcil de veure que a la propietat intel·lectual no se li pot posar una tanca al voltant per perimetrar-se’l. És multidimensionalment infinita, així que paraules com «latifundi» al terreny de les idees, és un no res. Permet als enormes terratinents globalistes, de l’època actual, mantenir unes propietats completament inconcebibles per a aquells senyors que feien una minúscula revolució terrera, i mexicana.

Una propietat física implica quantitats i ús finit. Com a exemple: La propietat de l’habitatge on es viu, o que es lloga a un tercer, es pot fer servir aquest espai per això. Però no és físicament possible ficar dins tres mil persones del seu aforament. Ni que mil persones es mengin un kilogram d’arròs. La propietat intel·lectual no contempla ni tan sols el concepte d’aforament.

TROBAR DIFERÈNCIES D’INCORRUPTIBILITAT I ESCALABILITAT

Les idees no es fan malbé a dins d’un calaix, es pot mantenir incorrupte fins que aquella persona, física o normalment jurídica, no tingui un interès de part en especial. És a dir, es poden comprar idees sols perquè ningú la desenvolupi, al marge del servei que pugui donar. Proveu de fer el mateix amb les verdures.

Vol dir que podrien teòricament, o no tan teòricament, es poden comerciar amb versions parcials abans que s’arribi a la solució final plantejada. La gent no es beneficia de l’avenç, sinó de solucions imperfectes. Sempre sentim a dir que la llicència d’ulleres espia va fer alhora cinc mil patents, i models d’utilitat associades, per si de cas. D’aquesta manera no tan sols es patenta una idea alhora es barra totes les vies a aquesta.

TROBAR DIFERÈNCIES DE LA PROPIETAT, DE LA PROPIETAT

Hem dit que la idiosincràsia de la idea globalitzadora, converteix al productor en inferior a ser revenedor. De la mateixa manera que la propietat de la mateixa imatge. Els productors d’idees com ara: enginyers, inventors, escriptors, músics, pagesos o artistes de tota mena. Han de passar pel filtre dels mitjans que controlen els intermediaris, que són terriblement pocs a cada àmbit, i en procés de concentració. Mentre que productors, i receptors, poden ser gairebé gran part de la humanitat.

Per ser exemple, el de la música que ens posen com de mostra perquè veiem que és el mateix ambdues coses. Perquè un músic que vulgui viure de la seva feina li cal estar a Spotify o una de les poques «plataformes» globals alternatives de música; i si és una pel·lícula a una de les tres o quatre plataformes que n’hi ha, seguint amb l’exemple. Inclús les sales de cinema són majoritàriament propietat d’unes poques distribuïdores, amb comparació amb la mida del món. De tant en tant veiem a uns artistes privilegiats saltant a paradisos fiscals, a Miami, plens d’èxit. És això el que trobarà qui es vol dedicar a la música?

Hi ha qui diu que aquesta és l’era de l’atenció. Que s’interessin per a la teva producció, i no per a un altre és difícil, hi ha molt a què donar atenció. Molts productors i hi ha qui decideix a qui s’ha de veure a la pràctica.

Com una mena d’embut de diàbolo, no confondre amb diabòlic, que en té les parts amples per la banda de productors, i els clients o usuaris a l’altra banda, i on el centre de gravetat és on són els intermediaris globals. Els productors es poden endur una part econòmica més aviat menor del conjunt de la producció, a causa del fet que els hi calen els mitjans intermediaris, que són pocs. I, en canvi, en el món de la producció, hi ha gairebé tota la humanitat.

Pocs dies abans que escric aquest apuntament, es va morir Nigishi Shigeichi, japonès inventor del karaoke. Que si no va ser prou murri per a patentar l’invent, sí que va ser gràcies a la seva generositat de deixar de guanyar un tant per cent per a cadascun dels nostres desafinaments humans i planetaris.

Tal com està configurat, no hi ha prou figures jurídiques que preservin el reconeixement i l’honor de persones que veuen una necessitat humana i puguin contribuir normalment sense l’ànsia d’usura.

RECALCULANT

Si ja havíeu llegit aquest apunt abans, sabreu que ho vaig encetar amb el subtítol «PRIMER DE TOT… I PERDONEU». On deia que fora preferible que aquest esborrany de bloc-llibre el prosseguís jo fora de línia, pel fet que a mi mateix em pot semblar un embolic de conjunt d’idees, que prendran, crec, més coherència quan s’ordenen. I que endreçar a dins d’un bloc d’entrades ja publicades, pot fer el projecte massa lent, i complicat.

I de fet, a més, tenia la impressió que a més aquest bloc no ho llegia ningú. Però m’ha escrit algú que no coneixia, i darrere d’un intercanvi d’opinions que m’ha sorprès, i de la que agraeixo el temps, m’ha convençut que segueixi. Que segurament serà a ritme lent, de caragol Bubé. I que la majoria del treball seguirà sent fora de línia, on fico els famosos adhesius de l’apunt primer, imagino.

El motiu és, que si defenso que les persones som com unitats cel·lulars, ens cal estar connectades les unes amb les altres. No cal, ni convé, que tot sigui perfecte. Estic escrivint en català, a altres gents, que és el que m’agrada. I si no escric per l’esborrany de llibre-bloc, segurament acabaré fent comentaris als articles d’altres, sempre molt interessants a VilaWeb, i que fàcilment lligo amb el meu tema. I d’aquesta manera no prou explicar les meves pròpies idees sobre el que comporta que jo crec que el pitjor del globalisme, que sincerament crec es pot combatre en els seus aspectes més negatius amb la planetarització, que comporta canvis paradigmàtics econòmics, socials, polítics, etc.; importants, i segurament inevitables.

