Aquests darrers dies en què el ball de la investidura ha esdevingut un espectacle lamentable, servidor de vostès, imitant l’actitud del President Puigdemont, també ha estat molt silenciós. Entenc que, de vegades, estar callat, amb la intenció d’evitar baralles que fragilitzin l’independentisme, és també un servei al país. Nomenat nou president autonòmic, potser és hora
Tal dia com avui, de 1974, el president del govern espanyol, Carlos Arias Navarro anunciava una tímida reforma política que incloïa la possibilitat de legalitzar associacions polítiques -que no partits-. Tot just el desembre anterior, l’almirall Carrero Blanco havia fet la seva celebrada ascensió als cels (encara hi ha una placa al carrer Claudio Coello
He de confessar que admiro molt a Jordi Amat. Em sembla un bon crític, amb una aguda capacitat d’anàlisi, flexibilitat de pensament i una escriptura excel·lent. Ara bé, com succeeix amb alguns autors que busquen ser accessibles i captar l’atenció, també domina bé l’art de la pirotècnia narrativa que busca enlluernar el lector. No ho
El 14 de febrer votarem en unes eleccions que no vol ningú, convocades per qui no té legitimitat, en les pitjors circumstàncies possibles, per reemplaçar un parlament triat en unes eleccions il·legítimes. Potser hem normalitzat tant l’anormalitat que ja no ens sorprèn que tribunals compostos per administradors colonials, descendents dels inquisidors de la paupèrrima Castella,
El meu bon amic Jordi Martí i Font em demana que contesti a un qüestionari elaborat per un col·lega mexicà sobre el paper del moviment llibertari durant el Primer d’Octubre, per elaborar una anàlisi d’àmplia perspectiva sobre aquesta qüestió. Comparteixo les meves respostes en el post d’avui. ¿Cuáles evaluaría usted como las principales contribuciones
John Dos Passos, a Manhattan Transfer, afirma que tothom té el dret a escollir la seva pàtria. Aquestes paraules les posa en boca d’un francès, tripulant d’un vaixell, que a principi del segle XX, en arribar a Nova York decideix fer-se nord-americà perquè representa l’esperança d’un futur millor. Estaria bé recordar aquesta escena per comprendre
Ho confesso. No em vaig mirar el FAQS de dissabte ni l’entrevista a l’Oriol Junqueras de diumenge. Ho hagués passat malament, perquè malgrat certa fredor a l’hora d’expressar-me tinc certa tendència a l’empatia amb el patiment de les persones que pot arribar a ser paralitzador. Entenc la situació i puc entre, més o menys,
Emancipats del confinament (si més no, de moment), els vectors històrics segueixen tirant en diverses direccions. Malgrat la il·lusió del soufflé que no baixarà, malgrat la manca de determinació d’algunes elits independentistes, malgrat certa i invisible (tot i que palpable) pressió diplomàtica contra un govern que no controla l’estat, la Declaració d’Independència segueix allà, desactivada,
Del coronavirus, com del porc, La Moncloa pretén aprofitar-ho tot. En un exercici d’inconsciència sanitària ha fet servir el virus com a pretext per recentralitzar –amb conseqüències tràgiques–; ha cercat complicitats entre forces armades i policials; ha culminat amb èxit el procés definitiu de sucursalització del PSC; ha après a abusar de l’estat d’alarma per
No m’agrada caure en la ingenuïtat de creure que la justícia dels països europeus és perfecta o manté una independència exquisida. Aquesta creença és pròpia d’aquells països acomplexats com el nostre, que havent de suportar unes institucions deficients fa que, per comparació, tot allò que és de fora, ens sembla molt millor,atesa amb la sòrdida
Avui, aquesta frase de Malcom X sembla més pertinent que mai: “Si no estàs previngut davant dels mitjans de comunicació, et faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit.” Els mitjans de Madrid han fabricat, en les darreres dècades, i amb una intensitat descontrolada, una bombolla mediàtica que respon a aquest objectiu: a presentar com a víctima
La violència, un fenomen que èticament repugna a qualsevol persona mínimament normal, és un dels principals camps on s’exhibeix cinisme sense recances. I ho és especialment al nostre país, on la tradició marca un poder despòtic i una criminalització del dissident. Anem a pams. Més enllà d’entrar a valorar les escenes viscudes d’aquests darrers dies,
Reprodueixo l’article publicat com a Opinió Contundent a Vilaweb el passat 28 d’agost. Amb dos anys n’hi ha prou per a fer-nos una fotografia clara d’on som, i dissenyar uns apunts que ens permetin d’arribar on volem arribar. Des de la preparació del referèndum d’autodeterminació fins al desgavell polític d’aquests darrers mesos, compartit a Barcelona
Diumenge passat vaig publicar a Diario 16, i amb ànims de pedagogia històrica al públic no català, aquest article extens contra la naturalesa dels atacs al republicanisme del nostre país. L’enllaç original el trobereu aquí. Se ha convertido en lugar común establecer un retrato de los catalanes como “supremacistas”. Se trata de un fenómeno relacionado
Pels volts de l’1 d’Octubre un parell de periodistes de mitjans britànics es van posar en contacte amb mi per fer una valoració d’allò que s’ha esdevingut a Catalunya durant el darrer any. En ambdós casos van insistir sobre l’hipotètic cas d’una profunda divisió de la societat catalana i em van demanar la meva opinió