Aquell 1986

Com va passar amb bona part de la meva generació, vaig ser el primer de la meva família a arribar a la universitat. En una dècada de penúries i incerteses com la dels vuitanta, arribar va ser tot un èxit, i en el meu entorn de barri obrer barceloní, gairebé una proesa. De fet, vaig ser, també, l’únic dels meus amics a entrar en un campus, el de Bellaterra, que recordava en certa mesura, als nord-americans. Ara bé, les aparences i la història ja no semblaven tan glorioses. D’una banda, l’Autònoma semblava a mig construir, en edificis d’un racionalisme hostil i acabats maldestres. L’accés geogràfic -en un entorn rural a peu d’autopista, al qual s’hi podia arribar després d’una hora de tren i autobús reciclat- era intencionadament aïllat per poder ser controlat ràpidament per la policia en cas de revolta estudiantil. Iniciada a la dècada de 1970, en plena efervescència antifranquista, la de 1980, la meva, no havia apaivagat del tot cert esperit de rebel·lia, almenys entre els supervivents que van escapar a l’heroïna o al gris conformisme que assetjava els esperits.

Com succeïa amb bona part de la classe treballadora il·lustrada, vaig començar magisteri, en la que llavors era la prestigiosa Escola de Mestres Sant Cugat. Magisteri sol ser una carrera d’ascensor social, on fins al tombant del segle passat, solien coincidir estudiants de família modesta, sovint immigrants recents que a còpia d’esforç i perseverància havien aconseguit superar els diversos obstacles del sistema educatiu; fills de mestres, normalment de comarques, amb una visió de l’educació molt vocacional i rigorosa; gent de pagès extraordinàriament conscienciada i disciplinada, i joves de bona família i sense gaires llums que es matriculaven allà per les dificultats acadèmiques que implicaven altres estudis com arquitectura, dret, medicina o enginyeria, i que necessitaven una titulació universitària al preu que fos per evitar un temut desclassament.Resultat d'imatges de mayo 1968

Els nostres professors també resultaven heterogenis. En un pla d’estudis pensat per a la segona etapa de l’EGB, i concebuda per impartir coneixements sofisticats a alumnes adolescents -entre 11 i 14 anys- avui a la secundària, teníem uns quants docents provinents de les facultats de lletres i de ciències dels voltants. Com passa en tota experiència semblant, n’hi havia de totes qualitats, tot i que, vist en retrospectiva, la majoria eren força bons. Tanmateix, molts d’ells presentaven un defecte comú. Ja en la frontera dels trenta i els quaranta anys, sentien una gran enyorança per la seva joventut presumptament revolucionària. Alguns afirmaven haver estat a París per participar en el maig de 1968, i es delectaven explicant les seves heroiques experiències tot excavant les llambordes per trobar la platja, impulsant la imaginació vers el poder i exigint l’impossible. Fins i tot un de sociologia va portar algun vell col·lega de barricada i ens van fer un passi de diapositives  -disfressat de conferència- sobre aquell episodi històric de gran transcendència. He de reconèixer que les primeres vegades em deixava portar per la fascinació del relat, i hagués desitjat viure aquella experiència que, des de la meva perspectiva proletària, semblava reservada a l’elit. A partir del moment en què començaven a repetir-se, la cosa semblava ja les batalletes de l’avi. Entre nosaltres, a partir de la reiteració en què tothom presumia d’haver viscut una experiència francesa inoblidable, comentàvem irònicamen que el París d’aquella primavera devia estar més concorregut que la Nova Delhi actual.