En qualsevol cas, si també creieu que el que dic té sentit. Ja sabeu que si voleu ajudar-me, o dialogar sobre això, és clar que necessito ajuda, com tothom, em podeu contactar al meu correu electrònic: rafael arroba agilvector punt com

GLOSSARI, ESBORRANY DEL LLIBRE-BLOC A CALWEB FINS ARA

PER A ON ANAVA?

Fins ara, he tractat de mostrar que el concepte de: «globalització» vol dir centralitzar, i plantejo que «planetarització» equival a diversificar. Alguns mots associats a «centralitzar», són: agrupar, concentrar, uniformar, intermediar, interceptar, monopolitzar, etc. Que sonen molt menys naturals que els meus referents de «diversificar». Que podrien ser: ramificar, proliferar, disseminar, estendre’s, diferenciar-se, reproduir-se, i etcètera també.

Quan tractem d’organitzar-nos de millor manera, parlem de tot allò que té a veure amb la gestió dels recursos naturals. A hores d’ara no crec que ningú discuteixi que la globalització no és el millor pel planeta. El dilema és si n’és l’única manera, si cal fer-hi front mirant a altra banda, augmentant l’artificialitat com inevitable.

Però es pot fer un tomb que ha de ser des de la gestió d’una manera més semblant a com ho ha fet la natura al llarg de milions d’anys, on nosaltres som uns nouvinguts. És un canvi que ha de ser sobretot cultural. Estic convençut que altra manera de viure, basades en una millor planetarització, també han de ser possibles.

Caldrà anar baixant de la planeratització en direcció a les nostres realitats actuals. Definint idees, conceptes, objectius. De les idees abstractes que ja hem apuntat sense gaire detall, ja que aquest text forma part d’un esborrany, ja hi haurà temps.

ELS NOSTRES PUNTS FORTS

A la natura tot està entrelligat com sabeu. Què existeixi una planta és vital per a un insecte, i alhora aquest per a un ocell, i de tots plegat en depenem nosaltres. I, de la mateixa manera que no es pot deslligar les idees que tenim de: economia, treball, govern, salut o tecnologia. Tot allò que fem. Tota la nostra evolució pivota sobre la propietat natural dels recursos, i les nostres capacitats d’especialització col·laborativa. Una característica humana, no tan accentuada a la resta d’éssers vius, i que m’atreviria a dir que n’és la base de la sofisticació del nostre llenguatge parlat i escrit. Hem après a fer moltes coses, però especialment en aquest primer quart del segle XXI hem acceptat premisses que a vegades són il·lògiques per abastir-se’n d’acord amb el que els nous temps de telemàtica, que ens permeten fer canvis significatius en les comunicacions, el nostre major punt fort com a espècie.

Tot està entrelligat i per un lloc o altre he de començar, finalment he triat fer-ho per la propietat de les coses. El que dirè potser sobtaràn de primer xoc, podran ser torbadores, però crec que s’acabaràn veient lògiques i raonables. De fret al llarg del temps ja hem vist que han succeït moltes coses que ens semblaven impossibles, en sentit privatiu, així que segur el que diré tambè ho sabrem veure.

PROPIETARIS D’UN MATEIX

No sé si ho veieu igual, però sorprèn força què, per exemple, un diari no pugui publicar segons què: la cara d’un nen, la foto d’una persona a dins de casa seva, etc. Sense un permís explícit. I al canvi no hi hagi cap mena de problema que aquestes mateixes fotografies, volades, les publiqui qualsevol persona anònima, a cada moment, a una web 2.0. O xarxa social. On potser la imatge a la pràctica tindrà inclús més audiència, o en qualsevol cas una atenció més important, més segmentada, la més propera a aquestes persones que hi apareixen, de fet superiors a les que pot arribar aquell mateix diari.

I si pensem en aquest desajust, i en valor que té, en la propietat, crec que podrien sorgir fàcilment certes preguntes: Les imatges de la persona anònima no val res? La imatge pròpia de qui és? No us trieu vosaltres la roba segons qui us ha de veure i invertiu en pentinat o tall del cabell per fer una impressió o un altre? És igual el que pugui pensar algú que et vegi fent el borinot, com per exemple una persona d’altres bandes del món al qual mai coneixeràs; als teus amics, la teva família, o els teus companys de feina? No es corre un risc major d’assetjament, d’impressió personal, o professional, quan algú fa un mal ús d’aquestes dades o informació rebudes per proximitat?

Si les respostes són semblants a: Sí que ha de valdre, un mateix, és clar que sí, no és el mateix, i òbviament es corren més riscos. Llavors crec que valdrà la pena seguir amb la lectura del que diré.

Per què no hauria de ser valuosa la imatge pròpia de la persona normal? No ho és per les persones properes? No és valuosa perquè no podeu fer-hi res per a evitar que us «difusionin» sense que ho sabeu o no? És per això ja no és pas vostre, la vostra imatge?

