Espai de Dissidència

Alertat per l’amic i editor Esteve Mestre, veig que el meu comptador de visites al meu blog ultrapassa el 250.000. Em congratulo per tan grata companyia dels lectors de Vilaweb i altres. Suposo que aquesta aritmètica es deu més a la perseverança que a la genialitat. Prop de 900 posts per gairebé sis anys de mantenir oberta la bitàcola (a finals d’agost faré l’aniversari).
En aquesta mitja dotzena d’anys el món digital, que avança més àgilment que la pròpia imaginació, ha passat de l’expansió dels blogs, a les xarxes socials, i d’aquestes, a les gregueries dels tweets. Tanmateix, per al meu gust, el blog posseeix una literatura quotidiana encisadora, a mitges entre la crònica, memòria, periodisme, columnisme, reflexió i dietari. En un temps d’eclosió de la literatura del jo, el gènere blog, ja desposseït de la moda passatgera, manté un atractiu innegable.
Quan em vaig proposar encetar la bitàcola, preveia una durada modesta. Quelcom així com la dotzena llarga de mesos de Thoreau al seu Walden Pond. Les urgències del moment van portar-me a esdevenir la meva finestra d’expressió immediata. I la voluntat de fer perdurable la meva obra impresa i facilitar la centralització i consulta, el van fer esdevenir una eina pràctica.

Tanmateix, i sense ser-ne massa conscient, i com passa en el fenomen blogaire, aquesta bitàcola se m’ha descontrolat. O, més aviat, ha acabat controlant bona part de la manera de comunicar-me amb coneguts i desconeguts, d’intentar arribar una mica més enllà. Aquests anys, que per experiència d’historiador tinc la certesa que seran considerats temps difícils i de transició, ens ha impulsat a precipitar judicis per l’esclat de l’actualitat. En aquests sis anys i quart de milió de visites, hem estat qüestionats com a país i com a model social. Assistim a una mena de guerra civil larvada entre els megarics i la resta, d’incert resultat. Veiem com els dolents de la pel·lícula s’exhibeixen sense recances, mentre els qui no som bons del tot no hem estat capaços d’alçar el cap.
Suposo que per cloure aquest post amb alguna nota optimista i constructiva sobre el futur, de l’estil “el món digital servirà per encarar futurs millors” i coses semblants. Com que, a més d’acumular visites, també acumulo anys, no puc convidar a l’optimisme, ni tampoc estic massa convençut que la xarxa estigui servint per tal que uns mínims principis morals regulin la societat o l’economia. Tanmateix, sí que us puc dir que jo continuraré fent servir aquesta finestra de dissidència contra la conjunció de mals que com a societat ens sotgen: contra l’imperi hispànic, contra el capitalisme despietat, contra l’enaltiment de la resignació. I també continuaré essent propositiu, mal que pesi als admiradors de Sala-Martín o “La Razón”; per un país sense diferències socials extremes, per un repartiment de la riquesa i el treball, per un accés universal a la cultura i l’educació. Per l’obligació moral de millorar-se humanament i de manera continuada.
En fi, en tot cas, moltes gràcies per tan grata companyia.