Espai de Dissidència

Sóc el primer a defensar la idea que cal observar els esdeveniments històrics amb un cert distànciament, a analitzar-los des de paràmetres racionals, desapassionadament. Tanmateix, com a ciutadà d’aquest país, com a observador i participant, m’he deixat encomanar d’aquest esperit d’il·lusió que recorre els nostres carrers, viles i ciutats en la setmana de la Diada. 
Sóc perfectament conscient que vivim uns efímers moments de felicitat, que dimarts va córrer una tramuntana emocional, que això es tracta d’un fenomen detalladament descrit als manuals de la psicologia col·lectiva. I tanmateix…
Serà difícil oblidar aquesta Diada. Amb munió de famílies amb criatures, gent gran, estols d’adolescents que es fotografiaven i que em demanaven que els fotografiés amb els seus mòbils, amb aquell posat de “jo hi vaig ser aquell dia!”. Una manifestació no pacífica, sinó de festa de finals d’estiu, de “bonrotllisme” generalitzat, d’una estranya sensació comuna d’enfilar-se damunt d’un núvol.

És cert. La Catalunya de les retallades avança implacablement. Els drames personals de resultes d’aquesta estafa pseudonimatitzada de crisi no s’aturen. El món continua essent un lloc inhòspit i perillós. Tanmateix en aquests dies, a les converses, als rostres he contemplat una estranya llum. La de la il·lusió. La de l’esperança. No m’entengueu malament. El milió i mig de catalans del dimarts, i els qui avui continuen amb la seva agenda quotidiana no són estúpids. Saben perfectament que l’horitzó és complex. Alhora, pensen (pensem) que s’ha acabat l’etapa de la protesta i s’inicia la de la construcció. Peso (pensen) que els llimbs actuals no asseguren un camí fàcil, o que simplement s’arribi al destí desitjat. Tanmateix el país, o almenys aquell que camina, sembla tenir més clar cap a on vol anar. Som al núvol, perquè potser ens hem tret un pes de sobre.
El president Mas, se li ha de reconèixer, ha fet una jugada estratègica complexa, que potser li surt bé. En aquests dies l’he mirat, més que escoltat. I, francament, feia cara de creure’s el seu personatge. Certament el seu gest té com a conseqüència allò que els analistes polítics sempre hem criticat: ocultar amb una bandera bona part dels problemes greus i urgentíssims del país, i tapar també alguna responsabilitat en la deriva socialment involutiva del país. Tanmateix tinc la sensació que s’ha envoltat d’un escut protector, un blindatge popular que trigarà alguns dies (potser setmanes) a dissoldre’s. Tret que actuï amb pressa i determinació, més enllà de gestos retòrics. Ja se sap, a vegades els polítics poden redimir-se si saben esdevenir personatges històrics.
No trigarem a baixar del núvol. En poc temps tornarem a adonar-nos que avui som pitjor que ahir i, probablement, millor que demà. Tanmateix la idea d’una república catalana pròxima, la idea de trencar amb l’ordre opressiu presidit per l’Espanya més negra, recorda l’aroma d’un combustible escàs i excitant: l’esperança.