Aquest mes surt l’edició crítica de les memòries de Joan Garcia Oliver, El Eco de los Pasos en versió extractada, comentada, condensada i traduïda, per primera vegada al català. Ha estat un projecte amb el qual m’hi he estat dedicat intensament des de principis de 2020, fins la revisió final, cap a l’octubre de l’any passat.
Richard J. Evans, La lucha por el poder. Europa 1815-1914, Crítica, Barcelona, 2017, 1.024 pp. Aquests dies estic acabant la monumental història del segle XIX que fa poc ha publicat l’historiador britànic i professor de la Universitat de Cambridge Richard John Evans. I he de dir que m’he quedat impressionat. Sempre m’he quedat admirat
Si haguéssim de resumir 2021 en un sintagma nominal, el més lògic seria fer servir “un any perdut”. Un altre. I van dos. O quatre, si ho mirem des de la perspectiva del nostre país. Allò que havia estat una anomalia històrica, una pandèmia, inèdita per a generacions que no n’havien viscuda cap, ara ha
En la meva tesi doctoral, dedicada al món cultural i intel·lectual del món llibertari del primer terç del segle XX a Catalunya, una de les qüestions que més em va cridar l’atenció va ser l’enunciat “Amor Lliure”. Des de col·laboracions dels lectors, fins a tractats filosòfics, passant per una interessantíssima novel·lística de fulletó, molts anarquistes
Fa escasses setmanes, i en un debat sobre el dèficit crònic sobre el finançament de Catalunya al Palau Robert, el president Jordi Pujol, un assistent més entre el públic, va demanar la paraula per rebatre algunes de les afirmacions que allà es deien. Com una figura emergida de les ombres, i no sense raó, venia a reivindicar el
Noèlia Arrotea, La creu sense Crist. Pedra de Llamp, Barcelona, 2021, 264 Imagino que la totalitat dels escriptors catalans aspirem a escriure la gran novel·la de Barcelona. I, a data d’avui, inclosos escriptors d’arreu, d’altres llengües i background, ho han intentat, amb més pena que glòria, o més entusiasme que traça. I tanmateix, potser convindria
Joan-Lluís Lluís, Junil a les terres dels bàrbars, Club Editor, Barcelona, 2021, 285 pp. A aquestes alçades de la seva dilatada carrera, es pot dir de Joan-Lluís Lluís que és un dels autors més inclassificables de la literatura contemporània dels Països Catalans. Els autors nord-catalans, de fet, han de lluir de sèrie aquesta mena d’enganxina que els
Edgar Cabanas, Eva Illouz, Happycracia. ¿Cómo la ciència y la industria de la felicidad controlan nuestras vides. Paidós, Barcelona, 2019, 224 pp. Sens dubte, una de les obres que tot ciutadà hauria d’haver llegit mai és la distòpia “1984”, de Georges Orwell. En aquesta novel·la sobre el totalitarisme, aquest gran escriptor britànic que va veure
Llegeixo, amb pocs dies de diferència, algunes notícies que, connectades, expressen una veritat oculta. La BBC posava damunt la taula el que ja s’ha batejat com a “la gran renúncia” –The Great Resignation–. A mitjans d’estiu, diverses agències governamentals constataven com, durant el primer semestre, sis milions extra de treballadors nord-americans havien deixat la seva
La recent tesi doctoral d’Ani Pérez sobre la relació entre pedagogies aparentment progressistes i neoliberalisme, així com les diverses entrevistes que li han fet, ha sacsejat el món educatiu. Podria semblar un incendi més de twitter, en què, desaparegut tot debat sobre model d’educació en l’àmbit públic, el malestar s’expressa a les xarxes de manera
Per a la memòria oficial, Salvador Seguí constitueix una excepció entre els noms propis de l’anarquisme. En un país –i una historiografia, la catalana, encara amarada de noucentisme– que s’ha esforçat per esborrar del mapa el moviment popular més important de la seva història i el moviment anarquista més important del món, Seguí resulta un
Simona Levi (Torí, 1966) és una dramaturga, directora teatral, activista, gestora cultural, artista multidisciplinària, investigadora establerta a Barcelona des de 1990. També és una estratega tecnopolítica i confundadora de la xarxa Xnet, una plataforma que treballa per la democratització digital, la llibertat d’expressió, la lliure circulació de cultura i la neutralitat de la xarxa. Ha
Christophe Guilluy, No society. El fin de la clase media occidental. Taurus, Barcelona, 2019, 163 pp. La idea de decadència de les societats occidentals, vinculades al projecte dels estats del benestar, i de destrucció dels nexes col·lectius a Europa i Nord-Amèrica és una constatació cada vegada més òbvia. El fenomen és sobretot visible a
Aquesta setmana, Espai de Dissidència fa quinze anys. Això fa cert vertigen. Si bé no sóc la persona més constant (ni tampoc la més inconstant del món) no pensava que l’experiència durés tant. Com que sóc un boomer fronterer amb la generació X, per als més joves digitals, això dels blogs deu semblar un període
Com a historiador, he de confessar que l’escepticisme se’m va instal·lar des del minut zero d’aquesta mena de catàstrofe global va esclatar davant dels nostres nassos durant el primer confinament. Els historiadors tenim un petit i no massa preat avantatge: sabem que la gestió davant amenaces desconegudes com la que tenim davant nostre sol ser