Espai de Dissidència

La tardor passada vaig participar com a ponent en un seminari sota el títol “Què hi ha al darrere l’educació emocional”?, organitzat pel Seminari Ítaca d’Educació Crítica, del qual en sóc membre fundador. La meva sessió la vaig titular “la dictadura de la happycràcia”, i consistia a explicar i analitzar el que es va denominar la “psicologia positiva” i les “polítiques de la felicitat” que han inundat els sistemes educatius i les polítiques públiques. Per fer un resum, exposava que en les darreres tres dècades s’ha subvertit l’enfocament tradicional de la psicologia clínica consistent a mirar de diagnosticar problemes o trastorns, descriure’n els  efectes, categoritzar comportaments, i finalment mirar de prescriure tractaments reparadors o terapèutics. Paral·lelament a l’eclosió del neoliberalisme econòmic, la “nova psicologia positiva”, que va acabar colonitzant els espais acadèmics i professionals de la disciplina prescindia del vademècum, renunciava a examinar les causes del mal i considerava que era possible arribar a la felicitat completa a partir de l’autoconvicció, petits canvis en les actituds del pacient i a la ferma voluntat de l’èxit. En altres paraules, s’havia desballestat dos segles de coneixement científic i experimentació per substituir-la pels llibres d’autoajuda de tota la vida. En certa mesura, es venia a dir que el benestar psicològic de la persona, i la felicitat en concret, esdevenien una opció personal, una qüestió de voluntat. I més enllà, fins i tot, esdevenien una mena d’obligació cívica. A continuació, venia una segona part: diverses entitats, fundacions, laboratoris d’idees lligades al gran capital financer o energètic (trobem la Funació Bill i Melinda Gates o la Qatar Foundation, entre altres perles), i finalment, alguns estats, van promoure la recerca per arribar a un “índex de felicitat” que pogués ser comparable per països. La temptació era massa grossa, perquè precisament qui més ho va impulsar van ser els amants de les retallades, com el Regne Unit de David Cameron, perquè es va pensar que resultava més econòmic canviar polítiques de benestar (habitatge assequible, beques, pensions, subsidis d’atur,…) per polítiques de foment de la felicitat (mindfuldness, tallers d’espiritualitat, formació en innovació pedagògica, tecnologia…). I a les empreses els sortia molt millor posar sofàs i taules de ping-pong que admetre sindicats que exigissin jornades més reduïdes, salaris més elevats o permisos per a conciliació familiar. En altres paraules, servidor de vostès va acabar denunciant “la gran estafa de la felicitat”.

Perquè hi ha quelcom molt pervers en aquesta mena de joc. La psicologia positiva, barreja de saviesa popular, budisme, versions de consum d’estoïcisme i tots els corrents que condueixen a la resignació, acabaven generant pressió perquè l’alumne, l’infant, l’adolescent, el treballador, sigui feliç. O mirat de manera inversa, la infelicitat es podia considerar una mena de deslleialtat social, un capteniment incòmode, una dissidència imperdonable davant una mena d’unanimisme distòpic que en més d’una ocasió una mítica sèrie com Black Mirror, ens ha impulsat a obrir els ulls.

Què és la felicitat? Malgrat l’intent per posar-li una xifra (Índex de felicitat mundial), aquesta no pot ser matèria d’educadors, ni polítics, ni sociòlegs, sinó més aviat de filòsofs, o si em permeten la ironia, de traficants de drogues (que la lloguen a preus elevats). En qualsevol cas, no es tracta d’un sentiment objectivable ni permanent, sinó més aviat subjectiu i efímer. I és deshonest fer creure al públic que hom pot ser feliç només a voluntat, pel fet de desitjar-ho. O que si fas A + B + C seràs feliç (com si no hi hagués imponderables en l’existència). Una felicitat d’anunci, de revista de ioga, en altres paraules, impostada.

La felicitat s’ha escolat a les polítiques educatives des de fa alguns anys. I el resultat ha estat catastròfic. Qualsevol lector que tingui amics o família entre el professorat haurà sentit a parlar del lamentable estat de moral dels nostres estudiants, molt pitjor que fa una dècada. És una cosa tan flagrant, que fins i tot les mateixes autoritats educatives comencen a reconèixer-lo, això sí, amb el recurrent comodí de la pandèmia. I no, el covid-19 no va ser causa de res, sinó, en el pitjor dels casos, un detonant, un accelerador, la ruptura d’un punt de tensió que esberla la presa que es desborda i acaba colgant les valls.