Crec que el record, real o fingit (tot i que en la majoria dels casos, deformat per la idealització) se’ls va començar a descontrolar. Els nostres professors devien entrar de ple en la crisi dels quaranta, i sovint, portats per l’entusiasme i desbordats per la falsa nostàlgia, començaven a establir comparacions odioses entre la seva i la nostra generació. Que si ells s’havien revoltat contra un ordre conservador, que si la nostra era una generació massa conformista, que si ells obríem camí mentre que nosaltres no érem conscients de la nostra sort. Que si la seva èpica no es podia comparar amb la nostra prosa. Que si la seva havia estat una joventut idealista que contrastava amb el materialisme de la nostra. Que si…

Estàvem descontents. Les classes estaven desbordades, el transport resultava infame, les taxes universitàries, prohibitives per a la gent de classe treballadora

A tot això, entre queixa i lamentació docent, els estudiants d’aquells teòricament tediosos 80, ens estàvem organitzant. A diferència dels nostres professors, no conec ningú que tingués cap còpia del Llibre Vermell de Mao (malgrat que no mancava algú d’aquelles sectes i escissions marxistes heterodoxes), tanmateix, estàvem descontents. Les classes estaven desbordades (nosaltres sí que érem producte del Baby Boom), el transport resultava infame, les taxes universitàries, prohibitives per a la gent de classe treballadora. D’aquí en va sortir una plataforma amb una vintena de propostes concretes, presentades davant el rectorat i les diverses autoritats. En la redacció, que afectava sobretot estudiants, hi vaig participar com a un dels delegats de Magisteri. La meva primera experiència més o menys política. La resposta va ser nul·la.

També hem de tenir present que aquell 1986, els estudiants de l’Autònoma no estàvem precisament sols. Ens trobàvem en una mena d’eclosió estudiantil global. A França hi havia un moviment molt similar, i els estudiants de Secundària es van afegir amb una força insospitada, diria que amb més embranzida que els universitaris. En algun d’aquells noticiaris recordo una noia francesa que jugava amb la inversió de les xifres respecte del 68, tot dient que aquella revolta la del 86, era més potent i sincera que la de la generació precedent.Resultat d'imatges de huelga estudiantil 1987

Les circumstàncies van dur a una vaga perllongada, a partir de gener de l’any següent, crec recordar que de cinc setmanes, que enllaçava a més amb la dels mestres i professors que exigien uns salaris dignes. Vam ocupar el Rectorat durant aquell període. Vam manifestar-nos reiteradament (fins i tot amb batalletes com el partit de futbol que vam jugar a la Plaça Sant Jaume entre la gent de Magisteri de la Universitat de Tarragona contra l’Autònoma -vam guanyar nosaltres per 3-1-). O la presa del rectorat després d’una gran nevada (fèiem broma dient que assaltàvem el Palau d’Hivern). La contundència de les protestes en aquell episodi poc reivindicat, realment va tenir una magnitud històrica, a casa nostra, objectivament més potent i transcendent que un 68 que a Catalunya, va passar desapercebut, si ens regim pels testimonis directes del moment, i la documentació dels fets.

Ingènuament podríem pensar que aquells professors nostres, que ens alliçonaven dia sí, dia també, amb les batalletes del maig parisenc, sentirien certa simpatia per la nostra causa. Hi va haver de tot, tanmateix, aquells més combatius i insistents amb la retòrica revolucionària a classe, ens van sorprendre amb una irada hostilitat. Fins i tot, una d’aquelles professores de literatura de les més abrandades, ens va titllar de “Tejeros” en una de les diàries assemblees, per haver gosat interrompre les classes, com ella mateixa havia explicat sobre sí mateixa a La Sorbona. Per cert, la nostra amiga, de bona família, no gaire bona fent classes, aviat es va instal·lar en la gestió acadèmica i fins fa poc era una factòtum de la Fundació de la Universitat, un dels engranatges que serveixen per externalitzar i privatitzar serveis.

El moviment es va anar extingint a poc a poc a còpia de diplomàcia (mestres i professors van aconseguir un increment salarial històric), propaganda (tractant de criminalitzar les protestes, gràcies al bucle televisiu de les imatges del “Cojo Manteca” un pobre noi a qui li faltava una cama que trencava fanals amb la seva crosa), manca de determinació, erosió lenta i la proximitat dels exàmens.Resultat d'imatges de el cojo manteca

