Vint anys enrere, em trobava entre els camps del Peloponès. Cap al vespre, vaig seguir la cerimònia d’apertura a l’antiga capital de la Grècia independent, Nàuplia. M’hi vaig passar tot el mes dels jocs olímpics barcelonins a fora, tot seguint els esdeveniments a una distància prudencial, en una mena d’exili voluntari.La meva opció fou conscient,
Estols de llagostes ocupen el cel, insectes malèfics, que, com l’auguri de Pi de la Serra, han après a volar i mai no ens deixen veure el sol, proxenetes de mots, que privatitzen l’aire i caguen àcid damunt els calendaris. Són mala gent que invoca cadàvers putrefactes i alcen, empalmats, el braç corrupte de Santa
Va passar el divendres, cap a la una del migdia. Vaig entrar a una botiga de la Rambla de Girona per fer un regal. No hi havia massa clients en aquella hora, i així, la noia em va atendre de seguida. I em trobo la sorpresa que se m’adreça en anglès.Bé, la gent que em
Els pares ja ho advertien. Compte amb la mala gent! Compte amb qui fa servir l’engany, la traïció, la força i la manca absoluta d’escrúpols. Compte amb qui abusa, perquè creu que el món li pertany, i qui resta convençut d’una superioritat que, a ulls seus, li justifica esclafar qui té al voltant.Malauradament, els pares,
Nota: Publicat a la revista Barret Picat d’aquest mes Octubre de 1997.Pioltello, un suburbi proper a Milà. Per un cúmul de casualitats –a la meva predecessora i impulsora del projecte li concedeixen el trasllat- em veig com a coordinador internacional d’un projecte Comenius, i em trobo amb uns companys de l’escola de Blanes, dues mestres
Hi ha pocs estudis sobre les diferències psicològiques entre la policia i els delinqüents, i no és difícil de descobrir perquè. Els estudis basats en els tests psicològics habituals no detecten una diferència significativa. Potser no siguin suficientment sensibles (…).El que ara ens crida l’atenció és la minoria -policia i lladre- que cerca la violència.
Dinar de Nadal. Primera vegada que m’assec al costat del meu nou cunyat. Ja n’havíem parlat, i ja vaig ser posat en antecedents. A les meves antípodes pel que fa a trajectòria, filosofia, referències i gustos. No entraré en detalls… només podríem resumir que, pel seu perfil, passaria desapercebut de tertulià d’Intereconomia si no fos
Recordo un breu assaig de mitjans noranta de Hans Magnus Enzensberger, Perspectives de guerra civil. No recordo amb detall el contingut, tot i que anava sobre el malestar creixent de la civilització expressat en una mena de progressiu incivisme, de desig de deixar de compartir espais socials, de generar desconfiança entre grups, individus, famílies… En
Benvolguts, benvolgudes, Enguany la meva felicitació de Nadal té un caire més poètic i melangiós, d’acord amb l’esperit del temps.Perdoneu que abusi de James Joyce i John Huston, Almenys ho deduireu en l’enllaç del youtube. Una abraçada… i que sobrevisquem a aquest llarg hivern. Xavier
Migdia, poc abans de dinar. Com he fet des que vaig tenir dret (la primera vegada a les segones eleccions del Parlament de Catalunya de 1984) he anat a votar. Ja he perdut el compte de vots a les urnes al llarg d’una història electoral de 27 anys. No hi he cregut mai en l’abstenció,
Quan un govern afavoreix les classes mitjanes i baixes és titllat de “populista”. Quan afavoreix exclusivament els privilegis dels rics és lloat com a “valent”.
De la mateixa manera que la literatura pot reflectir la dimensió profunda d’un país, la televisió exhibeix sovint les virtuts i defectes d’una determinada societat. Em ve aquesta reflexió quan, aquest estiu, miro la reposició del programa Afers Exteriors, de Miquel Calzada. Un programa que utilitza el pretext de l’expatriació a llunyanes geografies per viatjar
Acabo de tornar d’uns dies de vacances a Londres. Feia setze anys de la meva darrera visita, i a més, poques setmanes abans havia passat una tarda tot escanejant les diapositives del meu darrer viatge a la capital de l’antic Imperi Britànic. Setze anys són una xifra considerable per comparar l’evolució d’una de les ciutats
Enguany farà cinc anys que tinc oberta aquesta bitàcola. Són 730 entrades, 1.075 comentaris, i molts mesos de feina. Ara que la portada acaba de superar una altra xifra rodona, suposo que cal aprofitar l’avinantesa per fer un mínim de reflexió.Un blog és una porta oberta personal, com tot, subjecte a evolució personal, intel·lectual, ideològica,
Pels afores de Trelew, Patagònia argentina, juliol de 1996. Els deserts són difícils d’oblidar. La primera impressió esclata als sentits. És una sensació estranya, de solitud i desolació, d’incitació a mirar endins, a la recerca dels elements que a l’exterior fan la vida més suportable.Ara que tinc una mica de tranquil·litat per escanejar antigues diapositives