Catalunya, dividida?

Es diu que Ciutadans, i altres formacions que tenen com a objectiu posar fi a Catalunya com a nació, sorgí arran d’alguns documentals de TV3, especialment el Sumaríssim 477, on s’exposaven les complicitats i el protagonisme d’alguns cognoms importants de la Barcelona actual en l’assassinat de Manuel Carrasco i Formiguera. Altres reportatges, com ara el d’Els nens perduts del franquisme, també generaren certes polèmiques perquè deixaven en evidència la impunitat del franquisme.

Malgrat que la societat catalana és ferotgement antifranquista (i precisament l’independentisme n’és expressió política), cal no oblidar l’existència d’un franquisme al nostre país. A partir del 1939 s’instal·la a diverses ciutats catalanes, especialment Barcelona i les seves capitals de província, una aristocràcia funcionarial amb policies, advocats, alts funcionaris de les delegacions, empreses,… que viuen amb discreció (i temor) la Transició. Tracten de preservar el seu estatus de privilegi i el confort que significa gaudir de cert sentit d’elit colonial. En aquest sentit, és altament recomanable la trilogia novel·lística de Manuel Costa-Pau que retrata aquesta lògica perversa.

Ara bé, com tota elit, aquesta és sociològicament heterogènia: hi ha des del comissari fins al “número de la Guardia Civil”; des del delegat del ministerio, fins al subaltern que obtingué la plaça per mèrits de guerra; des del membre del consell d’administració d’una gran empresa estatal, fins a l’estanquer: una massa considerable i conscient que el seu estatus és fruit d’un acte de violència; i que la seva supervivència com a grup depèn de les complicitats polítiques al més alt nivell. Aquesta perversa estructura és prou evident del que seria l’Espanya profunda d’avui, on les relacions de poder encara es mantenen d’acord amb aquesta lògica, amb cultura política encara impregnada d’impunitat, especialment present en el Madrid de les altes esferes.

Tanmateix, Catalunya, capital de la dissidència durant el franquisme, actuà al marge d’aquesta lògica. Amb la seva cultura política llibertària i republicana, els franquistes estaven en minoria. Com a societat europea inquieta i dinàmica, la catalana evolucionà. L’onada migratòria de les darreres dues dècades, un estrat més d’una història de moviments poblacionals, obligà a replantejar qüestions d’identitat, fent del país una nació postnacional, en el sentit que ens acosta més al model de gresol al més pur estil nord-americà o canadenc, que no pas a l’estreta lògica del ius sanguinis alemany o espanyol. I, de fet, aquesta evolució endògena va ser percebuda per l’establishment espanyol com una desespanyolització, que incrementà la tensió política a partir del retorn del franquisme desacomplexat a les institucions, a partir de l’era Aznar.

És aquí on la política espanyola, tot reprenent una lògica similar al lerrouxisme de principis del segle XX, tracta de neutralitzar aquesta reconstrucció de la identitat i de fer avortar qualsevol projecte que l’allunyés del control de Madrid. La qüestió immigratòria sempre va ser una carta temptadora per al nacionalisme espanyol. En el passat, immigrants peninsulars han estat tractats d’éssers manipulats com a actors d’espanyolització. Tanmateix, la immigració espanyola ha estat sempre heterogènia, i sovint fugitiva del franquisme local. És més, a partir de l’acció política, sindical o associativa, una bona part s’ha incorporat amb naturalitat a la societat catalana en igualtat de drets. Les agressions de l’Estat al nostre país han acabat, per contra, nodrint les files del sobiranisme.

Tot i això, aquesta incorporació complexa i contradictòria tenia molt a veure amb les possibilitats d’ascens i mobilitat social. L’independentisme, independentment dels orígens, s’intensifica entre les classes mitjanes i a mesura que s’incrementa el nivell acadèmic. És per això que aquest darrer brot d’un nacionalisme espanyol, catalanòfob i agressiu, té un fort component polític, vinculat al vell franquisme sociològic, amb lideratges entre els descendents del franquisme local d’àrees benestants i ressò en àrees desafavorides, on el ressentiment social d’aquells que no van abandonar ni el seu barri, ni el seu grup social, esdevé benzina on el PP i Cs llancen alegrement llumins encesos.

Catalunya és una societat heterogènia, com la majoria de nacions occidentals. La diferència és que l’Estat, on el franquisme es manté adherit com un paràsit, tracta de preservar el seu ordre atiant l’odi contra Catalunya i mobilitzant una part de la seva ciutadania contra el seu propi país. Explota aquesta mena de ressentiment sociològic i alhora els temors al fet que una república els tractés com Espanya tracta als catalans. Com es comprova en les diferents maneres de mobilitzar i expressar-se, això no va d’una divisió entre catalans i espanyols, sinó entre republicanisme i franquisme.

 

Nota: Article publicat el 15 de juny passat a l'edició nacional de El Punt Avui

Inventar la nació: cultura i discursos nacionals a l’Espanya Contemporània

Ferran Archilés (Ed.) Inventar la nació. Cultura i discursos nacionals a l’Espanya contemporània. Afers, Catarroja, 2017, 358 pp.

En els sempre polèmics debats sobre la qüestió nacional, la dècada de 1990 semblava marcada per les tesis de Benedict Anderson sobre La nació imaginada, segons la qual l’existència de les nacions com a categoria social es vincularia a una identificació gairebé inconscient dels individus respecte a una identitat col·lectiva, capaç d’incloure elements heterogenis i superar contradiccions. Des de principis de segle, en canvi, és la fórmula proposada per Michael Billig, el nacionalisme banal, el que sembla ocupar la part central de les discussions contemporànies a l’hora d’entendre què suceeix en els conflictes presents. Segons Billig, els estats tracten d’imposar subtilment una interessada versió d’identitat nacional als seus súbdits o ciutadans a partir d’elements, rituals, espais o idees camuflades en una certa normalitat. En altres paraules, un nacionalisme d’estat invisible. Entremig, les vulgaritzacions marxistes, a les quals semblen addictes certes esquerres, que tracten de desqualificar els nacionalismes com a una simple operació de pot de fum llençat per la burgesia.

Tanmateix, les qüestions nacionals, contràriament a les esperances hegelianes (d’esquerres o de dretes) que vaticinaven un final de la història on s’acabaria imposant un model universal de societat, solen restar a la centralitat de les discussions públiques o privades. L’emocionalitat, fins i tot les agres visceralitats desfermades al voltant del que és una nació, les dificultats d’incardinació d’aquesta categoria en les construccions polítiques dels estats, fa que els debats sobre aquest afer es desenvolupin entre grans dificultats, i, en espais culturals com el nostre, sigui molt difícil marcar la necessària distància acadèmica per anàlisis desapassionades. En el cas espanyol, en les complexes circumstàncies polítiques que vivim perillosament, aquestes dificultats s’agreugen encara més. Tot i això, en aquest conflicte de naturalesa, també (i sobretot) intel·lectual, podríem inferir que les idees d’Anderson i Billig representen un camp de batalla, on la idea de Països Catalans, formarien part de la primera, mentre que la realitat actual de l’estat espanyol correspondria a un exercici pràctic de la segona.

