Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Hi ha poques coses tan satisfactòries com la conservació de les amistats. Preservar la intimitat amb amics d’infantesa i joventut, envellir en els miralls mutus, contemplar el pas del temps en les nostres respectives evolucions són experiències amb què cap bé material és capaç de competir. I certament, les dècades passen, i aquells amics amb qui comparties confidències, anhels i visions de les coses evolucionen de forma divergent. Els anys ens allunyen en geografies, trajectòries professionals, obligacions familiars, valors i creences. I sovint passa que, en retrobades, potser cada volta més espaiades, arriba un punt en què la conversa ja no troba punts de contacte, que sovint ens falten terrenys compartits, o que els interessos són allunyats. I tanmateix, malgrat els obstacles i la distància, et trobes ben a gust, i els silencis no resulten tan incòmodes com es podria suposar, perquè, potser, trenta o quaranta anys enrere tampoc no necessitàvem de les paraules per establir complicitats, per generar aquelles estranyes atmosferes d’harmonies, no exemptes de tensions, picabaralles o malentesos.
Tinc la sort de conservar unes quantes amistats de temps remots, fotografies en blanc i negre, i absència de comunicacions electròniques. Relacions entre persones cara a cara, en tota la complexitat i imperfecció humana, sense la capacitat de disfressar carències i complexos com en l’era del photoshop que pateix la generació dels nostres fills. I tractem de mantenir un fràgil calendari de trobades periòdiques, no massa freqüents. D’un temps ençà, tanmateix, apareix una ombra omnipresent. Preguntem poc, i el “com va tot?” resulta un simple convencionalisme del qual en temem una resposta.
Les coses van malament. Per a alguns, massa. I els qui, més o menys se’n surten, tracten de dissimular per no ofendre aquells que, creixentment pateixen. I no es tracta dels problemes existencials, propi dels qui acumulen anys sense complir les optimistes expectatives de l’adolescència. Alguns han perdut la feina. D’aquests, no resulta difícil imaginar que no treballaran mai més, o si més no, mai no recuperaran una trajectòria professional normalitzada. Altres ja han perdut tot subsidi i esperança. I no parlem de persones que hagin pogut cometre errors vitals greus, o que hagin dilapidat el seu capital humà en excessos innombrables. Parlem de persones normals, bons treballadors, bons ciutadans expulsats d’una existència convencional fonamentada en la feina i la llar. Per no parlar de les perspectives negres de la generació dels fills, en termes generals amb una formació incomparablement més extensa i rigorosa que la nostra.
L’ordre anterior, més just o més injust, s’ha capgirat. Les antigues certeses s’han evaporat en un instant. La gent, abans integrada en un conjunt de pràctiques, creences i actituds (els sociòlegs podrien parlar de «classes mitjanes») ja no serveixen per explicar el món, ni tan sols per practicar un codi de conducta amb una mínima coherència. El nostre reduït i modest univers d’aspiracions simples, recorreguts marcats amb fites, espais més o menys controlables, ha estat esborrat amb nocturnitat i traïdoria. A fora, la crua intempèrie d’un capitalisme real on cada vegada més gent és empesa al marge. Les trobades periòdiques es farceixen de silencis, i d’absències. I sovint, arriba un punt en les converses, en què la paraula dura i el ressentiment ens porta a allò sobre el qual, pel meu ofici d’historiador, ja tenia coneixement, i que fàcilment podria denominar-se com a període prerevolucionari o d’irrespirables tensions socials. Francament, costa acceptar que amics convergents participin dels postulats anarcocomunistes de la PAH o que antics botiguers o petits empresaris esquitxin els aparadors dels bancs amb fems, o que mares de família, abans incapaces de trencar un plat, reclamin empalaments públics contra qui s’ha declarat enemic nostre.
Efectivament, la trista pedagogia dels fets m’ha fet comprendre la dimensió tràgica dels anys trenta, aquesta dècada de conflictes en què l’esperit democràtic es va dissoldre entre sentiments revolucionaris i contrarevolucionaris, entre una dinàmica difícil de comprendre, en què es teixí una tragèdia evitable. En història, la millor manera de no entendre res és recórrer als manuals escolars. Quatre idees improvisades d’historiadors influïts pel moment en què redacten la seva narració dels fets, no ens serveixen per intuir la magnitud de la tragèdia. Explicar l’eclosió del feixisme, o la dinàmica de la violència revolucionària o contrarevolucionària a casa nostra, resulta extremadament difícil, especialment si ens refiem de relats històrics, documents parcials o fonts, com totes, on hi ha més omissió que propaganda. També resulta extraordinàriament complex reconstruir un passat a partir de testimonis orals, quan assistim a una confrontació d’idees i projectes, i els protagonistes redecoren una versió, una vegada han passat els anys, adobada per silencis i autoenganys.
El més determinant, a l’hora d’entendre el terratrèmol del primer terç del passat segle, van ser aquells canvis invisibles en la mentalitat de les persones. Sovint imperceptibles, recollits, potser en la correspondència creuada entre amistats antigues, apareix el procés d’enverinament social que portà a la tragèdia. Persones estafades respecte a les normes socials que havien d’acceptar. Gent que, després de complir amb els deures que els havien imposat, havien estat enganyades. Persones que ho havien perdut tot, incloses l’esperança i la por, fins a congriar-se en una tempesta perfecta. Vells amics que es feien confidències, i que sense ser-ne conscients, van ser canviats per la història, fins entendre que ells podrien ser capaços de canviar-la.
Com tot, predir el futur, per als historiadors, resulta un exercici tan fútil com per als economistes fer previsions. Amb prou feines podem interpretar el passat. Amb prou feines podem intuir que anem malament. I que potser, com descobreixo entre els noms de les persones que compartim signatura en el manifest del Procés Constituent, gent tan diversa i plural com els meus amics, considerem que el futur no es pot construir sense els nostres noms.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
molt interessant la seva reflexió personal i social. Només apuntar que, respecte del que diu dels anys trenta, hi ha causes d’ordre superior per abraçar un ideari revolucionari que la simple decepció i desconfiança dels sistemes parlamentaris o oligàrquics de torn. L’època de major auge de la CNT és durant la primera guerra mundial, amb Espanya formalment neutral, una època de bonança econòmica. Durant aquells pocs anys va passar, malgrat la clandestinitat, de ser una organització recentment fundada a aglutinar 700.000 afiliats, quasi tots (500.000) a Catalunya.
Els exemples són incontables. Podem parlar de Tolstoi, Bakunin o Kropotkin, o de tants altres que sense cap mena de necessitat intel·lectual s’adhereixen a una cosmovisió que té per objectiu combatre tota forma de vida indigna, no per oportunisme, sinó per inquietud espiritual i intel·lectual. Ja deia algú que les idees no són fruit de l’estómac, sinó del pensament.