Més de trenta anys després, la primavera del 86 té escàs glamour per anar explicant-la a classe (ho vaig intentar alguna vegada, sense massa èxit). Per contra, aquest mes de maig se celebrarà el cinquentenari d’aquell 68 que, certament, va tenir una transcendència històrica determinant, que arriba en forma de conseqüències perdurables en els nostres dies. Precisament, en aquests darrers mesos m’hi he estat dedicant, en qualitat d’historiador, respecte a aquesta època. Efectivament, allò va ser un trencament generacional en què els més joves van qüestionar profundament les formes conservadores de la vida quotidiana, en què van dissoldre les rigideses morals dels seus avis. En certa mesura, els “soixante-huitards” van aconseguir una revolució en què l’individu deixava de restar constrenyit pel sistema de relacions, institucions i creences col·lectives. En aquest sentit, va resultar tot un èxit. Per contra, la trencadissa va servir per clivellar els fonaments de la solidaritat, per afeblir els lligams socials, per dispersar les lluites i customitzar els objectius. L’expansionisme personal va contribuir a estendre la fi de les grans causes comunes, i com a dany col·lateral, encara perdurable, a acabar justificant les desigualtats resultants, en un univers materialista fonamentat en el conformisme que, anys més tard, Margaret Thatcher anomenà “There Is Not Alternative”.

Els nostres professors van abraçar revolucions llunyanes, causes minúscules, objectius irrellevants, lluites estèrils, i van esforçar-se per fites personals

En aquest darrer sentit, maig del 68 va ser un autèntic fracàs. Els nostres professors, d’una generació que va tenir la sort de poder experimentar una millora tangible de les seves vides, respecte els seus avantpassats, van abraçar revolucions llunyanes, causes minúscules, objectius irrellevants, lluites estèrils, i van esforçar-se per fites personals, tot renunciant a causes comunes i tangibles, on la immensa majoria diversa podria haver-se emmirallat. Van esforçar-se per una escola lliure, sense llibres de text, i van oblidar-se de la gratuïtat de les taxes universitàries. Van abjurar del sistema educatiu, i avui obren les portes a experiments privatitzadors.

Nosaltres, modestament, volíem una universitat gratuïta, d’acord amb aquella pintada que durant molts anys vaig veure a la Facultat de Lletres “Els fills dels obrers, a la Universitat”. Modestament, plantejàvem una societat més igualitària. El present, marcat per una immoral i desmesurada desigualtat és una herència que ens va deixar la generació, certament combativa i idealista que ens va precedir. Amb les seves batalletes i exageracions. Amb les seves virtuts i els seus defectes.

 

 

L’Espanya zombi

En el món de l’antropologia cultural, encara que també en els referents literaris i cinematogràfics, el zombi és aquell ésser que, després de difunt, s’aixeca de la tomba per tornar a caminar sense rumb ni destí, i amb ànims destructius. Morts vivents, semblen tenir aparença humana, malgrat que els seus gestos i accions no depenen de la voluntat, sinó de la inèrcia i l’instint. Sense personalitat pròpia, amb la mirada perduda, amb moviments feixucs, tracten de mossegar els vius amb la finalitat de portar-los al seu inframón particular, en una deriva histèrica i autodestructiva que porta al no-res de la mort. Cadàvers caminants, generen caos i destrucció, en una mena d’apocalipsi nihilista. És per això que són les èpoques de crisi en què es popularitza aquest subgènere de terror. La crisi de 1929 va donar lloc a les primeres pel·lícules sobre el tema, que van ressuscitar durant la dels anys setanta, i amb el nou segle, tenim zombis de les més variades classes i condicions, mossegant a tort i a dret per les pantalles d’arreu del món.