Ferran Archilés (1971), historiador castellonenc especialista en temes sobre qüestions d’identitat i expert analista de l’obra de Joan Fuster, coordina un volum transcendent sobre les complexitats d’aquesta construcció nacional, especialment sobre com el nacionalisme espanyol pren la seva forma «billigniana» fins a esdevenir (tot manllevant l’expressió als treballs de Xavier Casals al voltant de la ultra dreta) una «presència absent».

Aquest volum extens, amb una clara voluntat d’obrir debat acadèmic, ens serveix per establir una genealogia del nacionalisme espanyol actual en base a la construcció i deconstrucció dels seus discursos, l’elaboració i reelaboració dels seus elements simbòlics i obsessions. Així, recull les polèmiques sobre la presumpta «excepcionalitat espanyola» fomentada per alguns intel·lectuals en el context de certa addicció a l’autoritarisme, en la comparació amb altres nacionalismes estatals coetanis (amb més coincidències de les que semblarien disposats a acceptar) i els seus miralls (amb la França jacobina com a inspiració recurrent). Per contra, entre els intel·lectuals nacionalistes espanyols, també trobaríem la seva acritud envers les alternatives perifèriques (Catalunya i el País Basc), com a adversari interior, que, en base al seu llenguatge, apareix també com a succedani d’enemic exterior.

L’obra pren una opció per una cronologia llarga, des de la coneguda com a «Guerra de la Independència» (mite nacional precisament generat des de la pròpia historiografia romàntica del XIX) fins a (l’aparent) banalitat de les fórmules d’infoentreteniment de les graelles actuals de les televisions madrilenyes. Això permet una perspectiva àmplia que facilita una comprensió global d’un text heterogeni i plural, amb mirades generals i particulars, amb elements més teòrics i altres de més factuals.

Com tota obra col·lectiva, Inventar la nació incorre sovint en el risc de deixar-nos amb un mosaic amb peces desiguals que no sempre fan un acurat encaix, especialment respecte a la introducció i el primer capítol a càrrec d’Archilés, veritable matriu del volum. Ara bé, d’aquesta darrera afirmació no podem deixar d’inferir que el conjunt reforça i perfila la tesi implícita del llibre: el nacionalisme espanyol, malgrat l’esforç per amagar-lo, existeix, i pretén bastir la seva identitat en base a l’hegemonia castellano-andalusa. I aquesta premissa principal, incorpora altra, potser encara més explícita en les pràctiques i el discurs d’aquest nacionalisme ocult: els nacionalismes perifèrics són heretgies, que com a tals, mereixen ésser portats a la foguera.

Com suggeríem, les primeres seixanta planes del llibre exposen les bases teòriques útils per interpretar la qüestió del nacionalisme espanyol i les seves derivades: la construcció de la identitat, la creació de símbols, ritus, mites i imaginaris, d’acord amb les mateixes idees amb què sol atacar, amb un potent aparell mediàtic i acadèmic, els nacionalismes rivals en el si de l’estat. Això implica, per exemple, les fórmules adoptades per impel·lir la ciutadania a acceptar com a normalitat identitària allò que es critica en bascos o en els Països Catalans. També hi ha una recerca interessant a l’hora de recordar la manera en què es basteix una historiografia pròpia (que, tal com succeeix arreu del continent durant el segle XIX, corre a implementar-se en els currículums educatius dels nous sistemes educatius obligatoris). Ara bé, i aquí sí que apareix com a una (relativa) singularitat, Archilés assenyala la «cultura de la derrota» a partir de la paradoxa entre la creació d’un discurs imperial, la dura realitat de la pèrdua de l’imperi, i el pessimisme generalitzat de la generació del 98. En altres termes, l’obsessió de l’establishment hispànic per mantenir velles categories (en base a la nostàlgia del passat idealitzat, al més pur estil saudade portuguesa), que s’afegeix a una identitat esclerotitzada en el canviant món contemporani. O el que és el mateix, la impotència a l’hora d’evolucionar del nacionalisme espanyol, empeny a un tancament interior, amb certa incapacitat de modelar el seu discurs a la realitat present.

Altres intervencions, no menys meritòries, versen sobre la construcció intel·lectual de la nació espanyola, en base als criticats (per als altres) discursos romàntics. Alguns articles, de gran interès i que conviden a la reflexió profunda, ens alerten de la persistència dels estereotips nacionals (Jorge Villaverde), mentre que altres també serveixen per refrescar la creació de mites nacionals en les pròpies historiografies com la catalana (és el cas del capítol de Giovanni C. Cattini).

Ara bé, sens dubte, allà on el nacionalisme espanyol pren la seva fórmula definitiva i consolidada és durant el franquisme (d’aquí un pecat original que explica certa necessitat de transvertir-lo sota la denominació teòricament més innòcua de «constitucionalisme»). El nacionalisme espanyol més o menys oficial, sorgeix així, en base a l’addició de dues matrius: la nacional catòlica, encara que també la falangista, que trobarà en un catalanista «penedit» i filòsof noucentista, Eugeni d’Ors, un dels seus principals ideòlegs, d’acord amb la interessant aportació de Maximiliano Fuertes Codera.

Si les circumstàncies peculiars de l’Europa d’entreguerres són les que expliquen aquesta mena de marrades intel·lectuals, el context especial de la Transició és el que permet establir un concepte, el de Països Catalans -desenvolupat teòricament per Joan Fuster- que en els anys on, tot citant Miquel Martí i Pol, «tot estava per fer i era possible», no resultava especialment problemàtic, almenys en els seus estadis inicial. És aquí on Toni Rico comparteix un capítol molt interessant, fruit de l’acabada de llegir tesi doctoral sobre el pensador de Sueca, on se’ns relata la peculiar i problemàtica evolució d’aquest concepte que avui apareix envoltat de polèmica i acritud entre els mitjans espanyols. Els Països Catalans eren, entre la mort del dictador i els inicis de la «batalla de València» una possibilitat d’espai cultural despullat de càrrega «subversiva», on certa articulació política resultava una hipòtesi probable. Tanmateix, el nacionalisme espanyol, després de pocs mesos de desconcert en la «terra de ningú» de 1975-1978, ben aviat va reaccionar fent del que no resultava altra cosa que un procés de normalitat, amb certa convergència lingüística i cultural, va ser titllat de «pancatalanisme» perillós. I, en base a la determinació autoritària dels uns, i la manca de maduresa política dels altres, la cosa va culminar en una prohibició constitucional expressa, una política agressiva (amb els propis valencians com a principals víctimes), l’apropiació de l’espai públic valencià per part de la ultradreta, un secessionisme lingüístic desinhibit, que es contradiu, en canvi, amb una creixent afinitat «civil» en base a intercanvis culturals i personals.

