Espai de Dissidència

Darrer dia del 2012. Contràriament als enamorats de les teories conspiratòries i consumidors de la literatura de catàstrofes, el món no s’ha acabat. Tanmateix, el nostre món sembla que pateix diverses esquerdes. La percepció popular respecte d’aquesta data és, majoritàriament, poc galdosa. Ha estat un temps en què això considerat crisi ha estat l’excusa perfecte per desposseir la majoria per reforçar el cim de la piràmide, on la gent corrent ha pagat l’elevada factura dels anys de vi i roses per als qui muntaren una orgia monumental amb els diners aliens.
Ha estat l’any de la reforma laboral… per acomiadar i abaixar els sous dels assalariats. L’any dels desnonaments… per castigar els pobres i deixar clar que els banquers continuen manant. L’any de desorbitades pujades d’impostos i tarifes… per mantenir el nivell de vida dels consumidors de Ferraris i usuaris dels Hotels Vela. L’any en què s’apugen peatges per mantenir el nivell d’ingressos d’Abertis i Salvadors Alemanys. L’any en què es retallen serveis públics per poder pagar els banquers. Un any en què el malestar social ha catalitzat en àmplies i extenses mobilitzacions, que tanmateix encara no han estat capaces de generar pànic a la banda alta de la Diagonal o al madrileny barri de Salamanca… 

…ha estat també l’any en què, malgrat la boira, els estels llueixen a les balconades de carrers i places, en què molta gent ha decidit sortir de l’armari i disposada a agafar la responsabilitat de prendre les regnes d’aquest país petit. Un any que ens deixa un panorama on, com deia Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible. Un any en què si bé, contràriament als dubtosos intèrprets de les profecies maies, no s’ha acabat el món, molts rics malden per fer desaparèixer el nostre benestar.
Un any que ens podríem haver estalviat, i que tanmateix, és mostra d’aquests maleïts temps interessants…