Qualsevol estudiant de primer de relacions internacionals sap que la hipocresia és el fonament de la diplomàcia. La recent demanda presentada per Sud-àfrica a la Cort Internacional de Justícia, màxim òrgan judicial de les Nacions Unides, n’és un exemple. Més enllà que les resolucions de limitada eficàcia d’aquesta mena de tribunals solen expressar-se amb una
Hi pot haver mil factors, lectures o interpretacions sobre l’espiral de violència experimentada a França en els darrers dies. Cap, satisfactòria. Mirar d’entendre què ha passat és més motiu de confrontació que de reflexió. I això és un símptoma de la magnitud de la tragèdia. Saqueig de comerços, crema de biblioteques, escoles, mobiliari, transport públic,
Que el món de l’esport tendeix a ser reaccionari i corrupte, ho sabia tothom. Que esport i política formen un binomi sospitós, ha estat sempre un secret de domini públic. Que el mundial de Qatar és una vergonya, se’n comença a parlar generalitzadament tot just ara, quan ja no hi ha possibilitat de fer efectiu
Que la invasió de l’exèrcit rus és una barbaritat contrària al dret internacional i al més elemental sentit de la moralitat, ningú no ho discuteix. Com en tot conflicte internacional, hi podem incloure matisos. La realitat mai no és blanca ni negra, i de la mateixa manera que a Rússia se li pot retreure que
Difícil escatir l’impacte de l’inici de la guerra a Ucraïna. El cert és que l’impacte psicològic a occident en general i el nostre país en particular ha caigut com a una gerra de neu siberiana a l’esquena. A la pandèmia, que no acaba de marxar (i les mascaretes busquen l’efecte de recordar-nos-ho), la crisi heretada
Sens dubte, una de les pitjors notícies de l’any. Diria, fins i tot, de la dècada. Els talibans, després d’una retirada de l’OTAN, han desfet fàcilment el que quedava de legalitat internacional i han reinstaurat el seu regne medieval, fent entrar, de nou, en una edat fosta i posant en crisi la pròpia idea de
En història, com en política, no existeixen les casualitats, sinó causalitats sospitoses. La pujada estratosfèrica del rebut de la llum, que en aquest darrer any s’ha enfilat a màxims històrics, no hauria de pensar-se aïlladament, com a culminació d’un cúmul de fatalitats climatològiques o de mercat, sinó com a quelcom vinculat a unes relacions de
Aquest mes s’ha commemorat el 45è aniversari del cop militar que a l’Argentina va trinxar la seva societat. Era un més de la cadena de cops que van destruir les democràcies de Xile, l’Uruguai o el Brasil, i que van interrompre dècades de creixement econòmic i desenvolupament social. No van produir-se casualment, sinó que, si
Venezuela aparece con una presencia constante en los medios españoles, muy por encima de lo que podría motivar su interés geopolítico. Más allá de la capacidad de lobby de algunos empresarios venezolanos residentes y españoles con intereses en el país latinoamericano, el país caribeño se utiliza como arma arrojadiza en los debates políticos de Madrid.
Quan ja es veu clar que la inconsistència de C’s sembla el preludi del seu esfondrament total, el PSOE sembla jugar a fer l’OPA hostil. Catalunya, sempre Catalunya, és un maldecap des de la perspectiva de la política espanyola, i això s’ha traduït en l’espectacular caiguda del qui va ser el partit més votat el
“La democràcia és fràgil”, és una de les frases històriques que ha pronunciat solemnement el nou president dels Estats Units Joe Biden en l’inauguration Day. I ha afegit que, malgrat aquesta premissa, s’ha imposat. No n’estic tan segur. La meva condició d’historiador em converteix en un militant de l’escepticisme. S’ha salvat un match point, tanmateix,
Per consell de l’Agustí Colominas, fa ja algunes setmanes que em vaig subscriure al blog de Heather Cox Richardson, una professora d’història de la Univesitat al Boston College, que des de setembre de 2019 escriu un post diari, Letters from an American on analitza la complexa i convulsa actualitat nord-americana amb mirada d’historiadora. He de confessar que, de la mateixa manera que em passa
Ho hem pogut veure en directe, i a més de sis mil quilòmetres de casa. La irrupció al capitoli d’alguns milers –no massa– de manifestants blancs, pròxims al president, i sense dissimular una estètica de supremacisme blanc i feixisme, va comptar amb una permissivitat policial que contrasta amb la dura repressió exercida contra manifestants de colors o
L’anunciat anunci de la fugida del rei emèrit, arran de la concatenació d’escàndols, no ens agafa per sorpresa. És més, probablement esdevingui un intent desesperat per tapar l’enèsima via d’aigua d’un règim que va començar a perdre flotabilitat des de principi d’aquest segle. Probablement aquests dies es parlarà a bastament dels motius que han fet
En la deriva preocupant del diari Ara, especialment arran de la mort del seu enyorat director Carles Capdevila, diumenge passat, per fi, es va fer una editorial sobre la dinastia borbònica. Més o menys venia a focalitzar en la figura de l’emèrit la responsabilitat del descrèdit de la monarquia, i per extensió (atès que