Comparteixo aquest assaig que he publicat al darrer número de la Revista de Catalunya (Núm. 319, setembre de 2022, pp. 29-36). Una reflexió sobre el depriment estat de l’educació als Països Catalans. Pocs podrien posar en dubte que Catalunya és, essencialment, una nació cultural. És la llengua i la cultura la que estableix un
Xavier Diez, L’escola: espai en destrucció, Lo Diable Gros, Tarragona, 2022, 187 pp. Tinc el plaer de presentar el meu nou llibre (i ja en porto uns quants) que els amics de Lo Diable Gros m’han publicat. Es tracta d’un volum de reflexió i anàlisi sobre la situació educativa, tant a nivell global com local, i que
Ani Pérez Rueda, Las falsas alternativas. Pedagogia libertaria y nueva educación, Virus, Barcelona, 2022, 287 pp. Les vagues docents del mes de març han propiciat un dany col·lateral inesperat: s’ha punxat, potser definitivament, les bombolles de l’anomenada “innovació educativa”. Les crítiques contra la Fundació Bofill, les denúncies a les xarxes socials per les pràctiques sectàries
S’ha dit que l’anunci de l’avançament del calendari, amb la pompa i circumstància pròpia del llançament d’una campanya electoral, ha estat la gota que ha fet vessar el got. Vistos els resultats, no tinc altre remei que discrepar. Amb les formes, el conseller ha llençat una burilla encesa a un bosc sec, un llumí a
Andreu Navarra, Prohibido aprender. Un recorrido por las leyes de educación de la democràcia, Anagrama, Barcelona, 96 pp. Andreu Navarra és un d’aquests pensadors clarividents que saben posar lletra a la música de la resistència il·lustrada. Ens va oferir una clara mostra en el seu llibre anterior, Devaluación Continua, una mena de “llibre negre”
A finals de gener, els mitjans, especialment TV3, irrompien amb una crítica demolidora al batxillerat actual alhora que, paral·lelament, es promovia la idea de reformar aquesta etapa educativa en la direcció d’un enfocament competencial. Aparentment, la iniciativa de tres docents, que van aparèixer a la televisió acompanyades d’alguns alumnes que reforçaven la línia argumental, semblava
Pel gener de 2016 es va crear un conveni entre el Centre UNESCO, la Fundació Jaume Bofill la Universitat Oberta de Catalunya i l’Obra Social “La Caixa”, al costat d’altres entitats com la Fundació Jesuïtes Educació i altres vinculades al món dels negocis i la digitalització anomenat genèricament Escola Nova 21. Des d’un principi va
Rosa Cañadell, Albert Corominas, Nico Hirtt, El menosprecio del conocimiento, Icaria, Barcelona, 2020, 143 pp. En els debats educatius actuals s’ha anat imposant una estranya línia ideològica en què organismes internacionals obsessionats per l’ortodòxia econòmica (OCDE, UE, Grup de Davos, i diversos Think Tanks associats) acaben imposant un neoliberalisme disfressat amb un llenguatge progressista. És, per posar un exemple, el que ha succeït amb la Fundació Bofill,
Si l’infern és empedrat de bones intencions, en educació aquestes darreres abunden massa, especialment a partir del que molts denominen “innovació”. Moltes de les seves propostes ja fa anys que estan en marxa i tenen resultats, més que limitats, preocupants. En pocs dies hem assistit a un parell de documentals emesos en prime time a
En contradicció amb els esforços que estan fent els diversos governs, el fenomen de la segregació escolar no es redueix, sinó que no para d’expandir-se. El sociòleg de l’educació, el belga Hugues Draelants acaba de publicar en un llibre, (Comment l’école reste inégalitaire. Comprendre pour mieux réformer Louvain la Neuve-PUB, 2018) on explica un fenomen
Nico Hirtt (Luxemburg, 1954) és professor, autor de diversos assaigs sobre educació i un dels màxims experts en competències bàsiques. És fundador i activista de diversos moviments d’educació crítica com ara l’Appel pour une école démocratique. XAVIER DIEZ: Des de fa alguns anys, la majoria de sistemes educatius adopten un sistema d’aprenentatge per competències. Quin