Dues intervencions (Miguel Ángel del Río i Vega Rodríguez-Flores) sobre la reconstrucció del nacionalisme polític espanyol durant les darreres dècades (la primera sobre el discurs post-franquista de les diverses formacions que culminaren amb l’actual Partit Popular, i la segona sobre l’articulació del jacobinisme territorial del PSOE). Aquests processos, desenvolupats especialment a partir de la dècada de 1990, i que s’accentuen a partir de la crisi de l’Estatut de Catalunya de 2006, acaben per consolidar el leiv motiv que apareix de manera transversal al llarg de tot el volum: la deliberada invisibilitat, la “presència absent” del nacionalisme espanyol, d’acord amb la lògica del nacionalisme banal descrit per Billig, i la seva substitució per la teòricament asèptica denominació de «constitucionalisme», molt en la línia de l’intent de tergiversar les tesis de Jurgen Habermas sobre el «patriotisme constitucional» alemany (exposades sota la forma de ponència política a càrrec de Josep Piqué i María San Gil). És així on ens trobem en un estrany terreny de joc sembrat de mines i paranys. És aquí, en certa mesura, com el món intel·lectual i acadèmic espanyol ha practicat l’autoengany per negar-se a comprendre la naturalesa del conflicte territorial, que fa impossible superar un dels grans problemes irresolts en l’actual etapa democràtica. Encara pitjor: aquesta incapacitat ha portat a les elits -i alhora, a l’opinió pública espanyoles-,per acció i omissió, a degradar la seva democràcia en defensa d’una teòrica unitat nacional més present als mapes escolars que en les mentalitats. I tot plegat ha servit per alimentar el monstre madrileny, l’intent desesperat del que Daren Acemoglou i James Robinson denomina com a elits extractives, per mantenir un model de desenvolupament mexicà o parisenc: l’extracció dels recursos peninsulars, per part d’un centre que acapara activitats parasitàries -en base a un Íbex 35 plagat de cognoms franquistes i de les antigues castes imperials- tal com caracteritza la intervenció de Vicent Flor.

Finalment, el capítol sobre «infoentreteniment», és a dir, la combinació entre informació i un entreteniment fonamentat en icones i star system castís, desenvolupat com a política comunicativa pels grans grups mediàtics madrilenys serveix com a il·lustració pràctica de les teories de Michael Billig: construir nacionalisme a partir d’oferir-lo com a «normalitat». Que és el mateix que atacar les alternatives, o els discursos dissidents, que passen a ésser considerats com a “anomalies”.

Nota: Ressenya publicada a la revista Descriu

Històries de la Ràdio

Va ser a principis d’aquest segle. Aleshores estava elaborant la meva tesi doctoral sobre la història de l’anarquisme de les dècades de 1920 i 1930, i em passava mitja vida a l’arxiu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, un laberint polsós de diaris, correspondència, llibres, cartells i altres documents en un estret pis del Passeig de Sant Joan, a Barcelona. Com sol passar en aquests casos, vaig fer certa amistat amb els vells, i no tan vells llibertaris, que dedicaven el seu temps lliure a preservar un dels millors arxius europeus sobre anarquisme i moviments socials, ignorat o maltractat –depenia del dia- per unes autoritats a qui incomoda certa versió heterodoxa del passat. Evidentment, per aquella època, l’anarquisme era ignorat o difamat (i normalment ambdues coses) per un món acadèmic, que o bé no l’acabava d’entendre, o l’entenia massa bé i això implicava el qüestionament dels seus rígids esquemes mentals

Potser va ser això el que em va motivar a tenir la meva primera iniciativa i experiència a la ràdio. Amb el suport i la infraestructura de Ràdio Contrabanda –una ràdio lliure que tenia la seu a la Plaça Reial, vam muntar un programa de ràdio: La memòria silenciada. La fórmula era molt simple: hora i mitja, en directe, els dissabtes a la tarda, on tractàvem una qüestió relativa a la història de l’anarquisme. En Manel Aisa i jo elaboràvem els guions, suggeríem un parell de temes musicals relacionats, i convidàvem a algú que havia fet una recerca sobre el tema, o simplement, havia participat en alguns dels esdeveniments concrets. El format, tertúlia, implicava l’assistència regular del poeta Adolf Castaños o de l’activista bisbalenc Txema Bofill, mort no fa gaire en un accident. Entre els convidats, noms propis inoblidables, molts dels quals, com l’historiador llibertari i biògraf de Durruti, Abel Paz, havien estat protagonistes directes o actors secundaris d’un temps que passà. Avui els enregistraments són tot un testimoni, veus que el temps va extingir com la flama d’espelmes consumides.  Així, aquella gent ens parlava dels episodis històrics com la Revolució del 36, el maquis urbà antifranquista, la clandestinitat, el naturisme llibertari o qualsevol cosa que avui ja esdevé una font històrica de primer ordre, un record viscut que guanya valor a mesura que desfilen els anys.

La meva experiència radiofònica és un dels fets vitals dels quals m’enorgulleixo particularment. Tanmateix, l’experiència, pel que fa a mi, no durà gaire més de dos anys, quan vaig deixar el programa. Baixar a Barcelona, fer dos cents quilòmetres, tornar tard a casa, la fatiga que comporta sempre el voluntarisme, em van empènyer a abandonar el projecte. Sense mi, va continuar un temps més, fins que, simplement, es va acabar. Ara bé, he de dir que fou fantàstic, m’ho vaig passar molt bé, i vaig ser conscient de la importància extraordinària de la ràdio, d’un format peculiar, on l’oralitat, la producció, l’estructuració del temps generaven certa intimitat amb els oients, una extraordinària sensació d’acompanyament. Per contra, també vaig descobrir de les inherents dificultats d’un mitjà altament exigent. I he de dir, que el voluntarisme no pot compensar la necessària professionalitat i el compromís que requeria. Com a codirector, he d’admetre que no era res de l’altre món: sovint em costava controlar els convidats, la meva gestió del temps era pèssima, i malgrat les meves intencions inicials, l’amateurisme resultava més que evident per a qualsevol que hi parés atenció. En altres paraules, que la ràdio pot semblar fàcil, i tanmateix és extraordinàriament difícil, complicada com una coreografia de ballet clàssic, enrevessada com les harmonies d’una simfonia, recargolada com l’estructura narrativa d’una obra de teatre. La paradoxa de la ràdio és que allò que sembla simple per als oients, és, entre bambalines el fruit d’un treball minuciosament planificat, coherent, esforçat elaborat, reelaborat, en un procés que comporta hores, moltes hores de feina invisible, i per descomptat, inaudible.

Penso en tot això mentre m’arriba la notícia, trista, de l’extinció d’aquesta emissora tal com la coneixem. A ningú no he de convèncer sobre la pèrdua que això ens comporta col·lectivament. I això passa per un motiu tan simple per l’intent de les autoritats municipals de convertir aquesta freqüència en un projecte amateur. Si he après alguna lliçó en la meva col·laboració amb diversos mitjans és que cal nivells de professionalitat que només poden atorgar professionals experimentats, amb ambició, ofici, i que, a més, puguin viure dignament de la seva feina. La qualitat no és barata, contràriament a la propaganda que ens volen fer vendre en un món que ens tracten de degradar a còpia de desregular condicions laborals, econòmiques i morals. Si, finalment, l’Ajuntament no entra en raó i decideix que la seva freqüència ha de ser ocupada per un projecte consolidat, professional, al servei de la comunitat, la nostra ciutat es veurà terriblement perjudicada. En certa mesura, i tenint en compte que Girona té un nom propi en la història de la ràdio en català, que pretén ser Florència amb els recursos d’Albània, podem estar essent partícips d’un frau ètic amb la ciutadania.