EL PRINCIPI GLOBAL D’ORIENTACIÓ DEL NEGOCI INTERMEDIARI

Si considereu que el que feu en mostrar als altres el que podeu, del que teniu, sí que pot ser valuós, i seguint aquesta mateixa reflexió. Si una web o xarxa social es construeix amb una viabilitat econòmica, o tècnica, partint per exemple de les vostres imatges. No per la producció pròpia sinó més no la dels seus clients-productors, o usuaris. Sigui per la compravenda d’anunciants o als mercaders de galetes digitals, sobre la base del contingut. És a dir, aprofitant-se igualment, o en grau més alt, dels rendiments tant si aquesta fotografia d’exemple, l’ha fet una cosina anònima, o bé un fotògraf professional de qui entenem ha de cobrar per la seva feina. No fora el just, doncs, obtindre beneficis alhora, ja que la producció no és vostra i no d’aquests llocs fets de bites?

Ni tan sols malgrat que les plataformes globalitzades tenen aquests beneficis tan estratosfèrics? Molt superiors als dels diaris productors en general, i amb un poder gairebé il·limitat sobre el contingut? Per quina raó deu ser que ells guanyen tant, mentre es podria pensar que us entreteniu a anar passant fotografies de gent o llocs, de no se sap on?

Succeeix perquè és lògic entendre que les plataformes intermediaries de la globalització no consideren que n’és pas el vostre negoci, sinó el d’ells. I miren pels seus interessos abans que pels vostres que tan sols sou productors, i n’hi ha molts productors, d’una manera o altra gairebé la major part de la humanitat. Jo ara mateix estic produint.

Així que com les vostres obres es fan secundàries, es considera directament propietat d’aquestes plataformes, i així ho signeu el·lípticament. Per això és que poden treure o modificar per exemple el vostre contingut, o el vostre compte, treure la vostra foto que heu volgut mostrar, tot al seu criteri, sense que pugueu dir ni ase, ni bèstia. I fins i tot tancar-vos l’accés a allò que construïu. Estic segur que coneixeu casos, de la mateixa manera que jo, de gent que han basat el seu negoci a una plataforma en línia i aquesta ha decidit tancar-li el compte amb la pèrdua total del negoci disposat allà, i reputació. O que aparegui el que voleu mostrar vosaltres no de la mateixa manera a tots els dispositius. Per exemple ficant-li publicitat d’un competidor a qui vegi el vostre contingut. O insinuant que sou el pitjor per l’associació d’idees del que es veurà just després, que no controleu, sigui pagant o no.

Per tal de mantenir el contacte continu amb les persones que estimem, o amb qui volem socialitzar, hem de cedir gratuïtament els drets a la imatge que en realitat és un bé humà inalienable. El pròpiament intermediari, és fàcil que vagi en contra dels interessos productors. I que «ens deixin» publicar o vendre el contingut del qual fem gairebé en temps real a les nostres vides, que es representa com a un favor que ens fan els nous mitjans, normalment en règim d’oligopoli. Concepte que si ho mireu bé és semblant al que pot aplicar al camp, com a qualsevol producte o servei. D’aquí el títol d’aquest paràgraf.

Es pot entendre una mica com que algú s’ha apropiat de la plaça on anem a passejar el gos, on són els bancs per a seure a parlar o a lligar amb les altres persones, per satisfer la necessitat tan humana de comunicar-nos amb els altres. I fer la major fortuna amb les vostres imatges, i de les vostres converses. No ha d’haver-hi cap responsabilitat móral o social en això?

El que vull significar és que la globalització ens diu que «produir» és un esglaó inferior a «revendre», i la planetarització just ha de ser a l’inrevés.

ELS INGRESSOS PERSONALS

Per què és tan difícil obtenir guanys les persones normals? Per què per a la majoria de persones l’hi és difícil arribar a finals del mes?

Les persones adultes, que poden, majoritàriament tenen com a única font d’ingressos habituals els rendiments del treball, la feina, o la prestació per l’atur. En canvi, les despeses que ha d’afrontar qualsevol persona són tremendament diversificades. Els impostos directes i indirectes, l’hipoteca o lloguer, menjar, la llum, l’aigua, el mòbil, el contingut de la tele, les vacances, etc. A més sent solidaris a dins de la família, amb les persones que no tenen guanys o menys, com per exemple amb els nens.

Però on comença i on acaba la diferència del que és o no «feina»? Del que és o no activitat intel·lectual o física que ha de ser al servei dels altres? Cuidar al nadó petit o la persona gran a casa, o malalta, o estudiar no és pas feina?

A la natura de les cèl·lules això no està globalitzat. Elles fan servir el transport fàcil de nutrients, molècules i substàncies, a gradient cap a dins quan a fora hi ha abundància del tot els que els hi cal, es quan poden entrar amb facilitat. És a dir, les cèl·lules tenen a disposició el que els hi cal quan és abundant. Alhora hi ha un transport actiu, un treball quan no es així. No hi ha cap grapat en especial al cervell que mengin, o s’aprofitin més que d’altres. El sistema és harmònic per a tots els individus, perdó, cèl·lules. I cadascuna fa, i se centra, a la seva funció.

S’hauria de pagar a les persones un a un per la propietat segons la quantitat d’imatges pujades, o de les vegades que apareixen a una foto, o als «m’agrada» que s’hagin dit? Jo crec que no, no tots tenen el mateix interès. Em sembla que les empreses tenen una raó de ser social, i econòmica. Totes ajuden a abastir a la gent d’una manera o d’altre, i alhora a elles mateixes. Qualsevol desequilibri n’és una distorsió que provoca que acabin defallint.

