La imatge de la corona i les forces armades… a classe?

Aquestes darreres setmanes els ministeris de defensa i d’educació estan negociant un conveni segons el qual es reforçaria a les aules la imatge de la corona i les forces armades en l’educació, a còpia d’introduir algunes continguts en els currículums. En certa mesura, recorda que ja vaig llegir en llibres de text dels anys cinquanta, seixanta i setanta i que, fonamentalment consistia a tractar d’impressionar alumnes poc impressionables sobre el relat oficial i el seu contrast amb la crua realitat. Com bé diu Gabriel Rufián, la iniciativa governamental, amb les porres encara calentes de l’1 d’octubre i l'” a pore ellos ” reial encara ressonant per la Meseta, es tracta d’un exercici clàssic d’adoctrinament, destinat a tractar de d’erradicar el “gen republicà”, molt connectat amb la mentalitat del psiquiatra oficial del franquisme Vallejo-Nájera.

Com que parlem d’història, em sento al·ludit. Està molt bé explicar el paper històric de l’exèrcit espanyol a la canalla, i que convé recordar a una audiència massa crèdula. Els “Tercios” espanyols no han guanyat cap guerra amb un exèrcit regular des de la batalla de Rocroi, si mal no recordo, el 1632 en el context de la Guerra dels 30 anys. La resta, derrotes, guerres civils, tràgiques aventures colonials, en una activitat en què només s’hi ha sentit còmode matant població civil desarmada. Podríem parlar, per exemple, de la guerra de Cuba, on un psicòpata general Weyler va innovar en el camp de la ciència militar a partir de la  creació dels primers camps de concentració, on es va recloure la població civil cubana per impedir el suport als independentistes. Sembla que hi va haver desenes de milers de morts per inanició i maltractes. Algunes fonts parlen de més de cent mil. Ara bé, quan va arribar l’hora de combatre amb un exèrcit de debò, com el dels Estats Units, a la batalla naval de Santiago tots els vaixells espanyols van ser enfonsats. Dels americans, només un, de manera expressa, per dificultar la mobilitat de l’armada. Van morir centenars de mariners espanyols. De nord-americans, només un, víctima d’un atac de cor en iniciar les descàrregues. Les malalties venèries van causar més baixes als marines que les bales del gloriós exèrcit espanyol.

Altres accions èpiques serien l’assalt a la revista Cu-Cut i la Veu de Catalunya el 1905 on, després que els oficials es comportessin com hooligans van rebre el premi governamental de poder jutjar en tribunals militars les “ofenses de la pàtria” dels civils, un vici al qual van esdevenir addictes, mentre paral·lelament es dedicaven a detenir –i matar- centenars de manifestants a les vagues generals de 1902, 1909, 1916, 1917, 1919 i més enllà (amb la inestimable col·laboració d’una Guàrdia Civil militaritzada que actuava a les àrees rurals com a una força d’ocupació colonial). Per no parlar dels bombardejos amb armes químiques prohibides a les poblacions del Riff durant les guerres del Marroc o les atrocitats comeses per la Legió en un conflicte on s’establia una competència de crueltat contra civils desarmats a la recerca d’ascensos. Per no parlar de la ineptitud militar que va portar a massacres de soldats de lleva al Barranco del Lobo o Annual, on unes milícies precàriament armades van caçar com a conills milers de soldats espanyols.  Precisament aquest darrer desastre va ser atiat a partir d’un suïcida “a por ellos” ordenat pel besavi de l’actual monarca.

La guerra civil fou un altre exemple del que el coronel i historiador Carlos Blanco Escola va anomenar “la incompetència militar de Franco”. Malgrat una gran superioritat militar i amb els recursos pràcticament il·limitats d’Alemanya i Itàlia, va allargar-se el conflicte d’una manera il·lògica, per desesperació del propi Mussolini que considerava el Caudillo un “inútil”. Ara bé, allà on més va excel·lir l’exèrcit nacional va ser a massacrar població civil, bombardejar intensament les ciutats i dedicar-se a reprimir gent indefensa.

