Espai de Dissidència

Ho confesso. Detesto les manifestacions.  No m’agrada restar envoltat de gent nerviosa i emprenyada.  No suporto el soroll, ni els megàfons, ni els xiulets, ni les botzines, ni especialment els petards. En els diferents vídeos on la policia em deu haver enregistrat, es podrà comprovar com gairebé mai corejo cap consigna, sinó que més aviat miro a esquerra o dreta, o busco algú conegut amb qui conversar per sentir-me com si fos en un cafè xerrant tranquil·lament. Tanmateix, en els darrers dos anys n’he participat a massa accions (potser més d’una trentena, tot i que ja he perdut el compte) de diferent pelatge; de convencionals, creatives, avantguardistes, imaginatives, avorrides, ridícules o massives. En més d’una ocasió he hagut de ser cara visible (això vol dir, fer declaracions davant les càmeres), tot emetent frases poc amistoses. Sigui com sigui, em trobo terriblement incòmode en aquestes circumstàncies, car la meva vocació és més propera a l’aïllament estil Thoreau, tancat a la seva cabana de Walden Pont, que al caos creatiu i lúdic de Hemminway.

Com poden concloure els lectors, la meva participació és més per obligació que per devoció, perquè entre un dels meus defectes, derivat de la meva condició d’historiador, hi figura la de pensar i actuar amb perspectiva històrica, i sóc plenament conscient que restar a casa en conjuntures històriques com la present fóra una traïció als meus conciutadans, resulta un obligació cívica, i em cauria la cara de vergonya abaixar els braços i caure fútilment en la resignació. O per expressar-ho en termes de filosofia kantiana, surto al carrer per imperatiu categòric.

He participat en tallades de trànsit a Via Augusta, he filmat una “xoriçada” a Bankia, he participat en actes del 15-M, he estat ponent en debats sobre la reforma laboral, he estat a les manifestacions més nombroses de la història de Girona (inclosa la darrera de mitjans juliol, contra la destralada de Rajoy, amb més de 15.000 manifestants en una ciutat que no arriba als 100.000), he alertat en fòrums internacionals d’aquesta estafa espanyola disfressada de crisi europea i he estat envoltat per un centenar d’antiavalots en la migrada protesta de 48 persones contra la presència del príncep Felip a Girona (una correlació semblant a la de la Rússia de Putin).  Cap èpica ni heroïcitat. Cap acte més enllà de la litúrgia de les mobilitzacions convencionals. Només la presència que exigeix el deure cívil, l’obligació de respondre a aquesta dictadura on el capital financer i el col·laboracionsime de les elits tracten de preservar els seus interessos en contra de la majoria.

Evidentment sóc conscient de la meva condició de dissident, compartida amb altres milers de persones que pensen, escriuen, teoritzen i tampoc no van molt més enllà del que permet un codi penal dissenyat per esclafar qui alça la mà. La meva actuació, com la de molts altres, no és massa diferent a la que pogués exercir el recentment traspassat Ainaud de Lasarte, el president Pujol o el maltractat Xirinachs. Gent que en un moment determinat es van mantenir més o menys ferms contra la injustícia. Tanmateix, a diferència dels dos primers, i especialment del segon, el cognom no em serveix de protecció, ans al contrari. Que tampoc disposem de bons amics entre qui remena cireres. Sé que la meva actitud més aviat representa un handicap respecte a la meva trajectòria professional o literària, car cap grup, ambaixada o família amb la cartera plena sortirà en la defensa. Ja se sap, protestar contra l’eliminació de les classes mitjanes o l’esclafament de les baixes no concedeix càtedres, plataformes o convidades als “guateques” d’ambaixades estrangeres. Dubto tampoc que concedeixin el premi Sàkharov a gent com Sánchez Gordillo o el Nobel de la Pau a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Una trucada d’en Juanca al rei de Suècia sempre s’interposarà en aquesta hipocresia de denunciar la palla a l’ull aliè i obviar les bigues de formigó armat al propi.

Jo, que em considero una persona d’ordre, i amb un punt de conservadurisme, he esdevingut una mena de revolucionari accidental. Em considero una persona d’ordre perquè crec que tota societat s’ha de fonamentar en l’estabilitat i la seguretat, especialment l’econòmica. I el punt de conservadurisme té a veure amb la idea que tota societat ha de mantenir-se estable, sense exclusions, ni opressions, ni presumptes superioritats de classe fonamentades en la fortuna, el cognom o les martingales. Al cap i a la fi, els revolucionaris són els altres. Qui pretén capgirar les bases de la convivència són aquells que s’encimbellen a partir de la despossessió col·lectiva, qui pretén viure molt bé des d’activitats extractives i parasitàries; banquers, financers, aristòcrates corruptes i gent que viu bé a partir que la majoria visquin malament. I sí, certament em trobo en situacions en les quals, quan tinc oportunitat, reclamo la fi del capitalisme, i participo en l’intent de construcció d’una societat sense classes, on tothom tingui idèntics drets i idèntiques obligacions.

Escric això mentre rellegeixo el text del meu col·lega Miquel Izard Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros, llibre publicat fa un parell de mesos i del qual he tingut l’honor de prologar-lo. En el llibre, publicat per l’editorial Virus (clandestina als canals comercials), es recorda la revolució del 36, amb llurs misèries i grandeses, encara que amb una clara voluntat de bastir una societat sota criteris morals, emancipada de la dictadura econòmica i social d’unes elits nocives. Avui, allò on van participar els nostres avis, l’experiència continua essent un referent. Un referent, això sí, silenciat i escamotejat de la memòria col·lectiva. Al cap i a la fi, portem una mena de guerra de més de trenta anys on els tatcherians han decidit apropiar-se del cel i la terra. I la resta, malgrat que siguem poc amics de certa estètica i folcklore revolucionari, no ens toca una altra que maldar per dissenyar i bastir una societat sense classes. O millor, sense “aquella classe” que arramba amb tot i tothom.