Qualsevol que es passegi per les xarxes socials pot constatar importants tensions en els debats educatius. Que hi hagi tensions en els debats educatius no necessàriament pot ser dolent, ans al contrari, pot expressar vitalitat. El problema és que el soroll de twitter o facebook, o fins i tot els blocs contrasta amb el silenci
No, rotundament no. Els canvis legislatius del Departament no serviran per frenar la segregació educativa. El Pacte contra la Segregació (PcS) és una simulació, un fer veure que es fa alguna cosa sense alterar en absolut els mecanismes subtils que fa del sistema educatiu un reproductor de diferències socials en una societat, com la catalana,
L’autonomia educativa semblava una bona idea. En el cas del nostre país, els diversos moviments de renovació pedagògica consideraven, amb bon criteri, que apartar-se d’una visió centralista i estrictament regulada del sistema educatiu podria ser una opció raonable. Al cap i a la fi, tot docent sap que adaptar-se a la realitat concreta del context
“Cansa als teus enemics mantenint-los ocupats i no deixant-los respirar” Sunzi. L’art de la guerra La frase que encapçala aquest article és un aforisme recollit a L’art de la guerra, una obra literària de la Xina antiga, redactat pels volts de l’any 500 abans de Crist pel pensador Sunzi i que, com el títol exposa,
Des de fa alguns anys, la “innovació” s’ha imposat en l’actualitat educativa, fins al punt que podríem parlar d’una “febre innovativa”. En altres termes, s’ha generat un clima en què la novetat, més enllà de les formes i conseqüències, es percep intrínsecament com a factor positiu, sense atendre a una reflexió profunda del que realment
Quotidianament, veig molts mestres i parlo amb ells. Des del trist consol que els meus trenta anys d’experiència docent en tots els nivells educatius m’ofereixen certa perspectiva històrica, es pot dir que he assistit a una llarga evolució de les institucions educatives, des de la precària construcció de la democràcia a la seva –en termes
Alerta Joan Soler, a la seva tesi doctoral, sobre les dificultats de consens respecte al concepte “Renovació Pedagògica”[1]. En certa mesura, el propi concepte “renovació” té un punt de reactiu, de protesta respecte a un model educatiu oficial insatisfactori. Ara bé, sovint s’obvia que tot projecte de renovació pedagògica respon sempre a unes finalitats polítiques,
El Consell Escolar de Catalunya enceta aquesta setmana un procés de reflexió sobre l’educació dels pròxims anys. A tal efecte, cinc personalitats procedents del món acadèmic han elaborat una ponència cadascú en què es tracten àmbits diversos (els pilars, l’arquitectura, el centre, el professorat, l’alumnat) en el que hauria de funcionar com a una mena
Un escalfament global també s’està produint en el clima educatiu. Qualsevol que tingui una mínima relació amb l’ensenyament del nostre país pot adonar-se que, si bé fa algun temps que no assistim a cap tempesta, sí existeix un malestar generalitzat, difús i d’arrel complexa, amb aires de pessimisme i decadència. Si haguéssim de proposar quins
Corria el 1987. En una entrevista, Margaret Thatcher anunciava que «la societat no existeix. Només existeixen individus i famílies”. Contràriament al que es podia suposar, la primera ministra no feia una descripció, sinó que revelava un projecte polític. Al llarg de la seva carrera política, i amb idees radicals, considerava que calia redreçar el rumb
Ara fa uns trenta anys que vaig començar les meves primeres practiques de magisteri. Les recordo com molt agradables, a l’escola Arc Iris, al barceloní barri del Guinardó, al mateix centre que va anar la Mònica Terribas. Llavors era una escola amb vocació de ser molt fresca i innovadora, amb unes estratègies i mètodes molt