Aquesta setmana, el meu bloc Espai de Dissidència fa 18 anys. Són ja prop de 1.900 entrades, una veritable crònica i dietari d’allò que ha succeït durant aquests anys intensos, amb episodis polítics, internacionals, locals i personals. El fenomen dels blocs potser sembla en decadència, reculant respecte a unes xarxes socials cada volta més sintètiques
En arribar el juliol, tendeixo a evocar els estius de la meva infantesa i adolescència. Trencada la rutina de l’escola, l’anarquia de les vacances ha tingut en mi, persona amb certa tendència amb l’ordre , un efecte inspirador i introspectiu. Aleshores, després de mesos de rutina i confinament escolar, se m’obrien els ulls i les
Es pot percebre a peu de carrer. Les corbates han desaparegut. Els codis de vestimenta, és a dir, aquella mena de regles no escrites que indiquen una indumentària per a cada context, semblen haver-se extingit. Potser, perquè en el fons, també els contextos s’han diluït i una gran informalitat global s’ha imposat. De fet, més
Fa alguns dissabtes, vaig tornar al teatre. He de confessar que no en sóc un gran espectador. Hi vaig comptades ocasions. Sóc més de cinema, tenint en compte la meva iniciació cultural de barri obrer. I no és que em desagradi l’univers escènic. Vaig gaudir-ne molt mentre havia interpretat alguna obra a COU, i també
Amb els anys he après que en l’escriptura, com en la vida, val més l’honestedat amb un mateix que la necessitat de caure bé o de resultar simpàtic amb aquells que voldries d’amics. Bé, es tracta d’un aprenentatge poc pràctic, perquè això sol ocasionar més inconvenients que avantatges. Incomodar al poder forma part de les
Qualsevol estudiant de primer de relacions internacionals sap que la hipocresia és el fonament de la diplomàcia. La recent demanda presentada per Sud-àfrica a la Cort Internacional de Justícia, màxim òrgan judicial de les Nacions Unides, n’és un exemple. Més enllà que les resolucions de limitada eficàcia d’aquesta mena de tribunals solen expressar-se amb una
Estocolm, 16 d’octubre de 1957. Poc després d’haver guanyat el premi Nobel de literatura, Albert Camus, participa d’una roda de premsa. En el context de la terrible guerra d’Algèria, entre la cruenta repressió militar de França i un FNL algerià que practica un terrorisme desbocat, amb bombes a restaurants, a tramvies, als carrers, un jove
Espai de Dissidència compleix disset anys. El que va començar com un bloc, en una època en què el format, sense xarxes socials ni pràcticament mòbils, tenia èxit i alguns quants pioners ens vam fer cert forat en el món de la comunicació. En el meu cas, ja tenia certa trajectòria com a articulista de
La tardor passada vaig participar com a ponent en un seminari sota el títol “Què hi ha al darrere l’educació emocional”?, organitzat pel Seminari Ítaca d’Educació Crítica, del qual en sóc membre fundador. La meva sessió la vaig titular “la dictadura de la happycràcia”, i consistia a explicar i analitzar el que es va denominar
Aquests dies passo una part del vespre mirant el mundial d’atletisme de Budapest. És un exercici que he fet molt sovint al llarg de la meva vida. He de reconèixer que aquest és un esport que m’atreu, que sempre m’ha semblat fascinant, amb un punt d’èpica atàvica, primitiva sovint desprovist de l’especulació dels jocs d’equip
Si hi ha un missatge noble de les vacances d’estiu, és que et poden obligar a relativitzar el temps, a mirar allò que ens envolta (i el que no) amb altres ulls. I precisament el temps resulta un element primordial perquè és un dels principals símbols de poder. La suposada vida moderna, marcada per una
Deien que sortiríem més reforçats de la pandèmia. Calia molta fe i sobredosis d’imaginació per crerure’s aquestes paraules dictades –i repetides- per l’autritat, com a mantres, en aquells dies d’incertesa, tedi, i per a molta gent, de veritable desesperació. En una societat com l’occidental, que ha decidit abjurar de la seva religió per acceptar acríticament
En els darrers anys, les identitats semblen el centre de l’univers. O, si em permeten la metàfora d’acord amb els darrers descobriments astrofísics, sembla el gran forat negre del centre de la galàxia al voltant del qual giren les estrelles i es va menjant la matèria circundant. I no parlem precisament d’aquelles identitats clàssiques, les
José Errasti, Marino Pérez Álvarez, Nadie nace en un cuerpo equivocado. Éxitos y miseria de la identidad de género. Deusto – Planeta, Barcelona, 2022. 296 pp. Un dels fets més paradoxalment depriments d’aquests darrers anys és l’addicció occidental a generar polèmiques fictícies derivades en debats estèrils. A partir del que podríem anomenar una mutació
Oloràvem la por que era l’aroma d’aquella tardor, però ens semblava bona. Era una por dels grans. Sortíem de la por infantil i teníem la sort que el món se’ns feia gairebé del tot fàcil. Com més por tenien ells, més lliures ens sentíem. Era el procés de sempre, i compreníem obscurament que amb nosaltres