Quan faig una mirada a l’Espanya actual, no puc deixar de pensar en la idea del zombi. Sembla com si una alteració estranya en el guió hagués propiciat una falsa resurrecció i, des de les catacumbes del Valle de los Caídos, emergís una sinistra processó de Walking Dead. Com passava amb els grisos i la Brigada Político-Social, policies agredint gent que surt a votar, i fabulant sobre violències inexistents, denunciant odis inexistents, en pobles inexistents, reflectits en informes on es parla de fets inexistents que semblen ésser redactats amb el talent literari d’Stephen King. Com passava amb el Tribunal de Orden Público, magistrats que atribueixen delictes inexistents, a partir de fets inexistents, i interpretacions pròpies de la ciència ficció, que no dubten a atribuir agressions inexistents, en rebel·lions inexistents que hiperventilen en comprovar que el món ha canviat molt d’ençà que es va abolir la inquisició. Com passava a l’època del nacional catolicisme, veiem com denuncien a l’actor Willy Toledo per haver ofès a Déu, d’acord amb l’inexistent delicte de blasfèmia. Com passava amb el sindicat obligatori de periodistes del franquisme, veiem mitjans militaritzats, dedicats exclusivament a la propaganda, que segueixen els principis de Goebbels de manipulació matussera de la realitat, que deshumanitza els dissidents, que crida desesperadament contra el món, que amenaça, que s’inventa la realitat, i que es frustra quan veu que a Europa no comparteixen les seves idees.

Una simple mirada a l’Espanya de 2018 inspira certa basarda barrejada amb comèdia, com passa a les pel·lícules de zombis. Si no fos perquè es viuen situacions dramàtiques, podria recordar a una desfilada semblant a la que se celebra al festival de Sitges. Tanmateix, en aquests dies, una simple baralla de bar està essent jutjada com a terrorisme, sense proves, en base a una fabulació, amb més que indicis de parcialitat, sense admetre proves de la defensa, i amb la clara voluntat d’atemorir la dissidència basca. La insuportable existència de presos polítics a presons allunyades de les seves cases és una altra de les mossegades d’aquesta Espanya zombi que sembla voler morir matant. La fabulació de terrorisme respecte als CDR amb proves de l’estil “careta de Jordi Cuixart i xiulet groc” sembla un malson kafkià. Què ha passat?

Els franquistes han sorgit dels seus caus, perquè en realitat, no estaven morts. El terrible error de no haver fet uns judicis de Nuremberg ha permès que les nissagues que gaudien dels seus privilegis a partir d’un acte de força (per cert, una rebel·lió contra un govern legítim) desfilin avui amb un franquisme zombi que torna a dominar l’espai públic. Avui Espanya és un estat farcits d’institucions zombis, amb responsables polític, policials, judicials, eclesiàstics, periodístics zombis. I una ciutadania, també zombi, que s’ha deixat mossegar pel ressentiment i els prejudicis contra els republicans, la majoria dels quals es concentren a Catalunya, i s’atrinxeren, com passa a les pel·lícules de zombis, per tal que no els infectin. Els franquistes surten dels seus caus perquè l’aroma de República es flaira des dels jardins, i els privilegis de què gaudien, al més pur estil màsters de Cifuentes, es veu en qüestió per primera vegada a la seva existència. Ja ho deia l’arnat escriptor nacionalista Arturo Pérez Reverte. La cosa ja fa color del drama de 1898. En Flandes, se está poniendo el sol!

 

Nota: Càpsula setmanal del Girona Ara, de Fem Ràdio.

Figures republicanes: Abdon Terrades

Abdon Terrades (Figueres el 1812-Medina Sidonia 1856) és considerat com a principal pioner del republicanisme català modern, elegit alcalde de Figueres en diverses ocasions i destacat francmaçó i carbonari, impulsor d’un discurs social i democràtic radical. A la vegada, també és conegut per ser un dels primers escriptors compromesos, autor de la cançó La Campana, himne dels republicans catalans del segle XIX i un dels primers polítics i intel·lectuals contemporanis a recuperar el català com a llengua literària i d’ús polític.

La seva condició de líder dels primers nuclis republicans sorgits a partir de 1840 el converteix en una de les primeres figures polítiques de la nostra història i referent d’una de les tendències ideològiques (el republicanisme) que més rellevància han tingut en la història de Catalunya. La seva actuació política estigué caracteritzada per una radicalitat democràtica i insurgent, especialment entre les dècades de 1830 i 1850. Això es tradueix en què Terrades era partidari de la insurrecció revolucionària contra la monarquia absoluta que implicava un estat d’excepció permanent i en què l’estat hispànic actuava quotidianament amb violència, repressió i arbitrarietat. De la mateixa manera que arreu d’Europa, Terrades confiava en què una revolució popular posaria fi a la dictadura d’una minoria governant.