Ho diré ras i curt: una ciutat com Girona, es mereix una ràdio com aquesta. Els serveis públics s’han de fonamentar en el treball rigorós, amb els recursos que s’escaiguin. La resta és construir, una ciutat, i un país, fonamentat en l’amateurisme, en la voluntarietat sense mètode, en voler sense poder. Si volem ser dignes d’una ciutat, si creiem de debò en un projecte de República, la cultura és un pilar bàsic i fonamental. I la cultura, com la ràdio, com la vida, no s’improvisa. Es fa amb rigor, i professionalment.

 

Nota: Càpsula del Girona Ara a Fem Ràdio.

Racismes a la Catalunya del segle XXI

De vegades sembla com si l’eclosió del republicanisme català hagués propiciat alguna mena de desequilibri còsmic capaç d’invocar els fantasmes del franquisme, i el país se’ns hagués omplert de zombis carregats amb cúters i tenalles a la infatigable recerca de llaços grocs i pancartes on es reclama llibertat. O com si el desinhibit independentisme de, potser, la meitat de residents catalans (i de prop dels dos terços dels nascuts a Catalunya), hagués despertat la fúria dels serveis de propaganda de l’exèrcit franquista, i llencessin informació en forma semblant a l’estil de bombardeig de l’aviació italiana durant la guerra civil. El fet clar, és que una reacció furibunda s’ha instal·lat en bona part de l’establishment espanyol que veu en la mutació profunda experimentada per la societat catalana una amenaça per a un règim, que sotmès a una prova d’estrès, sembla que se li vagin obrint noves vies d’aigua.

La hipotètica caiguda de la monarquia (i tot l’aparell postfranquista) genera angoixa, especialment entre aquells àmbits que es van mantenir com a reductes de l’antic règim, com ara l’establishment de l’economia extractiva

Com a historiador, penso que no hem de menystenir la capacitat de resistència d’allò que un cop l’esquerra intel·lectual dels seixanta i setanta anomenà com a “franquisme sociològic”, és a dir, el suport tàcit, per acció o omissió, de bona part de les classes mitjanes i populars a aquell règim. Una intensa propaganda contra els dissidents, certa propensió a l’autoritarisme de la cultura política espanyola, certa mentalitat inquisitorial estesa entre els súbdits espanyols, disposats a compartir la paranoia de la dictadura en base a conspiracions “judeo-maçòniques-marxistes-separatistes” van generar uns imaginaris que mai no van marxar del tot. La por, aquest irracional sentiment, sempre pot ésser explotat en benefici de la minoria governant. I en un moment de crisi sistèmica d’aquell “recautxutat democràtic” que va suposar la Transició i la Constitució, molts líders polítics han tirat dels vells manuals de manipulació de les masses per preservar el vell ordre. La hipotètica caiguda de la monarquia (i tot l’aparell postfranquista) genera angoixa, especialment entre aquells àmbits que es van mantenir com a reductes de l’antic règim, com ara l’establishment de l’economia extractiva (altrament dit, l’IBEX 35), bona part de l’alt funcionariat, la policia, la guàrdia civil, l’exèrcit i la judicatura, antics pilars del franquisme.Resultat d'imatges de Franquismo sociológico

És per això que la recerca del descrèdit català, almenys cara a la pròpia opinió pública, i la mobilització “dels del cúter” és, ras i curt, una operació d’estat. S’ha generat una guerra bruta, principalment mediàtica, amb les televisions i la premsa madrilenya com a armes de desinformació massiva, que tracten de crear un cordó sanitari sobre la realitat catalana, a fi d’evitar el contagi democràtic. I també trobem aquella pràctica tan pròpia de les dictadures –especialment les comunistes- de la difamació, d’aixecar sospites, d’encolomar atributs falsos o desenfocats, de tergiversar la realitat (anomenar polítics presos als presos polítics). És el que ha succeït a l’hora d’acusar el president Torra, i a tot el conjunt del republicanisme, de racistes, etnicistes i supremacistes.

Si hi ha una cultura o una llengua que és discriminada, especialment en els textos legals, i en la praxi quotidiana de l’administració estatal, les grans empreses, els mitjans de comunicació o l’Star System és la catalana

Racisme? Qualsevol observador que no fos daltònic o no fos un client habitual de la Barraquer s’adonaria que per tal que hi hagi racisme, és necessari, com a primera premissa, que hi hagi races. És obvi que, des del punt de vista de l’antropologia contemporània, tots som de la mateixa espècie, i que per tant, la “raça” no deixa de ser una categoria subjectiva que serveix més per marcar diferències amb l’altre que per a qualsevol altra cosa. Ara bé, republicans i monàrquics (per buscar una etiqueta comprensible atesa l’heterogeneïtat mútua) comparteixen aspecte, aparença, i ADN, per tant, ni volent-ho expressament, hi pot haver racisme. Podria inferir-se que es tractaria d’un cert menyspreu cultural, en base a una cultura superior i una altra d’inferior. Tanmateix, en aquest cas, la cosa hauria d’ésser inversa. Si hi ha una cultura o una llengua que és discriminada, especialment en els textos legals, i en la praxi quotidiana de l’administració estatal, les grans empreses, els mitjans de comunicació o l’Star System és la catalana. Cert és que l’ofensiva contra la presència pública del català, especialment al sistema educatiu, és una bandera del que consideren “constitucionalisme”, i que, com considerava Carolina Punset, diputada valenciana de Ciutadans, percep la llengua la llengua de Ramon Llull, Joan Fuster o Najat-El-Hachmi, com a “cosa de aldeanos”.

Si hi ha hagut alguna cosa que ha caracteritzat la societat catalana del darrer mig segle és la successió d’allaus migratòries, primer peninsulars, després globals, que han alterat el  mapa humà i cultural d’un país que s’ha hagut d’anar reinventant-se dècada rere dècada. La Catalunya actual, on només una quarta part dels seus habitants té els dos cognoms catalans (i on de fet, cada vegada n’hi ha més que només en tenen un de sol, i de difícil pronúncia per als autòctons), ha hagut d’aplicar una mena d’identitat “postnacional”, en el sentit que la identificació amb el país té poc a veure amb els orígens i el passat, i més amb el present i la voluntat de construir el país del futur. És, en aquest sentit, un model que s’acosta al dels Estats Units, Austràlia o Argentina, amb el ius solis com a filosofia, mentre que s’allunya d’Alemanya o Espanya, on funciona el ius sanguinis com a principi jurídic i estructura mental. Ara bé, per incorporar-se a la societat catalana, la principal premissa és la voluntat, i, com a mínim, el gest simbòlic d’aprendre i fer servir la llengua pròpia. Ser català és fàcil: es tracta de voler-ho ser, i esforçar-te una mica per intentar-ho (i aquí, el català antifabrià sol funcionar com a un certificat de qualitat). Per contra, i paradoxalment, ésser espanyol no és gens fàcil. No parlem de la dimensió administrativa, a partir del recurrent “¿Qué pone en tu DNI?, ni de les sàdiques dificultats burocràtiques imposades als nouvinguts, sinó que s’imposa una mena de certificat de neteja de sang (la vermella i la ideològica) i l’adhesió als Principios Fundamentales de la identitat: has de sentir-te com si fossis un convidat disposat a riure-li les gràcies a en Bertín Osborne.Resultat d'imatges de bertín osborne pedro sánchez