El just és que aquests intermediaris globals haguessin de pagar una indemnització social i col·lectiva per fer servir la producció d’altres en el seu propi benefici econòmic o tècnic. Ja que les persones no poden saber on surten, i tampoc se les pot perseguir sistemàticament. Tot perquè la gent pugui millorar els seus ingresos personals i fer la seva feina. Ja que es lucren d’això.

És una renda que crec moralment els hi pertoca. Però en aquest cas, no estic parlant que un polític ens digui que es pot fer una renda universal bàsica, que de tant en tant es planteja, i que tampoc és cap bogeria, a agegir, fora un altre, directament ens podrien retornar d’aquesta manera els excedents d’impostos que són monumentals dels quals no saben ni què fe, o no s’apliquen, com hem vist aquests dies. De manera que el sistema fos harmònic per a totes les cèl·lules, perdó, individus. I que cadascú es pugui centrar millor en la seva funció natural, en la seva feina, sense que hagin d’estar patint tant a cada mes.

La globalització ens proposa l’estrès per a mantenir el sistema, que pretén augmentar l’eficiència per la necessitat imperiosa de les persones a obtenir diners que els hi cal per pagar coses. Però els paradigmes sobre el treball o l’educació ja han canviat, i de manera natural per les possibilitats de la comunicació  haurien de canviar encara més. La planetarització ha d’anar més enllà del que se’ns va presentar com: «l’estat del benestar». O a l’equilibri natural que seria una definició més adient.

NATURA

Segurament tots sabem què vol dir el mot «natura», però tampoc és fàcil definir el que és exactament i el què no ho és. El diccionari ens ve a dir que és la consideració de tot l’univers, i també diu que l’ésser humà pot no ser natura.

Pel que vull explicar, i per simplificar el que ja comença sent complicat tan sols d’enunciar; ho podem deixar a què vivim a una bola, a cada dia potser una mica menys blava vista des de fora, que gira de diverses maneres, dins d’un raconet a una galàxia; i que es troba completament plena de diversitat natural; d’entre elles la vida, que es classifica, tanmateix, en diferents reialmes d’éssers vius, que alhora contenen multituds d’espècies de tota mena; en essència resumits en codons d’ADN, que s’apleguen a cada moment per instruir la formació d’objectes biològics, i executar sentències orgàniques.

Per no embolicar la troca, no dubto que els humans som natura, perquè que si fa o no fa, tampoc tenim unes diferències biològiques essencials vers la resta dels orgànics. En canvi, sí que en tenim una naturalesa molt rica en els nostres costums d’habitud, si això també forma part de la natura dels éssers vius. És a dir, dins dels nostres costums naturals trobem: l’abstracció, art, cultures diverses, idiomes, països, sistemes econòmics, governs, vestimenta, supermercats, equips d’hoquei, etc.

Casualment, tot el que ha de tractar aquest llibre. Impossible de descriure totes les parts, d’anar al detall!

IDIOSINCRÀSIA DE LA LÒGICA GLOBALITZADORA

Ja que tenim a mà el diccionari, anem a la paraula «global» i trobem que consisteix bàsicament a no considerar les parts, o simplement a valorar que el «tot» és el més important. Per tant, «globalització» lògicament tendirà a posar en segon terme els detalls que componen el conjunt, simplement perquè és la seva definició. D’aquesta manera la globalització manté com a finalitat gestionar com a un únic objecte a tota la natura. Que està completament plena d’innumerables matisos, com hem vist. Així que el més lògic resultarà, des d’aquesta perspectiva, cercar la simplificació, per tenir un objecte el més dúctil que es pugui per tal de poder-lo manipular o gestionar. I d’aquesta lògica ens condueix a què és més senzill si tot el producte-planeta funciona així:

• Proveïdors: poques empreses globals per a tot, com la de les vint-i-set persones que tenen la meitat del PIB mundial.

• Comunicacions: centralització de sistemes, aplicacions privatives i operadors en dula.

• El camp: cultius més extensius i centralització del menjar en intermediaris enormes.

• Espècies: poden ser pollastres que no veuen el sol o vaques amb moltes hormones per fer llet.

• Idiomes: uns o pocs, l’anglès per exemple i grapats d’alternatius si s’escau.

• Recursos naturals: l’aigua, i les fonts d’energia monopolitzades.

• Producció: centralització de plantes industrials sota llicència a un territori concret.

• Sistemes de govern: que representin l’ordenament de la ciutadania, com el xinès per exemple.

• Seguretat: intensiva, intrusiva, per controlar als excedents no globalitzat.

La llista és inacabable, però podríem apuntar per afegir: canvi climàtic, guerres ètniques i territorials, repressió, etc.

Us sembla que tot això ja és el que vivim actualment? És aquesta relació entre simplificació i exclusió la que observem? No és aquesta la tendència premsadora actualment? A mi em sembla que clarament sí i que és fàcilment visible i demostrable.

Així que veiem com tot el que no entenem lliga, i ha de ser lògic, per tant, que funcioni així, perquè el concepte de global és aquest. La propaganda fa que hi hagi molta gent que pensi que això de la globalització ja està bé i que no es pot fer res. Però potser no es té en compte que és el límit o l’integral on tendeix aquesta funció, és que ells també són detalls. Tots ho som, i les generacions que han de venir.

És normal que fent aquesta premsada d’habituds costi encaixar ara i després a: persones individuals no productives, pensaments dissidents, microeconomies, cultures minoritàries, idiologies amb menys seguidors, pensament divers, etc.

