En les prop de quatre dècades que un servidor porta activament en el sistema educatiu exercint en diversos nivells i jugant diversos papers de l’auca, hom arriba a unes descoratjadores conclusions. A diferència del que prometien els grans gurus educatius, la propaganda omnipresent, les esperances progressistes, l’educació no canvia el món. En el millor dels
Si mai hagués de fer una definició breu de Josep Pla, podria dir que era un home que escrivia com els àngels, pensava com el dimoni i parlava com el cul. Arribo a la conclusió cada vegada que, quan experimento el freqüent descoratjament de tot escriptor quan qüestiona la qualitat de la seva obra, la
Ciutat de Mèxic, 22 de juny de 1986. Partit de quarts de final del Mundial de futbol, Anglaterra-Argentina. Minut sis de la segona part. Un Diego Armando Maradona en el seu millor estat físic i anímic arrenca a mig camp. Desborda la primera línia defensiva de l’equip anglès. Mira de passar la pilota per fer
Fa pocs dies, un familiar, encarregat d’un supermercat, em narrava les vicissituds dels períodes de prova dels nous empleats. Explicava anècdotes difícils de creure. Aparèixer borratxo, posar-se de baixa el segon dia o arribar sistemàticament una hora tard cada dilluns sense la cortesia de buscar-se cap altra excusa que “Havia anat de festa”. La darrera
Si haguéssim de definir el moment ideològic actual caldria recórrer a l’expressió “La Gran Confusió”, enunciat que va fer servir el professor de ciència política Phillipe Corcuff en un llibre recent (Corcuff, 2021) per comprendre un panorama caracteritzat per la dispersió, fragmentació i inestabilitat de conceptes, causes i cosmovisions, especialment entre el que havíem anomenat
Quan tenia dinou anys vaig ser destinat a una feina d’auxiliar administratiu a Tarragona. Això va implicar que m’instal·lés en la urbanització d’un poble petit a la costa. Les circumstàncies no van ser les millors. La situació econòmica era precària, les tensions familiars, grans i vaig haver de deixar els estudis de magisteri a mitges,
Andreu Navarra, Volver a aprender. Cómo afectan a nuestra educación las nuevas pedagogías y la tecnocracia digital, Plataforma Editorial, Barcelona, 2024, 235 pp. Quan es comença a publicar llibres amb una mateixa idea, amb nivell creixent de detall i profunditat, és que un determinat relat es comença a imposar. I això, malgrat els intents del
Jordi Martí Font, Secondina, crònica de la putrefacció, Pol·len Edicions, Sant Cugat del Vallès, 2024, 265 pp. Els historiadors som conscients de com n’és d’útil la literatura per entendre el zeitgeist -l’esperit dels temps-. També, com a font primària, per obtenir dades concretes i valuoses que ens permetin identificar allò que oculta la història oficial.
Aquesta setmana, el meu bloc Espai de Dissidència fa 18 anys. Són ja prop de 1.900 entrades, una veritable crònica i dietari d’allò que ha succeït durant aquests anys intensos, amb episodis polítics, internacionals, locals i personals. El fenomen dels blocs potser sembla en decadència, reculant respecte a unes xarxes socials cada volta més sintètiques
En arribar el juliol, tendeixo a evocar els estius de la meva infantesa i adolescència. Trencada la rutina de l’escola, l’anarquia de les vacances ha tingut en mi, persona amb certa tendència amb l’ordre , un efecte inspirador i introspectiu. Aleshores, després de mesos de rutina i confinament escolar, se m’obrien els ulls i les
Article que publico al número 326 de la Revista de Catalunya Corren símptomes preocupants per a la cultura catalana. Des del tombant del segle, i de manera paral·lela a l’ostensible degradació de l’estatus de la llengua a la vida pública i l’esfera privada, sembla com si s’hagués punxat una bombolla. La bombolla pujolista de l’éscomsi.
Douglas Murray, La masa enfurecida. Cómo las políticas de identidad llevaron al mundo a la locura. Península, 2019, 368 pp. Douglas Murray (Londres, 1979) és potser un dels assagistes i intel·lectuals conservadors més interessant en el panorama anglosaxó. Els seus llibres, farcit d’opinions polèmiques i políticament provocadores, acaben teixint el que està constituint l’actual superioritat
Xavier Theros, Tothom ha de morir, La Campana, Barcelona, 2023, 563 pp. Sempre he defensat que la literatura catalana resulta ser una de les més interessants i fecundes del continent. Ara bé, pateix d’un mal incorregible que la col·loca diversos graons per sota on tocaria. La condició sociopolítica del país genera complexos i les estructures
Des de la perspectiva actual, qui es dedicava a l’educació pública a la Girona de fa vint anys deu recordar com de fàcil resultava resoldre problemes amb l’administració. La seu del Departament d’Educació, unes oficines atrotinades, permetia l’accés de qualsevol que requerís un tràmit o una consulta, i, més enllà d’un taulell, no hi havia
Es pot percebre a peu de carrer. Les corbates han desaparegut. Els codis de vestimenta, és a dir, aquella mena de regles no escrites que indiquen una indumentària per a cada context, semblen haver-se extingit. Potser, perquè en el fons, també els contextos s’han diluït i una gran informalitat global s’ha imposat. De fet, més