Què dir del servei militar obligatori, on milers de soldats de lleva morien en accidents diversos, o es llevaven la vida després de patir humiliacions, mentre vivien en penoses condicions en un malbaratament inútil de mesos i anys. En fi. Per tenir una bona defensa potser hauríem d’imitar els islandesos, que sense exèrcit formal, amb uns quants pescadors i un patruller, van guanyar la guerra del Bacallà a la segona flota més poderosa del món, allà per als anys setanta.

De la corona,… millor que no parli. Mireu què li ha passat a en Pablo Hassel per exposar fets contrastats i demostrables. En fi, si ens toca parlar de borbons i de canons, estaré encantat d’explicar a la canalla de què va tot això.  Ja ho deia sovint als meus alumnes quan començava l’assignatura d’Història d’Espanya: Aquesta assignatura és patrocinada pels laboratoris farmacèutics de Prozac

 

Nota: Càpsula de ràdio del Girona Ara, de Fem Ràdio

Els Goya i el silenci de la complicitat

No em vaig mirar la gala dels Goya de fa alguns dies. Primer, perquè aquesta mena d’actes em semblen obsolets, molt de l’estil dels xous dels anys setanta a còpia de lluentons, el balet de RTVE, i l’humor de Fernando Esteso amb la conducció de Rafaela Carrà. Segon, perquè sabia perfectament que hi hauria un silenci còmplice sobre la destrucció de la democràcia espanyola, l’existència de presos polítics o la repressió contra el país de bona part dels professionals del cinema de l’organització.

Ho esperava. El món del cinema, com el món de la literatura, que conec una mica millor, sol ser un espai endogàmic, restringit, on les bones relacions i contactes compten més que el talent, amb certa tendència al narcisisme, on es tendeix a sobreactuar, com si la realitat fos també un plató. Tanmateix, malgrat aquest món tan teòricament abellit per certa aparença de progressisme, on sempre hi ha una causa justa on escenificar la solidaritat amb causes llunyanes, és, en el fons, un espai fràgil, constituït per persones que no sempre són a l’alçada de les circumstàncies, que la dependència pel diner públic o privat fa que la seva llibertat de pensament sembli estar llogada.

Jo sóc dels qui em va plaure quan, al 2003, el món de l’espectacle es van decidir a protestar contra aquella estranya guerra a la qual ens havia arrossegat el senyor Aznar. Tothom tenia claríssim que Bush i els seus havien contractat els pitjors guionistes de Hollywood per inventar-se armes de destrucció massiva i pretextos per destruir un país i una generació. Encara avui patim les conseqüències d’haver entrat en aquell vesper. La protesta d’actors, directors, guionistes, tècnics amb aquell cartell de fons negre i lletres vermelles, seguint l’estètica de les protestes arran de l’enfonsament del Prestige, amb la inscripció “No a la guerra” són aquells moments històrics que no s’obliden, i que tanmateix, acaben en el cementiri dels bells fracassos. El PP és un partit farcit de persones ressentides i venjatives, i amb les seves polítiques van començar a castigar el món del cinema, a còpia de retallar subvencions, apujar l’IVA i perjudicar qualsevol cosa que olorés a cultura. Després de quinze anys de càstig a la cultura espanyola comencem també a veure resultats. Com coincidia fa uns dies amb el crític Àngel Quintana, la qualitat artística del cinema espanyol ha reculat dècades. Amb algunes excepcions perifèriques, el gruix del producte madrileny comença a presentar molts elements en comú amb l’època de l’Alfredo Landa.

Podria entendre que en la gala dels Goya d’enguany hi hagués autocensura, començant pels propis catalans. Hi ha una por més que justificada a les represàlies d’un govern en una deriva autoritària, especialment quan la comoditat material depèn del diner públic o de mecenatge privat, en mans dels enemics de la intel·ligència. També entenc que molts catalans es mosseguessin la llengua per evitar aquella mena de coses que passen quan dius el que penses o protestes contra els abusos de poder: que deixin de trucar-te, que ja no et convidin, que et deixin de parlar, que no trobis feina. No ens enganyem, el que estem vivint és un episodi del Maccarthisme, de caça de bruixes contra la dissidència per part de la monarquia autoritària, que busca neutralitzar la seva pitjor amenaça: els milions de catalans que hem decidit muntar una República.

