Enzo Traverso, Melancolía de iquierdas. Después de las utopías, Galaxia Gutemberg, Barcelona, 2019, 416 pp. Aquests darrers mesos estic descobrint Enzo Traverso. No puc dir que no fos desconegut, perquè ja havia llegit alguns textos acadèmics, articles i entrevistes. Tanmateix, sospito que només els llibres complets, quan l’autor s’enfronta a la necessitat de donar
Entrevista que em fa el Portal Cazabaret, a propòsit del meu llibre “Una història crítica de les esquerres Cazarabet conversa amb Xavier Diez: -Amic Xavier, què t’ha fer escriure aquest llibre? Què és el que t´ha abocat a analitzar a les esquerres des de la “crítica”… -Diverses coses. La primera, la constatació de la crisi
Finalment, ja el tenim aquí. Acaba de sortir del forn el meu nou llibre Una història crítica de les esquerres, editat per El Jonc, i que podeu adquirir (espero) a l’editorial, o com es diu promocionalment, en les millors llibreries. Es tracta d’un volum que tracta de fer un recorregut històric sobre els moviments socials i
No pot negar-se que l’article publicat al setembre passat a ‘Cuarto Poder’, “¿Fascismo en Italia? Decreto dignidad” ha provocat una borrasca profunda en les aigües tèrboles de les esquerres ibèriques. Redactat per Julio Anguita, Manolo Monereo i Héctor Illueca, defensava algunes de les mesures adoptades a Itàlia per la coalició entre el moviment polític derivat de la
Una de les imatges més definitòries del procés de construcció de la República s’esdevingué en la consulta del 9 de novembre de 2014, quan el president Mas i el periodista, aleshores diputat, David Fernández, es van fondre en una emotiva abraçada. El gest fou polèmic, i ambdós protagonistes van ser molt criticats per les respectives
Carlos Fernández Líria; Olga García Fernández; Enrique Galindo Fernández; Escuela o barbàrie. Entre el neoliberalismo salvaje y el delirio de la izquierda. Akal, Barcelona, 2017, 432 pp. Que els debats educatius solen estar contaminats d’ideologia, no és cap secret. Ara bé, el que resulta desconcertant és el paper d’unes esquerres desconcertades ja fa dècades, que
Sóc dels qui pensen que un dels principals pecats de les esquerres és el de la ingenuïtat benintencionada. Un dels fets que susciten desconfiança entre majories, més que silencioses, políticament volubles, és aquest deix de superioritat moral que desprenen les grans causes a les quals algunes opcions i personalitats polítiques semblen addictes. En un moment
Les eleccions presidencials als Estats Units han estat marcades per les sospites de manipulació. Més enllà de teories conspiratòries, la CIA ha elaborat informes sobre el hackeig dels correus de la candidata Clinton, així com una política d’intoxicació mediàtica a les xarxes que apunten Moscou com a responsable. Això ha suscitat cert escàndol internacional, tenint en compte
“Populisme” deu ser un dels termes més difícils de definir en ciència política. En els darrers anys, per sota de postveritat, és una de les paraules més de moda, amb la diferència que no es tracta d’un neologisme, sinó d’una vella categoria feta servir en diferents moments històrics. Periodistes i opinadors n’abusen a bastament, i
Al diari Ara d’avui, un reportatge “Generació Crisi” exposava amb tota cruesa l’evolució d’una vintena de nois i noies de Cerdanyola que, deu anys enrere, acabaven l’ESO per iniciar camins diferents. El panorama actual, reflectit pels periodistes, és desolador. Malgrat que els antics alumnes, majoritàriament de classe mitjana, havien fet uns recorreguts formatius sòlids, amb
Lluc Salellas, No t’espanti aquest vent. Reflexions per a una esquerra del segle XXI, Angle Editorial, Barcelona, 2016, 166 pp. Si els addictes al pensament polític acabem abusant de Gramsci és perquè ens atrau la independència de l’intel·lectual respecte a l’activista, la capacitat d’anàlisi profunda, fins i tot enfront la justícia de les causes defensades.
Des de finals de la dècada de 1990 vaig escriure diversos articles acadèmics i de premsa referits a allò que la dècada posterior acabaria essent el debat sobre la memòria històrica. Els meus treballs sobre la Transició i el bandejament del món llibertari en les històries oficials i oficioses, imagino, devien impulsar a alguna ànima
“Colau té la clau per fer decantar un gruix estratègic de catalans cap a la república catalana o vers la franquista monarquia espanyola del 26-J No és cap secret que estem vivint un dels moments polítics més intensos d’aquesta generació, i que en aquesta època d’efervescència i recomposició política es fan i desfan lideratges
El passat 1 d’abril publicava, a Crític, un article d’opinió, Gihadisme a Europa, una guerra de creences, que, motivat pels atemptats de Brussel·les, tractava d’oferir arguments per separar terrorisme de religió, i denunciava que determinades pràctiques reaccionàries en el sí d’alguns guetos europeus, feien servir l’excusa de la religió per mantenir estructures de domini intern
No he tractat mai l’Anna Gabriel, així que no puc dir res positiu ni negatiu sobre ella. Ara bé, com tanta altra gent, he opinat sobre la seva actitud política, els seus gestos o les seves paraules. En les traumàtiques quinze setmanes que van anar des de les eleccions del 27-S fins a la investidura