Si parlem supremacisme, és obvi que aquest existeix. Ara bé, la realitat s’allunya de la ficció projectada pel nacionalisme espanyol, que al més pur estil de la banalitat descrita per Michael Billig, tracta d’amagar-se rere les excuses del “constitucionalisme”. El silenciament i la discriminació del català, el basc i el gallec han estat deliberades i constants. Des de l’impuls del secessionisme lingüístic (a ningú no se li acudeix plantejar caselles diferents per a l’andalús i el castellà) fins a l’estatus discriminatori que les posa un graó per sota del castellà, que, constitucionalment, imposa el coneixement i l’ús d’una manera asimètrica respecte a la voluntarietat de la resta. El tracte, i el redactat d’aquestes premisses no resulten gaire subtils a l’hora de certificar què entén el nacionalisme espanyol respecte al concepte de diversitat: “et perdono la vida, mentre estiguis per sota”. És el que podria inferir-se de l’Amèrica “feliç” dels cinquanta. Podia tractar amb condescendència les que consideraven “races inferiors” a condició que no alcessin la veu. D’aquí que molts WASP hegemònics embogissin a partir del moment en què Martin Luther King, Rosa Parks o Malcom X plantessin cara.

En part, al seu subconscient, pot existir el temor d’ésser tractats de forma equivalent al tracte desconsiderat i discriminatori a la identitat catalana, considerada de segona classe per part de la majoria de l’opinió pública hispànica.

Entenc que entre molts que fan confessió pública d’espanyolisme que viuen a Catalunya hi hagi por. Poden sentir que el món que consideraven segur i estàtic, l’univers simbòlic assumit com a veritat absoluta i permanent, es mogui sota els seus peus. En part, al seu subconscient, pot existir el temor d’ésser tractats de forma equivalent al tracte desconsiderat i discriminatori a la identitat catalana, considerada de segona classe per part de la majoria de l’opinió pública hispànica. També es respira a l’ambient, certa temença per la vinculació òbvia entre nacionalisme espanyol i franquisme, omnipresent en les darreres manifestacions públiques arran del procés (i sovint culminades en atacs racistes respecte a persones d’aspecte immigrant, com els Sikhs agredits el dia de la hispanitat a l’ignorant crit de Fuera Moros!). Hi ha, finalment, el terror a la idea d’ésser estrangers, i per tant, veure’s reduïts a una condició semblant a aquells col·lectius que, en els barris populars, competeixen per recursos migrats. No hem d’oblidar que l’experiment lepenista del PP badaloní encapçalat per Albiol, va atreure bona part del vot xenòfob, normalment acompanyat de la rojigualda, amb alguns complements amagats sota el galdós eufemisme de “preconstitucionals”.Resultat d'imatges de albiol ultras

El racisme, dins el moviment republicà, és inexistent, o en tot cas, no és massa diferent dels prejudicis aburgesats i condescendents expressats discretament per les classes mitjanes europees, car aquesta és la caracterització sociològica elaborada en base als informes del Centre d’Estudis d’Opinió. Per contra, hi és present en els discursos espanyolistes, primer contra la identitat catalana, a la qual no consideren digna de restar en un plànol d’igualtat i amb simètrics drets i obligacions, i respecte als de baix, els darrers nouvinguts, davant la irracionalitat d’ésser igualats en drets i obligacions davant d’una República on el ius solis posi en el mateix rang als Mohamed i als Pérez, les Fatoumates amb els Pujol.

El racisme és una cosa massa seriosa per frivolitzar.

 

 

Nota: Article publicat a la Revista Mirall 

Breu història de la renovació pedagògica

Alerta Joan Soler, a la seva tesi doctoral, sobre les dificultats de consens respecte al concepte “Renovació Pedagògica”[1].  En certa mesura, el propi concepte “renovació” té un punt de reactiu, de protesta respecte a un model educatiu oficial insatisfactori. Ara bé, sovint s’obvia que tot projecte de renovació pedagògica respon sempre a unes finalitats polítiques, socials o nacionals, i persegueix un model determinat de societat. Per això, al darrere de cada moviment renovador, sol haver un espai polític definit, un projecte de classe, una voluntat de construir un model social. Això explica que sovint, al darrere de propostes pedagògiques originals, trobem esglésies, anarquistes, socialistes, republicans o conservadors.

Sostenia Nietzsche que els estats contemporanis es fonamentaven en dos pilars: el primer, l’obediència, i el segon, la por. Per al primer tenia l’exèrcit, per al segon, l’escola. En els seus orígens, els sistemes educatius nacionals, és a dir, els dissenyats i executats per l’estat contemporani, també perseguien uns objectius definits:  la nacionalització de les joves generacions (l’estat, com el cas francès, italià o espanyol pretén construir la nació des de les aules); disciplinar les masses i assegurar l’obediència a l’autoritat que controla el territori; i assignar a cada grup un rol específic dins el sistema capitalista (una formació humanística i sofisticada a les elits, una de tècnica, per a quadres intermitjos per a les classes mitjanes, i una de rudimentària per a les treballadores). D’aquí en sorgia una educació amb coneixements dogmàtics, obsessionada per la memorització de determinats conceptes claus (la llengua estatal, la història suposadament nacional), una fèrria disciplina que servia com a avant-sala del servei militar obligatori, amb uns docents que actuaven com a oficials, uns alumnes que feien de reclutes forçosos, i unes dinàmiques perverses que feien de l’educació, sovint una experiència traumàtica.

La  La Llei Moyano deixava l’educació obligatòria en mans d’uns ajuntaments sense recursos amb mestres mal formats i pitjor pagats, continguts dogmàtics i desgavell organitzatiu

En el cas català, les coses no eren precisament millor. Malgrat inspirar-se en el model d’estat i escola centralista de França, la monarquia espanyola anà bastint un sistema educatiu que, més que un calc, semblava una caricatura del francès. Sense recursos, amb un caràcter reaccionari, amb una influència decisiva d’una església catòlica que es resistia a perdre influència social, va establir una escola pública insuficient, que abastava una petita part de la societat, sense capacitat d’oferir promoció social, dogmàtica i amb mètodes pedagògics rudimentaris. La Llei Moyano (1857) deixava l’educació obligatòria en mans d’uns ajuntaments sense recursos que implicava la inexistència d’escoles a bona part del territori, amb mestres mal formats i pitjor pagats, continguts dogmàtics i desgavell organitzatiu, amb una presència important de l’església en la formació, especialment de les elits.