Esclar, que també hi podem trobar un altre element. El món del cinema madrileny ja ha materialitzat el divorci. Ja no ens veu part del seu estat. Pot acollir alguns professionals del cinema catalans, expatriats a la capital espanyola, que al cap i a la fi és on hi ha la majoria de la indústria. Tanmateix, la ruptura amb els veïns del nord-est ja s’ha materialitzat.

La ruptura, per cert, també és mútua. Sembla que l’audiència a Catalunya es va enfonsar al 10%, la meitat que a l’estat. Per contra, la dels Gaudí, feta dies abans, pràcticament la va duplicar, un 18%. La independència s’ha instal·lat també en els cors, i més en els silencis còmplices que en les paraules.

Nota: Càpsula del "Girona Ara", de Fem Ràdio.

Memòria de les Mines de Fígols

Pedro Peralta, Minas de Fígols. Una historia de la Revolución Social, Centre d’Estudis Llibertaris Federica Montseny, Badalona, 2018, 95 pp.

La tradició memorialística del món llibertàri és llegendària, i això implica que es pugui fer una història social de gran qualitat en la línia del que el clàssic Edward P. Thompson havia reivindicat, perquè ens permetia tenir una idea més precisa d’una realitat sovint silenciada pel poder. No només es tracta de crear una interpretació diferenciada dels mateixos fets, sinó d’entendre la pròpia lògica interna de tots aquells aspectes i dimensions que acaben propiciant unes determinades transformacions històriques o que apareixen com a rerefons dels conflictes. La història escrita per historiadors professionals que no és capaç de fer sentir la veu de personatges reals, capaços de parlar per sí mateixos, no és coneixement del passat, sinó propaganda guarnida amb pedigrí acadèmic.

La història de la República, de la Revolució, de la Guerra Civil, del Franquisme o de la Transició, és a dir, el passat que ens ha definit, ha tendit a fer una lectura des de la perspectiva dels de dalt i a menystenir profundament l’univers dels treballadors de coll blau i l’univers paral·lel que van ser capaços d’establir a còpia del seu esforç. Quan parlo d’univers paral·lel, un concepte que fa anys vaig proposar en les meves recerques, i que ara sembla tenir un cert èxit, parlo literalment. No és gens casual que la visita d’Albert Einstein a Barcelona comportés una entrevista amb els figures destacades del món llibertari i una conferència multitudinària davant la CNT. El cert és que, per als anarquistes catalans, més enllà de la seva complicada situació econòmica i social, en el sí d’un estat sense llibertats polítiques, la lluita social anava acompanyada de la recerca d’una alta cultura i una autoorganització que comportava una mena de no estat paral·lel a l’oficial. La història acadèmica ha tendit a menystenir aquest espai, malgrat que centenars de militants llibertaris, a partir sovint d’un esforç autodidacta, en una tradició caracteritzada pel culte a la lletra impresa, han volgut deixar el seu testimoni escrit per a les generacions posteriors.

És per això que cal agrair els esforços que fa dècades realitza el Centre d’Estudis Llibertaris Federica Montseny, de Badalona, d’editar memòries d’antics militants anarcosindicalistes. El seu darrer llibre, de Pedro Peralta (Sant Corneli, 1923 – Perpinyà, 2014) ens ofereix un testimoni breu, tot i que impressionant, sobre la vida quotidiana i els esdeveniments històrics del que va ser la conca minera de l’Alt Llobregat, molt especialment a Fígols, amb la seva efímera i pacífica Revolució de 1932, i la dinàmica repressora de la societat local i l’aparell de l’estat espanyol. Si bé fa alguns anys comptem amb un relat documentat i acurat sobre l’esdeveniment històric (parlem del Creyeron que éramos rebaño, de Jesús Miralda, 2009 i que vaig ressenyar aquí ), la força de la narració de primera persona resulta encara més útil per entendre tota la magnitud de la tragèdia, la lògica de l’explotació vista des d’una perspectiva àmplia.

Pedro Peralta era fill de miners dedicats al carbó de les mines de Fígols que serà testimoni dels esdeveniments, que explicarà amb una potent veritat narrativa, i que també s’estendrà en les circumstàncies que envoltaran la decepció republicana, la revolució de 1936, els durs anys del franquisme, l’activitat del maquis, la CNT clandestina, i finalment l’exili i la continuïtat del franquisme per altres mitjans denominada Transició, en un moment en què l’activitat minera de la zona decaurà. Tot estarà explicat amb els matisos necessaris per donar color a allò que tendim a explicar en blanc i negre.