Terrades es forma com a intern a un liceu de Perpinyà, a la Catalunya Nord, on pot mantenir contacte amb els diversos corrents revolucionaris francesos, i on sovint es refugiarà de les persecucions polítiques de les quals serà objecte. A partir dels 14 anys forma part de la Milícia Nacional, una mena d’exèrcit popular que servia molt especialment per fer front als carlins en el context de la primera guerra carlina (1833-1840). De fet, el seu pare serà assassinat pels carlins el 1835.

El 1832, dins de la Milícia Nacional, coneixerà Ramon Xauradó, amb qui coincidirà a maçoneria. Tots dos formaran part del grup carbonari (una societat secreta d’abast europeu en defensa dels principis de la llibertat i la igualtat) Los vengadores de Alibaud. Xauradó serà conegut per ser el redactor del primer projecte de Constitució de caràcter republicà a Espanya. Dins d’aquests nuclis conspiradors i revolucionaris, també coincidiran amb Joan Munts, principal dirigent obrer de l’època amb qui col·laborarà en la creació de l’Associació Mútua de Treballadors (1838) i La Sociedad Patriótica y Constitucional (1840). Tot plegat tindrà el seu mèrit si considerem que qualsevol associació obrera en aquests moments estava prohibida i durament reprimida.

Tanmateix, un dels fets pels quals Terrades destacà fou per esdevenir el primer alcalde republicà de tot l’Imperi Espanyol. En el context de la regència d’Espartero i en un dels rars moments del segle XIX en què s’admetia el sufragi universal masculí, el 1842 Abdon Terrades fou triat alcalde de Figueres per votació popular. No obstant això, i davant el perillós precedent, les autoritats militars van acabar destituint-lo, fins a cinc vegades, per negar-se a jurar el càrrec al general Espartero, qui aleshores exercia la regència de la reina Isabel II. Similar desenllaç es produí el 1854-1855 quan, malgrat la legitimitat de les urnes, la monarquia borbònica destituïa tantes vegades com fos necessari qualsevol persona mitjançant un resultat electoral que no fos del seu grat.

La seva vida de revolucionari es desenvolupa a cavall entre Barcelona, l’Empordà i el sud de França. Participa en el moviment de “Juntes”, que reclamen la creació d’una nova constitució que assegurés els ideals democràtics, igualitaristes i republicans defensats. De fet, el 1843 és nomenat president de la Junta Revolucionària de l’Empordà, mentre manté estrets contactes amb els revolucionaris francesos com Étienne Cabet, que persegueixen l’objectiu d’organitzar una societat lliure, sense classes socials, ni principi d’autoritat, de propietat, ni opressió de cap mena i regides assembleàriament. I per fer-ho, proven d’establir colònies ideals als Estats Units. Terrades hi col·labora, conjuntament amb el seu amic Narcís Monturiol i aconseguiran que alguns catalans hi participin en aquestes expedicions icarianes a Amèrica.

A partir de les seves estances a la capital catalana, i de la seva participació i impuls de publicacions com El Republicano(1842) o El Porvenir (1843) anirà articulant un discurs i projecte polític que forjarà el republicanisme federal. Aquest ideari podria resumir-se com a la pràctica d’una democràcia radical, fonamentada en l’autonomia de cada comunitat local, regida per principis econòmics col·lectivistes, a partir d’una igualtat social profunda, llibertats individuals i col·lectives, i amb capacitat de federar-se o desfederar-se lliurement amb altres col·lectivitats. En certa mesura, la seva cançó La Campana, himne revolucionari oficiós dels republicans federals de l’època, pot considerar-se com un programa polític, on defineix clarament els objectius democràtics i socials dels revolucionaris catalans en general i empordanesos en particular.

