Aquest mes s’ha commemorat el 45è aniversari del cop militar que a l’Argentina va trinxar la seva societat. Era un més de la cadena de cops que van destruir les democràcies de Xile, l’Uruguai o el Brasil, i que van interrompre dècades de creixement econòmic i desenvolupament social. No van produir-se casualment, sinó que, si
Venezuela aparece con una presencia constante en los medios españoles, muy por encima de lo que podría motivar su interés geopolítico. Más allá de la capacidad de lobby de algunos empresarios venezolanos residentes y españoles con intereses en el país latinoamericano, el país caribeño se utiliza como arma arrojadiza en los debates políticos de Madrid.
Quan ja es veu clar que la inconsistència de C’s sembla el preludi del seu esfondrament total, el PSOE sembla jugar a fer l’OPA hostil. Catalunya, sempre Catalunya, és un maldecap des de la perspectiva de la política espanyola, i això s’ha traduït en l’espectacular caiguda del qui va ser el partit més votat el
“La democràcia és fràgil”, és una de les frases històriques que ha pronunciat solemnement el nou president dels Estats Units Joe Biden en l’inauguration Day. I ha afegit que, malgrat aquesta premissa, s’ha imposat. No n’estic tan segur. La meva condició d’historiador em converteix en un militant de l’escepticisme. S’ha salvat un match point, tanmateix,
Per consell de l’Agustí Colominas, fa ja algunes setmanes que em vaig subscriure al blog de Heather Cox Richardson, una professora d’història de la Univesitat al Boston College, que des de setembre de 2019 escriu un post diari, Letters from an American on analitza la complexa i convulsa actualitat nord-americana amb mirada d’historiadora. He de confessar que, de la mateixa manera que em passa
Ho hem pogut veure en directe, i a més de sis mil quilòmetres de casa. La irrupció al capitoli d’alguns milers –no massa– de manifestants blancs, pròxims al president, i sense dissimular una estètica de supremacisme blanc i feixisme, va comptar amb una permissivitat policial que contrasta amb la dura repressió exercida contra manifestants de colors o
L’anunciat anunci de la fugida del rei emèrit, arran de la concatenació d’escàndols, no ens agafa per sorpresa. És més, probablement esdevingui un intent desesperat per tapar l’enèsima via d’aigua d’un règim que va començar a perdre flotabilitat des de principi d’aquest segle. Probablement aquests dies es parlarà a bastament dels motius que han fet
En la deriva preocupant del diari Ara, especialment arran de la mort del seu enyorat director Carles Capdevila, diumenge passat, per fi, es va fer una editorial sobre la dinastia borbònica. Més o menys venia a focalitzar en la figura de l’emèrit la responsabilitat del descrèdit de la monarquia, i per extensió (atès que
Nota: article publicat a Diario 16 el passat 9 de juny Una pandemia recorre España. Y no es precisamente el Covid-19, aunque tenga que ver con la corona. Las últimas semanas, a medida que la intensidad de la crisis sanitaria ha ido bajando de intensidad, la crisis política ha ido escalando peldaños. En cierta manera
Les pel·lícules de Costa Gavras haurien de ser d’obligatori visionat per a estuiants d’història. Almenys, alguns antics alumnes meus de periodisme van haver d’empassar-se’n algunes. D’aquestes, recordo molt especialment “Z”, que explica amb una impressionant habilitat narrativa les maniobres desestabilitzadores que van preparar el terreny al cop d’estat dels Coronels, a la Grècia de 1967.
Amb la crisi sanitària, una esquerra que obeeix per damunt de les seves possibilitats ha comès l’error d’encomanar-se als sectors més reaccionaris de l’estat profund. Una Moncloa, i un govern, que, no ho oblidem, els remenadors de cireres de la capital veuen com una menyspreable colla de suplantadors bolivarians, ha optat per doblegar-se davant els
Un dels llibres de l’any és Feixisme persistent, de la periodista Alba Sidera. L’autora, corresponsal des de fa una bona colla d’anys a Itàlia, ha exercitat la virtut de traduir la confusa i barroca política italiana en un text comprensible. I les seves percepcions són demolidores. L’èxit de Salvini no deixa de representar la culminació
Ens destacava el periodista David Fernández l’estranya coincidència entre l’import del rescat bancari i el buidatge de la guardiola de les pensions. En altres paraules, els bancs, per mantenir el seu poder, han robat als jubilats de demà sense que pràcticament ningú hagi piulat. Que l’Estat sigui un dels més endeutats de la UE tampoc
Avui, aquesta frase de Malcom X sembla més pertinent que mai: “Si no estàs previngut davant dels mitjans de comunicació, et faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit.” Els mitjans de Madrid han fabricat, en les darreres dècades, i amb una intensitat descontrolada, una bombolla mediàtica que respon a aquest objectiu: a presentar com a víctima
Una de les primeres coses que va sorprendre els sociòlegs nord-americans en assistir als mítings electorals de Donald Trump era trobar-se amb el típic públic dels concerts de Bruce Springsteen. Encara més, malgrat que el cantautor de Nova Jersey és als antípodes de la filosofia de l’actual president, sembla com si alguns dels seus votants