Espai de Dissidència

Estocolm, 16 d’octubre de 1957. Poc després d’haver guanyat el premi Nobel de literatura, Albert Camus, participa d’una roda de premsa. En el context de la terrible guerra d’Algèria, entre la cruenta repressió militar de França i un FNL algerià que practica un terrorisme desbocat, amb bombes a restaurants, a tramvies, als carrers, un jove  estudiant algerià, irat, li pregunta sobre la justícia de la causa independentista, malgrat que això causi mort, dolor indiscriminat. En el fons, no és cap pregunta, sinó la cerca de la validació d’un posicionament polític. És una declaració d’intencions, una proclama segons la qual la fi (la independència i expulsió dels europeus) justifica els mitjans (la violència).

Camus, nascut a Algèria quaranta-quatre anys abans, fill d’un pare francès que va fugir d’Alsàcia quan l’Imperi Alemany que va annexionar la seva regió a la guerra franco-prussiana de 1870, i d’una mare d’arrels menorquines, ja estava fart d’aquestes preguntes i situacions. Cal entendre que enmig d’una terrible guerra civil entre els habitants originaris i els pied-noirs, europeus (francesos, occitans, catalans, valencians, illencs…), instal·lats a la franja mediterrània des de la conquesta francesa de 1830, el ja cèlebre i famós escriptor havia intentat proposar una solució de compromís, una entesa entre ambdós bàndols irreconciliables. Es tractava de la “Crida per una treva civil”, presentat a Alger el 22 de gener de l’any anterior. El resultat… previsible. Amenaces de mort, i una conferència a la qual ha d’anar escortat. Un cop a dins, mentre mira d’enraonar, se senten els crits dels bàndols enfrontats: els europeus que exposen el seu racisme més atàvic, i els musulmans que reclamen l’expulsió i extermini dels seus veïns.

Amb un micròfon al davant, Camus és conscient del dolor causat per la colonització. L’any anterior s’han produït massacres de civils que es consideren com a un punt de no retorn en la impossible resolució pacífica del conflicte. Amb un coratge que no posseeix cap altre intel·lectual del moment, l’escriptor, que ja porta molts anys amb un gran prestigi literari i humanitari reflectit a la seva obra, parteix del reconeixement del dolor mutu, i proposa una treva humanitària perquè cap part, ni l’exèrcit, ni els paramilitars europeus, ni el FNL ataquin civils indiscriminadament mentre es negociï una solució raonable entre la República Francesa i els independentistes algerians. “De què es tracta? D’aconseguir que el moviment àrab i les autoritats franceses, sense necessitat d’un contacte explícit, ni de comprometre’s a res, declarin de manera simultània que, durant tota la durada del conflicte, la població civil sigui en tot moment respectada i protegida”, declara mentre llencen pedres a la sala de conferència i ambdós grups, desbocats d’odi, s’escridassen i amenacen a pocs metres.

Camus està sol. La seva proclama és una llàgrima en la pluja, un gra de sorra en el desert. Ningú no li farà cap cas. Han passat massa coses per aturar la maquinària de les revenges mútues. De fet, Camus, que a la seva obra té com a leiv motiv la solitud existencial, l’absurd de la vida, la desolació i la impotència a l’hora d’aturar els torrents que la història arrossega l’existència de la gent comuna, sap què és la solitud i l’aïllament. El seu pare mor a la batalla del Marne quan ell encara no té un any. Només li queda la mare, una dona humil, analfabeta, amb la qual comparteix un pis petit en un veïnat d’Alger on conviuen àrabs i francesos pobres, com ell. Al llarg de la seva vida difícil, amb salut fràgil, infantesa precària, futbolista semi-professional (i porter, probablement la mena de jugador més individualista i singular d’aquest esport on havia après tot sobre la vida), s’obre pas entre l’elitista cultura parisenca. Ell, probablement dels pocs escriptors d’extracció treballadora, n’ha de sentir massa discursos i patir massa desqualificacions de bohemis desclassat sobre la revolució obrera, massa avesats a obeir el partit.

Estocolm, 16 d’octubre de 1957. Amb una expressió de fàstic, clava la mirada en aquell jove i irat estudiant àrab, mig amagat entre els nombrosos periodistes, que li acaba d’exigir un posicionament clar. Dominic Birban, corresponsal de Le Monde, reprodueix la improvisada resposta d’aquell antic porter i novel·lista fet a si mateix. “Sempre he condemnat el terror. Jo també haig de condemnar un terrorisme que s’exerceix cegament, als carrers d’Alger, per exemple, i que un pot dia pot colpir la meva mare o la meva família. Jo crec en la justícia, però defensaré ma mare abans que la justícia”.

De manera més simplificada, sovint aquelles paraules han quedat recollides d’una altra manera: “entre la justícia i ma mare, triaré sempre ma mare”. Potser resumeix millor allò que va caracteritzar un escriptor que sovint esdevenia un pop en un garatge entre les capelletes literàries de la Rive Gauche: un profund humanisme que no dubtava a enfrontar-se als dogmes. No havien passat massa anys des que la polititzada esquerra francesa havia censurat els seus escrits o intervencions públiques. En una època en què el Partit Comunista determinava una ortodòxia que no dubtava a sacrificar les persones en nom dels grans ideals, l’autor de L’Étranger, La Peste o La Chute se’n desmarcava. La llibertat de les persones, el dret a la seva dignitat, passaven per damunt de tota gran idea o principi. Hi va haver una gran polèmica pública amb qui havia estat el seu gran amic, Jean-Paul Sartre, que va implicar una mena d’ostracisme públic de l’algerià que es va quedar sense pàtria.

En qualsevol cas, i a diferència de l’estalinista Sartre, Camus provenia d’una cultura política ben diferent, la de l’anarquisme. De fet, va tenir contactes molt estrets amb els anarquistes espanyols i catalans exiliats, a qui va ajudar sempre que va poder, i amb qui compartia aquesta prioritat per l’humanisme, i el coneixement que, esquerres o dretes són tòxiques quan es tracta de sacrificar persones per grans ideals. Tal com estava veient al paisatge de la seva infantesa i joventut.

Certament, Camus és un dels meus escriptors de referència. A diferència d’un Sartre que ha envellit malament, el porter de futbol que podria haver estat professional, és avui més actual que mai. En un moment en què el neoliberalisme ha trinxat les ànimes i ha fet que l’existència sigui quelcom que pugui cotitzar a les xarxes socials, la profunditat de pensament és un luxe. I l’actitud de prioritzar la vida per damunt la ideologia és una lliçó que hauríem de repassar una vegada i una altra, com a una assignatura pendent en un sistema educatiu que ja no sap què és una assignatura pendent, ni tan sols una assignatura.

Camus va morir de manera un punt absurda poc després. El gener de 1960, encara amb quaranta-sis anys, va perdre la vida en un accident, quan el cotxe que conduïa el seu editor Michel Gallimard, es va estabellar contra un arbre. Algunes teories conspiratòries parlen que allò va ser provocat pels serveis secrets soviètics, que odiaven la independència intel·lectual d’un símbol com ell. Tenint en compte els precedents d’una manera de pensar que no tolera la dissidència, anéu a saber! En qualsevol cas, se’n va anar un home que va dedicar bona part del seu discurs d’acceptació del Premi Nobel recordant la importància del seu mestre de primària, que el va ensenyar a llegir, a escriure, i el va encoratjar (i ajudar personalment) a estudiar, i a esdevenir un home com cal.

Nota: Article publicat a la revista Barret Picat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!