CÈL·LULES

Una altra evidència és que els organismes vius més eficients de la terra, inclosos nosaltres, acostumen a ser pluricel·lulars.

Em ve al cap un comentari d’una professora de biologia que fa molts anys ens va dir una frase que em va quedar gravada: «Quan una cèl·lula s’està formant tant pot servir per fer un ull, com per a fer una ungla. Un cop es fa ungla, ja mai serà una cèl·lula d’ull.»

Encara que totes les que són d’un cos comparteixin la mateixa carrega genètica, que és en un percentatge molt el mateix de la seva espècie i si m’escureu amb molta proximitat al de la resta de naturalesa viva. Però cada cèl·lula s’especialitza d’una determinada manera des dels seus orígens conferint un valor específic, i a un objectiu diferent. Cadascuna funciona per si mateixa, i la suma de funcionalitats permet fer coses impressionants. Com per exemple coordinar l’ull i l’ungla per gratar altra part del cos. Les cèl·lules a la natura no cal que siguin totes uniformes, ni tan sols és positiu, encara que s’assemblin.

PLANETARITZACIÓ

Si «Globalització» implica prendre la Terra com un únic objecte-producte concentrat, com hem vist abans; lògicament la idea «Planetarització», serà, doncs, prendre el planeta per parts o cèl·lules. Aquesta diferència d’anomenar al contingut d’un conjunt, no és pas tan sols un matís semàntic. Implica distàncies conceptuals molt fonamentals en la manera en què ens relacionem entre nosaltres, i fem ús de tot allò de què podem accedir i tractar a la natura. La globalització vol simplificar el tipus d’unitats naturals i la planetarització ha de tractar just del contrari. D’afavorir la diversitat de tot. Abastar nous espais d’especialització que poden ser útils.

La «planetarització» tindrà, doncs, d’apuntar a fer que es pugui organitzar perquè funcioni més semblant a un organisme viu, com ja ho és de manera natural. I no pas com un robot esclafador i insensible. D’aquesta manera ser més eficients, com ho és la mateixa natura.

EXPANSIÓ DE LA NATURA

El que si pot semblar força clar, és que devastar la natura com es fa en l’actualitat, no és la millor forma que aquesta progressi, ni ella, ni nosaltres, si som natura. Com hem arribat a la conclusió que exprimer la natura és la millor manera de gestionar els costums dels humans? Què va suposar Internet, encara que fos per un moment? Segurament hi ha ments brillants que han pensat que hem d’arribar a escalfar-ho tot tant que a la fi hi ha d’haver un «big bang». Per a mi, tot te a veure.

Deixo, per avui, aquest apunt

Segurament canviaré el subtítol del bloc i introdueixo el terme «economia cel·lular» Que potser ha d’estar el títol definitiu d’aquest llibre que estem fent. També podria ser «sistema cel·lular» o «cel·lulificació» Si us ha interessat el que portem fins ara, potser estareu pensant que estic fent com una mena de tractat comunista, i de cap manera. Per què el comunisme vol dir que tot és en la pràctica propietat dels gestors de la comunitat, del govern, pocs, això és globalització; va d’anarquisme el tema potser? Tampoc! El propi cos no és pas anàrquic; anticapitalista? Personalment, no entenc molt bé com es pot negar una idea, «anti», algun pensament i que no vagi contra natura? No-no, no és pas tampoc per on vaig.

Penseu en això i si voleu fer un comentari, jo encantat. Ja seguirem!

Gràcies per arribar avui a aquest punt.

ADEU, REVOLUCIÓ INDUSTRIAL. HOLA ERA… D’INTERNET

Us parlava al principi dins dels agraïments a VilaWeb, dels principis d’Internet, que vaig presenciar com aquell sotrac descomunal que va canviar tots els fonaments anteriors.

Avui ja no sorprèn ningú per exemple de la missatgeria instantània o les reunions virtuals. Tothom ja sap el que poden fer les tecnologies d’informació o TIC. Inclús aquelles persones que deien que «ells ja havien arribat tard als ordinadors». Que avui segurament fan servir el telèfon no tan únicament per marcar un prefixa i trucar a algú. Les comunicacions telemàtiques ho van canviar tot. Al punt de fer una revolució.

Tot se’n va organitzar en «ports» i protocols de comunicació. Qualsevol dispositiu arriba a un pantalà i fa les maniobres d’atracament d’una manera simple i universal. S’acaba d’aquesta manera el que fins llavors era la problemàtica de l’arquitectura dels diferents fabricants d’ordinadors amb sistemes operatius propis. Per exemple amb el protocol TCP-IP podries connectar a una pàgina web al teu sistema ms-dos per ordinadors PC per exemple i també servia per al que feia servir Unix, Macintosh o el que sigui. Existia força quantitat de fabricants

Per fer servir Internet no havies de demanar permís a ningú. No calia signar cap contracte en anglès al quall no t’hi pots negar ara a la pràctica i continuar sense entregar la privacitat per fer-ho servir. Podies pujar una web a un servidor i llestos! Podies fer en la pràctica un servidor a casa amb el PC per penjar una web i veure el correu o la missatgeria sense problemes d’indexació.

Amb una metàfora la humanitat va aconseguir fer unes carreteres universals i lliures (Internet) per a tots els vehicles perquè cadascú dels conductors pogués triar quin cotxe que vol fer servir (dispositiu).

