Emancipats del confinament (si més no, de moment), els vectors històrics segueixen tirant en diverses direccions. Malgrat la il·lusió del soufflé que no baixarà, malgrat la manca de determinació d’algunes elits independentistes, malgrat certa i invisible (tot i que palpable) pressió diplomàtica contra un govern que no controla l’estat, la Declaració d’Independència segueix allà, desactivada,
18 de març Escric desordenadament, sense una planificació prèvia, sense el típic guió que elaboro quan em faig la il·lusió d’escriure sobre alguna cosa seriosa o transcendent. Escric de manera improvisada, com imagino que haurien de ser els dietaris, anant d’un lloc a l’altre, sense ordre ni concert, amb voluntat de perdurar i esdevenir efímer.
Una dita popular explica que el valor d’una persona es mesura en funció de la naturalesa dels seus enemics. Aquesta sembla una frase feta a mida per a entendre el moviment feminista. Si algú tenia dubtes sobre aquest espai heterogeni, irregular, contradictori (i jo les tenia), el feixisme indissimulat que l’acaba de declarar la guerra,
Les comparacions històriques poden resultar ser un exercici interessant alhora que un parany intel·lectual. Normalment es fan servir amb funcions didàctiques, a fi de facilitar la comprensió de processos de gran complexitat. Tanmateix, a diferència de la coneguda sentència de George Santayana, la història no es repeteix mai, perquè les circumstàncies en què es produeixen
El febrer de 1988, Violeta Friedman, una supervivent del camp d’extermini d’Auschwitz es va presentar a l’Audiència Territorial de Madrid com a demandant contra Leon Degrelle, un criminal nazi perseguit des de la fi de la Segona Guerra mundial per crims contra la humanitat per Bèlgica, el seu país d’origen. Degrelle, acollit i protegit pel
De tant fer servir la paraula feixisme per desautoritzar l’adversari, aquesta i el que representa, s’ha banalitzat. Entès com el mal absolut, qui té poder i por de perdre’l emet el qualificatiu “feixista”, o “nazi” amb la voluntat d’aixecar un cordó sanitari respecte a les propostes incòmodes. En el cas del nostre país, el fet
Al diari Ara d’avui, un reportatge “Generació Crisi” exposava amb tota cruesa l’evolució d’una vintena de nois i noies de Cerdanyola que, deu anys enrere, acabaven l’ESO per iniciar camins diferents. El panorama actual, reflectit pels periodistes, és desolador. Malgrat que els antics alumnes, majoritàriament de classe mitjana, havien fet uns recorreguts formatius sòlids, amb
“La guerra és la pau. La llibertat és l’esclavitud. La ignorància és la força” Aquestes tres paradoxes obren 1984, novel·la distòpica de Georges Orwell que em va posar de lectura obligatòria una estrafolària (i extraordinària) professora de filosofia durant el batxillerat. El trobo un dels llibres més il·lustratius per comprendre les incongruències entre les teoria
Un escalfament global també s’està produint en el clima educatiu. Qualsevol que tingui una mínima relació amb l’ensenyament del nostre país pot adonar-se que, si bé fa algun temps que no assistim a cap tempesta, sí existeix un malestar generalitzat, difús i d’arrel complexa, amb aires de pessimisme i decadència. Si haguéssim de proposar quins
Acabem aquest apassionant i polititzat 2015 en aquest blog, en què les informacions sobre el procés i les meves reflexions sobre islamisme i política internacional semblen haver acaparat l’atenció dels lectors. Han estat 107 entrades, amb un total de 77.981 visites amb 42.778 visitants únics de 131 estats. Aquestes han estat les entrades més visitades
Ahir vaig tenir el plaer de visitar la mostra permanent sobre l’exili que fa pocs mesos es va obrir a Agullana. En tant que el municipi forma part d’un dels imprescindibles llocs de memòria relacionats amb la retirada de 1939, amb espais emblemàtics com el Mas Perxès, com a lloc de pas de bona part
Contràriament al que pensen molts elements abrandants de l’esquerra, la independència no és possible sense transversalitat. Parlem de transversalitat política, encara que també social, ideològica, cultural, antropològica, existencial… No és cap secret el neguit que suscita la tebior del moderantisme català en aquests moments transcendents de cruïlla històrica en el qual ens juguem el futur.
Sense comentaris. M’autoinculpo de fotre’m de qualsevol religió. Especialment de la que no suporta la ironia.
Particularment, em va agradar el moment en què Artur Mas i David Fernández es van fondre en una abraçada. Penso que humanitza a dues persones separades per les circumstàncies polítiques i personals, i unides en un moment d’extraordinària tensió. Em va agradar, perquè més enllà de les òbvies diferències, van simbolitzar la sinèrgia d’un país
https://www.youtube.com/watch?v=cGPb9UfFAQQ Anunci del 9-N. Jo passo de les prohibicions del TC. Ah!, per cert, més val que siguis aquest vespre davant l’ajuntament del teu municipi. Una simple qüestió de decència i digntitat.