Espai de Dissidència

Amb els anys he après que en l’escriptura, com en la vida, val més l’honestedat amb un mateix que la necessitat de caure bé o de resultar simpàtic amb aquells que voldries d’amics. Bé, es tracta d’un aprenentatge poc pràctic, perquè això sol ocasionar més inconvenients que avantatges. Incomodar al poder forma part de les funcions de qualsevol que pretengui fer d’intel·lectual, no pas per cap voluntat iconoclasta, sinó per la necessitat de fer de contrapunt crític en la gestió dels afers públics, d’incitar a pensar al cos ciutadà. Fer una lectura crítica de la realitat, tractar d’interpretar el passat i el present formen part d’una certa necessitat col·lectiva, per mirar de cometre menys errors dels necessaris. Debatre sobre aspectes controvertits, ens hauria de servir per mirar de prendre decisions més o menys correctes. Per llegir millor el món que ens ha tocat viure, renovar les tradicions i ensenyaments que ens han llegat qui els precedí, i mirar de transmetre a les generacions futures els elements culturals fonamentals que hem anat heretant.

Això pot valdre, més o menys, per a una civilització occidental que, més o menys va saber-se emancipar de la foscor de l’Edat Mitjana, que va saber reinterpretar els clàssics greco-romans, i que van aprendre a separar la raó i la fe en allò que es va denominar com a Il·lustració. El liberalisme dels XIX i XX havia d’ajudar a posar prou distanciament emocional davant els moments de passió i tragèdia d’uns segles que, en el fons, van resultar poc raonables, i on sovint la fe religiosa, com bé ens recorden els darrers llibres d’Enzo Traverso, van ser substituïts per fes polítiques, axiomes revolucionaris o dogmes econòmics.

Tanmateix, no sempre la llum il·lumina la totalitat del paisatge. El nostre país, lligat a una Espanya que va fer de l’aïllament una fórmula de resistir-se a la modernitat, ha acceptat malament la il·lustració, el pensament crític o fins i tot el pensament sense adjectius. De fet, en el fanatisme religiós que, com resava l’opuscle i best-seller del XIX de Fèlix Sardà i Salvany, el liberalisme era considerat una mena de pecat. D’aquí que el gregarisme, de caràcter religiós, social o polític, hagi esdevingut un fenomen que ha transcendit el temps, les ideologies i les orientacions polítiques.

Potser és per això la facilitat amb què en la batussa secular entre esquerres i dretes; catolicisme i ateisme, ha interessat més aviat la militància que la reflexió; la cohesió de la tribu abans que el debat d’idees. I de fet, com és constatable quan es llegeix literatura política del XIX i del XX (i servidor de vostès, que ha fet molta recerca respecte el món polític i ideològic de l’anarquisme, ideologia liberal per naturalesa, les esquerres han tendit a imitar el capteniment religiós de les dretes).

Penso en tot això quan un dels meus editors m’adverteix que un recent article, “Antisemitisme del segle XXI” , ha rebut diferents acusacions de discurs d’odi que ha comportat la suspensió cautelar del compte de Facebook de la Revista Mirall, on el vaig publicar. Per a qualsevol que se’l vulgui llegir (i que faria bé de consultar la font primera) bàsicament em dedico a exposar que bona part de les manifestacions pro-palestina acaben fàcilment en els llocs comuns de l’antisemitisme, i que les acusacions de genocidi no se sostenen d’acord amb el concepte en el món del dret internacional. La paradoxa és que, com he fet sempre, defenso la solució dels dos estats i censuro els bombardeigs indiscriminats contra la població civil palestina. Tanmateix, vivim en una època en què tota conversa política és sotmesa a les dificultats que comporta el biaix de confirmació, el narcisisme acrític, la necessitat que ens donin la raó mentre que es viu en la bombolla del grup d’afins.

No és la primera vegada que em trobo amb una situació, diguem-ne, incòmoda. I la paradoxa (o no), és que les hòsties m’han vingut més de l’esquerra que de la dreta. En el passat, he criticat el vel (suposadament) islàmic com a una eina de combat polític, i no pas com a element religiós. Com a un factor que simbolitza la pertinença (i el control sexual i social) de les dones a la comunitat religiosa, i com a un obstacle a la lliure interacció en societats interculturals. I, tot manllevant l’expressió castellana “se lió la de Dios es Cristo”. No només em van acusar de racista i islamòfob, sinó que a partir d’aquell moment se’m va vetar en alguns mitjans amb què feia anys que col·laborava (no patiu, ho feia sempre desinteressadament), un conegut activista gironí em va demanar una trobada on em va exigir una retractació al més pur inquisitorial, i em va arribar que se’m va fer una mena de judici privat in absentia on, pel que tinc entès, alguns sectors del progressisme local em van considerar com a persona non grata. I tot això, malgrat que algunes persones d’aquest entorn em reconeixen en privat que llegeixen d’amagat i que sovint els serveixo perquè algú expliqui allò que pensen particularment. El tema resulta galdós, perquè, com ja he exposat a bastament, més enllà de peces de tela polèmiques, per a mi el més desconcertant és la paradoxa que activistes d’esquerres accepten en un determinat col·lectiu religiós allò que seria del tot inacceptable per a les dones autòctones, la qual cosa representa un veritable acte de racisme (considerar que unes persones tenen més drets que altres per naixement).