El concepte era tan revolucionari que canviava tots els paradigmes en els conceptes de comunicació i, per tant, econòmics. Ara qualsevol persona podia vendre els seus productes, compartir coneixements, dir la parida o fer amistat o parella a qualsevol part del món que l’entenguessin. Deixava de ser tan vital el lloc físic com a manera fonamental de relacionar persones i coneixement.

D’aquesta manera es feia obsoleta la revolució industrial. Perquè en realitat ja no calia tant que les persones anessin del camp a la ciutat per treballar a la fàbrica, ara ja es podia tele-treballar. I a cada volta es podrien afegir més feines que també es podien fer fora d’un punt concret. Inclús les fàbriques es van robotitzar exponencialment i va poder fer les feines automàtiques. Sistematitzar, monitorar i controlar sense ser-hi tant.

De fet, les persones podien deixar la fàbrica i passar al sector dels serveis, molt més creatiu tant per a productes físics com a virtuals. La feina és que això també es pot sistematitzar de mica en mica, robotitzant processos. Com han fet per exemple les companyies elèctriques o les caixes d’estalvi convertides en monopolístics bancs.

Apareix actualment la IA una manera de dir que es poden fer algorismes lògics per automatitzar processos. És a dir. Si això passa, llavors fes allò que ara pertoca. «Si els homes alts són en la seva majoria fots i els homes forts són normalment morenos. Llavors els homes alts són en la seva majoria morenos amb un marge d’error X» Això és un algorisme per aquell que encara no ho sàpiga. Es pot complicar fins al nivell que es vulgui i això és el que es pot fer «Si aquella nena fa un comentari del cabell de la seva mare a un lloc per a nens i nenes llavors digues a mare que tenim aquest xampú que ha de veure». «Si el Sr. X ha dit la paraula rus vol dir que aquesta persona podria ser independentista català»

GLOBALITZACIÓ O PLANETARITZACIÓ:

La globalització consisteix a prendre el planeta com un tot. Com un producte o un actiu. On tot el que hi ha dins, persones i resta de natura, formem part de l’escandall i som a més clients.

Les implicacions del concepte “producte” són que aquest es pot vendre o comprar. També es pot hipotecar, apalancar, fer participacions i emprèstits… hi ha moltes més coses que es pot fer amb un producte.

El producte Terra és molt llaminer. Els megues-màxim-corporacions hi tenen tot l’interès i tots els diners. De fet, mai a la història de la humanitat hi ha hagut homes tan rics i amb tant de poder pel coneixement del seu escandall. Cap rei, cap emperador, ningú de l’era industrial ni molt menys anterior, per descomptat.

Llegia l’altre dia escandalitzat, però no sorprès, a VilaWeb per exemple. Que Vint-i-set persones són les propietàries de mig món literalment. És una barbaritat. Aquestes persones ho són perquè han aconseguit una cosa que llavors ens semblava completament impossible. Controlar Internet. Ells són la globalització. Aquestes persones trien que veus quan fas una recerca d’informació i dins d’allà que has vist. Els productors dels dos sistemes operatius que tenen com a base absolutament tots els mòbils del món en la pràctica i, per tant, els que millor saben com va el sistema. Controlen els llocs de debat i les idees amb una falsa sensació de seguretat. L’amplada de banda. Els que tenen les dues o tres botigues mundials que ho venen gairebé tot. S’entén qui són i a on arriben, no m’estendré amb més exemples.

El producte s’ha concentrat ja força en poques mans i la tendència és a més no a menys.  No sembla vagi en una direcció diferent… sols mig món? A cada dia veiem fusionar-se’n i adquirir-se’n les empreses en tots els sectors. Qualsevol idea. “Sols en pot quedar un!!!”, com deien a la pel·lícula dels Immortals.

Aquests ja han aconseguit canviar les lleis antimonopoli. Segurament des de Reagan i tant hi és quin president americà hi sigui, pot-ser Trump? A cada volta els beneficia a ells clarament més i el missatge és que així és millor. Més segur. Segur indiscutiblement per a ells i els seus patrimonis, és el que volen dir a tothom en realitat.

Que algú en té una nova idea que ells encara no tenen fins al moment i que ha costat desenvolupar-se fins ara quatre xiclets? Doncs Immediatament es revalora a ixi-mil milions de dòlars?! Ah coi, un moment aquesta gent en té calés menuts. M’ho quedo! T’ho compro! Totes les idees acaben en propietat de molt poca gent global que les tancarà a un calaix i que faran servir si volen i quan vulguin, ja que són seves en règim de pernada. Aquelles idees que no poden comprar si les poden copiar, ell sí!  Quan els hi pot costar una demanda a aquesta gent que arriba de matinada? Pot defensar-se la gent que tan sols té quatre xiclets i una idea? Els que no, segur tindran problemes per continuar. Pobre de qui no es vengui! Hi ha força exemples molt coneguts.

A causa d’això els avenços tecnològics van fer una parada en sec! Encara que la propaganda indueixi a pensar que no, si pareu un segon a mirar i remirar en què hem avançat tecnològicament… El motor elèctric per a cotxes es va inventar abans que el d’explosió al segle XIX i encara estem així malgrat que ara li fa falta al planeta sembla? A l’abast dels humans del que no és bàsicament poc més que una rentadora amb un volant. Els cotxes elèctrics, sols com a exemple representatiu, de fet són la bandera de la modernitat i contra el canvi climàtic. Si cerqueu a TV3 el programa “Més enllà del 2000” sobre cotxes o sobre el tema que vulgueu us fareu un fart de plorar pel que encara no ha arribat, perquè no arribarà o per la manera en què ens arriba.

