La coincidència de dos llibres, el de Josep Sala i Cullell Generació Tap i la biografia novel·lada d’Alfons Quintà, de Jordi Amat, ens hauria de servir per reflexionar col·lectivament sobre l’essència i les estructures de poder a Catalunya. En el cas del professor gironí, rescata la tesi històricament recurrent que atribuiria l’absència d’oportunitats a l’existència
Aquest article me’l van publicar la setmana passada a Diario 16, i sembla que ha tingut molta repercussió. El comparteixo aquí en la seva versió original. Imagino que no soy el único que creció con la impagable ironía de las historias de Mortadelo y Filemón, Agentes de información. Para mi generación, ambos personajes eran los
l llarg de la història recent, va haver-hi un moment en què el poder establert va trobar una expressió per defensar-se de tot qüestionament de l’statu quo. “Constitucionalisme” o, “constitucionalistes” ha esdevingut una fórmula màgica per tractar de desautoritzar tota crítica respecte a aquells que consideren els seus enemics o adversaris, l’escut que fan servir
Les comparacions històriques poden resultar ser un exercici interessant alhora que un parany intel·lectual. Normalment es fan servir amb funcions didàctiques, a fi de facilitar la comprensió de processos de gran complexitat. Tanmateix, a diferència de la coneguda sentència de George Santayana, la història no es repeteix mai, perquè les circumstàncies en què es produeixen
Nota: Aquest és un article que he publicat el 21 d’agost a Diario 16 La cuestión catalana ha representado una prueba de estrés a la calidad y solidez de la democracia española, sus instituciones y su sociedad civil. El resultado ha sido demoledor, a la altura de lo experimentado por los bancos durante la crisis
Com solen dir els argentins, no és que sigui pessimista, sinó que més aviat em declaro un optimista ben informat. El nou govern del socialista Pedro Sánchez, cal pendre-se’l amb més que prevenció. L’alegria pel descavalcament de Rajoy, probablement un dels personatges polítics més mediocres de la història universal, ha estat més aviat efímera, i
Fotografia de © Jordi Borràs Finalment,després aquest que article que passo a continuació, redactat per al públic espanyol, fos rebutjat per les principals capçaleres “progressistes” de Madrid, la Bea Talegón me l’ha publicat a Diario 16. Sembla que l’article ha tingut certa repercussió (almenys ha estat compartit prop de 2.000 vegades per facebook, indicatiu important)
El febrer de 1988, Violeta Friedman, una supervivent del camp d’extermini d’Auschwitz es va presentar a l’Audiència Territorial de Madrid com a demandant contra Leon Degrelle, un criminal nazi perseguit des de la fi de la Segona Guerra mundial per crims contra la humanitat per Bèlgica, el seu país d’origen. Degrelle, acollit i protegit pel
Joni D. La casa de la selva. Tigre de Paper. Barcelona, 2018, 90 pp. “Un cop més, l’esperança. L’esperança en un futur blanc. Un futur que els allunyés del passat. Aquell havia estat el desig d’aquella generació. Una generació perduda, que va saltar a l’abisme quan va arribar el desencís. (p. 54)” Potser
Sostenia Bakunin que els grans imperis només podien sostenir-se mitjançant la violència i el crim, mentre que els estats petits podien ser virtuosos mercè a la seva feblesa. Bakunin fa ja molt de temps que no hi és, encara que si tornés a la Barcelona de 2017 podria reconèixer l’estructura criminal que infecta l’estat espanyol
Els mitjans, o ho han silenciat, o passen de puntetes: el contrapunt a les mobilitzacions pacífiques de milions de ciutadans per la independència, primer, i per la democràcia actualment, han estat operacions de caça contra persones, escoles, mitjans de comunicació, protagonitzades per la ultradreta. Fins a 107 ferits hi havia registrats fa alguns dies que
Malauradament, aquells que des de fa dècades no ens crèiem la Transició, els fets ens donen la raó: la democràcia espanyola és una farsa. El fet que no veiessim mai cap judici de Nüremberg, cap procés de desnazificació, ens mostra que el franquisme, durant alguns anys, es va retirar de l’escena pública per mantenir-se discretament
Xavier Casals, La Transición española: el voto ignorado de las armas, Pasado y Presente, Barcelona, 2016, 791 pp. Les dècades de 1980 i de 1990 són les de l’elaboració i difusió del que, fins fa poc, seria el relat canònic de la Transició. Un relat que, sens dubte, podríem considerar com a la versió optimista
En la meva etapa inicial d’estudiant vaig tenir Eric Hobsbawm com a un dels meus historiadors de capçalera. Aquest britànic, nascut a Alexandria i d’origen jueu, a banda de ser un dels referents de qui ens dediquem a això de la història, proposava interpretacions molt suggerents de fenomens socials que solen passar inadvertides als acadèmics.
Aquests darrers dies acabo de llegir un llibre “Viaje por la España franquista, 1969-1979” que té un interès especial. Es tracta d’uns apunts del natural, una mena de crònica d’un viatge iniciàtic que l’estiu del 1969 va escriure el meu bon amic, poeta i historiador Ferran Aisa quan tenia vint anys, i que l’any següent