A la seva segona etapa d’alcalde, pot exercir el càrrec al llarg de deu mesos. En la seva acció municipal actua d’acord amb els principis que havia defensat al llarg de la seva vida. Estableix una estricta separació entre poder civil i religiós. Enceta una política prou innovadora de serveis socials per afavorir els més necessitats. Inicia diverses obres públiques amb l’objectiu de donar feina als desocupats. La seva resistència a finançar l’església serà l’excusa que trobarà la Diputació per destituir, aquest cop definitivament, l’alcalde, el qual serà confinat al poble andalús de Medina Sidonia, on morirà poc després (1856)

 

Terrades, escriptor

Abdon Terrades fou també un intel·lectual destacat de la seva època. El 1835, amb només 23 anys publica la seva novel·la La Esplanada, obra on denuncia la repressió despietada del Comte d’Espanya durant l’època de la Dècada Ominosa (1823-1833) de restauració de la monarquia absoluta sota el regnat del Borbó Ferran VII. Escrita encara en castellà és un exemple de literatura de denúncia en el context del romanticisme literari europeu. Tres anys després, el 1838 publica, aquest cop en català, la peça teatral satírica Lo Rei Micomicó que és una de les primeres mostres de teatre compromès en la línia del que cent anys després farà el dramaturg alemany Bertold Brecht. Aquesta obra també esdevé una de les primeres mostres de la Renaixença de la literatura catalana. Finalment, el 1842 escriurà la lletra de l’himne La Campana, que és el seu text més conegut.

 

Nota: Article publicat a la Revista Mirall

Els 15 punts (ecologistes) de la República Catalana

Jordi Navarro. República i Ecologia. Avançant cap a un país i un món més ecològic, just i respectuós amb l’entorn. Curbet Edicions. Girona, 2018, 287 pp.

Jordi Navarro és un activista prestigiós, un dels ecologistes gironins de llarga trajectòria en les lluites per la defensa del territori, amb una breu i brillant etapa com a regidor de la CUP a l’Ajuntament de Girona. Des del seu retorn a la vida privada, ens ofereix un interessant assaig sobre l’ecologisme, tant des de la perspectiva històrica, com de balanç present, com de possibilitats futures.

Navarro, geògraf de formació, per tant amb instint d’endreça, i pròxim al pensament del brillant Joan Martínez Alier ens ofereix un volum amb molts vessants: el de l’alta divulgació sobre la història i l’orografia del moviment; el de l’anàlisi de la situació paradoxal de l’ecologisme –entre l’estratègia d’integració en el model neoliberal i l’esmena a la totalitat al capitalisme del decreixement-; i, finalment, el de la incardinació en el model de República en construcció.

El que fa particularment interessant d’aquesta “opera prima” és l’accent en un ecologisme, que a diferència del sectarisme paralitzador en què sovint han incorregut els diversos moviments que, si bé poden obtenir victòries tàctiques, acaben patint derrotes estratègiques, el dibuixa com a espai comú. Les polítiques ecologistes, públiques i privades, col·lectives i individuals, segons Navarro, han de combinar l’ambició global amb el realisme local. I han de formar part d’una mirada matisada, actuant amb una visió general, que impliqui un canvi de mentalitat general, encara que també amb objectius que permetin avançar ordenadament en la direcció, no d’una societat més verda, sinó en una societat més justa i igualitària.

I és aquí on apareixen les referències al confederalisme democràtic, que si bé l’experiència de Rojava i els kurds han posat en el mapa, en realitat prové de les propostes ecollibertàries de Murray Bookchin, i per extensió de la tradició anarquista que fan de Catalunya un terreny adobat per avançar en aquesta línia. Perquè, certament, la part més interessant del llibre són els 15 punts que l’autor proposa per a construir una República catalana ecològica, i que té un punt de revolucionari en tant que possibilista. Al cap i a la fi, per què volem la independència, sinó per fer un país millor, que necessàriament ha de ser més ecològic?

 

Nota: Ressenya publicada a La Directa.