Vull dir que molt poques de les meravelles tècniques promeses del segle XX s’albiren a la pràctica de les acaballes el primer quart del XXI. Simplement, el desenvolupament de les idees simples no és viable per la gent que ho té tot i no hi ha opció de preguntar si ho seria a qualsevol emprenedor que ho és, perquè no té res. No hi és l’esperança d’arribada d’aquesta tecnologia que podria ser bona per a la gent, si els primers no ho volen.

En canvi, els espies del tot el que fem: assistents de veu, telèfons mòbils, pantalles, ordinadors tot el que té a veure amb l’hiperconnectat sí que ha avançat molt. Tant en velocitat de transferència, els oscil·ladors dels microprocessadors, com per les tecnologies a escoltar fins i tot el reso dels semiconductors. Ja no fa falta la wifi o el Bluetooth ha arribat el 5G.

És a dir, ha avançat tot el que en té a veure amb allò de l’espionatge. El que informi de: amb qui parlem, què li diem a l’amb qui parlem? Quin és el meu aspecte? Quin és l’aspecte del qui li faig una foto? Com estic de salut? Les meves pulsacions? Quin és el nostre banc quan hi tenim ficat allà? A qui enviem un missatge? Què paguem? Tot això és molt més que la del programa Pegasus. Aquest sector diem que és l’únic que ha avançat a cor què vols des dels anys 90. La resta d’avançaments tecnològics han estat al ritme de l’era industrial, I, si m’escureu, molts cops la resta de tecnologia és en retrocés.

Cada avançament real que veiem al món global te a veure amb això. Tant si és un xip implantat al cap o unes ultres ulleres que capten un so de profunditat com publica avui VilaWeb que promet Apple acollonant o acollonits. No sé ben bé què dir.

AGRAÏMENTS:

M’ho han demanat… buff!! Literalment han d’haver estat milers de vegades. Segurament de totes les formes que crec poden ser possibles. Fent apel·lacions a: la solidaritat, la pena, l’entusiasme, el punt d’equilibri financer, a arribar a un objectiu de persones, a què el cel es caurà!, o simplement demanant que em necessiten. M’ho han fet a l’editorial i a altres bandes. Amb educació i sense molestar l’experiència de llegir. Sols demanant-ho.

Gràcies per no deixar-ho d’intentar que finalment m’he registrat com a un nou i voluntariós subscriptor bàsic a VilaWeb.

Aquí em trobo, ja soc aquí! Sense el perdó d’un ni de cap de tots els deus! Ja que la primera vegada que vaig tenir constància del projecte hauria de ser… a “Infovia”, si fa o no fa, la notícia que uns joves periodistes volien fer un diari de caràcter catalanista i en línia, amb qui sempre he simpatitzat.

Com diu la cançó, la memòria millora amb els anys, però crec recordar perfectament que vàreu ser dels primers dels quals jo vaig tenir constància de mudar sorprenentment el servidor de la web a l’estranger obrint així aquesta nova porta. Aquest fet significava molt encara que ara ens pugui semblar del més normal. Espero no equivocar-me amb aquesta dada, que he cercat i no he trobat, però, així i tot, m’arrisco a dir-ho per què estic bastant convençut que era així. La modernitat sempre ha estat el motor.

I com si fos ahir em va fer saltar una llàgrima una foto ben trobada i una editorial emocionant que tinc gravada darrere l’ull, al cap, del primer d’octubre.

Bé, “punts”. El que vull dir en general és que a mi personalment VilaWeb m’ha tocat transversalment en molts punts importants al llarg dels anys de la meva revoltada vida.

Així que voldria aprofitar l’avinentesa, almenys de la meva novetat. Per fer un brindis d’agraïment per vosaltres. La meva admiració personal per la gran generositat de fer un diari obert a tothom. Resistent a la idea que l’economia és el sentit de les empreses i VilaWeb ho fa dels pocs que al més pur estil del que representava l’Internet primigeni. Amb el seu nom, VilaWeb, que explica tot d’aquesta fantàstica idea. Perquè soc testimoni que sou dels pocs que segueixen d’en peus d’aquell món emocionant que ens va obrir els ulls com a plats a tota la humanitat i encara sou aquí. Per la vostra tossuderia que no sempre deu haver estat fàcil de mantenir en aquesta flama: de ser honest, amb identitat dels fantàstics valors del catalanisme democràtic i descentralitzat. De l’economia com a mitjà i que heu aconseguit defugint heroicament de fer d’aquesta la finalitat, tan sols per ser-hi. Perquè no hi ha dubte que es mol millor que hi sigueu.

Molta gent ha perdut el nord quan els gurús ens van explicar per aquelles contrades temporals dels 90 que les empreses eren fetes per guanyar diners i no pas per afegir alguna cosa extra que li pot caldre a la gent. Que van convertir a moltes en Zombis sense ànima, en esclaus sense sortida. Tractant sense sentit de fer-se rics sense adonar-se’l de fer immensament rics a uns pocs.

Espero sincerament en alguna volta poder estrènyer la mà d’en Vicent Partal al que no he conegut, però del que en sé tot de la seva manera de pensar per les seves editorials i que espero això passi en algun dels moments de les nostres vides.