Vivim una epidèmia d’infelicitat. O almenys és el que es desprèn de certa percepció social i la consulta d’estadístiques. Segons el Grup de Treball Multidisciplinar de Salut Mental per a la Infància i l’Adolescència, els casos registrats de problemes psicològics s’han disparat un 47% en els darrers anys. Les causes segurament són complexes. Darrerament s’apunta molt a l’ús de les xarxes socials (on realment els joves poden arribar a quedar molt acomplexats en el contrast entre els cànons ideals passats per filtres d’Instagram i la seva prosaica realitat). Jo, personalment, discrepo. Els joves (i els adults) abusen dels mòbils quan no tenen res millor a fer, quan no tenen una alternativa de la vida real, quan no tenen temps per perdre’l en llibertat. El productivisme, la pèrdua de temps lliure no supervisat, la incertesa, la precarietat a tots els nivells (laboral, encara que també afectiva), l’individualisme, i una sobreprotecció asfixiant per part d’uns adults cada vegada més infantilitzats i irresponsables, en són causes potser més poderoses. Ara bé, al meu entendre, la principal causa de la infelicitat jove té a veure amb la pressió per ser feliç. I en això, les escoles i instituts han tingut un paper profundament pervers. “El que es tracta no és que els nens aprenguin, sinó que siguin feliços” que sento quan parlo amb algunes mestres que em semblen d’una mena de secta estil Hare Krishna, això sí, amb allisat japonès. Allò que en diuen “innovació”, la reconversió d’un espai formal en una mena de ludoteca, la renúncia a l’exigència, al coneixement, al rigor de la institució, ha deixat desprotegits els nostres joves, pressionats per ser feliços, culpabilitzats perquè no ho són i sense entendre exactament per a què serveix l’escola.

Ser infant, adolescent o jove no és cap meravella. Per definició, són tots dependents i vulnerables, i massa condicionats per la bona o mala sort dels adults que els han tocat en sort. No tenen el destí en les seves mans, sinó que acostumen a fer allò que altres volen. La diferència amb, per posar un exemple, la meva generació, és que érem capaços de gaudir d’espais privats, allunyats dels adults i les seves decisions, d’un món paral·lel i autònom, no supervisat per altres, on podíem dirimir els inherents conflictes que se’ns presenten a qualsevol edat amb els nostres propis mitjans. Avui això ja no existeix. Ja no veus grups d’infants jugant a futbol sense àrbitre, ni amb regles consensuades pel grup. Ja és difícil trobar grups d’adolescent sense un oci regulat (i que, quan desapareix l’autoritat, per manca de costum i necessitat de trencar límits, tendeixen a desmadrar-se desordenadament). Mirar de fer-los la vida més fàcil (cosa, que, a la pràctica és discutible) no els fa més feliços. I la seva tendència, potenciada per les xarxes socials, d’animar-los a exhibir les seves emocions, més aviat els fa més vulnerables en un món de taurons. Potser pintats de rosa, encara que taurons.

La vida és injusta. Absurda. Com ens explicaven uns clàssics que ja no fem llegir, és una cursa d’obstacles on no sempre se’n surt el més dotat o virtuós. L’atzar té un paper tan important com l’educació o les decisions encertades o desencertades de les persones. La vida, en termes generals, és una merda, no ens enganyem. Una malaltia de transmissió sexual que acaba inevitablement amb la mort. Creure que pots ser feliç és de conte de fades, pel·lícula americana d’herois immaculats i altres narratives que es revelen falses i contrastades amb la realitat. Fer-los creure que poden i cal que siguin feliços és posar-los en una situació angoixant, és desproveir-los de les armes amb què s’han d’enfrontar a un món complicat, problemàtic, i generalment, hostil.