 

 

La síndrome de la Plaza de Oriente

Octubre de 1975. Després de la condemna de les Nacions Unides a Espanya per l’execució d’oponents al franquisme, després que es produïssin incidents arreu d’Europa contra les ambaixades espanyoles, el Caudillo convoca una manifestació de suport a la Plaza de Oriente. És multitudinària, organitzada a partir de l’àmplia xarxa del Movimiento i els seus braços corporatius. El clima és absolutament crispat. Victoria Prego, aleshores una jove reportera de Televisión Espanyola va ser allà i, vint anys després, en la sèrie documental sobre la Transició inicia el primer capítol amb alguna de les imatges censurades aleshores. Entre centenars de veus que criden exasperades per glorificar a un dictador terminal en el que seria la seva darrera intervenció pública, un home amb jaqueta de pana i amb el rostre desencaixat crida “Viva España, coño. Muera Europa, hijos de puta!”.

Aquesta poc edificant imatge, que Youtube ens permet de recuperar des del sofà de casa, mostra clarament una actitud que avui ens resultaria familiar. La censura del món respecte a l’autoritarisme de la cultura política espanyola havia convertit Espanya en un pària internacional. Parlem d’un país acomplexat i violent, dirigit per una elit tan inútil com violenta i atemorida, que no sap mesurar les forces. L’any anterior s’havia ofert a envair Portugal per estroncar la revolució dels clavells, i de pas complir amb una annexió llargament anhelada. Pocs dies després, per contra, havia de sortir, cames ajudeu-me, del Sàhara Occidental, sense disparar un tret, i abandonat de manera indigna centenars de milers de saharahuis que passarien a ser una colònia del Marroc.

Era evident que els revessos judicials europeus, la desautorització creixent del món respecte la deriva d’erdoganització provocaria reaccions violentes i exasperades. Arcadi Espada, el mateix vespre que alliberaven el president Puigdemont d’una presó alemanya, comparava el Procés amb un nou 1898 en què Espanya tornava a ser la incompresa humiliada pel món. Cert sentiment de decadència i instint aïllacionista s’estén aquests dies com una plaga. Els talibans habituals començaven a amenaçar els alemanys, de la mateixa manera que la premsa espanyola de 1898 estava convençuda que el gloriós exèrcit espanyol prendria Nova York en la seva guerra contra els Estats Units.

El capteniment de certa opinió pública espanyola, i per descomptat, la publicada, així com els puntals de l’estat, estan tenint unes reaccions histèriques que estan arrossegant l’estat vers el pou de l’autoritarisme. Sembla com si, en nom de la unitat, estiguin incinerant ritualment la democràcia, i persegueixin de manera obsessiva la recuperació del seu estatus de pària internacional. Tanmateix, i malgrat la temptadora opció de repetir la història, això no té perquè passar. Cada generació té les seves circumstàncies i oportunitats. Jo em pregunto… realment els espanyols estan disposats a dilapidar en pocs mesos el crèdit internacional i la respectabilitat que havia costat dècades guanyar? La meva pregunta no és retòrica, sinó interpel·lativa. La democràcia té un preu, que és la possibilitat que una majoria d’un subjecte polític, en base al principi internacionalment reconegut d’autodeterminació, canviï l’statu quo. I que els conflictes es pugui resoldre de manera política.

És per això que el que passa a l’altra banda del Cinca es podria entendre com a un Akelarre patriòtic en què s’està sacrificant la democràcia. La brutalitat repressiva, que respon a l’ànim de revenja, ens remet que, en realitat, qui persegueix CDR’s, qui persegueix urnes, qui persegueix democràcia, qui defensa poder disposar de màster exercint el dret a no estudiar, no està defensant Espanya en absolut. Encara menys defensa una Constitució redactada a punta de pistola. Ras i curt, ens trobem davant la defensa del règim del 39, en què tots aquells senyors i senyores que bramaven com a energúmens defensant els afusellaments del 75 i la repressió dels dissidents al règim, es dedicaven a tractar de mantenir desesperadament l’ordre fonamentat en la sang de 800.000 espanyols i els crims de quaranta anys de dictadura, seguits d’altres quaranta anys d’impunitat. Avui, bona part d’Espanya viu en una mena de síndrome Plaza de Oriente. Per mantenir una unitat incerta s’estan fent mal. Fins quan?

 

 

Nota: Càpsula setmanal del Girona Ara, de Fem Ràdio.