Davant d’aquest panorama, i en el context d’una època en què el prestigi de la ciència i la tecnologia tractava d’estendre’s a altres espais socials, apareixen tot un seguit de propostes renovadores, amb un punt d’experimental i voluntat de rigor, que entenien que els canvis organitzatius i metodològics podien millorar els sistemes educatius. Així, Francesc Ferrer i Guàrdia, inspirat en experiències franceses prèvies, va inaugurar la seva Escola Moderna el 1902, que va inspirar un seguit d’emuladors (una trentena de centres) del que es va anomenar com a Escoles Racionalistes, i que tenien un caràcter de matriu llibertària, eliminant la religió del currículum, amb uns textos escolars autoproduïts, amb matèries científiques, amb coeducació de sexes i (en menor mesura) de classes socials, i, inspirats en la filosofia de Jean-Marie Guyau,[2]sense premis ni càstigs. En certa mesura, esdevenia una alternativa al model educatiu estatal, de caràcter dogmàtic i autoritari.Resultat d'imatges de escola moderna ferrer i guàrdia

Altres experiències similars es van succeint entre cercles llibertaris, socialistes o republicans. De fet, el model escolar esdevenia una part més del projecte polític. Tota formació o univers ideològic expressava en la seva proposta educativa la seva proposta “d’home nou” que havia de modelar la ciutadania d’acord amb els propis valors, en una obra d’enginyeria social. I per fer de contrapoder i contrarelat a una educació pública insuficient (a l’estat s’estima un 60% d’analfabetisme a inicis del segle XX), de caràcter militar i continguts poc rellevants, diversos grups tracten d’establir les seves pròpies xarxes alternatives. A diferència de França, que a partir de les reformes republicanes de Jules Ferry (1881-1882) va establir un eficaç sistema educatiu públic, gratuït i laic, aquest conjunt d’experiències tenen força èxit. En primer lloc, per la insuficiència de la xarxa pública (hi ha una oferta mínima de centres públics, estan mal dotats, amb mestres mal pagats, desmoralitzats i amb escassa formació científica i humanística), en segon lloc, perquè el pràctic monopoli de l’església catòlica pel que fa a polítiques educatives fa que aparegui un espai a omplir, en el context de la divisió de la societat catalana al voltant de la qüestió religiosa, per part de moviments polítics laics i més o menys progressistes.

La iniciativa privada té demanda, i això explica la proliferació de centres que comencen a competir entre sí. Cada col·lectiu busca la seva clientela, especialment política. Així, bona part dels alumnes de l’Escola Moderna de Ferrer provenen de certa intel·lectualitat laica, i hi ha molts fills de professors de la Universitat de Barcelona, i entre certa intel·lectualitat obrera, dels que conformaran certa intel·lectualitat anarcosindicalista, s’anirà reclutant mestres racionalistes, que formats a l’escola principal del carrer Bailèn de Barcelona, i que circularan per la trentena llarga de centres associats per la geografia catalana. Altres grups, com republicans radicals de Lerroux, a l’inici del segle, molt inspirats pels homòlegs francesos estableixen la seva pròpia Escola Normal. Paral·lelament, bona part de les franquícies d’ordes religiosos franceses dedicades a l’educació, que en funció de les lleis que imposen el laïcisme, a inicis del segle, són privades de les seves escoles i passen a traslladar-les a bona part del Principat. Amb el prestigi del món francòfil, també desembarquen a unes viles i ciutats on troben un mercat competitiu a la recerca d’alumnat benestant.

La connexió europea (tant els moviments llibertaris, com republicans, com socialistes, com també els catòlics formen part de xarxes internacionals on la informació circula amb fluïdesa) fa que estiguin molt oberts als moviments de renovació pedagògica europeus, especialment amb França, Itàlia i Bèlgica. A tall d’exemple, Paul Robin, vell internacionalista, neomalthusià, llibertari, amic de Ferrer i que tindrà llaços estrets amb l’anarquisme català, influirà entre els racionalistes a partir de la introducció de la cultura física, serà pioner de la coeducació, propiciarà l’aprenentatge per descobriment, introduirà l’educació artística, i buscarà un entorn cooperatiu a l’aula. El mateix Ferrer introduirà Ovide Décroly a Catalunya a partir del moment en què les pressions del clergat barceloní van aconseguir clausurar l’Escola Moderna, el 1906. Hi va haver una campanya europea de solidaritat amb Ferrer i Guàrdia, i bona part dels grans pedagogs europeus hi van entrar en contacte amb l’anarquista d’Alella, el qual va introduir, mitjançant les seves publicacions, les idees més modernes dels principals pedagogs.

Resultat d'imatges de escola del bosch 1914

Precisament l’èxit i interès per aquestes experiències va potenciar certa iniciativa pública. A partir de la irrupció de republicans i de la Solidaritat Catalana a l’Ajuntament de Barcelona, s’intenta que aquesta institució apliqués unes polítiques educatives més modernes, amb iniciatives que el prestigiessin, i en un context de regeneració en què la classe política emergent, creixentment catalanista, es distanciés del decadent sistema de la Restauració. Això implicava la creació de l’escola experimental del Bosc, a Montjuïc (1914), en la creació de les quals van participar personalitats com Rosa Sensat o Prudenci Bertrana. A partir de la manca de referents, l’Ajuntament va anar propiciant beques que van dur alguns pedagogs a contactar amb els corrents pedagògics europeus, i que van propiciar el coneixement, i posteriorment la arribada i la influència de Maria Montessori pel que fa a l’educació infantil. La famosa pedagoga faria estada a la capital catalana el 1915[3].

Aquest conjunt de centres renovadors representen una porció ínfima que no arriben a escolaritzar ni una cinquena part dels infants, i en el cas de les experiències innovadores tenen com a alumnes els fills de les emergents classes mitjanes barcelonines, petita burgesia, comerciants, professionals liberals i sectors més o menys benestants que explica les trajectòries relativament exitoses dels alumnes.

La Mancomunitat de Catalunya (1914-1924), obra del catalanisme polític i fruit del projecte noucentista de modernització de la societat catalana, tindrà l’educació com a un dels seus eixos. Això implicarà la millora de la coordinació dels ajuntaments catalans pel que fa a construccions escolars, i molt essencial, la creació d’una Escola Normal que atorgava una formació més sofisticada als nous mestres (amb una sòlida formació humanística i una estètica noucentista) així com un conjunt de beques per conèixer altres propostes pedagògiques europees i un major rigor a l’hora de dissenyar polítiques educatives. Lligat al projecte catalanista –i conservador- de la Mancomunitat, sorgeix el Patronat Escolar, encarregat de gestionar l’educació amb prou autonomia, que projecta la construcció d’una xarxa educativa i administrativa pròpia que coexisteix amb les escoles estatals. Tanmateix, cal remarcar un fet que sovint passa desapercebut als historiadors de l’educació. Aquest conjunt de centres més o menys de titularitat pública, representen una porció ínfima que no arriben a escolaritzar ni una cinquena part dels infants de les ciutats catalanes, i en el cas de les experiències innovadores tenen com a alumnes els fills de les emergents classes mitjanes barcelonines, petita burgesia, comerciants, professionals liberals i sectors més o menys benestants que explica les trajectòries relativament exitoses dels alumnes.

La proclamació de la Segona República farà de l’educació una prioritat. Tanmateix, la voluntat regeneracionista es troba amb una crua realitat. L’escola no arriba a la majoria de la població. D’aquí que la principal política educativa sigui la de construir escoles i reclutar mestres. Les dificultats polítiques, socials i econòmiques van fer que els plans inicials del Ministre d’Instrucció Pública, el tortosí Marcel·lí Domingo, de construir 27.000 escoles a tot l’estat, de les quals, i amb nombrosos obstacles i sabotatges polítics, s’acabarien al voltant de 16.000. Tanmateix, el més interessant de l’obra republicana (i que explica una efímera passa endavant) fou la consideració del magisteri com a carrera universitària, de tres anys de formació i una de pràctiques, i un increment molt significatiu del salari, que conferí prestigi a la professió. Pel que fa a estructures i continguts, s’adoptà la filosofia de la Institució Lliure d’Ensenyament, en el sentit que la cultura es considerava com a eina de progrés social, i amb la inclusió –fins aquell moment considerada revolucionària- d’incloure matèries artístiques, música, excursions, teatre,… Per descomptat, es tractava d’una educació laica (fet que va suposar una gran polèmica pública), coeducació, i sense càstigs físics o denigrants, com era habitual en el sistema.