MOTIUS DEL BLOC:

Després de deixar dit que quedo superagraït i si fem un salt temporal. En aquells moments de benvinguda a la idea d’un diari a Internet tampoc em sobtava especialment, ja que en aquells moments sorgien moltes propostes. Parlem força abans del que es coneixeria com “la crisi de les empreses punt com”.

En aquells pretèrits moments de formidable explosió del coneixement humà, tothom estava ben convençut que a la “Xarxa de xarxes”, com dèiem a la primigènia Internet, no tenia portes, ni límits. Que qualsevol persona amb una pàgina web podia competir amb una multinacional, ja que en realitat una i l’altra competien amb una web molt similar a la pestanya del costat. Parlem d’una època en què qualsevol editor de textos ens servia per fer una pàgina web i encara més, fer el mateix navegador cent per cent compatible per llegir html es podia muntar a casa amb unes poques línies de codi que alhora també podies extreure del mateix internet. Ara navegadors que sempre funcionin a totes les pàgines?, les galetes, les SSL… hi han tres navegadors mundialment mal comptats que no paren de tocar els nassos amb les actualitzacions?

En el meu segon comentari a VilaWeb tractava d’explicar a la Núria Cadenes que ens parlava d’un aspecte d’Internet que ella expressa molt bé i no sols en la seva última entrada al diari. Va lligat, segons el meu parer les unes amb les altres. I que jo segurament una mica mig regular, ja que no soc escriptor, ni m’expresso tan bé com ella, comentava on són les línies mestres d’on rau el problema mundial, segons jo, i per a on començar a revertir-ho. Que crec mereix ser explicar o esposat.

Tinc la percepció que vivim dins d’un problema polièdric, amb moltes arestes i besants que s’han de desbrollar una a una per entendre-les. De fet, crec que hem caigut en la majoria de tot el que ens deien que no seria “Internet” a uns nivells insòlits en aquells moments. Completament allunyats del que pretenia la gent per saber alguna cosa o connectar amb altres gents.

Així que us vull parlar de la diferència entre Planetarització i Globalització des d’una plana amb una interfície com WP, amb Google Analitics, botons de X… pling i plang que ja no es pot evitar que hi siguin a un servidor de fora, incontroladament, no és opcional. I no tan sols d’això; tanmateix, us vull parlar de solucions, de com podria evolucionar la pel·lícula en el pla almenys intel·lectual i teòric per veure el què podem fer i com es pot tenir un altre final de trajectòria diferent. En l’imprevisible però mesurable bé de la humanitat.

Tan sols tracto de mostrar en aquest projecte que les coses es poden fer d’altres maneres, d’altres vies, hi ha altres maneres de fer, altres mitjans, hi ha solucions, coses que es poden provar.

Dit d’altra manera aquest és un esborrany de bloc-llibre en veu alta, per si us interessa o voleu dir la vostra mentrestant arribem a les conclusions.

Per què aquí i perquè en català?  Perquè ambdós simbolitzen per a mi uns valors que m’agraden. Resiliència, cultura, respecte, veracitat.

També escric per descansar, mentalment. És teràpia crec i bo per tothom i a més sempre m’ha agradat. Em cal sortir una mica de mi mateix del meu dia a dia i alhora aportar si puc res que serveixi als altres, que és el que millor em fa sentir.

CalWeb és simplement un indret, una masia a on dirigir-se a VilaWeb, amb un veí que llegeix normalment sempre el que passa a la vila i tracta de dir la seva en aquells temes que pot dir alguna cosa. Sols dir la meva a aquells que crec els pot resultar interessant i m’escoltin. Res més, encara que no ho sembli no tracto de cridar.

PRESENTACIÓ:

Rafel o Rafael es pot dir i escriure indistintament en català. A Igualada, abans segurament més que no pas ara les persones que no em coneixien em deien normalment Rafel. Em venen al cap algunes que llavors ja eren grans i que he admirat sempre, potser alguns mestres. Per a hisenda i per allò que és més formal soc Rafael. Rafa és com em diuen família i amics normalment, tant aquells que es dirigeixen a mi en català com en castellà. És a dir, personalment no ho considero un castellanisme. Rafalin, aquest sí, també m’ho deien de petit… Que hi farem! El porter de l’edifici on vivia per exemple. De nen hi havia una nena molt simpàtica amiga de la meva germana que em ve ara al cap que em deia Ra-fa-e-li-i-inn amb sorna i musicalitat per cridar la meva atenció en els anys imagino. A la Macaronèsia des d’on escric ara ningú em diu normalment Rafel, soc un clar Rafael.

Darrere d’aquesta crisi d’identitat, digueu-me com vulgueu i no patiu per fallar o per què em falteu al respecte.

No em considero ningú especial com per donar lliçons, ni us escric per impressionar o fer-me notori, encara que segurament ho faré per què penso que tinc molta facilitat per l’anàlisi.

No és el cas, però imagineu-me com una persona d’una alçada estranya, o bé molt alt o bé molt baix, condició que li fa tenir una perspectiva de les coses diferent tan sols pel punt d’observació diferent. Res especial.

Si ajuntant dades es fan les informacions, i amb el contrast les conclusions. De l’encreuament de les conclusions, surt el coneixement. Així que amb més dades i informació, més difícil és caure en desconeixements o en coneixement errats.

NOTES ADHESIVES

Vaig llegir a alguna banda que una bona tècnica per escriure un llibre és compondre les idees dins de notes adhesives, per tal de no reiterar-se’n i simplificar el procés.

Aquestes poden ser les primeres malgrat que al cap en tinc almenys, quaranta més.