Quan, a principis dels anys vuitanta, estudiava el batxillerat nocturn, una generació de joves professors que tractaven de trencar amb a tradició autoritària del sistema educatiu ens incitaven a debatre sobre qüestions polèmiques dels debats curriculars. Més enllà de les clàssiques activitats de dictar apunts, consultar el llibre de text o copiar precàriament esquemes a
Fa algunes setmanes vaig participar en una reunió transfronterera de sindicats alternatius. No érem pas massa gent i proveníem principalment d’Euskal Herria, Espanya, Catalunya i França. Una de les grates sorpreses era una noia d’un sindicat, potser de correus, d’origen magribí. El món sindical, ja se sap, a banda de poc glamourós és massa masculinitzat,
“Tot té a veure amb el sexe. Tret del sexe, que té a veure amb el poder” Aquesta frase, pronunciada per Francis Underwood, el cínic protagonista de House of Cards, resumeix en bona mesura el rerefons de l’estranya festa del 8 de març, aquesta celebració que pretén reivindicar a un 50% prou discriminat arreu del
“Hi ha quelcom profundament erroni en la forma en què vivim avui. Al llarg de trenta anys hem fet virtut de la recerca del benefici material: de fet, aquesta recerca és tot el que queda del nostre sentit d’un propòsit col·lectiu. Sabem què costen les coses, encara que no tenim ni idea del que valen
Ara fa uns vint anys vaig fer una magnífica estada acadèmica a l’Argentina. Més específicament, mentre feia el doctorat, vaig poder estar-me a la Universidad Nacional de la Patagonia, la qual cosa, fent bons els llibres de viatges de Bruce Chatwin i Paul Teroux, era el més semblant a acostar-se a la fi del món.
No recordo qui em va oferir el consell que, per a ser bon escriptor, calia estar molt amatent a les converses alienes. Que algú que aspirés a reflectir literàriament la realitat havia de sentir certa vocació d’espia. I, ho confesso, tinc el costum de fer d’observador, de registrar les dades que arriben pel meu sentit,
https://www.youtube.com/watch?v=p-ZI28nbSDQ En una coneguda cançó, Georges Brassens ironitzava sobre “morir per les idees”. El cantautor de Sète, molt actiu a la dècada dels seixanta, conegut per temes com La mala reputació o Chanson pour l’Auvergnat i versionat aquí per Josep Maria Espinàs o Paco Ibáñez, se’n volia fotre del desassenyat idealisme que traspuaven molts joves esquerranosos en una època en què maoisme, trotskisme, situacionisme
Sabia que aquesta campanya electoral seria especialment dura. Tot i així, no deixa d’escandalitzar-me les tones d’intolerància, agressivitat, amenaces, mentides i mala llet que l’unionisme, braç polític de l’estat profund i saba de l’imperi, ha dedicat en aquestes eleccions transcendents. La histèria del poder polític de Madrid anunciava que abans es trencaria Catalunya que Espanya.
Aquest final d’agost, aquesta bitàcola compleix vuit anys. És una durada molt per sobre de les meves expectatives inicials, quan els blocs eren una fórmula emergent que pensàvem que, en l’era digital, seria transitòria i efímera. I tanmateix, aquesta finestra al món (parlo col·lectivament) ha esdevingut un mitjà de comunicació més, una manera d’analitzar la
Benvolguts, benvolgudes, Ja fa una bona colla d’anys que no coincidim. I tanmateix, heu estat sovint a casa meva, i jo, a casa vostra. Vam compartir moltes coses, molt de temps plegats, i fins i tot un pis atrotinat de l’Eixample a la Barcelona preolímpica. Vaig recórrer el vostre país amb un interrail a l’època
Una entrevista recent a la nova alcaldessa de Barcelona ha suscitat polèmica entre determinats sectors en afirmar que “la gent que es cola al metro no ho fa per caprici”. Algunes reaccions a la frase han estat fora mida, amb ús d’un cert populisme barat, car molts són els qui consideren com a delinqüents a
Descrivia Dostoievski que la veritable naturalesa de l’individu s’expressava quan estava borratxo o quan tenia poder. L’escriptor rus, que havia freqüentat tant els palaus com les clavegueres, que havia conegut totes les addiccions, sabia de què parlava. Més enllà de la condició social, de l’estatus professional, del sexe o l’edat, sempre hi ha una minoria
Tornant d’un programa de televisió, comparteixo taxi amb una noia prou jove, educadora social, crec que del Maresme. Són els dies posteriors a la massacre de Charlie Hébdo i ve de participar en el programa anterior al meu, en qualitat de catalana de confessió musulmana. M’he mirat la seva intervenció. Malgrat els seus pocs anys
Mitjançant whatsapp, els meus amics d’infantesa m’informen dels seus plans respectius per aquesta Setmana Santa. Impossible coincidir, com ja va essent habitual. En una Catalunya ciutat, entre la dispersió geogràfica i personal, tothom, i m’incloc entre ells, té els seus propis plans, agendes divergents, espais allunyats. Una llàstima, car hi ha pocs plaers comparables a
Com a qualsevol persona, la tragèdia de l’avió de German Wings m’ha colpit. Per les víctimes, per les circumstàncies i per les estranyes explicacions sobre el fet. En certa mesura, la meva manera de reaccionar –de protegir-me- ha consistit a evitar recrear-me en el soroll generat pels mitjans de comunicació. L’impacte emocional genera una sensació