Precisament aquesta ruptura amb el passat (i aquesta ampliació sobtada del nombre de places escolars públiques) és el que explica l’extraordinari record educatiu del període. Tanmateix, els plans educatius, o els mètodes pedagògics no eren massa diferents dels que es donaven a la major part del continent europeu. En altres termes, el període republicà fou un període de “normalització”, que s’hagué de trobar amb l’hostilitat d’un clergat que veia en la laïcitat un greu perill de marginació de l’església i la seva influència de l’espai públic. La millora de l’escola pública implicà una pèrdua d’alumnat benestant, i això explica l’hostilitat a la República i el seu suport a la conspiració militar i reaccionària.

Resultat d'imatges de escola la farigola del clot cnt

El CENU arreglà el principal problema educatiu del moment: el dèficit de places escolars: resultà revolucionari, i viscut com a una de les grans fites assolides, la col·lectivització de les escoles religioses, especialment les d’elit, i va implantar la coeducació universal de sexe i de classes socials

L’esclat de la guerra civil genera precisament una revolució de matriu llibertària que capgira completament l’ordre capitalista. Educativament, es posa tota la fragmentada estructura educativa (on conviuen escoles públiques de titularitat estatal, municipal, de patronats, de sindicats, privades o religioses) sota una mateixa autoritat: el Consell d’Escola Nova Unificada, el conegut CENU, que actua com un veritable Ministeri d’Educació de Catalunya. Constituït i comandat pel pedagog llibertari Joan Puig Elías (Sallent, 1898 – Porto Alegre, 1972), l’organisme redibuixà l’educació pública catalana a partir dels principis de la pedagogia racionalista, amb una filosofia de combinar l’alta cultura amb els ensenyaments professionals, unes metodologies eclèctiques, on es combinava la lectura, el treball cooperatiu, amb enfocaments més o menys tradicionals. Ara bé, allà que sí resultà revolucionari, i viscut com a una de les grans fites assolides, fou la col·lectivització de les escoles religioses, especialment les d’elit, i la coeducació universal de sexe i de classes socials. El CENU arreglà el principal problema educatiu del moment: el dèficit de places escolars. Es calcula que a la pròpia ciutat de Barcelona, l’oferta pública (entre els centres municipals, els del Patronat i les estatals) no superava el 17% del total; el 47% era escola privada, mentre que un 36% dels infants en edat escolar no estaven escolaritzat[4]. L’actuació de l’organisme fou expeditiva: expropiar els centres privats i decretar la gratuïtat. Això fou la innovació del segle, i d’una efectivitat total d’acord amb la capacitat de resoldre els problemes urgents. D’aquell període, tota una generació en guarda un gran record.

Tanmateix la derrota de la guerra civil revertí dramàticament el procés. Explicava Marta Mata que “la meva vida escolar no està gens marcada per l’evolució, sinó en primer lloc per una revolució i acte seguit per una destralada” [5]L’educació esdevé botí de guerra de l’església catòlica, encarregada d’aplicar la doctrina del nacional-catolicisme, amb la missió de disciplinar, espanyolitzar i evangelitzar. Els mètodes solien ser repressius, d’acord amb el context polític. Tota una generació acabarà traumatitzada pel primitivisme de les metodologies educatives. La terrible experiència de les dècades dels quaranta, cinquanta, seixanta i bona part dels setanta explica el descrèdit de l’educació i la desconfiança en mètodes memorístics repetitius, punitius, i amb continguts dogmàtics o irrellevants. De fet, el franquisme educatiu generarà generacions de pares reticents a la institució escolar, que cau en el més gran descrèdit. La situació de l’escola pública, de titularitat estatal, no serà millor. Infradotada i discriminatòria, amb un magisteri depurat, controlat ideològicament per la pròpia administració, tindrà pràctiques quotidianes conservadores i escassament imaginatives.Resultat d'imatges de escola ton i guida

Els antics pedagogs o mestres de referència de l’època de la Mancomunitat o la República són apartats del sistema educatiu, i a partir de mitjans dels anys cinquanta tornen a elaborar projectes des de la semiclandestinitat, i obligats per les circumstàncies, des de centres de titularitat privada, allà on el control de l’administració franquista és més laxa.  A partir d’aplicar tècniques preexistents com el mètode Montessori, la introducció de l’expressió artística o la recuperació d’estudis humanístics (i continguts de cultura catalana) van apareixent “oasis” de llibertat educativa en el desert de la dictadura escolar. Seran centres com Thalita (1956) o el Costa i Llobera (1957), on s’implanten gabinets de psicologia educativa. Ara bé, cal considerar que, tot i aplicar quotes diferenciades en funció dels ingressos, ambdós centres rebien majoritàriament alumnat procedent de classes benestants i ambients catalanistes. Altres iniciatives posteriors, com la de Maria Antònia Canals, de crear una escola Montessori al Verdum (Ton i Guida), en un barri aleshores d’immigració recent i dèficits socials, havia de patir mancances materials que limitaven la viabilitat i els resultats del projecte.

El cert, tanmateix, és que d’aquest nucli entre els vells mestres republicans i unes noves fornades de joves insatisfets amb la formació acadèmica, s’estableix una necessitat de millorar l’acció educativa quotidiana i conèixer les tendències pedagògiques foranies. D’aquí que l’accent es posi en la recuperació de les  escoles d’estiu o la formació postnormal amb l’objecte de crear mestres competents i compromesos en la línia del que havia suposat la República. Aquesta iniciativa compta amb el finançament de grups benestants del catalanismes (entre qui destaca Jordi Pujol com a factòtum, el qual és pare del Costa i Llobera).Resultat d'imatges de marta mata

Un dels personatges claus serà Marta Mata, filla d’una mestra republicana, docent que viatjarà sovint a l’estranger per conèixer de primera mà les diverses experiències educatives del continent, serà qui dirigirà la primera gran concreció d’aquest corrent: l’Associació de Mestres Rosa Sensat, creada el 1965. Es pot considerar Rosa Sensat com a focus irradiador de la renovació pedagògica. Esdevindrà aviat una entitat de referència que tindrà com a primera i prestigiada activitat la restauració de les Escoles d’Estiu, fonamentada en seminaris amb intercanvi d’experiències i conferències de personalitats destacades en tots els àmbits de la cultura i l’educació, i una biblioteca i centre de documentació que aviat esdevindrà referent al país. L’entitat viurà una ràpida expansió, arribant a passar uns pocs milers de mestres, àvids en la seva majoria de trobar punts de vista diferents als de l’encarcarada escola franquista. També seran rellevants els cursos de català, o la col·laboració d’artistes i intel·lectuals d’una cultura catalana aleshores pràcticament clandestina.