També, en els darrers mesos, em vaig trobar amb què Twitter em va comunicar que havien raportat una cadena de denúncies sobre un tuit en què posava en dubte les teories queer, especialment pel que feia a l’existència generalitzada d’altres gèneres que no fossin el masculí i femení, tal com assenyala la ciència i la biologia. Aviam, qui em segueix en aquesta xarxa pot adonar-se que potser no sóc un peix bullit, i que sovint les metàfores se m’escapen de les mans. Tanmateix, tinc molt clar que cal no depassar mai la línia vermella del respecte i que no se m’acudiria mai acusar a un col·lectiu determinat de característiques negatives innates. Va en contra de la meva naturalesa ètica i política. Ara bé, algun temps després (perquè normalment les crítiques rebudes em representen un incentiu per indagar en la literatura filosòfica d’algunes qüestions controvertides) vaig descobrir astorat que, efectivament, negar l’existència de la transexualitat com a gènere o qüestionar que aquesta llarga llista de noves taxonomies formulada per teòriques com Judith Butler (transexual, bisexual, pansexual, intersexual, genderqueer fins a un total de 112, segons alguns teòrics) pot constituir un delicte d’odi segons les noves lleis impulsades arreu d’Europa, a Espanya i Catalunya. Unes normatives elaborades i publicades a esquena de l’opinió pública i l’absurditat de les quals podria fer empal·lidir el mateix Kafka. Bé, servidor de vostès, com ja avançava en la declaració d’intencions del primer paràgraf, em considero un escèptic professional (com correspon a la meva condició d’historiador) i em veig èticament obligat a qüestionar qualsevol cosa, i fins i tot a carregar contra les certeses pròpies. Per a allò per al qual no estic preparat és per qüestionar les incerteses, o fins i tot qüestions que no disposen d’un mínim de solidesa teòrica ni ontològica.

A mesura que faig anys, en aquesta època de confusió civilitzatòria, més desconcertat em trobo. Sempre em temia haver de viure sota la fèrria censura d’un règim dictatorial, d’una dictadura militar, d’un sistema de llibertats limitades com podríem arribar a tenir alguna experiència del passat o d’algunes societats en què la llibertat d’expressió pot constituir una amenaça per a la (seva) seguretat pública. No m’arribava a imaginar que allò que en deien esquerra, suposadament hereva del pensament il·lustrat, del liberalisme, de la llibertat de pensament, actuaria al més pur Stasi o policia de la moral. Perquè, efectivament, comprovo com algunes determinades persones miren amb lupa les coses que publico per titllar-me de racista, sionista, homòfob o qualsevol altra categoria que, si no fos perquè aquesta gent, com tota bona dictadura, no tenen ni un bri de sentit de l’humor. I salten a la jugular cada vegada que dic alguna cosa que no els agrada, com sovint passa a alguns escriptors o pensadors, que rebenten els seus actes o presentacions a llibreries o universitats perquè les seves idees no els agraden. I no parlem de presentar el Mein Kampf, sinó, per exemple, com li passa a l’antropòloga Sílvia Carrasco i un col·lectiu de docents feministes que han hagut de comptar amb protecció policial quan han intentat presentar el seu llibre La coeducación secuestrada. Crítica feminista a la penetración del transgenerismo en la educación, que bàsicament es dedica a qüestionar amb elements científics i antropològics la cultura queer i que considera que això representa un intrusisme en el moviment feminista. I no es tracta d’estar d’acord o en desacord, sinó que frapa la virulència inquisidora amb què actua una nova generació d’activistes, que en saben molt d’actuar, i poc de pensar.

I és així com, en els darrers temps, de la llibertat de pensament hem passat a un moment en què l’activisme (suposadament d’esquerres) imita les tècniques de la policia de la moral iraniana en què, mitjançant la violència, la intimidació o la por de la cultura de la cancel·lació per imposar les seves tesis. Unes tesis no fonamentades en la raó, sinó en la creença, en una deriva de fanatisme religiós com no em pensava que viuria en ple segle XXI.

Nota: Article publicat a la revista Barret Picat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!