John Dos Passos, a Manhattan Transfer, afirma que tothom té el dret a escollir la seva pàtria. Aquestes paraules les posa en boca d’un francès, tripulant d’un vaixell, que a principi del segle XX, en arribar a Nova York decideix fer-se nord-americà perquè representa l’esperança d’un futur millor. Estaria bé recordar aquesta escena per comprendre
Com ve a ser una tradició estiuenca, en què l’activitat transcendent davalla de manera considerable i l’especulació acompanya qui s’avorreix, detecto els incendis provocats a les xarxes com a una eina de distracció. I com que no suporto la calor, ja des de bon principi, em nego a participar en aquesta mena d’akelarres d’hiperventilats. Aviam.
No revelaré cap secret si reconec la confusió a l’hora de definir el el moment que estem vivim. Si volen algun concepte que ajudi a situar-nos, proposo el de llimbs, aquest espai indefinit, una mica una sala d’espera, entre el postprocés i la República declarada i encara no efectiva. Si m’ho permeten, m’atreviria a parafrassejar
Al llarg de dècades, més aviat segles, el difícil encaix de la realitat plurinacional de l’estat rebia el nom, amb un punt d’irònic, de “problema català”. La fallida i evident descomposició del règim del 78 i la progressiva erdoganització de l’estat fa que totes les coordenades mentals esclatin en mil bocins. De la mateixa manera
Crec que devia ser l’any passat en què es va formular el neologisme “processisme” per definir una situació política d’indefinició en què l’independentisme polític sembla incapaç de plasmar en realitats concretes un moviment social tectònic, que ens hauria de portar amb el trencament amb la monarquia espanyola. Certament, per als independentistes de tota la vida,
Dissabte 8 de gener, mentre tot just es rumorejava la possibilitat d’un acord per establir el govern constituent, vaig llegir alguns tuits enginyosos. Un d’aquests explicava que la propera temporada de House of Cards, la millor ficció política protagonitzada per Kevin Spacey, es rodaria a Catalunya. Certament, després del pantà polític viscut entre la dècada
Aquest “procés” sembla una oportunitat irrepetible per als tuits enginyosos i per als aficionats a les metàfores. Aquest dissabte en llegia un que afirmava que la temporada vinent de ‘House of Cards’ es rodaria a Catalunya, i Enric Juliana assenyalava la capacitat dels periodistes italians de deixar-se sorprendre per les “acrobàcies” polítiques del nostre país. Jo mateix piulava que
Avui publico a El Punt Avui la meva opinió sobre el què cal fer a hores d’ara, amb el bloqueig de la situació política actual. Tot abusant d’aquesta recent addicció a les metàfores, aquest diumenge hem vist com la CUP més dogmàtica ha saltat del cavall abans de travessar les portes de Troia. Aquest és
Atès que manquen poques hores per a una de les assemblees més determinants de la història del nostre país, em veig en l’obligació de posicionar-me públicament. No sé encara si seré a Sabadell aquest diumenge, tanmateix, l’acte que es preveu transcendeix la CUP, els seus militants, col·laboradors i simpatitzants. Més de tres mil persones decidiran,
Quan el 27 de Setembre les urnes van emetre el seu veredicte, el meu primer pensament va ser el de “planyo en Baños”. L’aritmètica jugava una mala passada al país, perquè si bé el suport a la independència és indiscutible, l’ambigüitat de les xifres posava en greus contradiccions un país que, com tots és complex
La discussió sobre el paper a exercir pel president Mas en la legislatura constituent sembla ser el gran punt de fricció entre els diferents actors del sobiranisme. Aquesta contradicció, potenciada des dels mitjans de Madrid amb la intenció que el procés descarrili, podria haver estat magnificada. I tanmateix, és cert que la qüestió cal que
Una de les lectures que major impacte em causà fou Moments estel·lars de la humanitat, d’Stephan Zweig. L’escriptor austríac novel·litza 14 instants decisius de la història en què el fracàs i l’èxit depenen de decisions preses en un instant, sota gran pressió. La composició improvisada de la Marsellesa, l’endarreriment fatal de l’expedició de Scott al
En les reaccions immediates a les eleccions d’ahir vaig detectar una certa decepció pels resultats. És raonable. El grau de tensió abans i durant la campanya més dura que recordo, inspirava una voluntat de posar fi per la via ràpida a aquesta mena de “processisme” que ens sembla inacabable. L’extraordinària mobilització protagonitzada per l’independentisme es