Em faig creus que un article com aquest hagi sortit publicat al Setmanari La Directa, al qal estic subscrit, i que acabo de llegir en paper, doncs ha arribat a la meva bústia aquest matí de Dimarts. Ara mateix enviaré una réplica directament al setmanari. M’avergonyeixo. No es tracta d’eliminar la subscripció per aixó peró l’idea m’ha passat pel cap.
Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Article publicat recentment al Setmanari La Directa
La possibilitat de sortida a l’estranger de la bloguera i dissident cubana Yoani Sánchez ha propiciat una allau de notícies, entrevistes i lloances. La seva darrera gira, amb caràcter triomfal, ha tingut una atenció mediàtica força intensa. De la mateixa manera, el seu bloc, «Generación Y» ha estat objecte de diversos premis i reconeixements per part de diversos mitjans periodístics, com El País, la Fundació Ortega y Gasset o The New York Times.
No negaré la qualitat literària, i fins i tot l’interès polític i sociològic del blog i la bloguera cubana, que ja fa una bona colla d’anys que descriu en termes crítics la realitat del règim comunista caribeny. Fins i tot, qui això escriu, també coincideix en bona part de l’anàlisi que associa l’austeritat comunisme amb l’asfíxia existencial que caracteritza els sistemes autoritaris, i les dificultats materials quotidianes, com a detonador de frustracions existencials. Més enllà de les intencions de la col·lega (al cap i a la fi, servidor també fa una bona colla d’anys que exerceix com a bloguer) potser resulta indignant altres fets aliens a les seves intencions.
Certament, el que més emprenya de la fira muntada al seu voltant és l’ús polític que se’n fa. Les entrades del seu blog són emprades per desautoritzar un règim (que personalment detesto) per les incomoditats materials, manca de llibertat, ús de la repressió i la censura, i l’ocultació de veus discrepants respecte del país oficial. Tot plegat fa que aquí, amb un gran malbaratament d’energia, s’exploti la dissident cubana per atacar una fórmula d’organització política determinada a fi de contrastar-la amb el suposat món lliure, pròsper i feliç que lloa a la cubana i premia els seus posts.
La nostra hipocresia és de dimensions bíbliques. Com ens recorda l’Evangeli de Sant Mateu (7:3-5), què fàcil és trobar palletes a l’ull aliè! El nostre esplèndid món occidental és ple de dissidents. El nostre fantàstic món pròsper, no és capaç d’assegurar una feina digna a sis de cada deu joves, mentre els delinqüents financers desnonen desenes de famílies a diari i empresaris sense escrúpols priven de mitjans de vida a gent honesta i treballadora. La nostra meravellosa societat lliure també es dedica a censurar, perseguir i silenciar a aquells qui no combreguen amb la religió del lliure mercat. Amb més o menys qualitat literària, amb més o menys interès polític i sociològic, la dissidència respecte al capitalisme ha de fer front a uns mitjans en mans privades hostils a la crítica (hi ha hagut una escabetxinada en la premsa de paper), molts opinadors honestos (com Vicenç Navarro) han estat vetats pels principals mitjans, alguns rapers crítics (com Pablo Hásel) han acabat a l’Audiència Nacional per criticar el cap d’estat, o centenars, milers d’escriptors, periodistes, acadèmics,… han vist la seva carrera obstaculitzada per expressar la seva dissidència respecte a la teòrica Disneylàndia que comporta una terrible divergència social, i molts dels crítics amb el govern actual i els interessos empresarials als quals serveixen som seguits i observats pacientment per inquisidors. Com a Cuba, aquí els dissidents també som vigilats. Com a Cuba, aquí també són violats els drets humans (les privatitzacions dels serveis públics, les retallades en sanitat i educació, la desocupació massiva i induïda, la pobresa també són això, violacions de drets humans).
Efectivament, com bona part dels col·laboradors d’aquest mitjà, no som la Yoani. Probablement mai no ens premiarà El País, la Fundació Ortega i Gasset o el New York Times. Ningú no ens organitzarà una gira on puguem criticar obertament la submissió al capitalisme prussià, les nostres queixes sobre la dictadura financera o els nostres laments per viure sota el jou dels hereus del franquisme. I, quan llegeixo «Generación Y», tot seguint les vicissituds d’haver de suportar un règim asfixiant, no puc deixar de pensar en la meva amiga Dora, qui hagué de fugir amb la seva família de la dictadura txecoslovaca quan tenia quatre anys. Després de retrobar-se, més de vint anys després amb la seva família txeca, m’explicà un acudit molt significatiu que corria pels carrers de Praga. «En què es diferencia el comunisme del capitalisme? Amb el comunisme, podies criticar el teu cap. Si et ficaves amb el govern, en canvi, acabaves a Sibèria. Amb el capitalisme, et pots queixar tant com vulguis del president. Si qüestiones el teu cap, acabes a Sibèria».
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!