Aquests darrers dies se n’ha parlat molt del 23-F i la desclassificació (sic!) de nombrosos documents. He revisat el llibre que vaig publicar ja farà dotze anys “Anatomia d’una ruptura: Espanya, Catalunya, 1975-2014, i les escasses novetats dels teòrics documents secrets no fan sinó refermar les meves tesis. I que, bàsicament, va ser un fracàs
L’anunciat anunci de la fugida del rei emèrit, arran de la concatenació d’escàndols, no ens agafa per sorpresa. És més, probablement esdevingui un intent desesperat per tapar l’enèsima via d’aigua d’un règim que va començar a perdre flotabilitat des de principi d’aquest segle. Probablement aquests dies es parlarà a bastament dels motius que han fet
En la deriva preocupant del diari Ara, especialment arran de la mort del seu enyorat director Carles Capdevila, diumenge passat, per fi, es va fer una editorial sobre la dinastia borbònica. Més o menys venia a focalitzar en la figura de l’emèrit la responsabilitat del descrèdit de la monarquia, i per extensió (atès que
Ho confesso. No em vaig mirar el FAQS de dissabte ni l’entrevista a l’Oriol Junqueras de diumenge. Ho hagués passat malament, perquè malgrat certa fredor a l’hora d’expressar-me tinc certa tendència a l’empatia amb el patiment de les persones que pot arribar a ser paralitzador. Entenc la situació i puc entre, més o menys,
Emancipats del confinament (si més no, de moment), els vectors històrics segueixen tirant en diverses direccions. Malgrat la il·lusió del soufflé que no baixarà, malgrat la manca de determinació d’algunes elits independentistes, malgrat certa i invisible (tot i que palpable) pressió diplomàtica contra un govern que no controla l’estat, la Declaració d’Independència segueix allà, desactivada,
Reprodueixo l’article publicat com a Opinió Contundent a Vilaweb el passat 28 d’agost. Amb dos anys n’hi ha prou per a fer-nos una fotografia clara d’on som, i dissenyar uns apunts que ens permetin d’arribar on volem arribar. Des de la preparació del referèndum d’autodeterminació fins al desgavell polític d’aquests darrers mesos, compartit a Barcelona
Aquests dies s’ha celebrat el vintè aniversari de la coronació de Mohamed VI, rei del Marroc, i aquesta mena d’esdeveniments serveixen per fer cert balanç. La primera constatació és la decepció respecte a les esperances democràtiques. Al nord d’Àfrica i Orient Mitjà hi havia certa esperança que l’hereu de Hassan II regnés a l’occidental, és
Una de les escenes més interessants de la pel·lícula de Steven Spielberg Amistad (1997) cap al final, és quan després que un tribunal independent acorda la il·legalitat –i la immoralitat- del tràfic d’esclaus, i de requisar el vaixell espanyol que els transportava, els diplomàtics de Madrid tracten de subornar el mateix president dels Estats Units
Les comparacions històriques poden resultar ser un exercici interessant alhora que un parany intel·lectual. Normalment es fan servir amb funcions didàctiques, a fi de facilitar la comprensió de processos de gran complexitat. Tanmateix, a diferència de la coneguda sentència de George Santayana, la història no es repeteix mai, perquè les circumstàncies en què es produeixen
Espanya és irreformable. Ja ho sé, aquesta informació és massa categòrica, i conté el determinisme que sempre he criticat. I tanmateix, aquesta no és una conclusió de circumstàncies, presa des de la immediatesa dels fets, sinó a partir de la meva deformació d’historiador. La setmana anterior, i concentrat en poques hores, van esdevenir-se un seguit
Un dels errors tradicionals en què ha incorregut tradicionalment el catalanisme polític, és certa addicció al victimisme, a recrear-se en el maltracte comès per l’estat i els seus agents polítics, policials, institucionals o culturals. En certa mesura, aquest sentiment havia generat una mena de psicologia de la queixa i el greuge, que no sempre convidava
La cassolada de diumenge passat a Barcelona, amb motiu de la visita del monarca espanyol, serà difícil d’oblidar, especialment per al mateix protagonista, encara que també per a aquells que no s’esforcen en l’autoengany de qui pretén normalitat en un context que no ho és. En certa manera, aquest rebuig explícit és la segona part
Ha passat ja un mes de la teòrica desconnexió. Imagino que molts es pregunten quin sentit té esperar altres disset mesos per formalitzar les passes que ens han de dur a la República Catalana. Diria que alguns, amb bon criteri, desconfien de la sinceritat del govern i alimenten les especulacions sobre si el processisme acabarà
La discussió sobre el paper a exercir pel president Mas en la legislatura constituent sembla ser el gran punt de fricció entre els diferents actors del sobiranisme. Aquesta contradicció, potenciada des dels mitjans de Madrid amb la intenció que el procés descarrili, podria haver estat magnificada. I tanmateix, és cert que la qüestió cal que
Una xiulada pública contra uns símbols, diguem que es tracta d’un acte poc elegant, amb un punt de desagradable. Tanmateix, la reacció forassenyada de les institucions de l’estat i d’alguns representants polítics espanyols serien mereixedors d’una visita al psicoanalista, i segons qui, a un exorcista. Anem a pams. És una falsedat escandalosa que xiular la