Per a la memòria oficial, Salvador Seguí constitueix una excepció entre els noms propis de l’anarquisme. En un país –i una historiografia, la catalana, encara amarada de noucentisme– que s’ha esforçat per esborrar del mapa el moviment popular més important de la seva història i el moviment anarquista més important del món, Seguí resulta un
Simona Levi (Torí, 1966) és una dramaturga, directora teatral, activista, gestora cultural, artista multidisciplinària, investigadora establerta a Barcelona des de 1990. També és una estratega tecnopolítica i confundadora de la xarxa Xnet, una plataforma que treballa per la democratització digital, la llibertat d’expressió, la lliure circulació de cultura i la neutralitat de la xarxa. Ha
Christophe Guilluy, No society. El fin de la clase media occidental. Taurus, Barcelona, 2019, 163 pp. La idea de decadència de les societats occidentals, vinculades al projecte dels estats del benestar, i de destrucció dels nexes col·lectius a Europa i Nord-Amèrica és una constatació cada vegada més òbvia. El fenomen és sobretot visible a
Aquesta setmana, Espai de Dissidència fa quinze anys. Això fa cert vertigen. Si bé no sóc la persona més constant (ni tampoc la més inconstant del món) no pensava que l’experiència durés tant. Com que sóc un boomer fronterer amb la generació X, per als més joves digitals, això dels blogs deu semblar un període
Com a historiador, he de confessar que l’escepticisme se’m va instal·lar des del minut zero d’aquesta mena de catàstrofe global va esclatar davant dels nostres nassos durant el primer confinament. Els historiadors tenim un petit i no massa preat avantatge: sabem que la gestió davant amenaces desconegudes com la que tenim davant nostre sol ser
Sens dubte, una de les pitjors notícies de l’any. Diria, fins i tot, de la dècada. Els talibans, després d’una retirada de l’OTAN, han desfet fàcilment el que quedava de legalitat internacional i han reinstaurat el seu regne medieval, fent entrar, de nou, en una edat fosta i posant en crisi la pròpia idea de
En història, com en política, no existeixen les casualitats, sinó causalitats sospitoses. La pujada estratosfèrica del rebut de la llum, que en aquest darrer any s’ha enfilat a màxims històrics, no hauria de pensar-se aïlladament, com a culminació d’un cúmul de fatalitats climatològiques o de mercat, sinó com a quelcom vinculat a unes relacions de
Vivim temps de paradoxes. D’una banda, mai s’havia percebut tant d’esforç a imposar un llenguatge i unes pràctiques tan inclusives, o trobem tanta xerrameca sobre democràcia, benestar, i fins i tot de promoció de la felicitat… mentre que, alhora, vivim un evident procés d’involució social, amb homofòbia i masclisme normalitzat, feixistes ocupant l’esfera pública, desigualtats
Qualsevol que es passegi per les xarxes socials pot constatar importants tensions en els debats educatius. Que hi hagi tensions en els debats educatius no necessàriament pot ser dolent, ans al contrari, pot expressar vitalitat. El problema és que el soroll de twitter o facebook, o fins i tot els blocs contrasta amb el silenci
Piotr Kropotkin (1842-1921) és, sens dubte, una de les figures intel·lectuals de la cultura i la ciència europea del segle XIX. Geògraf, zoòleg, explorador, el sentit sobre la injustícia social el va convertir en un dels pensadors més crítics amb l’Estat i amb les formes de govern despòtics així com el capitalisme. Potser per això,
Andreu Navarra, Prohibido aprender. Un recorrido por las leyes de educación de la democràcia, Anagrama, Barcelona, 96 pp. Andreu Navarra és un d’aquests pensadors clarividents que saben posar lletra a la música de la resistència il·lustrada. Ens va oferir una clara mostra en el seu llibre anterior, Devaluación Continua, una mena de “llibre negre”
La segregació escolar és un fenomen que, malauradament, és consubstancial al propi sistema educatiu. De fet, una de les funcions subterrànies de l’escola és que, de manera sostinguda en el temps i amb desigual intensitat entre països, tendeix a reproduir les diferències socials d’origen dificultant, a la pràctica, el teòric objectiu de possibilitar la igualtat
La notícia em va arribar ahir, a través del grup de whatsapp dels meus amics d’infantesa. He de dir que quan veig una notificació d’aquest canal fora de l’estiu, moment que dediquem a fer quadrar agendes per sopar plegats, sempre em temo el pitjor: morts d’amics, familiars, separacions o coses així. No m’equivocava. Algú preguntava
Ministerio de Instrucción Pública, Cartilla escolar antifascista, Ed. Facsímil Libros del Zorro Rojo, Barcelona, 2021, 94 pp. Libros del Zorro Rojo ha sorgit com a editorial arriscada, tant pel que fa al catàleg, com en termes estètics. Coherentment amb aquest esperit provocador ens presenta la reedició de la Cartilla Popular Antifascista, que com s’indica, es
Jordi Roca Vernet i Núria Miquel Magrinyà, La bullanga de Barcelona. La ciutat en flames, Rosa dels Vents, Barcelona, 2021, 283 pp. Sobre la convulsa Catalunya del segle XIX tinc la impressió que la història és encara a mig escriure. O potser s’ha escrit molt i s’ha conegut poc. Els historiadors no estem exempts de