Espai de Dissidència

Missió complerta. Després d’improvisar, a darrera hora, un canvi de lloc, he aparegut sense avisar al #Tram405, a Sant Just, a poca distància dels Walden (petit homenatge particular a Thoreau). He quedat amb un bon amic d’infantesa i la seva família, que també ha improvisat i ha vingut sense avisar. Amb en Miquel, deu fer quaranta anys que ens coneixem. Hi vam coincidir fa molts anys en un altre onze de setembre amb “maderos” amb cara de pocs amics i posats de tertulià d’intereconomia. Ens hem posat al dia de tot. Ha estat, més que emocionant, agradable.
En un món en què la tecnologia afavoreix altres fórmules de relacionar-se, he intercanviat desenes de whatsapps amb una bona colla d’amics amb qui enviàvem fotos dels diferents trams. Meteorològicament, encara que també metafòricament, després de cel gris i pluja, ha sortit el sol. 
En Miquel i jo, amb les nostres famílies hem decidit arribar a temps a la nostra cita amb la història. En Miquel i jo, que hem vist desaparèixer els nostres avis i els nostres pares, que hem deixat enrere el temps de por i silenci, hem estat allà per una constatació. Som ara nosaltre, el poble, qui ordenem.

No em canso de repetir que el millor de tot plegat no són les emocions, ni les banderes, ni les febrades patriòtiques, ni les il·lusions. De fet, al meu voltant detectava una normalitat retronadora. El que estem visquent és aquesta construcció del país a partir de la suma de voluntats individuals, d’agafar el gust a l’ús i abús de la nostra sobirania com a ciutadà. “O povo, qui mais ordena”. Perquè la independència l’estem bastint nosaltres, car hem presentat candidatura per dibuixar el futur. 
No és veritat que ocultem els nostres problemes amb la bandera, sinó que emboliquem els nostres somnis, els nostres projectes col·lectius, amb una tela quatribarrada i un estel. Poesia pura contra els qui oculten els conflictes amb taules de lleis caduques.
O povo, qui mais ordena…