Els textos escrits que ens van deixar militants com Peralta ens permeten anar bastint un mosaic cada vegada més ric i detallat del que va suposar el paper històric de l’anarquisme, que afortunadament és cada vegada més tingut en compte pels historiadors. La història, tanmateix, com a camp de coneixement sempre té un vessant il·lustratiu, i fins a cert punt, inspirador. Aquesta és la conseqüència, imagino que desitjada, per aquest nucli badaloní que manté heroicament la revista Orto a la qual ja fa dues dècades que vaig deixant les meves col·laboracions regulars.

Històries de la Ràdio (col·lectivitzada)

Aquests darrers dies he estat llegint el llibre d’un bon amic, el poeta i historiador Ferran Aisa. En Ferran acaba de publicar un volum de més de set-centes planes on explicava un fet no massa conegut de la nostra història: la col·lectivització de la ràdio durant la Revolució de 1936. Una vegada és esclafat el feixisme a les barricades de Barcelona els dies 19 i 20 de juliol, les organitzacions de treballadors, especialment l’hegemònica de la CNT, enceten un projecte llargament anhelat de la col·lectivització de les indústries i els serveis. Això incloïa des de les barberies fins a la indústria de l’espectacle –de fet, fa alguns anys vaig escriure un capítol de llibre sobre la col·lectivització del teatre, on s’explicava com eren els propis treballadors els qui gestionaven les sales, elaboraven les programacions i repartien el salari amb un igualitarisme desconcertant–.

La ràdio als anys trenta es trobava en els seus inicis (les primeres emissions regulars no s’esdevenen a Catalunya fins el 1924), amb poques emissores (i estrictament vigilades pel poder), un escàs nombre d’aparells receptors, i uns usos encara per definir. Tanmateix, tothom era conscient de la potencialitat en un país on hi havia força analfabetisme i relativament pocs consumidors de premsa escrita. La paraula viva, doncs, resultava de gran impacte i influència, amb una capacitat de modelar l’opinió pública, fet que explica l’interès de l’estat per controlar els informatius, dels quals se’n reservava el monopoli.

Això era una cosa que sabien perfectament els anarquistes de la CNT. És per això que en la col·lectivització de les ones, es van fer amb el control de Ràdio Nacional de Barcelona. A partir d’aquí, van haver d’improvisar una programació i continguts que els permetés ser una potent eina d’informació i propaganda, i alhora de difusió cultural. Cal dir que molta feina ja la tenien feta, perquè els anarquistes feia més de mig segle que tenien experiència periodística. Hi destacava Solidaridad Obrera, el gran diari confederal, que tenia una estructura professional de desenes de redactors i va arribar a tirar més de mig milió d’exemplars diaris, tot superant la difusió de la majoria de la premsa de l’època. A més, durant molts anys havien sabut generar els seus propis espais educatius (les escoles racionalistes) i circuits culturals ­(controlaven bona part del món editorial). És per això que van poder resoldre amb certa facilitat els reptes de les primeres setmanes. És així com, a banda de parlar sobre la guerra o de reproduir mítings de propaganda, la ràdio que controlaven emetia conferències sobre astrofísica, textos de Thomas Mann, debats sobre pedagogia, divulgació sobre salut o recitals de poesia. En altres paraules, intuïen la idea de servei públic, en què a banda de distreure, el mitjà radiofònic també formava. A banda d’això, també es feien serveis informatius o programes específics en altres llengües per als voluntaris internacionals, i per descomptat, no hi mancava la música. Eren habituals les transmissions dels concerts dirigits per Pau Casals.

L’experiència va ser breu. La contrarevolució de 1937, els cops interns que van dur el govern de la República a recuperar el control sobre la societat i a desmantellar les col·lectivitzacions, van fer que les emissions acabessin poques setmanes del cop de maig del 37. Va tornar una ràdio més polititzada, més controlada pel poder polític, amb una propaganda maldestra, d’aquella que va inspirar Orwell per escriure la seva obra posterior. La ràdio empitjora en èpoques d’autoritarisme. La ràdio millora quan la voluntat democràtica dels seus treballadors i oients és ferma i decidida.