Aquests darrers dies, com faig sovint durant l’estiu, m’he retrobat amb vells amics, alguns dels quals fa ja mig segle que tracto i conec. Gent que hem passat de la infantesa als cabells grisos. A alguns els hi ha anat més bé que a d’altres, tot i que el normal és haver de bregar amb una mica de tot, ni desfetes absolutes ni victòries satisfactòries. Ningú no és immune a les desaparicions prematures dels pares. O a la irrupció de malalties inesperades. O a separacions doloroses. A addiccions incontrolables. O a suïcidis, pèrdues de feina, situacions d’atur perllongades o permanents. A empobrir-se o a assolir confort i benestar econòmic sense que això no atorgui tampoc massa pau ni alleujament. També, per descomptat, hi ha coses positives. Persones que han assolit un nivell acceptable d’objectius plantejats, o canvis de vida inesperats, adquisició de coneixements, noves amistats o nous horitzons. Tanmateix, com deia, sovint l’atzar pot comptar al mateix nivell que les bones o males decisions. Es pot disposar d’un cert benestar material i malestar espiritual, o a l’inrevés. Es pot passar per relacions tòxiques o enriquidores, solituds per accident o elecció, disposar d’una vida social satisfactòria, tenir fins i tot certa rellevància pública i prestigi dins la comunitat. També et pots haver fos en la immensitat del paisatge, desaparegut per sempre més del teu entorn, desaparèixer per amagar el fracàs. Tot això ha passat en un petit microcosmos d’una desena de persones que formaven part d’una tribu amb les íntimes relacions que poden arribar a tenir un grup d’adolescents durant els anys vuitanta, i que ara ja compta els seus morts, ferits i supervivents…

Per això, parlar de felicitat és un insult i un maltractament als nostres joves. És una manera d’entabanar-los. És un engany que els perjudica, i que fa creure que els accidents que es trobaran en la seva trajectòria i els obstacles que podran, o no, superar, és a causa de la seva presumpta feblesa, de la manca de solidesa en un món vomitivament competitiu. Obsedits a tenir-los el màxim temps possible supervisats per adults, tancats en un gueto generacional, suposadament protegits d’un món extern que no és pitjor que el seu món intern i la bèstia salvatge que nia a cada individu, els hem convertit en uns irresponsables. Massa hores i massa dies tancats a escoles i instituts, sense relacions reals, s’aboquen a un mòbil on viuen existències paral·leles, on més aviat es practica l’art de la simulació virtual, en unes experiències infinitament més frustrants que les que vàrem viure generacions precedents. Parlar de felicitat quan tothom, i ells també, estan familiaritzats amb el dolor és una simple estafa.

Qui això escriu, que porta en el món de l’educació ja fa gairebé quatre dècades, es troba especialment dolgut respecte a aquesta deriva que tracta d’entabanar els nostres joves reconvertint l’escola en una mena de parc d’atraccions tancat, on et porten al psicòleg si ets introvertit o no mostres senyals d’una sociabilitat impostada. No, senyors i senyores. A l’escola (i a la vida) no es ve a ser feliç, sinó a adquirir aquells coneixements que et facin lliure, que et permetin col·locar-te les cuirasses que calgui quan les coses vagin mal dades. Per recórrer a Kípling quan et calgui lluitar, o a Balzac quan tractis d’obrir-te pas per un món hostil, o a Dostoievski quan, penetrant en el complex món dels adults, sàpigues com funciona l’ànima humana, o a Flaubert, quan necessitis disposar d’un manual de d’instruccions per sobreviure en el mar de la hipocresia de les relacions i convencions socials.  A sentir Mahler quan vulguis transcendència; Bach per cercar pau espiritual o Wagner quan estiguis prou emprenyat per estar disposat a envair Polònia. O a tenir nocions d’àlgebra, astrofísica, biologia o qualsevol cosa que et pugui ser útil o inútil. O astrofísica, quan vulguis saber d’on véns mirant el cel nocturn d’agost. Sempre, sempre, sempre, oferir coneixement als més joves, que és com dir-los la veritat, mentre que pretendre educar-los per ser feliços més aviat representa un ensenyament de la mentida.

El coneixement no dóna la felicitat ni t’estalvia el dolor. Per això ja existeixen les drogues. Tanmateix, et fa lliure i t’ajuda a mirar cara a cara al mal, i al bé també.

Nota: Article publicat a la revista Barret Picat de Linyola

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!