Rosa Sensat estableix un relat educatiu que serà influent al llarg de les dècades posteriors. Hi haurà un rebuig a l’escola memorística i estàtica, i una reivindicació del que representarà un terme exitós al llarg de les dècades posteriors: l’escola activa. El discurs pedagògic recorrerà a les idees de la primera meitat de segle XX de pedagogs com Montessori, Freinet, Décroly, Lubianska, o altres de més recents com Piaget. Es pretén redibuixar el centre escolar en el sentit que els alumnes passen de ser objectes a subjectes. Es promou un sentit crític, o valors com la llibertat o el compromís cívic, social i polític. Es practica l’expressió corporal o artística. Es recuperen i reelaboren continguts catalans, exclosos de l’escola, perquè són més susceptibles de poder treballar el principi de proximitat, en la preferència d’aprofundir en temes que puguin ser experimentats, respecte a l’extensió irracional dels currículums oficials.

Tanmateix, no triguen a aparèixer les primeres contradiccions. La majoria de centres que assumeixen aquesta línia són privats.

Tanmateix, no triguen a aparèixer les primeres contradiccions. La majoria de centres que assumeixen aquesta línia són privats. Potser no ho pot ser d’altra manera atesa la dictadura. Des de Coordinació Escolar, dedicada a harmonitzar pràctiques i orientacions, alguns comencen a comprendre que l’escola no pot ser un negoci, que ha de tenir una vocació de servei a la comunitat, que les quotes, ubicacions i procedència social majoritària dels alumnes que participen en aquestes experiències suposen un obstacle per a la necessària transformació social en la direcció d’una convergència social, de reduir desigualtats en un context europeu en què aquests processos es produeixen. D’aquí sorgeixen iniciatives com les del CEPEPC, que tracten d’integrar-se en una xarxa pública educativa d’acord amb aquests valors democràtics.

Aquest conjunt de debats i reflexions compartides també constaten que la qualitat –i els principis de l’escola activa-, requereixen major temps per a la planificació, coordinació i programació d’activitats, i menors ràtios. Ras i curt, no és possible una escola millor sense més inversió i millors condicions laborals del professorat. D’aquí que entre aquests nuclis vagin sorgint també el sindicalisme democràtic que acabarà confluint, pocs anys després, en el que avui esdevé el sindicat USTEC·STEs. Un compromís, a més, políticament gens neutre, en el sentit que tota reflexió i acció educativa passa necessàriament per les lluites democràtiques, en favor d’una societat més justa.Resultat d'imatges de maig 1968

A partir de maig de 1968 trobarem nous factors que sacsejaran el panorama educatiu. Enfront al corrent “pedagogista” més convencional, apareixeran nous discursos més rupturistes en què es reivindica un caràcter alliberador, a partir de propostes com les de Paulo Freire, Lorenzo Milani o les pedagogies autogestionàries en la línia de la fallida experiència de Summerhill. Són idees que critiquen l’escola com a instrument estatal de legitimació de l’estat i reproductor d’estructures socials, i que tindran un efecte força destructor, amarades de certs impulsos de “Revolució Cultural” molt en la línia del maoisme de moda per l’època.

Tanmateix, aquestes discussions teòriques acaba generant tensions en el si dels moviments de renovació pedagògica, entre un sector més conservador i catòlic (no oblidem la influència de l’església catalana en aquest àmbit) i un altre que se’n desmarquen i que resulten més polititzats d’acord amb les concepcions de les noves esquerres, d’arrel més individualista i crítica amb el sistema escolar.

la renovació pedagògica van resultar ser petits oasis en un desert educatiu. Que majoritàriament, els alumnes que hi van passar procedien d’ambients socials mitjans i benestants, en famílies molt conscienciades

Algunes consideracions finals. La primera, malgrat la importància teòrica i les experiències materialitzades a les dècades de 1950 i 1960, la renovació pedagògica van resultar ser petits oasis en un desert educatiu. Que majoritàriament, els alumnes que hi van passar procedien d’ambients socials mitjans i benestants, en famílies molt conscienciades. És per això que sovint, bona part dels antics alumnes, amb trajectòries professionals exitoses (per lògica de reproducció social), han propiciat una certa sobrevaloració de les metodologies i estils d’aquests centres. També hi ha el factor de capitalitat: les escoles renovadores eren ubicades, majoritàriament a Barcelona. En canvi, a Catalunya, amb una elevada desigualtat social, la massificació i la carència endèmica de recursos van suposar un veritable handicap que encara arrosseguem avui i que expliquen la desfavorable distància encara evident respecte els adults europeus, de més de cinquanta anys, i nosaltres.

L’etapa daurada de l’educació catalana es troba a cavall de les dècades de 1980 i 1990

La segona conclusió és que l’obra de la renovació pedagògica, centrada molt especialment en la formació dels mestres, gaudí de tant de prestigi, que en restaurar-se la democràcia, i sobretot a partir de les dècades de 1970, 1980 i part de 1990, a mesura que s’estén una xarxa més àmplia d’escola pública, els principis d’escola activa, experimentació, alumnes com a subjecte, voluntat de millora i reciclatge continu, expressió artística, educació en valors,… es van implementar de manera universal (amb les seves llums i ombres) a nivells molt per sobre dels primers intents dels pioners de la pedagogia. En altres termes: els ideals de la renovació pedagògica es van estendre i aplicar en la majoria d’una escola pública en expansió, i que fins a les darreres reformes de vocació neoliberal, mantenia un esperit democràtic i participatiu. Potser aquí rau la paradoxa: l’etapa daurada de l’educació catalana, en contra dels publicistes i alguns historiadors de l’educació es troba precisament en aquestes darreres dècades. Prova d’això és la generació més ben formada de la història, la que avui té entre vint-i-cinc i cinquanta anys, que, malgrat carències materials, absència de suport de l’estat, i sovint certa hostilitat dels  mitjans de comunicació, van poder gaudir d’una educació universal, pública i d’un esperit prou lliure per tal que el professorat provés coses diverses, i els alumnes poguessin créixer en cultura i llibertat.

Un dels principals deures dels historiadors és combatre els mites. L’escola catalana en té uns quants. La idea que la renovació pedagògica, les grans idees, com criticava Marina Garcés, és obra dels grans homes. El mite de la renovació pedagògica a còpia de grans noms oculta un biaix de classe i cultural, i sovint serveix per ocultar una altra història més col·lectiva: la de la gran època d’una escola més lliure i participativa, fonamentada en l’esperit de l’escola pública i la voluntat d’aplicar idees i valors de manera democràtica i participativa. I sobretot, de generar una societat més justa i igualitària.

 

 

[1]Soler Mata, Joan; La renovació pedagògica durant el segle XX. La cruïlla catalana: dinamismes i tensions, Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona, 2009.

 

[2]Jean Marie Guyau, Esbozo de una moral sin sanción ni obligación, Descontrol, Barcelona, 2016.

[3]SAIZ, Milagros; SAIZ, Dolors, “La estància de María Montessori en Barcelona: la influencia de su método en la psicopedagogia catalana”, Revista de Historia de la Psicología, 2005, Vol. 26, núm. 2-3, pp. 200-212

[4]Xavier Diez, Venjança de clase. Causes profundes de la violencia revolucionària de 1936, Virus, Barcelona, 2010, p. 91.

[5]Marta Vallverdú,: “Els orígens de Rosa Sensat”, a L’Avenç, núm. 427, octubre 2016, pp. 33

 

 

Nota: Article publicat a la revista Docència, núm. 41, juny 2018.