 

Nota: Càpsula de ràdio del Girona Ara, de Fem Ràdio.

La mentalitat adolescent de l’estat espanyol

Aquesta setmana esperava que hi haguessin agressions especialment dures per part de l’estat. En certa mesura, aquesta gent són molt previsibles. En pocs dies el govern espanyol va patir grans humiliacions públiques i internacionals. El president Puigdemont, amb la seva visita a Dinamarca, va deixar en evidència la fiscalia espanyola tot deixant clar al món, que la seva actuació judicial no és altra cosa que persecució política contra la dissidència. El magistrat Pérez de los Cobos, després de mentir al seu currículum, va fer un ridícul olímpic amb el zero obtingut en els exàmens del Tribunal Europeu de Drets Humans, quan va demanar els exàmens “en español”. L’AVE de València a Castelló va patir una avaria que va generar la metafòrica imatge d’un tren de rodalies avançant la insígnia de l’alta velocitat espanyola. Les declaracions de multitud de dirigents del Partit Popular no fan sinó confirmar, dia rere dia, que la formació governant espanyola actuava com a una maquinària corrupta. Com a colofó, una d’aquestes informacions discretes, Mariano Rajoy esdevenia el polític en actiu més longeu, després de dècades de ministre, i finalment President de Govern. Tenint en compte el seu currículum més que mediocre, la seva trajectòria marcada per fracassos, i les limitades capacitats intel·lectuals i comunicatives, acaba esdevenint un símbol del que representa la classe dirigent hispànica, i el naufragi polític al qual està sotmès Espanya, un país del qual, no sense certa ironia, Otto von Bismark va afirmar una vegada que era el país més fort del món, perquè porta segles intentant autodestruir-se sense acabar d’aconseguir-ho.

El problema és que després d’aquest cúmul d’humiliacions, a les quals se sumen altres d’anteriors, Espanya sol reaccionar com un pinxo d’institut, el típic adolescent mafiós que reacciona de manera violenta davant la frustració, i que descarrega la seva ira contra aquell que pugui ser vulnerable com a manera de guanyar-se el respecte o compensar les frustracions personals. En la psicologia col·lectiva espanyola, no se censura “cuñaos” patètics d’aquells que fan besar rojigualdes i ho enregistren al mòbil, ni aquells que actuen amb una fatxenderia insuportable. Així, en aquests darrers dies, després de quedar en evidència davant del món, han accentuat la pressió contra el president Puigdemont, convertit en una mena d’enemic públic número 1 del facherío nacional, que ha comportat fer tancar la seu de la Generalitat a Brussel·les, que inclou les declaracions surrealistes dels diversos dirigents del PP, com la Soraya Sáenz de Santamaría, al més pur estil “la monja alférez” o el senyor Enric Millo, que veu com els gironins canviem la Constitució per l’1 d’octubre, o els registres policials a Òmnium, l’ANC o els centres informàtics de la Generalitat, amb cap altre més objectiu que el de pixar-se a les cantonades per marcar territori. El que acaba d’adobar-ho és la patètica imatge dels policies i guàrdies civils passejant-se pels passos fronterers amb més exhibicionisme que eficàcia, i mirant-se les clavegueres, perquè un senyor amb ulleres, que toca el baix elèctric i que parla més idiomes estrangers que tot l’executiu espanyol, no pugui ésser investit oficialment president, d’acord amb el que ha decidit la majoria de catalans en unes eleccions en què l’estat ha fet totes les trampes possibles.

Espanya és, ara per ara, un estat immadur, adolescent, irat, frustrat, que si no fos pel mal concret que ha fet a moltes famílies a còpia d’empresonaments arbitraris i actituds inquisitorials, resultaria més patètica que les pel·lícules de Paco Martínez Soria. Certament, entre la histèria nacionalista que es manifesta aquests darrers mesos, els espanyols s’ho haurien de fer mirar. Ja sé que no deu resultar gens agradable que, després de molts anys junts, uns quants milions de catalans els han dit que ja no els estimen i que ja no volen viure junts. Tanmateix la ira gens continguda amb què reaccionen fa que l’obsessió per Catalunya està acabant per destruir políticament, i emocionalment, la mateixa Espanya.

 

Nota: Càpsula setmanal del Girona Ara, de Fem Ràdio.